Consideracions teòriques
Abans
d'endinsar-nos en els difícils camins sobre l'origen i definició del concepte
de nacionalisme (és una entitat política o jurídica, o és un concepte metafísic
que sorgeix del cor, un sentiment d'amor a una col·lectivitat que es sent com a
pròpia?), he de fixar-me en el nacionalisme català, ja que encara que
intel·lectualment jo pretengui convertir-me en ciutadà de la humanitat,
sentimentalment em sento valencià -i per tant- català i, com a tal, no puc
suportar els atacs que ha patit el meu país durant segles per part dels
castellans o dels espanyols, que ja no sé qui és cadascun, encara que tinc clar
que tots dos són els meus enemics, ja que no una altra cosa pot ser qui pretén
l'extermini de la meva llengua i de la meva cultura.
Com
a bon marxista, doncs, he complert amb l'obligació de definir, en primer lloc,
la meva posició política i les meves creences ideològiques. Amb això pretenc
establir un marc de referència perquè ningú s'enganyi quan, posteriorment,
continuï l'exposició racional del tema sobre el nacionalisme. Així, cadascú
sabrà a què atenir-se respecte a la meva visió més o menys científica sobre el
fenomen.
Des de la meua postura marxista, encara
que Marx no
es va estendre a ocupar-se del nacionalisme, el que està clar és que al Manifest Comunista, el seu eix
vertebrador, la seva essència, consisteix en l'alliberament dels treballadors,
denunciant l'opressió nacional que el capitalisme exerceix per millor acumular
capital. En ell ens parla de la necessitat d'acabar amb tota forma d'opressió
nacional i amb la ideologia xovinista de les classes dominants, la qual
inculquen als treballadors per fer-los còmplices de les seves aventures contra
altres nacions a les que oprimeixen i divideixen -alhora - a la classe obrera.
El 1930 s’editava El Manifest del
Partit Comunista, en versió del periodista i polític Emili
Granier-Barrera i un llarg pròleg de Manuel Serra i Moret, on defensava que: la
valor moral del Manifest comunista és superior a la seva valor científica, i
per això constituïa un document històric de transcendència universal.
Marxistes com Rosa Luxemburg no tenien en
compte per a res el nacionalisme, a qui consideraven com fenomen reaccionari,
per la qual cosa Lenin, a La qüestió
nacional i el marxisme, va mantenir una polèmica contra ella i
va escriure que totes les nacions tenen el dret d'autodeterminació, que les
nacions alienes a un Estat nacional determinat, tenien el dret a separar-se i
formar un estat nacional independent. Per Lenin l'important no és per on passi
la frontera de l'Estat, sinó que la unió dels treballadors de totes les nacions
es conservi per a la lluita contra la burgesia de qualsevol nació.
Quan
el dirigent feixista espanyol Calvo Sotelo va afirmar el 1936 que preferia
una "Espanya roja abans que trencada"
el comunista Larrañaga
li va donar una resposta genial: "...una
Espanya roja serà precisament això que ell detesta: una Espanya trencada, és a
dir, una Federació , una Unió Ibèrica de Repúbliques Socialistes... L'Espanya
treballadora, victoriosa, roja, és precisament l'Espanya imperialista trencada.
I Euskadi lliure, i Catalunya lliure i Galícia lliure".
Al cos teòric del marxisme s’identifiquen
dos elements de reflexió:
a) L’objectiu fonamental és la revolució social
b) El moviment obrer no s’ha d’identificar amb
els objectius de la burgesia nacional, que vol subordinar els interessos de
classe als seus de burgesia nacional, ni tampoc amb els de les classes
privilegiades de la nació opressora, que volen convertir els obrers en
còmplices de la seva política d’opressió nacional.
Per al marxisme la burgesia empra la
bandera del nacionalisme per amagar o emmascarar les contradiccions de classe.
Si tots som catalans –per damunt de ninguna altra consideració- que importen
les diferències socials? El burgés pensa: com jo també soc català, tinc dret a
explotar-vos! Els empresaris nomes defensen els seus interessos i, al llarg de
la història s’ha demostrat que la pàtria de la burgesia ha estat el diner, i la
seva ideologia la recerca del benefici per damunt de qualsevol altra
consideració.
Recordem que el concepte d’Espanya neix a la
segona meitat del XIX, com a resultat del pacte pel repartiment del poder
polític i econòmic peninsular, entre l’oligarquia terratinent castellana, la
gran burgesia industrial basco-catalana i la petita i mitjana burgesia comercial
i professional urbana.
Abans no existeix cap mercat
centralitzat, les carreteres son inexistents, no hi ha ferrocarrils, tant sols
mercats locals, comarcals i regionals. Les mercaderies mediterrànies no arriben
al nord de la península, i a l’inrevés tampoc. La nació espanyola no és tan
antiga com pretenen els espanyolistes. La primera vegada en que apareix com a
subjecte jurídic és al 1812, amb la promulgació de la primera constitució a
Cadis, ja que gràcies a aquesta Llei Fonamental, es van crear les bases
d'Espanya com a Estat i Nació moderns. El concepte de nació espanyola es va
desenvolupar durant el segle XIX i XX, i arrenca des de les conviccions morals
i legals procedents des de la Il·lustració francesa, sobre la base de principis
clau com la sobirania nacional i la divisió de poder.
Si volem parlar d'una Espanya
Imperial, o de l'Espanya Medieval, haurem de tenir
molt en compte que no parlem d'una nació, sinó d'una sèrie de regnes, mes o
menys unificats o descentralitzats.
El
marxisme clàssic no ha fet atenció al problema nacional català, tot i que cal
dir que K. Marx es mostrà favorable als processos d’alliberament nacional
d’Irlanda i Polònia, en entendre que el deure del proletariat és el de la
lluita contra totes les formes d’opressió, de la qual l’opressió nacional és
una modalitat. Si el proletariat andalús, gallec o basc ajuda al moviment
d’alliberament nacional català (no ho fa per motius de justícia abstracta),
sinó per que des del punt del seus interessos de classe, la debilitació burgesa
afavoreix la seva alliberació.
Per tant, per al socialisme es encasaria
la plena igualtat entre totes les nacions i el dret a l’autodeterminació, que pot voler dir el dret
a separar-se políticament de la nació que exerceix l’opressió. L. Trostky
en La revolution espagnole (1930-1940), Editions
Minuit, París 1975, a
les pàgines 70,105,178, postula el següent: que el nacionalisme català es
revolucionari, enfront del caràcter reaccionari imperialista del nacionalisme
espanyol i, per tant, te el dret democràtic a la autodeterminació.
Ja ho hem dit varies vegades, K. Marx i F.
Engels, no van deixar una sistematització d’idees sobre els moviments
d’alliberament nacional. Definiren l’opressió nacional com la base del poder de
la nació opressora, la qual exerceix una
explotació capitalista sobre la nació oprimida. L’eliminació del capitalisme
eliminarà l’espoli de la metròpoli sobre la colònia.
Pel nacionalisme burgès, la nació, ho és
tot; als interessos de la nació burgesa s’hi han de subordinar els interessos
de les classes socials.
M. Bakunin manifesta en el Manifiesto a los eslavos (1846) les seves
discrepàncies amb K. Marx i F. Engels sobre la lluita d’emancipació de Polònia
i els pobles eslaus. M. Bakunin defensa la necessitat d’un lligam entre els
moviments nacionals i la lluita revolucionària, postula la necessitat de la
solidaritat internacional.
M. Bakunin
K. Marx opinava que la premissa
necessària de l’emancipació de la classe obrera anglesa és la transformació de
la unió forçada actual, és a dir l’esclavatge d’Irlanda, en una unió igual i
lliure, si és possible, o en la separació completa, si és inevitable.
La socialdemocràcia de la Segona Internacional adoptà una actitud
vacil·lant i oportunista davant del problema de les nacionalitats, estava
fortament influïda per la petita burgesia. Malgrat tot K. Kautsky defensà el dret dels
pobles a l’autodeterminació, assegurant que un dels factors més importants de
la nacionalitat és el idioma. El sector d’extrema esquerra d’aquesta
socialdemocràcia representada per Rosa Luxemburg, considerava que el proletariat
no s’havia de preocupar dels moviments d’alliberament nacional, fins i tot va
considerar com a reaccionària la defensa del dret dels pobles oprimits a
l’autodeterminació. Els errors de la posició teòrica de R. Luxemburg es basen en el seu desconeixement de la realitat
dels moviments d’emancipació nacional com a factor revolucionari, el menyspreu de les lluites per les
reivindicacions democràtiques i la confusió entre Estat nacional i estat
plurinacional.
Karl Kautsky y Rosa
Luxemburg
La Rússia tsarista destacava per la seva
postura nacionalitària, bassada en una russificació a ultrança dels pobles no
russos, l’explotació despietada i l’ofegament de tota cultura nacional, aquesta
política obeïa als interessos dels terratinents i del capital comercial rus. El
instrument d’aquesta política era un estat burocratitzat i centralitzat. Sota
el tsarisme els moviments d’emancipació nacional es desenvoluparen alhora que
la lluita del proletariat contra el règim.
Lenin contra el
zarismo
Alguns socialistes i comunistes defensen
que cal impedir el desenvolupament de les llengües nacionals i imposar l’ús del
idioma oficial de l’Estat, que sempre és el de la nació dominant. Aquests
socialistes i comunistes no són res més que uns xovinistes imperialistes. Tota
disposició que violi la igualtat de drets de les nacions ha d’ésser declarada
il·legal.
Per totes aquestes raons exposades, és
important que l’esquerra conegui clarament la qüestió del nacionalisme. Quan
l'esquerra assumeix teories revisionistes com la "reconciliació nacional"
i la "via pacífica al socialisme", abandonant la defensa de
l'autodeterminació de les nacions oprimides, el buit ideològic que deixa
l'ocupa, per exemple a Euskadi, ETA.
La
Constitució del 1978 va negar el dret d'autodeterminació i va consagrar a
l'Exèrcit com el vigilant de la "sagrada unitat de la Pàtria", al
mateix temps que la socialdemocràcia va claudicar. La violència no és el camí
perquè un poble aconsegueixi la seva autodeterminació, en la majoria de les vegades
aconsegueix els efectes oposats i l'enemistat del poble treballador.
L'opressió de les nacions i de les minories nacionals és una
de les característiques pròpies del imperialisme. Les dues barreres per al
progrés humà són per una banda la propietat privada dels mitjans de producció i
de l'altra l'estat nacional. Cap país -ni els estats més grans i poderosos-
poden resistir l'aclaparador domini del mercat mundial. El fenomen que la
burgesia descriu com globalització, estava previst en els estudis de Marx i
Engels i, sobretot en l'obra de Lenin, L'imperialisme:
fase superior del capitalisme.
Des de la Segona Guerra Mundial, en
particular durant els últims vint anys, s'ha intensificat de manera colossal la
divisió internacional del treball i s'ha produït un enorme desenvolupament del
comerç mundial. El control de l'economia mundial està en mans de les dues-centes
empreses internacionals més grans. La concentració de capital ha assolit
proporcions sorprenents. Es comporten com caníbals ferotges i insaciables,
devorant els uns als altres a la caça d'un benefici cada vegada major. En
aquesta orgia canibalística, la classe obrera sempre perd. Tot just produir una
fusió, la direcció anuncia nous acomiadaments i tancaments, una pressió
implacable sobre els treballadors per incrementar els marges de benefici, els
dividends i els salaris dels executius.
El valor anual de les transaccions
realitzades per aquestes multinacionals passa del bilió de dòlars, xifra
sorprenent amb la qual es podrien resoldre els problemes més urgents del
planeta, la pobresa, l'analfabetisme i la malaltia. Però, això pressuposa
l'existència d'un sistema racional de producció en el qual les necessitats de
la majoria tinguin preferència sobre els beneficis d'una minoria. El poder
colossal de les gegantesques multinacionals, cada vegada més fusionades amb
l'estat capitalista, creen un fenomen que el sociòleg americà Wright-Mills
qualifica de "complex industrial-militar", i que exerceix
un domini sobre el món mai vist en la història.
Els
apologistes burgesos del capitalisme i els de la petita burgesia en particular,
afirmen que la globalització ha aconseguit que l'estat nacional no tingui ja
importància. De fet, dues de les més grans potències econòmiques -Alemanya i el
Japó- no tenen poder militar. Ja no hi haurà més guerres perquè el propi
desenvolupament del capitalisme convertiran l'estat nacional en alguna cosa
supèrflua. Aquesta teoria la defensen avui dia teòrics revisionistes com Eric Hobsbawn
a Gran Bretanya. Aquest antic stalinista que ara està en l'ala de dretes del
laborisme diu que l'estat nacional va
ser un període transitori de la història humana i que ja està superat.
Imperialisme
Les
actuals multinacionals fan els seus negocis a nivell mundial, res de fer
negocis dins d’un país, i obtenen les seves matèries primes de qualsevol lloc
del mon. Els economistes burgesos sempre han defensat aquest argument. Intenten
eliminar la contradicció inherent al sistema capitalista –la lluita de classes
i l’alliberament nacional dels
treballadors- senzillament negant la seva existència. I és precisament ara, en
el moment en què el mercat mundial s'ha convertit en la força dominant del
planeta, quan els antagonismes nacionals a tot arreu estan adquirint un
caràcter més violent.
En
els països avançats el capitalisme ha assolit la seva fase superior de
desenvolupament, el capital ha sobrepassat el marc dels Estats nacionals, la
competència capitalista ha estat substituïda pels grans monopolis
multinacionals, creant totes les premisses objectives per a l'aparició del
socialisme. Amb la crisi del capitalisme dels Estats nacionals sorgeixen els
moviments independentistes colonials i, fins i tot, sorgeixen les pertorbacions
nacionalistes als països capitalistes desenvolupats.
Bèlgica pateix el conflicte entre valons i
flamencs. A Xipre els antagonismes nacionals entre grecs i turcs amplien el
conflicte arribant fins i tot a Grècia i Turquia. Fa poc la qüestió nacional
als Balcans ha portat a Europa a la vora de la guerra. Als EUA hi ha el problema
del racisme contra els negres i també els hispans. A Alemanya, França i altres
països presenciem la discriminació i els atacs racistes contra els immigrants.
A l'antiga Unió soviètica la qüestió nacional ha originat un caos sagnant de
guerres en un país rere l'altre. A Gran Bretanya, país on el capitalisme porta
més temps d'existència, la qüestió nacional segueix sense resoldre, no només a
Irlanda del Nord, sinó també a Gal·les i Escòcia. A Canada el Quebec francòfon
vol la independència.
A l'Estat espanyol tenim la qüestió d'Euskadi, Catalunya
i Galícia. Però el cas més extraordinari és que més de cent anys després de la
unificació d'Itàlia, la Lliga del Nord defensa la consigna reaccionària de
dividir Itàlia i per això es basen en l'autodeterminació del Nord (Padània). La
conclusió és inexorable. Ignorar el problema nacional és perillós. Per
transformar la societat és imperatiu mantenir una postura escrupolosa, clara i
correcta sobre aquest tema.
Així quedarien les fronteres europees si algunes regions
s'independitzessin
Encara
que la majoria de les persones creuen que l'estat nacional és una cosa natural,
i per tant arrelat en un passat llunyà o en la sang i en l'ànima dels homes i
dones, en realitat és una creació relativament moderna, en concret dels últims
dos-cents anys, com veurem més endavant en aquest estudi. La nació
històricament no sempre va existir, ni sempre existirà.
L'estat
nacional és un producte del capitalisme. El va crear la burgesia perquè
necessitava un mercat nacional. Necessitava trencar les restriccions locals,
l'existència de petites àrees locals amb els seus impostos, peatges, sistemes
de monedes, pesos i mesures separats. La unificació de les forces productives
en un estat nacional va ser una tasca històrica progressista de la burgesia.
La
definició de nació és tremendament difícil. De moment ens conformarem amb una
definició tan general, que fins i tot pot resultar certa. Una nació ha de tenir
una llengua i territoris comuns, una història i cultura compartida, i també
estar unida per poderosos llaços econòmics.
Un
marxista mai ha de donar suport a la burgesia nacional o la petita burgesia
nacionalista. Al contrari, és obligació de l'obrer lluitar contra elles, tant
les de les nacions opressores com de les nacions oprimides. La classe obrera és
enemiga de la burgesia i, segons Lenin, els obrers tenen l'obligació de
posar-se al capdavant de la nació per conduir a les masses cap a la
transformació revolucionària de la societat. Cal no perdre mai de vista que els
ultra reaccionaris i clericals, i després d'ells els burgesos de totes les
nacions, fan les seves retrògrads i bruts negocis en nom de la cultura
nacional.
Resumint
el que s'ha exposat, ha d'haver quedat clar que els treballadors tenen el deure
d'oposar-se a totes les formes de discriminació i opressió nacional. Però també
tenen el deure de negar-se a donar a suport al nacionalisme en qualsevol de les
seves formes. Un marxista convençut mai donarà suport a les banderes de l'IRA,
ETA ... El proletariat no pot donar suport cap consolidació del nacionalisme,
per contra, dóna suport tot el que contribueix a esborrar les diferències nacionals
i enderrocar les barreres nacionals, tot el que serveix per estrènyer més i més
els vincles entre les nacionalitats, tot el que condueix a la fusió de les
nacions.
I.R.A i E.T.A.
Lluny
de glorificar el nacionalisme i la creació de noves barreres separatistes,
Lenin, com Marx, estaven a favor dels estats més grans possibles. Defensava
suprimir les fronteres, no erigir altres noves. Estava a favor de la barreja de
les poblacions i fins i tot l'assimilació (sempre i quan sigui voluntària) i de
cap manera estava a favor de la glorificació de l'idioma i la cultura d'una
nació enfront d'una altra. Defensaven la necessitat de mantenir la unitat de la
classe obrera i les seves organitzacions per sobre de qualsevol distinció de
nacionalitat, llenguatge, raça o religió... Es van oposar implacablement als
intents del Bund jueu d'organitzar als treballadors jueus en organitzacions
separades. S'oposava a qualsevol divisió del moviment obrer en línies
nacionals. Lenin va dir que "aquestes miserables sectes que
s'autodenominen trotskistes" no només li han donat suport, fins i tot han
defensat i posat en pràctica una política criminal de divisió de les
organitzacions obreres en línies nacionals, cap a un costat o un altre.
Dividir
els sindicats en línies racials o en agrupacions per oficis és una absoluta
monstruositat que no té res en comú amb el moviment obrer. Avui les sectes
trotskistes a Gran Bretanya participen activament en la formació de seccions de
negres en els sindicats i en el Partit Laborista. A Escòcia van recolzar la
formació d'un sindicat escocès separat de la resta dels treballadors del
petroli ..., la creació d'organitzacions separades per diferents grups
nacionals o racials és un acte criminal que només pot servir per dividir i
debilitar el moviment obrer. Una cosa és combatre el racisme i el xovinisme de
la nacionalitat majoritària, i una altra diferent és dividir la classe obrera
en línies nacionals, lingüístiques, religioses o racials.
Els
marxistes no donen suport a tots i cadascun dels casos el dret de les petites
nacions a l'autodeterminació. Però tampoc accepten l'opressió nacional d'una
nació per una altra, fet que obliga el proletariat i les seves organitzacions a
lluitar contra l'opressió nacional i defensar el dret de les nacions a
l'autodeterminació.
El
dret de les nacions a l'autodeterminació és una demanda democràtica, no un
pilar fonamental per a la consecució del socialisme, com pugui ser-ho
l'eliminació de la burgesia o l'abolició de la propietat privada dels mitjans
de producció. No obstant això, els marxistes recolzen les demandes
democràtiques, sempre que estiguin subordinades als interessos de la classe
obrera i la lluita pel socialisme. Per exemple, el dret al divorci és una
demanda democràtica que donen suport els marxistes. Aquest dret significa que
un home i una dona poden viure junts tant de temps com ells siguin feliços.
Però si la relació entre dues persones es trenca, llavors tenen el dret a
separar-se. Ningú els pot obligar a viure junts. O per exemple el dret a
l'avortament. En què consisteix? Una dona té el dret a decidir si té un fill o
no, és vident el dret d'una dona a disposar del seu cos com li sembli apropiat.
Els
marxistes defensen aquests drets democràtics, però això no vol dir que el
divorci i l'avortament en si mateix sigui alguna cosa bona. És desitjable que
les dones no avortin i que les parelles no es divorciïn. El divorci i
l'avortament no són coses bones, però en determinades circumstàncies és un mal
menor. No defensem el divorci o l'avortament, sinó el dret al divorci o
l'avortament. Passa el mateix amb el dret d'autodeterminació. Hi ha una gran
diferència entre donar suport al dret d'autodeterminació d'un poble oprimit i
donar suport a la autodeterminació com a tal. Per Lenin el dret
d'autodeterminació no vol dir que els treballadors "tinguin el deure de
votar per la separació", sinó exclusivament oposar-se a totes les formes
d'opressió nacional i oposar-se a la retenció obligatòria de qualsevol nació
dins de les fronteres d'un altre estat -és dir, deixar a les persones triar
lliurement el tema-. Això és un dret democràtic elemental defensat pels
marxistes, però mai es considerarà aquest dret com quelcom absolut, sempre ha
d'estar subordinat als interessos de la lluita de classes i la revolució
mundial.
Comentarios
Publicar un comentario