Els greuges al catalans
Això ens porta a la situació espanyola
que és la que ens fa i ens plantegem dos interrogants. El poble català està
oprimit pel nacionalisme espanyol, com així creuen molts catalans, tant de
dretes com d'esquerres, o -com pensen els espanyolistes- els catalans són uns
privilegiats que gaudeixen de grans llibertats? Fem una mica de reflexió
històrica.
Els
que es declaren no nacionalistes solen ser profundament espanyolistes, que és
una mena de nacionalisme exacerbat i d'extrema dreta. Aquests individus
critiquen el nacionalisme perquè diuen que protegeix una cultura o una
"identitat" a costa dels drets individuals; posem per cas, la
prohibició de parlar català, d'ensenyar en català, de predicar en català ...
que va sorgir després de la victòria de Felip de Borbó sobre Carles d'Àustria,
o el Decret de Nova Planta que va eliminar les
lleis catalanes, valencianes, mallorquines... El centralisme borbònic va
intentar acabar amb la nació catalana. Però aquesta "tolerància"
castellana venia d'antic. El 1561 El Tribunal del Sant Ofici prohibeix que
s'escriguin els processos en llengua catalana. Unes dècades després, en el
memorial del Comte
Duc de Olivares a Felip IV de Castella diu que "treballi
i pensi amb consell mundà i secret per a reduir aquests regnes de què es compon
Espanya per a l'estil i lleis de Castella sense cap diferència".
Decret
de Nova Planta de la Reial Audiència del Principat de Catalunya, de 1716.
S'imposava per la reformada Reial Audiència de Catalunya l'ús administratiu del
castellà.
Els
xovinistes francesos també piquen sistemàticament als catalans. L'Ordenança de 1672 per al Rosselló obliga
l'ensenyament en francès; deu anys després, exigeix la llengua francesa als
rossellonesos que volen obtenir títols honorífics o càrrecs públics, donant-los
un termini de sis mesos per aprendre. A l'any següent prohibeixen als
rossellonesos estudiar al Principat. I el 1700, tot un exemple d'intolerància,
el rei Lluís
XIV deixa escrit que "l'ús del català repugna i és d'alguna manera
contrari a la nostra autoritat i a l'honor de la nació francesa".
Retrat de Felip Vé exposat cap per avall al Museu de
l'Almodí de Xàtiva per haver incendiat la ciutat el 1707.
En
1768 el comte
d'Aranda prohibeix l'ensenyament del català a les escoles de
primeres lletres, llatinitat i retòrica; s'expulsa el català de tots els
jutjats, i es recomana que ho facin també les cúries diocesanes, s'ordena que
tots els mercaders i comerciants majoristes i al detall portin els llibres de
comptabilitat en castellà; Manuel Godoy (1801) prohibeix representar,
cantar i ballar peces que no fossin en idioma castellà. Any rere any, aquestes
prohibicions castellanes es succeeixen, perseguint durament als altres idiomes
peninsulars, fins al segle XX. Un Edicte de 1837
imposa càstigs infamants als infants que parlen català a l'escola i a les
Balears mana castigar als escolars que parlin català mitjançant la delació dels
alumnes (Veure Cronologia
de la repressió del català i Cronología
de la minorización del idioma catalán)
De
nou, els castellans el 1715, mostren el seu odi contra els catalans. La
Consulta del Consell de Castella escriu que a l'aula no ha d'haver cap llibre
en català, on tampoc es parlarà ni escriurà aquesta llengua i on la doctrina
cristiana s'ensenyarà i serà apresa en castellà. Afegeix que "no
s'han d'escollir mitjans febles i menys eficaços sinó els més robusts i segurs,
esborrant de la memòria dels catalans tot allò que pugui conformar amb els seus
abolides constitucions, usos, furs i costums".
Les
persecucions contra els catalans, lluny de disminuir, s'incrementen amb el
temps. A finals del segle XIX González Bravo prohibeix que les peces
teatrals s'escriguin "en els dialectes de les províncies d'Espanya”.
S'obliga que a que el Registre Civil es faci en castellà, també obliga que les
actes notarials es facin en castellà i la Llei d'enjudiciament civil (1881)
prohibeix l'ús del català als jutjats. La Direcció General de Correus i
Telègrafs (1896) prohibeix parlar en català per telèfon a tot Espanya.
Cartell d'Unió Catalanista, l'any 1901. Constitucions de
Catalunya, compilació de les Corts de Montsó del 1585.
Durant
la dictadura de Primo
de Rivera es reforcen les prohibicions d'utilitzar el català per a
ús públic i oficial. O dit amb menys miraments, per a què volen els
espanyolistes un Estat poderós, si no és per continuar amb les seves
imposicions a la resta de les nacionalitats peninsulars? Si no es posés fre a
aquesta fagocitació, acabarien sent "espanyols" fins als portuguesos.
Però, continuem veient el
"tolerants" i "liberals" que han estat els castellans amb
la resta d'espanyols.
El
famós arquitecte Antoni Gaudí, quan tenia 72 anys, és detingut per la
policia espanyola acusat d'insultar a un policia. A la Delegació de Policia és
maltractat i insultat greument per respondre en català i no en castellà. Un
ciutadà català (Joan Merida) i la seva família són multats el 1938 a Sevilla per "la
seva falta de patriotisme i descortesia per parlar en el dialecte català en el
menjador de l'Hotel Itálica".
Els
mestres catalans, valencians i mallorquins són multats sistemàticament per usar
el català a les escoles, fins i tot el Reial Decret de 1926 sanciona amb el
trasllat forçós als mestres que utilitzin el català.
I
en això va arribar el dictador Franco, qui en el seu discurs de 1939 "La
unitat nacional la volem absoluta, amb una sola llengua, el castellà i una sola
personalitat, l'espanyola". En conseqüència, s'emprenen moltes
accions com la derogació de l'Estatut de Catalunya, la lluita contra rètols,
anuncis i papers en català, circulars sobre el català a l'escola, iniciant-se
la més dura repressió de la història contra el català. S’aboleix la filologia
catalana, la història moderna de Catalunya, geografia de Catalunya, Dret Civil
Català, història de l'art medieval català. Les planxes d'edició del Diccionari
General de la Llengua Catalana són destruïts per l'Exèrcit Espanyol. En les
fàbriques s'instal·len rètols on es prohibeix explícitament als obrers parla en
català.
La
casa de Pompeu
Fabra, normativizador del català, del barri de la Mercè de Barcelona
és assaltada i la seva immensa biblioteca personal cremada enmig del carrer.
L'Institut d'Estudis Catalans es converteix en l'Institut de la Hispanitat.
S'instal·len cartells a les zones ocupades de Catalunya: "Si ets patriota,
parla en espanyol". S'ordena canviar tots els cartells i anuncis de les
ciutats del català al castellà. Es multa destacats ciutadans amb 2.000 ptes.
per dirigir instàncies al Govern en català. S'aturen a professors universitaris
per fer classes en català. Prohibició del català al cinema. El 25 de desembre
de 1940 es s'obliga que la tradicional representació teatral d'Els Pastorets a la Garriga es faci en
castellà. Es prohibeix que les marques comercials s'escriguin en català.
En
1945 es dicta una Ordre ministerial que obliga a batejar els vaixells en
castellà. Nova llei d'educació primària que només permet ensenyar en castellà.
El 1948, 25 de desembre, la censura prohibeix informar de la mort de Pompeu
Fabra i no s'admeten les esqueles als diaris. El 1952 es segresta la revista Aplec. El governador de Barcelona, Felipe Acedo,
li diu als editors: “Vostès creuen que hem fet la guerra perquè
el català torni a ser d'ús públic?” En el Reglament de Presons de 1956
s'obliga als presos a parlar en castellà. A partir de 1957, al Registre Civil,
els noms només hi apareixen en castellà. El 1968 es prohibeix a Joan Manuel
Serrat cantar en català a Eurovisió.
Típic cartell anticatalà d’un blog de extrema dreta e-pesimo Auxiliar 1 que tant abunden en Internet
Actualment,
els individus que en el seu dia van aplaudir aquesta repressió, els que encara
la defensen i la promouen asseguren en els seus mitjans de comunicació
cavernícoles i d'extrema dreta que els catalans estan discriminant el castellà,
també a València i Mallorca, adduint com a motius el que la Generalitat i
altres òrgans oficials han adoptat el català com a única llengua vehicular.
També hi ha altres fets que han estat
qualificats com a actes de repressió o persecució del català. Entre ells
m'atreveixo a col·locar el grup d'intel·lectuals -espanyols i francesos- que en
el seu Manifiesto
por la lengua común i la Declaració de l'Acadèmia francesa,
defensen el castellà i el francès, respectivament, com a llengües oficials
d'Espanya i França.
Entre els signants destaquen el peruà Mario Vargas Llosa,
el filòsof José Antonio Marina autor del llibre de text de l'assignatura
"Educació per a la Ciutadania" de l'Editorial SM; un altre filòsof,
Aurelio Arteta, del partit Unió Progrés i Democràcia (UPyD), que el 2002 va
signar un manifest en el qual denunciaven la pressió que exercien el
nacionalisme basc i l'entorn d'ETA sobre la Universitat del País Basc, el
filòsof i poeta espanyol Félix de Azúa, de la plataforma política Ciutadans de
Catalunya, formació política no nacionalista creada perquè combatés els abusos
que porta exercint el nacionalisme català a Catalunya (sic, article de Wikipedia), "fugint" de Catalunya a Madrid, juntament
amb la seva família el 2011; l'autor dramàtic, més aviat còmic, Albert Boadella
de Ciutadans de Catalunya, guardonat el 2012 amb el premi Alfonso Ussía a la
categoria de Personatges de l'Any, juntament amb l'actor Arturo Fernández, i un
llarg etcètera d'individus de semblant estirp espanyolista com Carlos Castilla
del Pino, Luis Alberto de Cuenca, Arcadi Espada, Alberto González Troyano, Antonio
Lastra, Carmen Iglesias, Carlos Martínez Gorriarán, José Luis Pardo, Álvaro
Pombo, Ramón Rodríguez, José M. Ruiz Soroa, Fernando Savater i Fernando Sosa
Wagner. Individus amb una mentalitat totalitària i exterminacionista, perquè
volen eliminar a qui consideren el seu enemic.
Aquesta gent -els espanyolistes- encara que
tinguin títols de filòsofs, en realitat són profundament ignorants. Parlen i
opinen de coses que desconeixen i es manifesten pel que els surt de les seues
vísceres, encara que amb això perjudiquin altres persones.
Aquestes
declaracions i propostes polítiques han suscitat un gran rebuig, ja que són un
clar ataca contra els catalanoparlants del principat, valència i Mallorca. Les
seves manifestacions tenen com a clar precedent les prohibicions que hem
exposat en paràgrafs anteriors i les seves declaracions només poden sorgir de
l'odi o d'una supina ignorància.
Així,
entre d'altres, l'escriptor de Xàtiva Toni Cucarella va publicar el seu Manifest contra el
cinisme dels botxins el 29 de juny de 2008. Poc després, el juliol
de 2008, li va seguir el Manifest de la
Federació Galeusca en què està integrada entre altres
l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, en el qual es comparava el Manifest per la llengua comuna amb les
tesis franquistes i el qualificava de "visió anul·ladora".
Toni Cucarella diu que el nacionalisme francès
("grandeur") i espanyol ("imperi") són tancats, excloents,
colonialistes, que imposen les seves idees amb lleis i càstigs repressors
contra els que consideren les seves colònies. I ho fan així perquè creuen que
tenen un dret que els ve "pel just dret de conquesta", concepte
absolutista que no obliden aquests fidels servidors del totalitarisme. I perquè
munten aquest altercat i atropellament contra una nació a la qual no
reconeixen, sinó que senten com enemiga? No és perquè creguin que el seu idioma
"espanyol" estigui en perill, sinó perquè no poden admetre que la
seva llengua tingui un rang políticament inferior en els terrenys que ells
creuen han conquerit per les armes i, en "just dret de ..." els
pertanyen.
Els
espanyolistes -com els xovinistes francesos- argumenten que només amb la
imposició d'una única llengua nacional serà possible garantir els drets
democràtics de tots els ciutadans. Però, com? aixafant els drets democràtics de les
minories? En el seu cinisme s'atreveixen a dir que ells protegeixen el que
qualifiquen de llengües regionals, a les quals consideren com "llengües de
categoria inferior", folklòriques i d'àmbit familiar. És a dir, són uns
manipuladors que vénen a dir que en democràcia tots som iguals, però que alguns
són més iguals que altres. Per a aquests manipuladors existeixen llengües de
primera i de segona, com si diguéssim que l'anglès és la llengua universal i el
castellà una cosa d'àmbit local, no apta per als negocis internacionals. La
llengua de la metròpoli i la llengua inferior de la colònia espanyola. A mi
també m'agradaria obligar-los a parlar l'anglès als seus polítics i debatre en aquest idioma al Parlament
Europeu, a veure si els agrada la seva pròpia medicina que volen impartir a la
resta de les nacionalitats ibèriques.
Tot
i que la Constitució Espanyola
reconeix en el seu article 3.2, la cooficialitat de la les llengües regionals o
autonòmiques, alguns sectors de la societat civil catalana creuen que el català
resta relegat a un segon pla pel seu dret a conèixer-lo però no la seva
obligació, obligatorietat que sí que té el castellà.
Els
signants del Manifest espanyolista de la llengua
asseguren que cap llengua s'ha d'imposar com a prioritària en educació,
informació, retolació, institucions... etc. excepte, és clar, la seva: el
castellà. Obliden que la presència del castellà i del francès als Països
Catalans s'ha aconseguit per la imposició i per la força, moltes vegades amb el
terror.
Toni Cucarella
recorda les expressions de xuleria i grolleria dels nacionalistes castellans i
francesos: «Soyez propes, Parlez française!» «¡Hable usted en cristiano!» «Parla bé. Sigui patriota, no sigui bàrbar. És
de compliment cavaller, que vostè parli el nostre idioma oficial, és a dir el
castellà. És ser patriota. Visca
Espanya i la disciplina i el nostre idioma cervantí. ¡¡Amunt Espanya! »
En
el fons, aquests "intel·lectuals" i "filòsofs" que
s'autopremien entre ells i reben els afalacs de la caverna franquista, defensen
els antics arguments totalitaris, posant com a exemple del que vol dir Toni Cucarella
les paraules de Luis
de Galinsoga: «Tots els espanyols hem de fer aquestes tres
coses: pensar com Franco, sentir com Franco i parlar com Franco, que parlant,
naturalment, en l'idioma nacional ha imposat la Victòria». Diu
encertadament Cucarella que aquests intel·lectuals del Manifest també
aplaudirien qualsevol dictadura que faci el que ells, tan delicadament
democràtics, anhelen: l'extermini dels que parlen en català.
Els
francesos són jacobins, botxins de qui sigui diferent d'ells, xenòfobs,
excloents, militaristes, irracionals... i damunt es creuen amb una superioritat
lingüística i cultural. En realitat, els que defensen aquestes postures, encara
que molt perillosos, són essencialment, éssers patètics, escombraries amb
pretensions intel·lectuals i mentalitats torbades per rancis deliris de
superioritat nacional i lingüística. La seva ment febril destil·la
autoritarisme i són propensos a defensar ideologies intolerants basades en la
superioritat racial. Són perillosos perquè pretenen la desaparició física de
les llengües que consideren inferiors. I, afegeixo jo, si no estan conformes
amb aquestos qualificatius, doncs que sen vagin a prendre pel..., preferentment
lluny dels Països Catalans, on ningú els vol i on els ciutadans poden viure
tranquil·lament sense la presència d'aquesta espècie de mosques colloneres. I
com diu Toni Cucarella:
"...Ja
estem farts. Farts de tantes i tantes lleis que han fet i fan contra el català.
Farts que hagen menyspreat tantes persones que foren empresonades, torturades i
assassinades per defensar el dret a existir del català. Farts que encara avui
dia adreçar-se a un policia en català puga ser considerat delicte. Farts
d'intel·lectuals pseudodemocràtics al servei de la mentida.
Nosaltres, ciutadans i ciutadanes dels
Països Catalans, defensem el nostre dret irrenunciable a viure en català sense
haver de demanar permisos, sense haver de ser considerats, a casa nostra,
ciutadans i ciutadanes de segona categoria, i menys encara haver de ser
titllats d'antidemocràtics per voler-ho i defensar-ho.
No caldrà demanar ací, de cap manera, que
els estats francès i espanyol reconeguin la seua secular intenció
exterminacionista. No ens cal. No ens calen declaracions hipòcrites de dos
estats que s’han fonamentat i construït sobre la destrucció i l’extermini dels
altres pobles, perquè som conscients que aquesta intenció anorreadora forma part
intrínseca de les seues respectives concepcions nacionals. I alguns dels seus
intel·lectuals més conspicus han tornat a recordar-nos-ho.
Pel dret a viure en català als Països
Catalans i contra el cinisme dels botxins espanyols i francesos”.
Toni
Cucarella
Països
Catalans, 29 de juny de 2008
La Velleta Verda
Gonçal Vicens Bordes 2013
Comentarios
Publicar un comentario