El plom de la Bastida de les Alcusses
Encara que ho sembli -a jutjar pel nombre de temes màgics de la meva pàgina- no
sòl preferir la fantasia a la realitat. Més aviat al contrari. Gaudeixo
destruint mites i fantasies, sobretot si procedeixen dels anomenats
"magufos", nom popularitzat per la excel·lent pàgina homònima
dedicada a desemmascarar murris pseudoilustrats.
L'altre dia vam estar a la Serra Grossa, terme de Moixent, visitant el poblat
iber de la Bastida
de les Alcusses. El lloc és misteriós per la seva tranquil·litat
extrema, cosa que ens xoca a primera vista si tenim en compte que la Bastida es
presenta com una mena de falca muntanyosa que divideix dos dels valls més
utilitzats des de temps prehistòrics per accedir l'interior de la península cap
la costa valenciana, avui transitats per autovies i vies de ferrocarril. Tot i
la proximitat d'aquestes rutes de comunicació, la Bastida de les Alcusses és un
recés de silenci.
Guerrer iber a l’entrada de Moixent. Fot: Gonçal Vicens
Façana de l’església de Sant Pere Apòstol. Fot: Gonçal Vicens
Interior de l’església de Sant Pere Apòstol. Fot: Gonçal Vicens
Reconstrucció d’una casa ibera a la Bastida de les Alcusses. Fot: Gonçal Vicens
A la part alta del bastió muntanyós ens trobarem amb un pla ocupat per l'antic
poblat iber, que ocupava una extensió de 3'5 Ha. Pel nord tenim la plana de les
Alcusses i, pel sud, el pla de Mallaura i Els Alforins . Perquè ens fem una
idea de la importància de la seva situació, enmig d'un dels enclavaments més
importants del territori, direm que pel nord -capçalera del riu Canyoles- els habitants
de l’altiplà accedien a Xàtiva i València pel corredor de Montesa, mentre que
per la vall del sud-est caminaven per les terres d'Ontinyent fins a aconseguir
la vall d'Albaida i les terres costaneres de la Safor i la Marian Alta. La
prolongació dels Alforins es produeix en el terme de Villena, camí natural
llaurat pel riu Vinalopó, que ens condueix als plans del Alacantí i Baix
Vinalopó.
Pla de les Alcusses i canal de Montesa. Fot: Gonçal Vicens
Un altra vista del Pla de les Alcusses. Fot: Gonçal Vicens
El Pla de Mallaura i, al fons, els Alforins. Fot: Gonçal Vicens
Arribem al poblat ibèric un dia tempestuós i gris, amb núvols blancs que no van
trigar a descarregar un gran xàfec. No sé si influït per la tempesta, de sobte,
em va semblar veure les coses d'una altra manera. O més ben dit, em va venir de
gust fer una mena de divertiment mental per distreure mentre romaníem protegits
a l'interior del nostre vehicle.
Guerrer iber de Moixent a l’entrada de la Bastida de les Alcusses. Fot: Gonçal Vicens
Porta oest de la Bastida de les Alcusses. Fot: Gonçal Vicens
Cases del sector sud a la Bastida de les Alcusses. Fot: Gonçal Vicens
Allà refugiats de la pluja, al peu de les muralles, vaig meditar sobre el
perquè havien construït uns murs tan sòlids, així com quatre portes defensades
per fortes torres de gairebé 9 metres d'altura. Sens dubte, perquè temien
alguna cosa o algú!
Abans de sortir de casa em vaig documentar sobre la història del poblat iber.
Un lloc preponderant en totes les publicacions l'ocupava la inesperada
destrucció del poblat i el seu sobtat abandó.
Sector central de la Bastida de les Alcusses. Fot: Gonçal Vicens
Detall del Pla de les Alcusses. Fot: Gonçal Vicens
Excavadors primitius del jaciment de la Bastida de les Alcusses. Font: Museu
de Prehistòria de València.
El poblat es va fundar al segle IV aC, però va tenir una vida molt curta, ja
que al voltant del 330 aC va ser sobtadament abandonat. Se sap que els seus
habitants, abans de desaparèixer, primer van tapiar les quatre portes d'accés,
com si tinguessin por d'algun enemic.
Poc més se sap, només que les cases van ser desallotjades sobtadament i les
nombroses armes, joies i ornaments personals van ser abandonats en el seu
interior i als carrers ... tot indica que es va produir una ràpida fugida del
lloc.
Interior casa de la Bastida de les Alcusses. Font: jdiezarnal
Pel que portava llegit, l'assumpte del poblat ja em resultava una mica
misteriós, però la cosa encara es va agreujar quan vaig llegir les explicacions
que donaven els diferents estudiosos sobre les causes de la seva destrucció:
encara eren més dubtoses i controvertides.
Resulta que els ibers de les Alcusses portaven una vida d'allò més normal, envoltada
entorn de les tasques relacionades amb la transformació, preparació d'aliments
i el seu emmagatzematge. Els molins giratoris per moldre el cereal i els
centenars de vasos ceràmics així ho donen a entendre.
Interior casa de la Bastida de les Alcusses. Font: jdiezarnal
Aquests primitius habitants ja elaboraven gerres, plats i olles per cuinar,
menjar... En elles s'han trobat molts productes alimentaris que utilitzaven,
però el gran predilecte dels ibers eren les figues. El gran incendi també va
cremar els aliments i això ha estat crucial per permetre la seva conservació.
No haurien de ser tan rústics com suposem, ja que a les seues cases s'han
trobat veritables peces de luxe, com craters i gots grecs, àmfores de l'Estret
de Gibraltar amb salaons i altres productes derivats de la pesca... etc. Sabem
que comerciaven amb altres pobles mediterranis de la costa i tenien gran estima
per les vaixelles de taula gregues, les quals eren transportades des d'Atenes.
Vaixella de la Bastida de les Alcusses. Font: Museu
Prehistòric de València
A la Bastida s'han trobat jocs de peses i balances de precisió, sens dubte
utilitzats per a transaccions i comptes relacionats, potser amb l'intercanvi de
lingots de plata obtinguts mitjançant processos de copel·lació argentífera,
operació que realitzaven a les habitacions especials de les cases del poblat .
L'activitat tèxtil queda testificada pels contrapesos d'argila, que tibaven
l'ordit dels telers de fusta, i per les fusaioles, petites peces ceràmiques
associades als fusos per filar.
No es tracta aquí de fer una història exhaustiva dels ibers, però jo no puc
deixar el tema sense ocupar-me una mica de les seves creences. Se sap que al
costat dels poblats tenien un edifici peculiar, segurament format per diverses
terrasses, que dedicaven al culte d'una divinitat femenina. Pel que sembla era
una religió de tipus extàtic, amb inducció del individus (segurament a càrrec
d'una espècie de xaman) a experimentar vivències hipnòtiques. Els fidels caurien
una mena d'èxtasi i es quedaven a terra immòbils. En despertar-se deien que
havien viatjat cap al "més enllà", on havien vist les ànimes dels
morts. Si veien ànimes que recollien els grans i els portaven al poble, el
consideraven un auspici de collites abundants ... etc.
Soterrament d’un nen baix d’una casa del poblat de Castellet de Bernabé
(Llíria). Font: Museu
de Prehistòria de València.
Sobre la cultura religiosa dels ibers sabem que utilitzaven el sofre per a la
purificació dels recipients dedicats al culte, així com que utilitzaven un
altar subterrani on sacrificaven animals, normalment bens. La tercera terrassa,
la més alta, tenia un aljub on es recollia l'aigua que després discorria a
través d'una canonada per tot el santuari.
Soterrament iber. Font: Necròpolis
d’Arjona
Fins aquí hem arribat a l'exposició històrica. Ara tornem a les meues
"reflexions". És cert que, fins fa molt poc, la majoria dels
historiadors creien que la destrucció del poblat es va produir per la invasió
d'altres grups ibers, probablement procedents de l'altiplà manxec, desitjosos
d'obtenir millors terres que els secarrals que patien.
No obstant això, l'equip d'arqueòlegs dirigit per Helena Bonet i Jaime Vives Ferrándiz (Veure
noticia) van descobrir que el poblat va tenir quatre fases diferents
d'ocupació, durant les quals van ocupar el poblat gents diferents. L'última de
les ocupacions va acabar amb un gran incendi que va arrasar i destruir el
poblat.
Recreació del poblat de la Bastida de les Alcusses. Font: Historiayarqueologia
I ara entro jo a sac del mètode històric i, fent una mena de divertimento, li passo tot el
protagonisme a la imaginació. Em ve a la memòria la hipòtesi de R. Gordon
Watson i els seus amics sobre el
que succeïa en els ritus d'Eleusis. Ells defensaven que les al·lucinacions
dels iniciats en els ritus eren produïts per un fong, concretament el sègol
banyut.
En èpoques inusualment humides, els camps de
blat s'omplien d'aquest fong que els dotava d'una coloració fosca. Els
sacerdots d'Eleusis segaven el blat contaminat i el rentaven en grans aljubs
d'aigua corrent que hi havia a l'interior de les coves. A continuació donaven
de beure aquest líquid, endolcit amb melasses, als creients i, amb grans
timbals, fins i tot amb miralls que reflectien cap a l'interior de les coves els
raigs del sol (com llums estroboscòpics actuals), cants salmódics i tambors
aconseguien produir l'èxtasi entre els creients
Guerrers ibers. Font: Wikipedia
Però tornem als ibers del nostre poblat. També sabem que escrivien, utilitzant
la varietat idiomàtica coneguda com meridional. A Moixent es van trobar set
inscripcions, totes elles sobre plom, però la que desperta el meu interès és la
coneguda com Bastida I.
El plom Bastida I (El plom major de la Bastida G.7.2) va
aparèixer en el Departament 48, sota una pedra de molí, pel que sembla com
ocultació deliberada. Es tracta d'una prima làmina rectangular de plom que
mesura 18 cm de llarg per 5 cm d'ample.
S'han fet diversos intents per desxifrar el seu missatge, però desconec si algú
ho ha aconseguit. De tota manera, em vaig fixar en un intent del professor Pío Beltrán
Villagrasa, el qual aprecia una gran relació entre l'escriptura de
les Alcusses amb l'idioma basc i el dialecte del Roncal. El professor troba les
paraules "aidurpen-ediaba", relacionades amb el basc "aidur" que significa "maligne" i el sufix "pen" que significa "acte". A la paraula "ediaba"
li dóna el significat de "sense".
Plom I de La
Bastida (Cara A). Font: Tautintanes
El plom major
de la Bastida G.7.2 (Bastida I). Descifrad de La Bastida
de les Alcusses. Lengua y escritura 09. Javier De Hoz Bravo. PDF
Museu de Prehistoria de València
D'aquesta guisa -per no avorrir els vaig a proporcionar l’escrit (Aquí)-
prossegueix l'anàlisi del plom el professor, qui descobreix que 19 paraules del
text es refereixen a coses o actes indesitjables i en elles s'expressa el desig
que no ataquessin la casa on aparèixer el plom, ni a les persones que hi
habitaven, ni als seus interessos... En el paràgraf "aiduar-begi-ap"
descobreix que la primera paraula té el significat de "maligne", la
segona "ull" i la tercera "sense ", com ja havíem dit. A
vegades, "aba" significa "boca".
Segons el professor la frase significa "sense mal d'ull". Aquest tipus d'escrits es troben sota dels
plats de menjar, per evitar els enverinaments i altres mals. El rètol fa
referència a un malefici que afectava les boques dels que mengessin dels plats,
i del qual creien salvar-se gravant aquests conjurs ocults de la vista dels
tafaners.
Pàgina de Pío Beltrán Villagrasa a El plom escrit de la Bastida de les Alcusses,
Servei d'Investigació Prehistòrica, CSIC, núm 23, València, 1962
El professor Pío
Beltrán Villagrasa diu que la
primera vegada que va intentar desxifrar la frase "gani-erton-gabe" es va equivocar en confondre "erton-erdoi" amb una malaltia de
les espigues dels vegetals. No obstant això, amb una nova lectura, partint de
"gan" i "ertun", diu que la frase "és millor relacionar-la amb una malaltia del
cap (o cerebral) que no albira a determinar" (Pío Beltrán Villagrasa a El plom escrit de la Bastida de les Alcusses,
Servei d'Investigació Prehistòrica, CSIC, núm 23, València, 1962).
És llavors quan es desborda la meva imaginació i relaciono la paraula "erton"
amb "ergot", és a dir, el sègol banyut. Això ho faig sense cap
fonament: perquè m’abelleix. Avui sabem que algunes espècies de "Claviceps
purpurea" contenen, en diferents quantitats, un alcaloide -la
ergonovina- del qual es va sintetitzar l'àcid lisèrgic dietilamina (LSD) el 1943 per A. Hofmann.
Segol banyut
(Claviceps purpurea). Font: Las
plantas de las brujas
És possible que els habitants de les Alcusses patissin aquesta intoxicació? Se'ls
va anar la mà durant les seves cerimònies religioses? La veritat és que en
moltes cultures històriques es detecta una gran empatia amb aquesta substància.
Són molts els termes populars per designar la "Claviceps purpurea", com és el francès "seigle ivre" (sègol ebri) i l'Alemany
"Tollkorn" (cereal
boig), que sembla assenyalar una antiga consciència de la potència de la
planta.
Cap a mitjan segle XIX, als nens pagesos alemanys
se’ls explicava sobre temibles éssers com el "llop
sègol" o el "gos sègol"
(Roggenwold, Roggenhund). Eren
transfiguracions mítiques del "ergot", "la mare sègol" (Roggenmutter),
també anomenada "lloba" (wolf) o, per la seva forma allargada,
"dents de Llop" (wolfzahn). Aquest tema el he tractat extensament en
el meu bloc.
El pa dels bojos. El combat de Don Carnal y Doña Cuaresma.
Brueghel el Viejo (1559) Kunsthistorisches Museum de Viena. Font: Elaboración
del mito brujeril
En els relats explicats en algunes regions les negres excrescències dels "Claviceps purpurea" es convertien
en pits de ferro que la mare sègol donava a mamar als seus fills perquè
morissin. Entre el llop sègol (Roggenwolf) i els homes llop (Werwolf)
hi havia una profunda afinitat. "L'home llop s'asseu entre el gra",
deia la gent, segons W. Mannhardt,
"Roggenwolf und Roggenhund. Beitrag zur
germanischen Sittenkunde", Danzig 1866, pàg. 23-24, 43.
Posibles víctimes del ergotisme.
Peter Bruegel
D'acord amb el mite, les Harpies
també oferien els seus pits per enverinar als nens. La identificació entre el
"llop del sègol" i el "Sclerotium" del sègol és proposta
sobre la base de dades col·leccionades per Mannhardt y per MR Gerstein, "Germanic Warg:
The Outlaw es Werewolf", en Myth in Indo-European Antiquity
pàg. 131-56, en particular pàg. 147-48.
La malaltia de l’ergotisme es coneix com a
Foc de Sant Antoni, anomenada així perquè va ser tractat
amb més èxit pels monjos de l'Ordre de Sant Antoni. Els símptomes de Foc de
Sant Antoni no eren només la gangrena que causava que les extremitats caiguessin,
a més produïa convulsions, diarrea, psicosi, mals de cap, nàusees, vòmits i una
sensació de picor incontrolable. També explica molts casos de la bruixeria.
Detall del Políptic de Isenheim. Matthias
Gothart Grünewald (Wurzburgo, Alemania, h. 1475 – Halle, Alemania, 1528). Símptomes
semblants als produïts pel Foc de Sant Antoni
La hipòtesi que l'ergot era usat per obtenir estats d'alteració o pèrdua de la
consciència sembla fer-se plausible gràcies a aquesta riquesa d'associacions
mítiques. Potser es pugui dir que existia una connexió entre una paraula de tan
fosca etimologia com és "ergot" i la paraula alemanya
"warg" (fora de la llei, i també home llop). Malauradament, això no
es pot demostrar.
No obstant això -dit tot això amb ostentació d’inútil erudició-, sobre la
possibilitat d'una intoxicació d'aquest tipus que afectés als habitants de les
Alcusses, -i tot i saber que les últimes hipòtesis sobre la seva destrucció
parlen d'un gran incendi-, ambdues teories podrien congeniar-se, si pensem que
després dels enverinaments massius -potser atribuïts al mal d'ull o algun tipus
de bruixa-, els habitants decidissin abandonar el poblat "maleït"
calant-li foc per purificar-lo.
De mes gordes sen han vist!
Index Llocs Màgics
.jpg){kind=link}
Comentarios
Publicar un comentario