Nacionalismes
El
terme nacionalisme no designa cap realitat universal, sinó realitats
determinades, incloses dins del conceptes ideològics que sustenten una societat
determinada, el que Marx denominava superestructura ideològica, la
qual donava suport ideològic a les estructures econòmiques imperants en eixa
societat.
Per altra banda, tampoc és el mateix dir
nacionalisme a Irlanda del Nord que al País Basc, o dir nacional-populisme a
Amèrica llatina, que evocar al nacional socialisme de Hitler i molt més complex
encara si ens referim al nacionalisme fonamentalista musulmà.
Els
alemanys van crear el nacional-socialisme, una idea profundament
patriota que es va basar en la negació de la democràcia, la inclusió en el seu argot
de les doctrines socialistes (mal interpretades), la implantació del
totalitarisme, el racisme (antisemitisme) i per descomptat l'oposició
sistemàtica al marxisme... fins al punt que per a la gent de sentit comú era
bastant complicat diferenciar entre el partit feixista, el socialdemòcrata
alemany i el Partit Comunista, per culpa de l'argot socialista tan confús que
utilitzaven.
El govern del feixista Adolf Hitler va dur
cap endavant la “Solució Final”, la utilització de la selecció artificial per
exterminar tota la població jueva i d’altres races no-àries, per promoure una societat on la raça ària fora la
dominant. Si no se’ls hagueren parat els peus, aquests individus nazis hagueren
reat uns individus amb un acerb genètic empobrit, la qual cosa es traduiria en l'augment
de la mortalitat i la morbiditat en la població. L’endogàmia de la població
sempre comporta l'augment de les deficiències (tant psíquiques com físiques) en
els individus, el que dóna lloc a persones que són rebutjades en les societat
per ser diferents, com s’ha pogut comprovar en societats rurals aïllades. En
realitat, la barreja racial es convenient per a crear individus forts i mes
intel·ligents.
Els interessos mesquins dels burgesos
anglesos i francesos els van portar a la dominació colonial de molts països,
entre ells els àrabs. El nacionalisme del món àrab musulmà va sorgir contra
aquesta dominació, destacant la lluita de Nasser a Egipte. El nacionalisme dels
petits estats àrabs petrolers (Kuwait, Bahrein, Qatar...) surt afavorit per les
grans multinacional petrolíferes, que prefereixen per a les seves negociacions
veure-se-les amb petits poders que amb poderosos Estats.
Dubai
Al
nord de l'Estat espanyol -inclosa Nafarroa- i sud del francès habiten els
bascos, poble d'origen transcaucàsic, que poc o res té a veure amb el món
llatí. Per exemple, l'èuscar és una llengua que te les estructures gramaticals
bastant diverses del tronc comú del castellà. Els bascos tenen diferències
d'origen cultural que fa més accentuada la lluita política nacionalista davant
l'Estat espanyol.
Les
diferències entre les diverses formacions nacionalistes basques són bastant
significatives, el PNB és l'expressió de la dreta, fundadora de la democràcia
cristiana europea defensora de l'Estatut
de Guernica, assimilable al partit nacionalista català Convergència i Unió
(CiU) que formava part de la coalició de govern amb el Partit Popular (PP) que
va portar Aznar a la presidència del govern espanyol i comparteixen en bona
mesura l'Acord de Maastricht per a
la Unió Europea. El cas d'Herri Batasuna i de la formació separatista ETA (País
Basc i Llibertat), el podríem caracteritzar com el de l'ala radical del
nacionalisme basc dins de l'Estat espanyol.
Grups ètnics predominants per regions d’Europa
Els
catalans tenen una llengua llatina que va sorgir abans que la castellana, així
com una cultura pròpia que ha influït fortament a la dels seus veïns aragonesos
i castellans, no a l'inrevés. La forta burgesia catalana, amb les seves
poderoses indústries i el seu sistema financer, impulsa des de fa temps, un
nacionalisme que ja no es conforma amb ser federal i s'ha convertit en
independentista. Catalunya és una regió que ha rebut gran quantitat d'emigrants
espanyols (andalusos, castellans i aragonesos). Molts d'ells s'oposen al
nacionalisme català i al seu idioma, menyspreant públicament als catalans, com
també ho fan els mitjans de comunicació espanyols i els seus partits polítics.
Partidaris de la independència catalana
Cada
dia més, els catalans se senten rebutjats pels nacionalistes espanyols que els
molesten proposant bloquejos comercials contra els seus interessos econòmics i
prenent represàlies contra el seu idioma. Segons Joan Fuster, hi ha
"catalanistes" perquè hi ha "espanyolistes". La burgesia
catalana i molts partits nacionalistes catalans -també d'esquerres- desitgen
una Catalunya lliure i independent que no es vegi obligada a aportar fons
destinats a reflotar regions espanyoles.
El ministre Wert del Partit Popular i madrileny, està
disposat a españolizar als nens
catalans, per la força si cal!
La
burgesia catalana liberal vol regir les regnes del seu destí i no dependre de
les decisions espanyoles que perjudiquen els seus interessos, ja que acusen
l'Estat espanyol d'intervencionisme estatal. El catalanisme promou el reconeixement
de la personalitat política (nació catalana), lingüística, cultural i nacional
de Catalunya o del conjunt de terres de parla catalana, els anomenats Països Catalans.
Els partits de classe, com el PSC o els comunistes, s'oposen al separatisme i
asseguren que amb la independència els obrers catalans -majoritàriament
immigrants espanyols- no obtindran cap millora, fins i tot perdrien poder
davant del patró al separar-los dels poderosos moviments obrers que
constitueixen els sindicats espanyols CCOO i UGT.
Antoni Bescós i Ramon en el cèlebre mapa mural Països
Catalans: divisió comarcal,
publicat per la Llibreria Ballester i Canals el 1962
Els
polítics espanyols i els seus mitjans de comunicació atemoreixen als catalans
dient que la seva independència faria inviable econòmicament el país. Els
catalans responen que un petit país català com Andorra és perfectament viable
i, fins i tot, els seus habitants gaudeixen d'un nivell de vida superior.
A aquests arguments s'oposen una sèrie de "intel·lectuals" (que van
signar un Manifiesto
por una lengua común)
espanyols que pertanyen al sector liberal-conservador espanyol, és a dir, a la
caverna de l'extrema dreta, els quals encara no s'han assabentat que la
esquerra no és nacionalista i, menys encara, espanyolista com ho són ells.
Davant d'un Estat petit, prefereixen i defensen l'existència d'un gran –al
estil de "España: Una, Grande y Libre" -, com també ho prefereixen
els partits comunistes, doncs argumenten que en els grans s'hi produeix
l'agrupació del moviment obrer, mentre que en els petits es produeix la seva
fragmentació.
No
obstant això, els pretesos "intel·lectuals liberals" no diuen per què
volen un Estat gran, una nació uniforme, cosa que d'altra banda, va en contra
del liberalisme que tant airegen, ja que un Estat gran és molt més poderós i
intervencionista que un petit. A més, jo crec que encara que es declarin
liberals i que públicament abominen del intervencionisme del "pare
Estat", en el fons anhelen el retorn d'aquells temps en què a Espanya
governaven els franquistes, un Estat que
parava els peus als nacionalistes separatistes.
Individus com aquests, furgant
en la història, diuen que Catalunya mai ha estat
una nació, que en realitat
estava governada per
reis aragonesos. Utilitzen la
història com una cosa del passat, sense adonar-se
que ara mateix els catalans estan
fent història en demanar
la seva independència de l'Estat
espanyol
Comentarios
Publicar un comentario