Consideracions teòriques


      Abans d'endinsar-nos en els difícils camins sobre l'origen i definició del concepte de nacionalisme (és una entitat política o jurídica, o és un concepte metafísic que sorgeix del cor, un sentiment d'amor a una col·lectivitat que es sent com a pròpia?), he de fixar-me en el nacionalisme català, ja que encara que intel·lectualment jo pretengui convertir-me en ciutadà de la humanitat, sentimentalment em sento valencià -i per tant- català i, com a tal, no puc suportar els atacs que ha patit el meu país durant segles per part dels castellans o dels espanyols, que ja no sé qui és cadascun, encara que tinc clar que tots dos són els meus enemics, ja que no una altra cosa pot ser qui pretén l'extermini de la meva llengua i de la meva cultura.



      Com a bon marxista, doncs, he complert amb l'obligació de definir, en primer lloc, la meva posició política i les meves creences ideològiques. Amb això pretenc establir un marc de referència perquè ningú s'enganyi quan, posteriorment, continuï l'exposició racional del tema sobre el nacionalisme. Així, cadascú sabrà a què atenir-se respecte a la meva visió més o menys científica sobre el fenomen.

     Des de la meua postura marxista, encara que Marx no es va estendre a ocupar-se del nacionalisme, el que està clar és que al Manifest Comunista, el seu eix vertebrador, la seva essència, consisteix en l'alliberament dels treballadors, denunciant l'opressió nacional que el capitalisme exerceix per millor acumular capital. En ell ens parla de la necessitat d'acabar amb tota forma d'opressió nacional i amb la ideologia xovinista de les classes dominants, la qual inculquen als treballadors per fer-los còmplices de les seves aventures contra altres nacions a les que oprimeixen i divideixen -alhora - a la classe obrera.




El 1930 s’editava El Manifest del Partit Comunista, en versió del periodista i polític Emili Granier-Barrera i un llarg pròleg de Manuel Serra i Moret, on defensava que: la valor moral del Manifest comunista és superior a la seva valor científica, i per això constituïa un document històric de transcendència universal.

       Marxistes com Rosa Luxemburg no tenien en compte per a res el nacionalisme, a qui consideraven com fenomen reaccionari, per la qual cosa Lenin, a La qüestió nacional i el marxisme, va mantenir una polèmica contra ella i va escriure que totes les nacions tenen el dret d'autodeterminació, que les nacions alienes a un Estat nacional determinat, tenien el dret a separar-se i formar un estat nacional independent. Per Lenin l'important no és per on passi la frontera de l'Estat, sinó que la unió dels treballadors de totes les nacions es conservi per a la lluita contra la burgesia de qualsevol nació.

      Quan el dirigent feixista espanyol Calvo Sotelo va afirmar el 1936 que preferia una "Espanya roja abans que trencada" el comunista Larrañaga li va donar una resposta genial: "...una Espanya roja serà precisament això que ell detesta: una Espanya trencada, és a dir, una Federació , una Unió Ibèrica de Repúbliques Socialistes... L'Espanya treballadora, victoriosa, roja, és precisament l'Espanya imperialista trencada. I Euskadi lliure, i Catalunya lliure i Galícia lliure".




     Al cos teòric del marxisme s’identifiquen dos elements de reflexió:

a)  L’objectiu fonamental és la revolució social

 b) El moviment obrer no s’ha d’identificar amb els objectius de la burgesia nacional, que vol subordinar els interessos de classe als seus de burgesia nacional, ni tampoc amb els de les classes privilegiades de la nació opressora, que volen convertir els obrers en còmplices de la seva política d’opressió nacional.

      Per al marxisme la burgesia empra la bandera del nacionalisme per amagar o emmascarar les contradiccions de classe. Si tots som catalans –per damunt de ninguna altra consideració- que importen les diferències socials? El burgés pensa: com jo també soc català, tinc dret a explotar-vos! Els empresaris nomes defensen els seus interessos i, al llarg de la història s’ha demostrat que la pàtria de la burgesia ha estat el diner, i la seva ideologia la recerca del benefici per damunt de qualsevol altra consideració.

      Recordem que el concepte d’Espanya neix a la segona meitat del XIX, com a resultat del pacte pel repartiment del poder polític i econòmic peninsular, entre l’oligarquia terratinent castellana, la gran burgesia industrial basco-catalana i la petita i mitjana burgesia comercial i professional urbana.




 
      Abans no existeix cap mercat centralitzat, les carreteres son inexistents, no hi ha ferrocarrils, tant sols mercats locals, comarcals i regionals. Les mercaderies mediterrànies no arriben al nord de la península, i a l’inrevés tampoc. La nació espanyola no és tan antiga com pretenen els espanyolistes. La primera vegada en que apareix com a subjecte jurídic és al 1812, amb la promulgació de la primera constitució a Cadis, ja que gràcies a aquesta Llei Fonamental, es van crear les bases d'Espanya com a Estat i Nació moderns. El concepte de nació espanyola es va desenvolupar durant el segle XIX i XX, i arrenca des de les conviccions morals i legals procedents des de la Il·lustració francesa, sobre la base de principis clau com la sobirania nacional i la divisió de poder. 




      Si volem parlar d'una Espanya Imperial, o de l'Espanya Medieval, haurem de tenir molt en compte que no parlem d'una nació, sinó d'una sèrie de regnes, mes o menys unificats o descentralitzats.

      El marxisme clàssic no ha fet atenció al problema nacional català, tot i que cal dir que K. Marx es mostrà favorable als processos d’alliberament nacional d’Irlanda i Polònia, en entendre que el deure del proletariat és el de la lluita contra totes les formes d’opressió, de la qual l’opressió nacional és una modalitat. Si el proletariat andalús, gallec o basc ajuda al moviment d’alliberament nacional català (no ho fa per motius de justícia abstracta), sinó per que des del punt del seus interessos de classe, la debilitació burgesa afavoreix la seva alliberació. 





     Per tant, per al socialisme es encasaria la plena igualtat entre totes les nacions i el dret a  l’autodeterminació, que pot voler dir el dret a separar-se políticament de la nació que exerceix l’opressió. L. Trostky en La revolution espagnole (1930-1940), Editions Minuit, París 1975, a les pàgines 70,105,178, postula el següent: que el nacionalisme català es revolucionari, enfront del caràcter reaccionari imperialista del nacionalisme espanyol i, per tant, te el dret democràtic a la autodeterminació.





     Ja ho hem dit varies vegades, K. Marx i F. Engels, no van deixar una sistematització d’idees sobre els moviments d’alliberament nacional. Definiren l’opressió nacional com la base del poder de la nació opressora,  la qual exerceix una explotació capitalista sobre la nació oprimida. L’eliminació del capitalisme eliminarà l’espoli de la metròpoli sobre la colònia.

     Pel nacionalisme burgès, la nació, ho és tot; als interessos de la nació burgesa s’hi han de subordinar els interessos de les classes socials.

      M. Bakunin manifesta en el Manifiesto a los eslavos (1846) les seves discrepàncies amb K. Marx i F. Engels sobre la lluita d’emancipació de Polònia i els pobles eslaus. M. Bakunin defensa la necessitat d’un lligam entre els moviments nacionals i la lluita revolucionària, postula la necessitat de la solidaritat internacional. 




M. Bakunin

       K. Marx opinava que la premissa necessària de l’emancipació de la classe obrera anglesa és la transformació de la unió forçada actual, és a dir l’esclavatge d’Irlanda, en una unió igual i lliure, si és possible, o en la separació completa, si és inevitable.

       La socialdemocràcia de la Segona Internacional adoptà una actitud vacil·lant i oportunista davant del problema de les nacionalitats, estava fortament influïda per la petita burgesia. Malgrat tot K. Kautsky defensà el dret dels pobles a l’autodeterminació, assegurant que un dels factors més importants de la nacionalitat és el idioma. El sector d’extrema esquerra d’aquesta socialdemocràcia representada per Rosa Luxemburg, considerava que el proletariat no s’havia de preocupar dels moviments d’alliberament nacional, fins i tot va considerar com a reaccionària la defensa del dret dels pobles oprimits a l’autodeterminació. Els errors de la posició teòrica de R. Luxemburg  es basen en el seu desconeixement de la realitat dels moviments d’emancipació nacional com a factor revolucionari,  el menyspreu de les lluites per les reivindicacions democràtiques i la confusió entre Estat nacional i estat plurinacional.





Karl Kautsky y Rosa Luxemburg

      La Rússia tsarista destacava per la seva postura nacionalitària, bassada en una russificació a ultrança dels pobles no russos, l’explotació despietada i l’ofegament de tota cultura nacional, aquesta política obeïa als interessos dels terratinents i del capital comercial rus. El instrument d’aquesta política era un estat burocratitzat i centralitzat. Sota el tsarisme els moviments d’emancipació nacional es desenvoluparen alhora que la lluita del proletariat contra el règim.


Lenin contra el zarismo

      Alguns socialistes i comunistes defensen que cal impedir el desenvolupament de les llengües nacionals i imposar l’ús del idioma oficial de l’Estat, que sempre és el de la nació dominant. Aquests socialistes i comunistes no són res més que uns xovinistes imperialistes. Tota disposició que violi la igualtat de drets de les nacions ha d’ésser declarada il·legal.

     Per totes aquestes raons exposades, és important que l’esquerra conegui clarament la qüestió del nacionalisme. Quan l'esquerra assumeix teories revisionistes com la "reconciliació nacional" i la "via pacífica al socialisme", abandonant la defensa de l'autodeterminació de les nacions oprimides, el buit ideològic que deixa l'ocupa, per exemple a Euskadi, ETA.



     La Constitució del 1978 va negar el dret d'autodeterminació i va consagrar a l'Exèrcit com el vigilant de la "sagrada unitat de la Pàtria", al mateix temps que la socialdemocràcia va claudicar. La violència no és el camí perquè un poble aconsegueixi la seva autodeterminació, en la majoria de les vegades aconsegueix els efectes oposats i l'enemistat del poble treballador.

      L'opressió de les nacions i de les minories nacionals és una de les característiques pròpies del imperialisme. Les dues barreres per al progrés humà són per una banda la propietat privada dels mitjans de producció i de l'altra l'estat nacional. Cap país -ni els estats més grans i poderosos- poden resistir l'aclaparador domini del mercat mundial. El fenomen que la burgesia descriu com globalització, estava previst en els estudis de Marx i Engels i, sobretot en l'obra de Lenin, L'imperialisme: fase superior del capitalisme.




      Des de la Segona Guerra Mundial, en particular durant els últims vint anys, s'ha intensificat de manera colossal la divisió internacional del treball i s'ha produït un enorme desenvolupament del comerç mundial. El control de l'economia mundial està en mans de les dues-centes empreses internacionals més grans. La concentració de capital ha assolit proporcions sorprenents. Es comporten com caníbals ferotges i insaciables, devorant els uns als altres a la caça d'un benefici cada vegada major. En aquesta orgia canibalística, la classe obrera sempre perd. Tot just produir una fusió, la direcció anuncia nous acomiadaments i tancaments, una pressió implacable sobre els treballadors per incrementar els marges de benefici, els dividends i els salaris dels executius.







      El valor anual de les transaccions realitzades per aquestes multinacionals passa del bilió de dòlars, xifra sorprenent amb la qual es podrien resoldre els problemes més urgents del planeta, la pobresa, l'analfabetisme i la malaltia. Però, això pressuposa l'existència d'un sistema racional de producció en el qual les necessitats de la majoria tinguin preferència sobre els beneficis d'una minoria. El poder colossal de les gegantesques multinacionals, cada vegada més fusionades amb l'estat capitalista, creen un fenomen que el sociòleg americà Wright-Mills qualifica de "complex industrial-militar", i que exerceix un domini sobre el món mai vist en la història.


      Els apologistes burgesos del capitalisme i els de la petita burgesia en particular, afirmen que la globalització ha aconseguit que l'estat nacional no tingui ja importància. De fet, dues de les més grans potències econòmiques -Alemanya i el Japó- no tenen poder militar. Ja no hi haurà més guerres perquè el propi desenvolupament del capitalisme convertiran l'estat nacional en alguna cosa supèrflua. Aquesta teoria la defensen avui dia teòrics revisionistes com Eric Hobsbawn a Gran Bretanya. Aquest antic stalinista que ara està en l'ala de dretes del laborisme diu que l'estat nacional va ser un període transitori de la història humana i que ja està superat.



Imperialisme

       Les actuals multinacionals fan els seus negocis a nivell mundial, res de fer negocis dins d’un país, i obtenen les seves matèries primes de qualsevol lloc del mon. Els economistes burgesos sempre han defensat aquest argument. Intenten eliminar la contradicció inherent al sistema capitalista –la lluita de classes i  l’alliberament nacional dels treballadors- senzillament negant la seva existència. I és precisament ara, en el moment en què el mercat mundial s'ha convertit en la força dominant del planeta, quan els antagonismes nacionals a tot arreu estan adquirint un caràcter més violent.

      En els països avançats el capitalisme ha assolit la seva fase superior de desenvolupament, el capital ha sobrepassat el marc dels Estats nacionals, la competència capitalista ha estat substituïda pels grans monopolis multinacionals, creant totes les premisses objectives per a l'aparició del socialisme. Amb la crisi del capitalisme dels Estats nacionals sorgeixen els moviments independentistes colonials i, fins i tot, sorgeixen les pertorbacions nacionalistes als països capitalistes desenvolupats.




       Bèlgica pateix el conflicte entre valons i flamencs. A Xipre els antagonismes nacionals entre grecs i turcs amplien el conflicte arribant fins i tot a Grècia i Turquia. Fa poc la qüestió nacional als Balcans ha portat a Europa a la vora de la guerra. Als EUA hi ha el problema del racisme contra els negres i també els hispans. A Alemanya, França i altres països presenciem la discriminació i els atacs racistes contra els immigrants. A l'antiga Unió soviètica la qüestió nacional ha originat un caos sagnant de guerres en un país rere l'altre. A Gran Bretanya, país on el capitalisme porta més temps d'existència, la qüestió nacional segueix sense resoldre, no només a Irlanda del Nord, sinó també a Gal·les i Escòcia. A Canada el Quebec francòfon vol la independència.

      A l'Estat espanyol tenim la qüestió d'Euskadi, Catalunya i Galícia. Però el cas més extraordinari és que més de cent anys després de la unificació d'Itàlia, la Lliga del Nord defensa la consigna reaccionària de dividir Itàlia i per això es basen en l'autodeterminació del Nord (Padània). La conclusió és inexorable. Ignorar el problema nacional és perillós. Per transformar la societat és imperatiu mantenir una postura escrupolosa, clara i correcta sobre aquest tema.




Així quedarien les fronteres europees si algunes regions s'independitzessin

      Encara que la majoria de les persones creuen que l'estat nacional és una cosa natural, i per tant arrelat en un passat llunyà o en la sang i en l'ànima dels homes i dones, en realitat és una creació relativament moderna, en concret dels últims dos-cents anys, com veurem més endavant en aquest estudi. La nació històricament no sempre va existir, ni sempre existirà.
      L'estat nacional és un producte del capitalisme. El va crear la burgesia perquè necessitava un mercat nacional. Necessitava trencar les restriccions locals, l'existència de petites àrees locals amb els seus impostos, peatges, sistemes de monedes, pesos i mesures separats. La unificació de les forces productives en un estat nacional va ser una tasca històrica progressista de la burgesia.




      La definició de nació és tremendament difícil. De moment ens conformarem amb una definició tan general, que fins i tot pot resultar certa. Una nació ha de tenir una llengua i territoris comuns, una història i cultura compartida, i també estar unida per poderosos llaços econòmics.

      Un marxista mai ha de donar suport a la burgesia nacional o la petita burgesia nacionalista. Al contrari, és obligació de l'obrer lluitar contra elles, tant les de les nacions opressores com de les nacions oprimides. La classe obrera és enemiga de la burgesia i, segons Lenin, els obrers tenen l'obligació de posar-se al capdavant de la nació per conduir a les masses cap a la transformació revolucionària de la societat. Cal no perdre mai de vista que els ultra reaccionaris i clericals, i després d'ells els burgesos de totes les nacions, fan les seves retrògrads i bruts negocis en nom de la cultura nacional.

 


     Resumint el que s'ha exposat, ha d'haver quedat clar que els treballadors tenen el deure d'oposar-se a totes les formes de discriminació i opressió nacional. Però també tenen el deure de negar-se a donar a suport al nacionalisme en qualsevol de les seves formes. Un marxista convençut mai donarà suport a les banderes de l'IRA, ETA ... El proletariat no pot donar suport cap consolidació del nacionalisme, per contra, dóna suport tot el que contribueix a esborrar les diferències nacionals i enderrocar les barreres nacionals, tot el que serveix per estrènyer més i més els vincles entre les nacionalitats, tot el que condueix a la fusió de les nacions.


 

I.R.A i E.T.A.

      Lluny de glorificar el nacionalisme i la creació de noves barreres separatistes, Lenin, com Marx, estaven a favor dels estats més grans possibles. Defensava suprimir les fronteres, no erigir altres noves. Estava a favor de la barreja de les poblacions i fins i tot l'assimilació (sempre i quan sigui voluntària) i de cap manera estava a favor de la glorificació de l'idioma i la cultura d'una nació enfront d'una altra. Defensaven la necessitat de mantenir la unitat de la classe obrera i les seves organitzacions per sobre de qualsevol distinció de nacionalitat, llenguatge, raça o religió... Es van oposar implacablement als intents del Bund jueu d'organitzar als treballadors jueus en organitzacions separades. S'oposava a qualsevol divisió del moviment obrer en línies nacionals. Lenin va dir que "aquestes miserables sectes que s'autodenominen trotskistes" no només li han donat suport, fins i tot han defensat i posat en pràctica una política criminal de divisió de les organitzacions obreres en línies nacionals, cap a un costat o un altre.

     Dividir els sindicats en línies racials o en agrupacions per oficis és una absoluta monstruositat que no té res en comú amb el moviment obrer. Avui les sectes trotskistes a Gran Bretanya participen activament en la formació de seccions de negres en els sindicats i en el Partit Laborista. A Escòcia van recolzar la formació d'un sindicat escocès separat de la resta dels treballadors del petroli ..., la creació d'organitzacions separades per diferents grups nacionals o racials és un acte criminal que només pot servir per dividir i debilitar el moviment obrer. Una cosa és combatre el racisme i el xovinisme de la nacionalitat majoritària, i una altra diferent és dividir la classe obrera en línies nacionals, lingüístiques, religioses o racials.


     Els marxistes no donen suport a tots i cadascun dels casos el dret de les petites nacions a l'autodeterminació. Però tampoc accepten l'opressió nacional d'una nació per una altra, fet que obliga el proletariat i les seves organitzacions a lluitar contra l'opressió nacional i defensar el dret de les nacions a l'autodeterminació.

       El dret de les nacions a l'autodeterminació és una demanda democràtica, no un pilar fonamental per a la consecució del socialisme, com pugui ser-ho l'eliminació de la burgesia o l'abolició de la propietat privada dels mitjans de producció. No obstant això, els marxistes recolzen les demandes democràtiques, sempre que estiguin subordinades als interessos de la classe obrera i la lluita pel socialisme. Per exemple, el dret al divorci és una demanda democràtica que donen suport els marxistes. Aquest dret significa que un home i una dona poden viure junts tant de temps com ells siguin feliços. Però si la relació entre dues persones es trenca, llavors tenen el dret a separar-se. Ningú els pot obligar a viure junts. O per exemple el dret a l'avortament. En què consisteix? Una dona té el dret a decidir si té un fill o no, és vident el dret d'una dona a disposar del seu cos com li sembli apropiat.




      Els marxistes defensen aquests drets democràtics, però això no vol dir que el divorci i l'avortament en si mateix sigui alguna cosa bona. És desitjable que les dones no avortin i que les parelles no es divorciïn. El divorci i l'avortament no són coses bones, però en determinades circumstàncies és un mal menor. No defensem el divorci o l'avortament, sinó el dret al divorci o l'avortament. Passa el mateix amb el dret d'autodeterminació. Hi ha una gran diferència entre donar suport al dret d'autodeterminació d'un poble oprimit i donar suport a la autodeterminació com a tal. Per Lenin el dret d'autodeterminació no vol dir que els treballadors "tinguin el deure de votar per la separació", sinó exclusivament oposar-se a totes les formes d'opressió nacional i oposar-se a la retenció obligatòria de qualsevol nació dins de les fronteres d'un altre estat -és dir, deixar a les persones triar lliurement el tema-. Això és un dret democràtic elemental defensat pels marxistes, però mai es considerarà aquest dret com quelcom absolut, sempre ha d'estar subordinat als interessos de la lluita de classes i la revolució mundial.



Comentarios

Entradas populares