Espanya existeix només des de fa 300 anys

      Suspès en Història… -diu mitesimentides- Això no és només un mite, sinó una rotunda falsedat. Un exemple de com el nacionalisme català modela la Història com si fos plastilina, adaptant-la als seus interessos de forma barruera.

     La Península Ibèrica ha viscut sempre en unitat política i cultural, des de l’Antiguitat:

     A   l’imperi Romà, una sola unitat Peninsular. El territori de l’actual Catalunya no formava cap unitat en sí mateixa, sinó que s’integrava en les diferents províncies de la Hispània romana, la qual gaudia de completa unitat política i cultural. Depenia de Romà, sí. Però depenia tota ella com a unitat política i cultural, fruit d’un mateix substrat ibèric.

     Això es la fantasia i la manipulació política d’un català que sofreix una esquizofrènia cultural. Vegem la realitat. En la Antiguitat hi havien dues àrees ben diferenciades, amb gent de cultures divergents, incloses les diferències ètniques. Els escriptors grecs van nomenar a les tribus del sud i el llevant com a ibers, precisament per a distingir-los dels pobles de l'interior, la cultura dels quals era sens dubte diversa.

1. Àrea ibèrica

      Trobem, doncs una primera diferència entre celtes i ibers, senyor mitesimentides, entitats que tenen noms diferents perquè ho son! No hi ha cap altra unitat política i cultural més que la que sosté dintre del seu cap, producte de la metria que professa al seus paisans.

    L’àrea cultural ibèrica abastava el que avui és Andalusia i tot el litoral mediterrani, introduint-se en l'interior per la vall del Ebre. Era una cultura de síntesi en què es fonien els elements autòctons i la cultura d’Almeria, amb les influències fenícies i sobretot gregues que arriben a través de les colònies que es van establint al llarg de la costa.

Per altra banda, en l’altiplà trobem el món interior cèltic, o millor "no ibèric", que procedeix d'un substrat de gent establertes al país des dels temps paleolítics i mesolítics.  A aquests pobles van conèixer la cultura grega i fenícia indirectament, a través dels focus culturals ibers.     

Per a complicar més la situació, els pobles peninsulars es veuen arrossegats per  l'imperialisme cartaginès, al segle III, que els involucra en una lluita que acabarà integrant-los en la civilització romana. Poc a poc, els ibers aniran perdent la seva independència i la seva personalitat, per integrar-se al enorme mosaic que Roma va construir amb tots els pobles del món mediterrani.

Detalle de carnicero (Elx). Estilo de Elche-Archena (siglo I ane) Fuente: Contestana

 

Cerámica ibérica de la Alcudia. Museo de la Alcudia (Elx). Fuente: Contestana

     Per tant, l’Imperi Romà es un enorme mosaic de pobles, amb cultures i costums diferents. Per a quan la Hispània romana, o l’Imperi romà, estava preparada per aconseguir la unitat política i cultural, es va produir la seva desintegració, les invasions bàrbares i la seva divisió.

       Les poblacions d'aquestes àrees no constituïen un grup homogeni, sinó que hi havia diferències de llengua i escriptura, no podent-se parlar tampoc d'unitat racial.

     Distingirem dos grans grups: l'andalús i el llevantí. En el grup meridional destaquen la regió de Múrcia (mastiens), la costa d'Almeria i Granada (bastetans, bàstuls), i al curs alt i mitjà del Guadalquivir (oretans, curetes, etmanès, turdetans). La zona sud (Cadis) estava influenciada pels fenicis.

     Per cap lloc hi ha unitat. Dins del mon llevantí cap distingir entre el grup valencià (edetans, contestans) i el català (laietans, cessetans, ilercaones), així com la vall central de l'Ebre (ilergets, edetans) i el País Valencià. 

El guerrer de Moixent. Font: Contestania

    Durant els segles V i IV la cultura ibèrica aconsegueix el seu major esplendor que coincideix amb el que experimenta el món grec en general (Atenes de Pèricles). El domini cartaginès, al segle III, posa fi a aquesta primera etapa i sobrevé una segona on  el territori ibèric es veu inundat per la cultura grega, a través de les colònies gregues i la seva ciutat mare: Massalia.

2. Els pobles de l'àrea no ibèrica

     Passem ara a conèixer els pobles que van habitar la Península Ibèrica al mateix temps que a l'orla meridional i llevantina es desenvolupava la cultura ibèrica. Aquests pobles no ibèrics, mai van formar un conglomerat cultural monolític ni tampoc de signe exclusivament cèltic o indoeuropeu. En la seva composició entrava un fort substrat del temps paleolítics o mesolítics i la penetració peninsular de poblacions desplaçades cap a la seua àrea pels esdeveniments que es desenvolupaven fora de les seves fronteres, com és el cas de les invasions cèltiques. L'impacte de les colonitzacions gregues i fenícies arriba a aquests pobles de forma indirecta, a través dels ibers. El seu allunyament dels grans focus de la cultura mediterrània és doncs un dels elements comuns a aquests pobles peninsulars.

     Distingirem diverses regions clarament diferenciades en què es van desenvolupar formes econòmiques i culturals igualment diverses. Tampoc hi veiem per cap lloc el que diu mitesimentides. No s’ho haurà inventat tot? No haurà fet com el mal sabater a qui no li cabia la sabata del seu client i va optar per retallar-li el peu?

     a). Cultura agrícola i matriarcal del nord-oest i el Cantàbric

      Aquest focus cultural s'estén pels territoris actuals de Galícia, Astúries, Santander, les províncies basques i alguns fragments més o menys amplis de les províncies limítrofes. Els pobles que els poblaven eren els galaics, asturs, càntabres i vascons. El geògraf Estrabó reconeixia la unitat cultural d'aquests pobles en la seva mateixa manera de viure. La densitat de població era molt elevada per les migracions que es van produir al III mil·lenni des de l'altiplà. Era característica d'aquesta cultura la construcció de castres o poblats en turons naturalment defensades.

Reconstrucció castros en Argüeso i Cabezón de la Sal. Font: Sociales San Martín

     La seva economia es basava en la pesca i una agricultura i ramaderia rudimentàries. El blat escassejava a tot el país i la base de l'alimentació la constituïa la farina de glans, amb la qual feien pa. La cabanya ramadera es componia de porcs i cabres. L'organització social era la típica dels pobles d'agricultura incipient i adoptava les formes pròpies d'un règim matriarcal. Els escassos recursos alimentaris, units a l'alta densitat demogràfica feien que els homes es dedicaran al bandidatge o s'empressin com a mercenaris en exèrcits estrangers.

     b). Els pastors del Pirineu

      El segon nucli cultural que considerarem és el de l'àrea pirinenca, habitada per gent que vivien fonamentalment del pasturatge. La població estava composta per un substrat d'origen megalític al qual es van afegir refugiats procedents del món ibèric i cèltic. Com en el cas anterior, el bandidatge i la connexió en exèrcits estrangers era la forma més comuna de sortir de la misèria d'una economia de subsistència.

     c). La cultura fonamentalment pastoral de Celtibèria

     L'origen dels pobles celtibers que poblaven la meitat oriental de l'altiplà està en les invasions celtes dels segles VIII i VI. La posterior influència comercial i cultural que aquests reben de la cultura ibèrica farà que cristal·litzen les característiques pròpies del poble celtiber. Les principals tribus són els pelèndones, arevacs, bels, tits i lusones. Les ciutats i pobles solen estar emplaçades en altells situats en plans propicis a l'agricultura i envoltades de muralles i estan regides per un consell o senat dominat per una oligarquia que concentra en si el poder polític i econòmic. La gran riquesa celtibèrica era el bestiar de llana, boví o cavallar, sent abundant l'or i la plata procedent de les seves transaccions amb el món ibèric.

     I una vegada més, on està la uniformitat? A poc que indaguem una mica més, dintre del món celtibèric trobarem aquestes diferències.

     1. La cultura dels "verros"

     L'oest de l'altiplà estava ocupat pel poble dels vetons, arribats a la península al segle VI i que es va imposar a la població indígena, molt més nombrosa, esclavitzant-la i formant un casta guerrera a l'estil dels lacedemonis a Esparta. El nom de cultura de "els verros" procedeix del gran nombre d'escultures de toros esculpides en blocs monolítics de granit que s'han trobat en el seu territori, els més famosos són els Toros de Guisando. Els seus poblats se situen sempre en llocs inexpugnables i s'envolten de fortes recintes emmurallats.

 

Toros de Guisando. Font: Manuel Domínguez Gómez

     L'economia vetònica es basa en una riquíssima ramaderia de bous, porcs i cabres l'atenció del qual s'encomanava a la classe servil. L'agricultura estava molt poc desenvolupada no coneixent l'arada fins a l'arribada dels romans.

     2. Àrea de cultura col·lectivista agrària de la vall del Duero occidental

      Tractem ara dels pobles que ocupaven les planes que s'estenen per les actuals províncies de Burgos, Palència i Valladolid i part de les de Lleó, Zamora, Salamanca i Segòvia. Els vacceus procedien també de les migracions celtes que es van produir segle VI. Gràcies a la seva rica agricultura es va mantindré una població nombrosa, necessària per fer front a les incursions de pillatge dels veïns vetons.  

 

Estela funerària ubicada a la necròpolis de les Rodes, dins de la zona arqueològica de Pintia, a Padilla de Duero (Valladolid). Font: Descubre Coca

       Els vacceus des del seu establiment al país fins a la conquesta romana mantenen una interessant i original institució que consistia a sortejar cada any les parcel·les en què dividien els seus camps entre les famílies. Cadascuna llaurava la que li tocava en sort, i un cop recollida la collita, emmagatzemaven el blat en comú, distribuint a cada família una part proporcional a les seves necessitats.

      3. Àrea de la cultura superior lusitana

     Els pobles lusitans procedeixen del poble celta dels lusones, establerts en un principi a la vall del Xaló i que posteriorment emigra de forma parcial davant l'arribada de vacceus i arevacs. Aquesta migració els porta a la portuguesa serra de l'Estrella. D'allí s'estenen posteriorment cap a Extremadura i la meitat sud de Portugal on adquireixen la seva personalitat històrica definitiva.

     Sembla que els lusitans no tenien el mateix sistema social que els vacceus, solidari e igualitari, sinó tot el contrari: un sistema injust on les riqueses es concentraven en les mans d’una classe privilegiada. Això explica que tot i la riquesa del seu país, molts lusitans es veiessin obligats a sobreviure gràcies al bandolerisme i al saqueig en les terres veïnes del Guadalquivir.

3. L'imperialisme cartaginès

     I acabem  la visió del període aquest amb Cartago, un petit establiment fundat pels fenicis en la costa de Tunísia al començament del primer mil·lenni. Amb el temps, la prosperitat de la colònia, basada en la seva immillorable situació estratègica enmig del mediterrani, va créixer de tal manera que quan Tir va començar a sentir el pes del poder assiri, els cartaginesos es van independitzar totalment de la metròpolis. 

Dominis cataginesos. Font: enciclopèdia.cat

     Cartago va iniciar llavors una política que el va portar al lideratge sobre totes les colònies fenícies d'occident. Entre aquestes hi havia les factories ibèriques, situades entre el cap Sant Vicent i el de Pals, que enviaven estany, plata i peix salat.

      En finalitzar la Primera Guerra Púnica, Cartago empobrida i acorralada va posar totes les seves esperances de reconstrucció en una gran empresa: la conquesta de la Península Ibèrica, o almenys de la regió andalusa i llevantina. L'home que portaria a terme tal proesa seria Amílcar Barca, el qual va desembarcar a Cadis (237 aC) amb la missió de crear un nou imperi comercial cartaginès, així com una base d'operacions per la revenja contra Roma.

     Els habitants  i els reietons de la conca del Bètis, per la por, la força o la diplomàcia, es van unir als cartaginesos. La plata va començar a rajar generosament sobre les arques cartagineses. 

Cartago Nova. Font: El último Condill

      Avançant cap al llevant, van anar caient una a una les ciutats ibèriques i colònies gregues que Amílcar trobava en el seu camí. Immediatament, nombroses queixes van arribar a Roma. Amílcar havia violat el pacte signat l'any 348 en què es fixava el límit entre zones d'influència romà-cartagineses a la ciutat de Mastia (Múrcia), que ara quedava a esquena de l'exèrcit cartaginès. Malgrat això, l'única reacció romana va ser enviar una ambaixada de protesta davant la qual Amílcar va al·legar la necessitat de les conquestes per saldar els deutes degudes a Roma per la guerra.

    L'hivern de l'any 229 mor Amílcar en una escaramussa amb els Orejans. La seva tasca va ser continuada pel seu gendre Àsdrubal. El seu major encert va ser substituir els mètodes violents pels pacífics, culminant una política d'aliances amb els reis ibèrics i desposant-se amb la filla d'un d'aquells. A això va seguir la fundació de la ciutat de Cartago Nova i un tractat amb els romans que fixava els límits d'influència dels dos imperis al riu Ebre

     L'any 221, Àsdrubal mor assassinat. Quan va morir, els cartaginesos ja eren amos de tot el sud de la Península i del Llevant, fins al golf de València, i és probable que dominessin també el territori dels Oretans. L'elecció d'Aníbal com a cap va marcar un retorn als mètodes d'Amílcar. L'estiu del 221, envaeix el territori dels olcades i a l'any següent penetra profundament en els territoris de l'altiplà central, ocupant les ciutats de Toro i Salamanca que li paguen sengles tributs i torna a Cartago Nova amb nombrosos ostatges. En tornar és atacat per una coalició de carpetans, vacceus i olcades en les riberes del Tajo, als quals derrota.

     D'aquesta manera, el domini cartaginès es va ampliar amb les terres del litoral atlàntic, fins a la desembocadura del Tajo i també per les del sud-est de l'altiplà. El tresor de l'exèrcit havia augmentat considerablement i un nou filó de mercenaris s'havia obert. Per consolidar la seva rereguarda davant de realitzar el seu últim objectiu, la conquesta de Roma, només li quedava un últim objectiu: la conquesta de Sagunt.

      Va ser precisament l'atac a aquesta ciutat i la seva petició d'ajuda a Roma la que provocaria l'inici de la Segona Guerra Púnica que va concloure amb la derrota d'Aníbal, l'inici de la fi del poder cartaginès i la conquesta romana de la Península.

4. Hispania romana

       Les operacions bèl·liques entre Cartago i Roma a la Península Ibèrica es poden descompondre en dues fases diferenciades:

      - La primera correspon a les actuacions dels germans Cneo i Publio Cornelio Escipió, entre el 218 i el 211 a. C. que, després d'uns èxits inicials, va acabar en un rotund fracàs amb la mort dels dos generals romans derrotats pel germà d'Aníbal, Àsdrubal Barca, en les batalles de Cástulo i Ilorda (211 a. C.). La seva missió era evitar que els recursos hispans es dirigissin a recolzar a Aníbal, que mentrestant es trobava lluitant contra els romans a la península itàlica.

          - La segona fase (211-206 aC) va estar dirigida pel jove Publi Corneli Escipió, fill del general mort en 211 i que seria conegut posteriorment com l'africà, per haver vençut a Aníbal a Zama. La presa de Cartago Nova al 209 i de Cadis en el 206 a. C. van marcar el final de la dominació cartaginesa a la Península Ibèrica, i el començament de la conquesta romana, la qual podria dividir en cinc etapes:

      a) Des de la fi de la dominació cartaginesa fins Cató el Censor a (206-195 aC)

      L'acció militar de Roma es va concentrar inicialment en la conquesta i dominació de les zones costaneres mediterrànies, de les valls del Guadalquivir i l'Ebre i Serra Bruna. Al 197 aC. Roma dibuixava un primer esbós de govern dels territoris amb la creació de dos nous pretors o magistrats amb poder civil i militar, encarregats de governar i conquerir sengles províncies hispàniques: la Hispània Citerior, des dels Pirineus a l'actual Almeria, i la Hispània Ulterior situada al sud i a l'oest de l'anterior.

Uniformitat administrativa. Font: ocw.unicam

En realitat, baix la divisió administrativa hi son totes les tribus antigues. Font: Tarraconensis

     D’unitat cultural i política res de res. Un intent de consolidar l’influencia romana en aquest territoris tant variats, gracies al govern extraordinari del cònsol Marc Porci Cató al 195-194 aC, que aconseguiria eliminar les resistències i rebel·lions a la zona del Nord-est i la vall del Guadalquivir. El comportament de Cató a Hispània té la importància de ser el model polític seguit per la majoria dels governadors posteriors, caracteritzat per l'espoliació i la dura repressió sobre les poblacions sotmeses, i per la recerca de fronteres estables per als dominis romans.

      b) Des Cató fins al començament de les guerres celtibèriques i lusitanes (194-154 aC).

     Consolidació del poder militar a les províncies Citerior i Ulterior, a la vegada que les campanyes de Tiberi Semproni Grac (182-179) estableixen el domini romà sobre les tribus celtibèriques de la vall mitjana de l'Ebre, Guadalajara i Sòria.

    Fundació de ciutats romanes sobre l'Ebre. Els indígenes aconsegueixen el dret a rebre terres i l'ingrés en les forces auxiliars romanes, a canvi del pagament de tributs i la renúncia a fortificar les seves ciutats. La consolidació de fronteres va obrir una fase de relativa tranquil·litat a la Península. Però l'existència d'aquestes significava un fre a les incursions endèmiques de lusitans i de celtibers cap a les regions més riques del sud i de l'est peninsular.

      c) Les guerres celtibèriques i lusitanes (154-133 aC)

       Els generals romans inicien una etapa annexionista, la de major pressió militar romana i, al mateix temps, la de més dura resistència per part de les poblacions indígenes, privades de les incursions que realitzaven sobre les riques terres del sud peninsular, manera habitual de subsistència d'amplis sectors socials.

      La política romana es caracteritzava en aquest moment per la seva duresa: en 151 aC, Galba va massacrar a diversos milers de lusitans quan estaven reunits sense armes a l'espera de la promesa concessió de terres. Viriat, qui va aconseguir escapar a aquesta massacre, va organitzar noves tropes i, servint-se de tàctiques de guerrilla, va portar en escac als romans fins a ser assassinat el 139 aC. La seva mort va obrir les portes de tot el nord-oest a l'exèrcit romà.

Guerrer celta amb falcata. Museo Arqueológico Nacional, Madrid. Font: Mundohistoria

      A la Citerior aquests anys van estar marcats per la brutal guerra celtibèrica, entre Roma i una confederació indígena liderada pels arevacs des del oppidum de Numànciaº (Sòria). Tot i importants èxits parcials aconseguits pels celtibers, finalment els numantins serien del tot aniquilats en 133 aC per Publi Corneli Escipió Emilià després d'un llarg setge.

Bust de Publi Corneli Escipió. Font: Universitat de Barcelona

      d) Des de la caiguda de Numància fins les guerres càntabre-astures (133-29 aC)

     En aquesta etapa Roma tracta de consolidar la seva dominació a les zones anteriorment annexionades. D'altra banda, entre el 123 i el 120 aC. es va procedir a la conquesta romana de les illes Balears.

     Durant les dècades finals del segle II i les primeres del I aC ja estava implantada la dominació romana a les costes mediterrànies, vall del Guadalquivir i mig de l'Ebre.

Numancia. Font: Roberto Colom

     La península es converteix en un escenari primordial en les confrontacions civils que van ensagnar l'últim mig segle d'existència de la República romana: la guerra de Sertori contra el règim imposat a Roma per Sila (82-72 aC), i la guerra civil entre els partidaris de Pompeu contra els de Juli César.

    e) Les guerres càntabre-asturs (29-19 aC.).

      Quan Octavi es va fer amb tot el poder en l'Imperi Romà en el 31 aC i va començar a edificar el nou règim del Principat, encara quedaven a la Península Ibèrica algunes zones no sotmeses al domini de Roma: grups de asturs i càntabres que habitaven l'orla del mar Cantàbric i els seus contraforts muntanyosos cap al sub altiplà nord i Galícia. Emparats per la intricada geografia de la zona, i a causa de la pobresa de la seva economia s'havien mantingut fins llavors estranys a l'Imperi Romà. La seva submissió s'aconseguiria després d'una sèrie de dures campanyes militars (26-19 aC). Les guerres càntabre-asturs s'emmarcaven en un pla més vast de pacificació i reorganització de totes les províncies occidentals de l'Imperi, amb clars fins propagandístics per part d'August.

Els mòbils de la conquesta

       Aquests mòbils ens indiquen clarament que la península es per als romans un territori adequat per a depredar, per saquejar-lo i on fer-se rics. Aquí venen els generals famolencs de poder i diners, acompanyats de soldats rapinyaires i tota mena de mercenaris que busquen suculents botins i una forma ràpida d'enriquir-se.

    No veig per cap lloc una sola unitat peninsular, ni ganes de formar part d’ella per cap tribu ibèrica. No tant sols el territori de l’actual Catalunya no formava cap unitat en sí mateixa, ni de cap manera podria parlar-se de nació espanyola, ni tan sols romana: només d'un poder militar al servei d'uns generals saquejadors. Per cap lloc hi ha unitat cultural i menys  “fruit d’un mateix substrat ibèric”, que com ja hem vist es molt variat i divers.

     Pot ser que l'inici de la intervenció romana a la Península Ibèrica estiga lligat a un problema estratègic: sostreure a Aníbal les bases en què s'aprovisionava de mercenaris i metall per encunyar moneda. Preó, al final van acabar esprement el territori. Els importants contingents de presoners esclavitzats durant les guerres de conquesta van constituir una altra de les grans partides econòmiques tretes per Roma d'Hispania.

Legió romana. Font: Wikipedia

    En realitat, els generals, oficials i soldats romans es movien per finalitats més tangibles com els seus particulars interessos, fossin aquests econòmics (repartiment del botí, adquisició d'esclaus) o polítics (celebració del triomf, ampliació dels seus clienteles).

5. Els visigots

      Quan l'Imperi romà estava perdent poder, els territoris ocupats pels romans van ser envaïts paulatinament per pobles procedents del nord d'Europa, als quals anomenaven "bàrbars", que significava estrangers.

     Els romans tractaven de contenir aquestes invasions, que no eren només de soldats, sinó de famílies senceres que es traslladaven en caravana amb tots els seus bens. L'Imperi romà acaba desapareixent i, desprès de pactar amb els hispà-romans s’ instal·len a la península els sueus, els vàndals i els alans; posteriorment arriben els visigots, que desplacen als anteriors.

    Els visigots eren una minoria enfront dels hispà romans i van aconseguir imposar-se ells per la seva desunió. Ja des de finals del segle IV, els visigots van exercir una gran influència en l'Imperi romà. Al començament del segle V, el rei visigot Ataülf va conduir al seu poble fins Hispània, que era el nom que els romans donaven a les seves províncies de la península Ibèrica. Els visigots van signar un acord amb Roma i, finalment, es van establir al sud de la Gàl·lia (l'actual França). Allà van fundar el regne visigot de Tolosa, la capital era l'actual ciutat francesa de Tolosa. L'any 416, els visigots van tornar a la península Ibèrica, aquesta vegada, com aliats de l'Imperi romà, que els havia encarregat expulsar d'Hispània a altres pobles germànics invasors (sueus, vàndals i alans). Després de vèncer, els visigots van començar a assentar-se en la península Ibèrica. En el 507 (batalla de Vouillé), els francs (un altre poble germànic). sota el comandament de Clodoveu I i del seu fill major Teodoric, van derrotar als visigots d'Alaric II, el que va posar fi al regne de Tolosa. Per això, la població visigoda d'aquest regne va creuar els Pirineus per establir-se als territoris peninsulars: així va néixer el regne visigot de Toledo.

Regne visigot. Font: wamba

      El primer gran monarca del regne visigot de Toledo va ser Leovigilde, que, durant el seu regnat (568-586), va aconseguir que gairebé tots els territoris de la península Ibèrica estiguessin sota el seu control. Durant el període que el seu fill Recaret va ser rei (586-601), els visigots es van convertir al catolicisme (fins llavors practicaven l'arrianisme, una altra forma de cristianisme). Un altre important monarca visigot va ser Recesvint, al seu regnat (653-672) es van unificar les lleis que haurien d'aplicar en el regne visigot.

     En les últimes dècades del segle VII, el regne visigot es trobava molt dividit, ja que molts territoris estaven governats pels nobles. En els primers anys del segle VIII, va augmentar la lluita pel poder entre les dues famílies més poderoses del regne, la de Xindasvint i la de Wamba. Aquesta situació, gairebé de guerra civil, va facilitar la invasió musulmana. L'últim rei visigot, Rodrigo, va ser derrotat i mort, en el 711, pels musulmans, a la batalla de Guadalete. Així va desaparèixer el regne visigot de Toledo i va néixer al-Andalus.

Batalla de Guadalete. Font: Nathional Geographic © SANTI PÉREZ

     No veig cap unitat ni cosa ninguna que es diga Espanya per cap lloc. Tant sols hi ha saquejadors forasters que venen a un territori a buidar-lo de les seves riqueses. Invasors alemanys que fugint de la fam ocupen uns territoris dividits on no hi ha cap poder: ni romà, ni hispà. Per tot arreu tribus independents que tornen a les seves costums i a controlar els seus territoris como sempre havien fet. Al nord, tribus alemanyes de sueus, vàndals i alans desvalisant els territoris gallecs; al centre els visigots, al sud i llevant els bizantins espoliant els territoris ibers. Unitat, cap, ni una!

    On mitesimentides (per cert, que be el cau el nom!) veu unitat política i cultural a les èpoques romana, visigoda, àrab..., jo només veig desunió tribal, saqueig imperial, ocupació territorial de potències alienes al territori.

      Diu  que “Espanya és una realitat històrica des de fa més de 2.000 anys. En canvi, Catalunya és només una gota en el mar de la Història”.

    Que bestiesa! Què son dos mil anys en el mar de la Història? Quant els HAM van aplegar a Europa fa més de 100.000 anys, segur que per a Milmentides Espanya ja era una unitat política i els espanyols arrossegaven la seva bandera roja i “gualda” al ritme del “chinta chinta”.

      En resum: la unitat cultural de la Península no ha existit mai, ni avui en dia, que Espanya es una insignificant gota de podridura  en la mareja de nacions mundials.  Inclús durant l’etapa del terror franquista existia una unitat política mantinguda per la por, per l’exèrcit, no per la voluntat de les persones. I sabeu què? Ja m’he cansat de replicar-li, doncs no vull entrar en el seu joc. Soc valencià i em molesta que es menyspreï a Catalunya.