Estat, nació... entelèquies ideològiques?

Per Gonçal Vicens Bordes

     El debat sobre Marxisme i Nacionalisme no és un simple exercici academicista o un simple passatemps teòric. Es tracta d'un tema important sobre lluita ideològica, que de la manera com s'abordi ens permetrà major comprensió en la praxi política.

     Marx no va formular cap teoria del nacionalisme i amb prou feines li va prestar atenció, no perquè pretengués fer-li el joc a esquemes totalitaris que pretenen uniformar les diverses realitats culturals de les nacions i els pobles, sinó perquè ell creia -segons Heinrich Van Treitse- que el nacionalisme, com qualsevol idea preponderant en una societat de classes, estaven formulades per la classe dominant que té el poder econòmic. D'aquesta proposició se segueix que la difusió de les idees, com el nacionalisme de l'època de Marx, eren producte dels interessos de la classe dominant.



        D'altra banda, la interpretació marxista de la història com a lluita de classes suposava que després de la revolució burgesa tindria lloc la revolució proletària i que aquesta comportaria a la creació d'una dictadura del proletariat, que seria el primer pas que conduiria a la societat comunista. El nacionalisme no té cabuda aquí, ja que la seva principal consigna és la creació d'un Estat i no la seva abolició. Això per descomptat no pot donar peu perquè des del marxisme es neguin les conductes d'afirmació nacional davant poders imperials o colonials opressors.

     La tercera raó per la qual Marx presta escassa atenció al nacionalisme radica en la seva noció de que ni les relacions capitalistes de producció, ni la nacionalitat, ni la religió han d’obstruir l'alliberament dels individus com a éssers humans.

L’Estat i la Nació burgesa

        Marx en el seu assaig "Sobre la qüestió jueva" deia que l'individu viu en societat de dues maneres: d'una banda, manté una lluita diària per la supervivència (obtenir aliments, casa, fills...) que Marx anomena vida material; de l'altra, viu una vida espiritual com ser polític que se sent integrat en un Estat, en una societat civil, que és una entelèquia artificial, un sentiment de pertinença a un ens forjat a través d'una història comuna. Aquí l'home és considerat com un ésser genèric, segons Marx.



Karl Marx (1818-1883)

        La seva vida material, l'autèntica, és egoista, una lluita contra els altres homes. La seva vida com a ciutadà de l'Estat el porta a creure tot un seguit de mentides, com la seva pertinença a una unitat de destinació, un grup de raça, llengua i cultura comuna... Creacions burgeses per mantenir cohesionat un territori on exercir la seva acció destructora i el pillatge capitalista. L'home que se sent pertànyer a un Estat, té el seu pensament distorsionat per una sèrie d’estructures ideològiques (solidaritat, llibertat, pàtria...) que en temps de guerra exigeixen el sacrifici de l'individu, dels seus diners i de la seva vida, tot per que els burgesos continuïn acumulant capital. A l'Estat, on l'home és considerat com un ésser genèric, és el membre imaginari d'una imaginària sobirania, es troba despullat de la seva vida individual real i dotat d'una generalitat irreal.

      Actualment, encara que pocs, hi ha grups, com el Grup Krisis d’Alemanya que en el seu Manifest contra el treball (1999) diuen "Un cadàver domina la societat, el cadàver del treball. Tots els poders del planeta s'han unit per la defensa d'aquest domini: el Papa i el Banc Mundial, Tony Blair i Jörg Haider, els sindicats i els empresaris, els ecologistes alemanys i els socialistes francesos. Tots coneixen una única consigna: treball, treball, treball!".

      Durant segles les persones van saber que el treball era una forma de coerció social, "treball" ve del llatí trĭpaliare, 'torturar', derivat de tripalium, un aparell de tortura format per tres pals creuats. Els moviments obrers -segueix aquest manifest- van acceptar l'explotació, només van voler tornar-la més decorosa, i completar així el projecte de l'absolutisme, el protestantisme i la burgesia. Els sindicalistes estan d'acord en vendre el temps de vida i només regategen el preu. Es un altra visió de com el treball burgés esclavitza al home. 


Chaplin, Tiempos modernos

     Per Marx la filosofia es dividia entre idealista i materialista. Els idealistes afirmaven que l'esperit havia creat el món i aquest existia realment fora de nosaltres. És el que creuen totes les teologies. D'altra banda, trobem l'idealisme del bisbe Berkeley, segons el qual el món no existeix fora del nostre pensament, que l'únic real és l'esperit. En canvi, per a Marx, de la matèria i del món material, sorgeixen totes les idees i models simbòlics que intenten explicar-ho. També sorgeixen les superestructures ideològiques que intenten justificar i perpetuar el sistema econòmic burgès. Per als marxistes la vida econòmica és la que origina la vida política, les seves lleis, les seves prohibicions, tot l'entramat metafísic encaminat a esclavitzar al treballador.

      "Allà on l'estat polític ha assolit el seu veritable desenvolupament, porta l'home, no només en el pensament, en la consciència, sinó en la realitat, en la vida, una doble vida, una celestial i una altra terrestre, la vida a la comunitat política, en la qual es considera com ser col·lectiu, i la vida a la societat civil, en la qual actua com a persona particular, on considera els altres homes com a mitjans, es degrada a si mateix com a mitjà i esdevé joguina de poders estranys. L'Estat polític es comporta pel que fa a la societat civil d'una manera tan espiritualista com el cel que fa a la terra ". (Marx: Sobre la qüestió jueva).



      El pensador burgès prefereix la immobilitat al moviment, la identitat al canvi. Déu va crear el món i, l'últim dia l'home. Des de llavors no ha canviat: l'home no canvia, el món sempre retorna al principi i res evoluciona. Aquest és l'error metafísic profundament arrelat en nosaltres, del qual s'aprofita la burgesia per exercir el seu domini. El capitalisme critica el socialisme dient que els homes són egoistes per naturalesa i que mai canviaran. Per això necessiten delegar la seva llibertat en un Estat poderós -una mena de Leviatan monstruós-, per contenir els excessos de l'home i que d'aquesta manera regni l’ordre. És clar, el de la seva explotació sobre el treballador, el del seu robatori diari als treballadors, aquest és l'ordre que defensen, creant la noció de pertinença a una Unitat, una Nació, Un Estat que és una unitat de destí en l'Universal. L’Estat es un producte per justificar les diferències de classes, per tant, quan aquestes desapareguin i regne la igualtat entre els homes, també desapareixeran els Estats i les Nacions, que no les llengües i les cultures particulars.



L’Estat es un Leviatan monstruós

      Tota societat es basa en una estructura ideològica amb dos sistemes diferents: els sistemes d'idees-representacions socials (la ideologia en sentit estricte) i els sistemes d'actituds-comportaments socials (costums). Ho podeu llegir al manual de Marta Harnecker, Los principios elementales del materialismo histórico.




       El primer sistema abasta les idees polítiques, jurídiques, morals, religioses, estètiques i filosòfiques dels homes d'una societat determinada. Les ideologies no són representacions objectives, científiques del món, sinó representacions plenes d'elements imaginaris, més que descriure una realitat, expressen desitjos, esperances, nostàlgies. Les ideologies tenen la funció d'adaptar l'home a la realitat, adaptant el seu comportament i les seves actituds a les condicions reals de la seva existència. Per exemple, la ideologia religiosa parla del sentiment del sofriment i de la mort, de manera que convenç al treballador explotat que els seus penúries en aquest món les ha volgut Déu com una prova, d'aquesta manera pot suportar millor les seves condicions d'existència. És més fàcil que una persona modifiqui la seva forma de representar-se el món, és a dir, la seva ideologia en sentit estricte, que canviï les seves formes habituals de viure (costums) i enfrontar-se pràcticament a les situacions vitals.



Les seus penúries en aquest món les ha volgut Déu com una prova. D'ells serà el Regne del Cel!

      La ideologia està destinada, en aquest cas, a assegurar la cohesió dels homes en l'estructura general de l'explotació de classe. Està destinada a assegurar la dominació d'una classe sobre les altres fent acceptable als explotats les seves pròpies condicions d'explotació com una cosa fundada en "la voluntat de Déu", en "la naturalesa", o en "el deure moral", etcètera. Però la ideologia no és una "mentida piadosa" inventada pels explotadors per enganyar els explotats, ella serveix també als individus de la classe dominant per reconèixer els subjectes d'aquesta classe, per acceptar com "estimada per Déu", com "fixada per la naturalesa" o per "el deure moral" la dominació que exerceixen sobre els explotats.



Joan Calví (1483-1564) enuncia la seva doctrina de la predestinació segons la qual l'ésser humà està predestinat per endavant a condemnar o salvar-se.

      Un exemple de creació de una superestructura ideològica que justifica la dominació capitalista la tenim en les idees del suís Calví. Si a un li "va bé" a la vida, si els seus negocis són pròspers, és virtuós i viu amb austeritat, és segur que se salva. En canvi si un només té desgràcies en aquesta vida, segur que està condemnat. Aquesta doctrina portarà tres greus conseqüències: només la prosperitat en els negocis és garant d'una vida plena de sentit. Els diners i el poder es converteixen en els indicadors de la "qualitat humana". Aquells que pateixen penúries, com malalties, pobresa, etc. estan per endavant condemnats i no són "humans dignes". Passen a ser ciutadans de "segona classe". Es crea una classe superior, una elit que és l'única capaç de governar i dirigir els destins de la humanitat pel "bon camí" (el camí del poder i dels diners).

      Els marxistes diuen que l'Estat o la Nació són ens celestials, producte d'una ideologia. Si tenim en compte que per a Marx tota ideologia està produïda per la classe dominant per perpetuar el seu domini sobre la resta de les classes, llavors entendrem que el Nacionalisme és producte dels interessos de la classe dominant.

      Els sacrificis que exigeix ​​l'amor a la Pàtria, la defensa de la Nació i altres invencions per l'estil, no beneficien a les persones. Al contrari, en defensa d'uns ideals burgesos perden els seus diners i la seva vida. El que no són més que mentides, es converteixen en tristos realitats: individus sacrificats per l'Estat i el capital. La ideologia surt de les idees que la gent es fa dels objectius  o dels sacrificis que presumptament els reclama l’Estat; però, aquestes reclamacions no tenen res d'ideològic, són materials i consisteixen en beneir l'acumulació permanent de capital per la burgesia.



     Per això Marx deia que l'enemic immediat del treballador és una sobirania i un capital nacional, sent per tant la cohesió nacional una relació de poder establerta per l'enemic i no una característica positiva de la lluita, ni de bon tros la Nació un objectiu de aquesta.

      L'Estat és una creació ideològica burgesa, la funció del qual consisteix a dominar l'home en societat, obligant-lo a complir les seves lleis, protegint i mantenint el capital i el treball assalariat mitjançant la seva força. Quan l'individu es creu que forma part d'un "poble" sol acceptar el servir al poder estatal, complir les normes d'un Estat, convertint-se en una "joguina de poders estranys", deia Marx referint-se a la burgesia. D'aquesta manera, la seva conducta és la que preveu la seva "finalitat genèrica" ​​com a ciutadà: contribuir al funcionament del tot, dins el marc de la llei i segons les seves condicions, aquestes molt diferents dels que li corresponen per la seva classe. 



      Tot això constitueix la base del nacionalisme del ciutadà i del contingut específic del que després serà la “seva” consciència nacional. La vida quotidiana de l'obrer, el seu treball i les seves cotitzacions són el 'cel' que aquest es permet en aquesta terra, reproduint contínuament la seva pròpia servitud: treballar tota la vida.

      L'Estat és una màquina per assegurar la dominació d'una classe sobre una altra. Engels deia que l'Estat no l'ha imposat ningú a la societat des de fora; tampoc és "la realitat de la idea moral", ni "la imatge i la realitat de la raó", com afirma Hegel. És més aviat un producte de la societat quan arriba a un grau de desenvolupament determinat: és la confessió que aquesta societat s'ha enredat en una irremeiable contradicció amb si mateixa i està dividida per antagonismes irreconciliables, que és impotent per conjurar. Però, per tal que aquests antagonismes, aquestes classes amb interessos econòmics en pugna no es devoren a si mateixes i no consumeixin a la societat en una lluita estèril, es fa necessari un poder situat aparentment per sobre de la societat i destinat a amortir el xoc, a mantenir en els límits del "ordre".



El teu món et necessita!

     I més endavant afegeix: com l'Estat va néixer de la necessitat de refrenar els antagonismes de classe, i com, al mateix temps, va néixer enmig de conflicte d'aquesta classe, és, per regla general, l'estat de la classe més poderosa, de la classe econòmicament dominant, que, amb ajuda d'ell, es converteix també en la classe políticament dominant, adquirint amb això nous mitjans per a la repressió i l'explotació de la classe oprimida.

     Engels creia que l'Estat i la Nació són aparells, màquines o òrgans burgesos menyspreables, les característiques del qual són:

a) agrupació de súbdits segons divisió territorial;

b) destacaments especials d'homes armats amb els seus additaments materials: les presons i altres institucions coercitives. Ara ja no es pot pensar en armar tot el poble com abans ja que justament les classes explotades constitueixen la majoria de la població.

c) necessitat de recaptar impostos per sostenir en peu aquesta força pública;

d) cos de funcionaris per sobre de la societat per emplenar aquestes tasques, que es fan respectar a través de lleis d'excepció, gràcies a les quals gaudeixen d'una aurèola i inviolabilitat.

      L'Estat -entelèquia ideològica, com la religió- no està situat per sobre de la societat, sinó que és un aparell al servei de les classes dominants per reprimir les classes explotades.



Propaganda soviètica

      I per això, Marx no va aconseguir veure res positiu en la Democràcia, fins i tot abans que aquesta existira en la vida real, quan encara només era un ideal progressista enfront de l'absolutisme monàrquic, perquè reconeixia hi la forma de domini -adequada per a la societat burgesa i de competència- que complementa la dominació de l'Estat amb la virtut de l'autodomini per part dels dominats. De l'examen de les relacions de propietat en la societat burgesa no es dedueix de forma explícita la necessitat de l'existència d'un Estat, en canvi, en estudiar les activitats de l'Estat conclou que sense ell no es donarien les condicions prèvies de la relació capitalista. En resum,  l’Estat es l'engany elevat a la categoria d'alguna cosa transcendental, com els tan ventilats conceptes de llibertat i de igualtat, gràcies als quals, l'individu amb poques llums es creu que és una obligació el treball assalariat i el dret d'explotació del seu amo. Els explotats exigeixen limitació de la jornada laboral, sense saber que aquesta esdevé de la necessitat de preservar la força de treball contra el seu desgast excessiu. Fins els mitjans de vida que el treballador i la seva família consumeixen constitueixen elements per al procés de la reproducció del capital!

     Hem estat contemplant com es construeix la ideologia mitjançant la qual un individu perd la seva llibertat per lliurar-la a un suposat ens real, l'Estat o Nació, al qual tots pertanyem i per la supervivència del qual el ciutadà ha de sacrificar-se. Aquest entramat, segons Marx, és la superestructura ideològica que correspon a la praxi burgesa: el ciutadà, a més de trobar-se en situació de subordinació, la reconeix idealment i es torna nacionalista i defensor dels seus explotadors. Abans que defensar la solidaritat entre els treballadors, agafa les armes per a lluitar contra els membres de les altres nacions, sense tenir en compte que son germans de sofriments.



      D'aquesta visió de l'Estat com un element de domini burgès sobre el treballador, va sorgir l'atac central contra el Programa de Gotha dels socialdemòcrates alemanys, que en el seu programa elogiaven a l'Estat com si fos un Sant Cristòfol màrtir de la causa proletària, reclamant precisament a l'Estat de Bismarck -que va prohibir i va combatre el partit obrer-, ajudes per als treballadors. Va dir que vivien al món de la fantasia al creure que "amb els emprèstits de l'Estat es podia construir una nova societat, com es construeix un nou ferrocarril". Les seves reivindicacions no eren més que un ressò del Partit Popular burgès, moltes d'elles il·lusions, sempre actuant irreflexivament com qui es "mou dins dels límits del que s'autoritza per la policia i vedat per la lògica".

      Marx i Engels no tenien res a veure amb la mania dels defensors de la "solidaritat internacional" d'avui en dia, que solen suposar o trobar una "tendència revolucionària" allà on alguna cosa al món es mogui. D’aquesta manera, grollerament, atribueixen als més curts moviments nacionalistes el cartell de "objectivament progressistes "i s'abstenen de criticar-los en nom de la "solidaritat de totes les forces progressistes" o "pacifistes". Aquests revisionistes es neguen a utilitzar el nom "comunista" i utilitzen noms de camuflatge per les seves organitzacions "de masses" amb els que no fan res més que acomodar-se als interessos més imbècils de la societat burgesa, assegurant què utilitzar-los per el comunisme no es pot .

     Els revisionistes creuen que totes les guerres i revoltes porten a la revolució. No fan cas de les reflexions de Marx i Engels sobre si tots els conflictes i enfrontaments tenen una condició favorable per a l'èxit del proletariat. Sobre la Guerra Civil Nord-americana i Lincoln, Marx hi trobà en el rebuig humanista de l'esclavitud una ideologia del capital, per tant, es negava a diferenciar entre la misèria de treballadors assalariats i esclavitzats. L'alliberament dels esclaus del sud es va fer amb la finalitat de fer-los esclaus de la indústria del nord.

      Per justificar avui dia la presa de partit a favor de les 'lluites d'alliberament nacional' actuals es serveixen sobretot l'exemple que va donar Marx, del seu posicionament en estudiar les 'qüestions' irlandesa, polonesa, italiana i alemanya. Però aquest assumpte l’estudiarem en la propera entrega.

Comentarios

Entradas populares