La Vall de Boí

   La meva relació amb Taüll i la vall de boí va començar a l'Institut de Pego, concretament a la classe d'art de donya María Jesús, una professora madrilenya enamorada de l'art, algun punt sosa a l'hora d'explicar un món tan meravellós, malgrat la qual cosa, a ella li dec la meva passió per l'art.

Santa Maria de Taüll. A baix, interior del temple. Fot: Gonçal Vicenç

Fot: Gonçal Vicenç

Fot: Gonçal Vicenç

Aquestes torxes (Taüll) servien per espantar els mals i son conegudes pel Pallars com falles, molt abundants en la Vall d’Issil. Fot: Gonçal Vicenç

      Amb el seu deficient projector de diapositives i la seva col·lecció particular que havia comprat visitant els museus espanyols i europeus, va aconseguir que prestés atenció als colors de les pintures, als esvelts cossos esculpits en pedra i als majestuosos edificis que desfilaven davant de la pantalla d'aquella aula fosca que em traslladava a milers de quilòmetres d'allà.

Pantocràtor de Sant Climent de Taüll (2014). Fot: Gonçal Vicenç

Pantocràtor de Sant Climent de Taüll (MNAC, 2006). Fot: Gonçal Vicenç

      Quan vaig veure per primera vegada el Pantocràtor de Sant Climent de Taüll em vaig quedar enamorat per sempre de la bellesa del simple i del que és esquemàtic, alhora que vaig comprendre que era impossible expressar millor el concepte del Déu, la serenitat del Cel, el terror dels Inferns i les bèsties que per allà pul·lulaven. Com ho poguessin fer en les tenebres d'aquells valls pirinenques sotmeses a la pressió de dos imperis: d'una banda el carolingi i, de l'altra el musulmà.

Sant Climent de Taüll (2014). Fot: Gonçal Vicenç

Fot: Gonçal Vicenç

Sant Climent de Taüll (2006). Fot: Gonçal Vicenç

Fot: Gonçal Vicenç

Fot: Gonçal Vicenç

Fot: Gonçal Vicenç

Crist a la creu, del segle XII (Sant Climent de Taüll). Fot: Gonçal Vicenç

Verge de Sant Climent de Taüll. Fot: Gonçal Vicenç

       En aquell petit univers, un grup de pastors sobrevivia malgrat els poderosos imperis i, aprofitant la debilitat d'un d'ells, va tenir la força suficient per fer una reconquesta que el va portar més enllà del riu Segura.

     La força va ser conduïda pel conte d’Erill, procedent d’Erillcastell, una família que acabava d’instal·lar-se a la vall de Boí, amb possessions pels valls de Barravés, Llevata i Sas.. Aquestes valls del sud dels Pirineus començaren a organitzar-se com a comtats dependents del regne Franc a partir del segle IX i, allà pel segle X, comencen a desvincular-se progressivament de l’Imperi Carolingi fins a aconseguir la independència política i religiosa.

Erill la Vall (2006). Fot: Gonçal Vicenç

      La vall de boí formava part d’un d’aquests comtats: el del Pallars Ribagorçana, adscrit a la casa de Tolosa fins a finals del segle IX. Durant el procés d’independència, el comtat originari va acabar dividit en tres nous comtats independents: Ribagorçana, Pallars Jussà i Pallars Sobirà i amb la creació duna nova diòcesis, la del bisbat de Roda (Barbastre), independitzada de la Seu d’Urgell.

Sant Feliu de Barruera. Absis decorat amb bandes llombardes i arcs cecs. Fot: Gonçal Vicenç

Sant Feliu de Barruera destaca  pel porxo. Fot: Gonçal Vicenç

El cementiri de Barruera, al costat de l’església. Fot: Gonçal Vicenç

A l’estiu contreuen les seues petites hortes (Barruera). Fot: Gonçal Vicenç

Fot: Gonçal Vicenç

Fot: Gonçal Vicenç

Interior de Sant Feliu de Barruera. Fot: Gonçal Vicenç

      Al llarg del segle X, les esglésies de la vall, originàriament pertanyent al bisbat d’Urgell, passen a dependre del bisbat de Roda Barbastre, al davant del qual està el valerós bisbe Ramon Guillem, consagrat al 1123 a Sant Climent de Taüll, que en 1140 va signar la concòrdia entre els dos bisbats. Aquest home procedia del sud de França i fou abans prior de Sant Serni de Tolosa.

    Al mateix temps de reconstrucció religiosa es fonamenta el naixement del feudalisme. Els pagesos perden la seva llibertat i queden lligats a la terra sota el domini dels senyors feudals que és beneficien de los lluites comtals i aconsegueixen augmentar les seves possessions territorials i el seu poder.

      Com hem avançat, a la Vall de boí aquests senyors són els Erill, que al llarg del segle XI inicien una ràpida ascensió social, participant en les campanyes de repoblament i de reconquesta sota les ordres d’Alfons el Bataller, rei d’Aragò.

Nativitat de Durro i portada esculpida. Fot: Gonçal Vicenç

Vista del porxo de Durro, el cementiri i el poble. Fot: Gonçal Vicenç

Un altra vista de la Nativitat de Durro. Fot: Gonçal Vicenç

Fot: Gonçal Vicenç

Fot: Gonçal Vicenç

Fot: Gonçal Vicenç

Fot: Gonçal Vicenç

Fot: Gonçal Vicenç

Fot: Gonçal Vicenç

    Els senyors d’Erill a inicis del segle XII utilitzen els recursos obtinguts dels botins de guerra per promocionar la construcció de les esglésies de la vall de Boí. Durant els segles XI i XII, a la vall es va viure una important activitat constructora i artística. Colles de picapedrers, mestres pintors i tallers d’artesans van aixecar, decorar i moblar un conjunt d’esglésies romàniques excepcional: Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat i Sant Quirc de Durro, Santa Maria de Cardet i l’Assumpció de Cóll (que va romandre sota el domini del bisbat d’Urgell). Vuit esglésies i una ermita declarades patrimoni mundial de la humanitat per la UNESCO.

      Construïdes sota la influència del romànic llombard, les esglésies de la Vall de Boí són edificis funcionals, d’una o tres naus que s’aixequen amb petits carreus de granit i es cobreixen amb embigats de fusta o voltes de canó. Per sobre de tot, destaquen els campanars: esveltes torres de planta quadrada que complien una funció de comunicació i vigilància del territori. Frisos de dents de serra, bandes llombardes i arquets cecs decoren rítmicament els exteriors dels absis i els campanars.

Pintures exteriors de Sant Joan de Boí. Fot: Gonçal Vicenç

Fot: Gonçal Vicenç

Fot: Gonçal Vicenç

L’església de Sant Joan de Boí conserva molts elements arquitectònics dels primers moments constructius de la vall. Fot: Gonçal Vicenç

A Sant Joan de Boí destaquen les pintures murals del interior, amb escenes com la Lapidació  de Sant Esteve, els Joglars o el Bestiari. Fot: Gonçal Vicenç

Fot: Gonçal Vicenç

Fot: Gonçal Vicenç

       A l’interior de les esglésies els conjunts de pintura mural, els davallaments de la creu, les talles i els frontals d’altar omplien els espais d’imatges destinades a revelar els valors espirituals de la societat medievals. Avui, gran part d’aquests béns mobles es conserven a Barcelona, al Museu Nacional d’Art de Catalunya, però és a la Vall de Boí, a l’espai per al qual van ser creades, on les còpies d’aquestes imatges ens transmeten tot el seu sentit i ens permeten entendre’n la funció original.

     La majoria dels pobles de la Vall de Boí s’estableixen al llarg del segle XI, ubicant-se en llocs enlairats i solans per facilitar la defensa i el millor aprofitament de les terres pròpies i comunals, així com l’accés a les pastures d’alta muntanya i als boscos.

Durro, en un lloc enlairat i solejat, bona defensa i prop del prats d’alta muntanya. Fot: Gonçal Vicenç

Vista d’Erill la Vall des de Durro. Fot: Gonçal Vicenç

Conreu de gerds a una petita horta a l’entrada de Boí. Fot: Gonçal Vicenç

      El romànic neix al voltant de l’any 1000 al nord d’italià i s’estén ràpidament per tot Europa. A Catalunya aquest nou estil arriba de la mà de l’abat  Oliba que, des de Ripoll, Cuixà i Vic, s’escamparà al llarg del segle XI pels comtats catalans.

      Les esglésies es construeixen amb materials locals: pedra, calç, fusta i pissarra. La pedra treballada pels cànters amb forma de carreu i unida amb el morter de calç per fer grossos murs capós de sostindré les voltes i els sostres de fusta amb les seves enormes jàssenes que sostinguin les bigues de fusta i lloses de pissarra.

Fot: Gonçal Vicenç

    Els murs es decoren amb pintures al fresc, aplicant-li a la paret un morter de calç preparat amb sorra, calç i aigua. Per sobre es realitza el dibuix preparatori o sinòpia i, amb el morter encara fresc, s’apliquen els pigments de color diluïts amb aigua.

      També s’utilitza la pintura al tremp per a pintar sobre la fusta o fer els retocs finals de la pintura mural. En aquest cas, els pigments es barregen amb rovell d’ou.

Fot: Gonçal Vicenç

      El primer reconeixement del valor de les pintures de Sant Climent i Santa Maria de Taüll es va fer l’any 1931, quan les dos esglésies van ser declarades Monumento Histórico Artístico. En 1962 la declaració es fa extensiva a les esglésies de Sant Joan de Boí i Santa Eulalia d’Erill la Vall. La Generalitat es va declarar  Bé d’Interès Cultural i la UNESCO Patrimoni Mundial l’any 2000.

    En 1994 la Generalitat Catalana va començar a traslladar les pintures al Museu Nacional d’Art de Catalunya arrancant les pintures murals. La tècnica utilitzada es la del Strappo, un procés que comença aplicant sobre la pintura mural diverses capes de tela mullades amb cola orgànica soluble a l’aigua.

      Quan les teles estan seques, s’arranquen del mur amb escarpra i martell. Junt amb la tela, salta la capa pictòrica. S’embalen les teles i es traslladen al museu, on es fa el traspàs de les pintures a un nou suport. Es dilueix la cola orgànica amb aigua calenta per tal de separar les teles de la capa pictòrica, com un adhesiu.

D'aquesta guisa i amb aquests mitjans el mestre Stefanoni, expert italià en arrencada de pintura mural, s'extreu en 1919 els murals romànics de l'església de Santa Maria de Tahüll (Lleida) per portar-les al museu de Barcelona

    Aquesta llavor va ser obra de Franco Steffanoni, restaurador de l’escola de Bèrgman, amb els seus col·laboradors Arturo Dalmati, Arturo Cividini. Lluís Plandiura i Ignasi Pollak. La tècnica va néixer a mitjan segle XIX gràcies al comte Giovanni Secco Suardo.