Misteris d'Albocàsser
La vila
d'Albocàsser constitueix un important nus de comunicacions en el nord de la
província de Castelló. El nucli urbà es troba situat en un corredor que no
supera els 600 m. d'altitud, prolongat cap al SO pel passadís dels Ibarsos i
cap al NE pel corredor de Tírig que desemboca al pla de Sant Mateu.
Església d’Albocàsser. Fot: Gonçal Vicens
La vila d'Albocàsser naix com a tal a
partir de la carta de poblament atorgada pel senyor Balasc d'Alagó, lloctinent
del rei En Jaume I, en 25 gener 1239, a Juan de Brusca i trenta pobladors més
que es regien pels furs d'Aragó. En 1243 apareix com a senyoriu de l'Orde de
Calatrava, i en 1275 l'ordre va intercanviar el districte amb Artal d'Alagón,
qui al seu torn farà entrega del mateix al rei Jaume II el 14 juny 1293. L'any
següent és el monarca el que lliura aquest i altres llocs a l'Orde del Temple.
A la dissolució d'aquesta va passar a formar part del patrimoni de l'Ordre de
Montesa fins al Segle XIX. Durant el Segle XIX va ser escenari de freqüents
enfrontaments en el curs de les guerres carlines.
Ajuntament d’Albocàsser. Fot: Gonçal Vicens
També pertanyen a aquesta localitat alguns
dels abrics d'art llevantí amb pintures rupestres que mostren aspectes de la
vida quotidiana de les persones caçadores de les cultures epipaleolítiques i
mesolítiques, arribant fins al Neolític, o fins i tot etapes més recents.
Destaquen les danses rituals i les escenes de caça. Les coves i abrics on es
troben pintures rupestres d'estil llevantí van ser santuaris en els quals es
van concentrar els homes al llarg del temps per celebrar esdeveniments de tipus
mític o religiós.
Les dones en la Valltorta. Recreació de la vida d’un clan familiar de les
terres valencianes.
Les pintures rupestres al barranc de la
Valltorta van ser descobertes en 1917 per un veí de Tírig , Alberto Roda i
Cegarra , a qui van cridar l' atenció uns "ninots" pintats de color
vermell a la paret de la Cova dels Cavalls. A la Valltorta trobem unes nou-centes
figures distribuïdes en disset conjunts d'abrics , dins dels termes municipals
de Tírig , Albocàsser i Coves de Vinromà . El pintor Joan Baptiste Porcar Ripollès
descobria en 1933 les pintures rupestres del Barranc de La Gasulla de Ares del
Maestre.
El pintor Joan Baptiste Porcar Ripollès i Henri Breuil. Fot: Gonçal Vicens
Ermita de Sant Pau
El Barranc de la Valltorta circumscriu al
seu interior una zona muntanyosa considerada màgica des de temps antics , però
el lloc més “sagrat” secret es troba tan
sols a tres quilòmetres d'Albocàsser, a l'ermita de Sant Pau, on trobarem el
pou de les aigües sagrades. El brocal actual està fet de pedra llaurada i va
ser esculpit el 1670 a costa de Baltasar Pastor Montsonís, curat d'una
terrible malaltia per les aigües del pou (Matilde Pepín. Valencia mágica: misterios, enigmas y rituales ancestrales.
Carena Editors. P. 119. València, 2003).
Matilde Pepín. Valencia mágica: misterios, enigmas y rituales ancestrales.
Fot: Gonçal
Vicens
Declarat Monument Històric Artístic
Nacional, a finals del segle XVI, al costat de la primitiva ermita, comença a
aixecar-se l'hostatgeria ampliada al segle XVIII per dos ales porxades als
costats. L'hostatgeria s'articula al voltant d'un pati central porticat (amb
sortida al prat per portada de mig punt), amb destacat ràfec treballat en
pedra, i des del qual s'accedeix tant al temple com a la cuina, llar de foc i
antigues quadres.
Ermitori-Hostatgeria de Sant Pau d’Albocàsser. Fot: Albocasser.es
Per escala en pedra de tradició
gòtic-catalana pugem a les dependències superiors, ben treballades en pedra
llaurada i sostres de fusta, on hi ha la sala de reunions, decorada amb
pintures murals monocromes (grisalles) del primer terç del segle XVII. En 1617
es va començar a construir l'Església. És d'una sola nau rectangular, de tres
trams sense capelles ni creuer, amb interessant cor alt als peus.
Pintura d’Amat Bellés (2011) situada en l’ermitori de Sant Pau, a
l’esquerra del presbiteri (costat de l’evangeli, deien abans), tocant a la
porta de la sagristia. Fot: Albocasser.es
Les llegendes conten que en 1590 hi havia
quatre pastors coixos i tolits atrapats en els fangs d'una bassa, on es troba
el pou actual, quan va arribar un home vestit de pelegrí i es va acostar a ells.
Buidà l'aigua de la seu carbassa dins la bassa fangosa i l'aigua es va convertir
en transparent, alliberant els pastors i quedant curats dels seus mals. El
personatge era Pau
Tars i des d'aquella data la deu
es va convertir en Font Sacra.
A prop del pou sagrat es va construir un
alberg i hostatgeria d'estil gòtic català , amb sales decorades amb frescs
monocromàtics o grisalles. A aquest lloc acudeixen els homes cada any a ballar
el " ball pla" (alguns diuen "Ball del Pla", és a dir , de
la prada o pla de Sant Pau), la dansa primitiva dels Ports, en commemoració
d'un ritual en honor de la divinitat de la praderia que s'ha celebrat des de
temps prehistòrics. Gonzalo Port, estudiós local , situa el seu origen a
principis del segle XVII .
Grisalles de Sant Pau. Grup de dones, una és un home. Foto: José Luís Gil
Jesús beneeix el pa, no el corder.
En aquest sopar es veuen claus càtares,
com ho demostra el fet de que els “bons homes” no menjaven carn. Aquí el Senyor
beneeix el pa i el corder s’ha convertit en una rata, símbol del mal, del mon
corrupte de la carn, que s’oposa al mon etern de l’esperit. Es veuen fruites, que sí podien menjar.
Maria Magdalena embarassada, amb el
Calvari al fons, portadora del fil de Jesús, segons l’ estrafolària teoria de Dan Brown exposada
al Codi Da Vinci.
Una dona amb el Sant Calze, el Sant Grial
, que segons interpretacions tipus del Codi da Vinci, es podria llegir “Sang
Rial”, segons José Luís Gil.
Comentarios
Publicar un comentario