Ir al contenido principal

Entradas

Mostrando entradas de 2018

I més sobre el valencià i el català

Hi que sostenen que el valencià evoluciona del llatí i que el parlaven grups de valencians que convivien amb els musulmans i  altres sostenen que els invasors musulmans van islamitzar a tota la gent que vivien en el seu territori. I als que no es van adaptar –els mossàrabs-  van ser deportats en massa al nord d’Àfrica al segle XII.       Hi havien valencians al segle XII a Sharq al-Andalús? Evidentment, no cap, tots eren musulmans.
Els estudiosos que opinin així, també creuen que els castellans van dur el castellà a Granada i Andalusia, de la mateixa forma que els catalans va dur el seu idioma a Sharq al-Andalus, les terres musulmanes valencianes.
      Per esbrinar l’origen dels valencians els historiadors han sospesat dos paràmetres fonamentals:
1º. El testimoni individual del nom i cognom de milers i milers de colons que emigraren a aquestes terres valencianes durant els segles XIII i XIV.
2º. Els llistats d’antropònims de més d’un centenar de pobles valencians repoblats per cristians d…

Les legendes: Guifré el Pilós

Els historiadors Martí de Riquer i Menéndez Pidal de Navascués atribueixen a l'historiador valencià Pere Antoni Beuter(1490-1555), en la seva obra Segona Part de la Crònica General d'Espanya, impresa a València el 1551, la invenció de la llegenda molt difosa que atribueix l'origen de les barres de gules en camp daurat a un episodi èpic de la biografia del comte Guifré el Pilós, «Guifré el Pilós», fundador de la casa de Barcelona. Segons aquest relat, Guifré, després de contribuir en combat a una victòria franca sobre els normands, va rebre de l'emperador franc Lluís el Piadós un escut groc en premi sobre el qual, el mateix rei va pintar, amb els dits tacats de sang de les ferides del comte , els quatre pals vermells.
     El text de Beuter diu així:
“... demanar el comte Iofre Valerós a l'emperador Loís que li Diesse armes que pudiesse traher en l'escut, que portava daurat sense cap divisa. I l'emperador, veient que havía estat en aquella batalla tan vale…

Les evidències: els segells de Ramon Berenguer IV

De tota manera això són només teories. Les evidències més antigues conservades d'aquest símbol es troben en els set segells de Ramon Berenguer IV (1113? -1162), comte de Barcelona i príncep d'Aragó, estudiats per Tomás Muñoz i Riveroa 1856, que daten almenys de l'any 1150 («Els segells de Ramon Berenguer IV», en L'art d'Espanya, IV, 1866, p. 169 i seg. Citat per Menendez Pidal, L'escut d'Espanya, Madrid, Real Acadèmia Matritense d'Heràldica i Genealogia, 2004.), encara que alguns dubten de l'evidència pel seu estat de deteriorament. El de sota data del 1150. Al principi, aquest escut era l'emblema personal del comte, però en heretar-als seus fills es va convertir un senyal heràldic del seu cognom que només podien lluir els descendents directes del comte.
1. El segell de 1137

     Un dels segells conservats de Ramon Berenguer IV. Encara fortament degradat, es percep una figura eqüestre sostenint, a la seva dreta, un escut, blocat, amb els pal…