Les evidències: els segells de Ramon Berenguer IV

      De tota manera això són només teories. Les evidències més antigues conservades d'aquest símbol es troben en els set segells de Ramon Berenguer IV (1113? -1162), comte de Barcelona i príncep d'Aragó, estudiats per Tomás Muñoz i Rivero a 1856, que daten almenys de l'any 1150 («Els segells de Ramon Berenguer IV», en L'art d'Espanya, IV, 1866, p. 169 i seg. Citat per Menendez Pidal, L'escut d'Espanya, Madrid, Real Acadèmia Matritense d'Heràldica i Genealogia, 2004.), encara que alguns dubten de l'evidència pel seu estat de deteriorament. El de sota data del 1150. Al principi, aquest escut era l'emblema personal del comte, però en heretar-als seus fills es va convertir un senyal heràldic del seu cognom que només podien lluir els descendents directes del comte.

1. El segell de 1137

     Un dels segells conservats de Ramon Berenguer IV. Encara fortament degradat, es percep una figura eqüestre sostenint, a la seva dreta, un escut, blocat, amb els pals, emblema personal del prínceps d'Aragó i comte de Barcelona com a «membre de ple dret de la Casa Reial d'Aragó» des de 1137.

2. el segell de 1186

      No obstant això, el primer testimoni segur és el segell de 1186 d'Alfons II el Cast, on apareix l'emblema en la representació eqüestre del rei figurat en les gualdrapes del cavall, en el seu escut i en el penó de la seva llança, constituint el primer testimoni de tipus vexilológico documentat. En aquesta bandera les llistes apareixen en disposició horitzontal (davant els guions apreciables en les pintures murals del castell d'Alcanyís, que disposen les franges en vertical), alhora que en l'escut i gualdrapes es disposen verticalment.

3. El segell de Nunó Sanç (c. 1190-1241/2)

     El segell de Nunó Sanç, de tipus eqüestre, el representa, d'una banda, portant les armes d'Aragó, herència del seu pare Sancho I de Cerdanya, fill de Ramon Berenguer IV i la reina Peronella d'Aragó; i de l'altra, portant les armes de la Casa de Lara, la família de la seva mare.

4. El segell de Millau de 1187

        On queda plenament demostrada l'existència de l'emblema és en la concessió d'Alfons II d'Aragó d'uns privilegis a la vila occitana de Millau a 1187, entre els quals es trobaven l'ús del seu ensenya reial, a la qual denomina «vexillum nostrum» ( 'la nostra ensenya'). En aquest segell de Milhau es troba la més antiga representació de l'emblema dels pals de gules com a escut d'armes exempt i no formant part d'una representació del rei.

     Segell de Milhau (1187) amb la bloca. Concedit per Alfonso II d'Aragó, els cònsols de Milhau van encarregar un segell circular i van disposar l'escut real sol, tot i que amb disseny encara d'arma de guerra, amb la seva bloca, copiat dels segells de Ramon Berenguer IV o dels seus fills menors, no dels que va usar Alfonso II. La llegenda identifica el titular: Segell del rei d'Aragó comte de Barcelona i marquès de Provença «+ SIGILLU (M) R (EGIS) ARAGON (ENSIS) comitis BA [RCHINONENSIS ET MARCHIONIS PROVI] NCIE».

    No s'ha trobat cap referència documental que demostri l'existència de l'emblema dels quatre pals anterior a la sèrie de set segells eqüestres de Ramon Berenguer IV, datat el més antic en 1150.

     En un context europeu, no és fins al segle XIII que es generalitza l'ús de l'heràldica. Tenint en compte la data de l'esmentat document (1150) podem observar la considerable antiguitat del que en un futur es va convertir e l’emblema català. Segons Martí de Riquer és el quart escut heràldic més antic d'Europa.

     Fins al segle XIV, quan les ordenacions de Pere IV d'Aragó regulen el seu ús, el nombre de pals no va ser fix, i podia variar per raó del gust de l'artista o les necessitats materials de l'espai. La representació de l'emblema fins a les disposicions de Pere IV el Cerimoniós va ser molt inestable. La teoria del nombre de pals en funció dels territoris adscrits (avui és rebutjada pels experts en heràldica), es va adduir per a aquestes variacions raons d'índole política. Per exemple, es deia que Ramon Berenguer III el Gran (1097-1131) usava en els seus segells tres pals, per haver reunit els comtats de Barcelona, ​​Besalú i Provença, però no hi ha testimonis del blasó en aquesta època, ja que el més antic documentat és de la primera meitat del segle XIII en una moneda de Provença, ja de Ramon Berenguer V (1209-1245), en l'època de Jaume I (Article «Pals d'Aragó», a Gran Enciclopèdia Aragonesa en línia)

      En aquesta època, tant el motor econòmic, el pes demogràfic i la majoria de conquestes foren majoritàriament obra catalanes, com totes les gestes de la mediterrània, perquè els aragonesos del regne de navegar sabien poc. I la llengua de les corts i l'estàndard literari i jurídic era el català antic. De la mateixa manera que els súbdits de la corona d'Aragó són coneguts com a catalans en la majoria de documentació històrica estrangera, com per exemple en el papat.