I més sobre el valencià i el català

     Hi que sostenen que el valencià evoluciona del llatí i que el parlaven grups de valencians que convivien amb els musulmans i  altres sostenen que els invasors musulmans van islamitzar a tota la gent que vivien en el seu territori. I als que no es van adaptar –els mossàrabs-  van ser deportats en massa al nord d’Àfrica al segle XII. 

     Hi havien valencians al segle XII a Sharq al-Andalús? Evidentment, no cap, tots eren musulmans.

Els estudiosos que opinin així, també creuen que els castellans van dur el castellà a Granada i Andalusia, de la mateixa forma que els catalans va dur el seu idioma a Sharq al-Andalus, les terres musulmanes valencianes.

      Per esbrinar l’origen dels valencians els historiadors han sospesat dos paràmetres fonamentals:

1º. El testimoni individual del nom i cognom de milers i milers de colons que emigraren a aquestes terres valencianes durant els segles XIII i XIV.

2º. Els llistats d’antropònims de més d’un centenar de pobles valencians repoblats per cristians durant els primers cent cinquanta anys després de la conquesta, entre el 1238 i el 1400 aproximadament.

    Les conclusions d’aquest anàlisis demostren de forma categòrica i contundent l’existència d’un repoblament majoritàriament català durant aquelles primeres generacions, el qual és l’origen dels nostres pobles, de la nostra gent, de la nostra cultura i de la nostra llengua (Enric Guinot Rodríguez. Els fundadors del Regne de València, València, 1999)

      Sobre la llengua catalana calç distingir el català no literari, diguem-li "civil", emprat en les homilies, cancelleries, notaries ... i la poesia o literari. Aquesta última continuava imitant la poesia trobadoresca occitana, fins al segle XV, quan els valencians deixen d’utilitzar occitanismes en la poesia.

1r. ORIGEN I EXEMPLES DEL CATALÀ CIVIL QUE EVOLUCIONÀ DEL LLATÍ:

A. Un text de principis del segle XI (1034) cita el nom de set arbres fruiters en català: “Morers / et oliver I et noguer I et pomer I et amendolers / et Pruners et figuers”.

B. El manuscrit Greuges de Caboet és el text més antic que es conserva totalment en català, de temàtica feudal i va ser escrit entre 1080 i 1095.

C. Del 1098 data el Jurament de Pau i Treva del comte Pere Ramon de Pallars Jussà al bisbe d’Urgell.

D. Al segle XII trobem altres document feudals com els Greuges dels homes de Sant Pere de Graudescales i els Greuges dels Homes d’Hostafrancs de Sió, que com els Greuges de Caboet, procedeixen de l’àrea antiga del Bisbat de Urgell.

E. En el mateix segle sorgeixen les primeres traduccions o adaptacions d’origen jurídic, com el Liber iudiciorum (Llibre dels Judicis o Llibre Jutge) o Forum iudicum que data paleogràficament de finals del segle XII (Biblioteca de l’Abadia de Montserrat).

F. Al segle XIII sorgeixen les Homilies d’Organyà (comentari en català d’uns passatges de l’Evangeli, escrits en llatí), considerades el primer text literari escrit originàriament en català, ja que els anteriorment citats no són considerats literaris. Es tracta d’una col·lecció de sermons conservada en aquesta població.

2n. ELS POETES VALENCIANS ABANDONEN L’OCCITÀ COM A LLENGUA D’EXPRESIÓ.

      La poesia culta catalana al XV s'inicia a València després de la ruptura amb la poesia trobadoresca: el valencià Jordi de Sant Jordi i el Andreu Febrer són dos exemples d'aquest tímid abandó de formes i fons trobadorescos, si bé utilitzen un català ple de occitanismes. Altres poetes que escriuen en un català occitanista són Jaume i Pere March i Gilabert de Pròixita.

      El primer poeta valencià que trenca definitivament amb la poesia trobadoresca és el valencià Ausiàs March (1397-1459). La seva obra poètica, de més de deu mil versos, presenta només una vintena de occitanismes, la qual cosa significa el final de la influència dels trobadors provençals i el començament d'una poesia plenament catalana o valenciana si ho prefereixes.

    Al segle XV les principals novel·les en català són valencianes, però, això es per motius econòmics, que podríem resumir, en la decadència de Barcelona i el seu port i l’auge econòmica del port de València, convertida en la metròpoli del comerç mediterrani.

3º. L’ORITGEN DE CATALUNYA

    A les acaballes del segle VIII la major part de la península Ibèrica la controlava l’emirat de Còrdova. L’emperador Carlemany va crear un territori tap per frenar  l’expansió musulmana. Aquest territori es coneix com la Marca Hispànica, poblada per els cristians que es van refugiar als Pirineus fugint dels musulmans. Amb els pas dels temps, els cabdills d’aquella gent van anar aconseguint autonomia e independència respecte al poder de l’emperador.

    Els principals territoris de la Marca Hispànica el Pallars-Ribagorça, Urgell-Cerdanya, Rosselló, Empúries, Girona i Barcelona, tots dirigits per comtes que és van ocupar de repoblar aquestes zones devastades per les lluites contra els musulmans.

     L’any 988 Borrell II, comte de Barcelona, Girona, Osona i Urgell, no va renovar el jurament de fidelitat al rei Hug Capet, acte que s’ha interpretat com la ratificació de la independència dels comtats catalans, ja efectiva des de feia temps. 

4º. LES LLUITES INTERNES I LA UNITAT DELS CATALANS

    Al finalitzar les lluites internes va acabar posseint tots els comtats catalans la Casa Comtal de Barcelona. Un dels seus comtes, Ramon Berenguer III va signar el 1127 amb el comte de Sicília, Roger II, el que es considera el primer tractat internacional amb la intervenció de Catalunya com a entitat sobirana, sense lligams amb altres nacions.

      Els altres elements que conformen la identitat nacional, com la llengua, estan testificats en els documents que abans he esmentat, com per exemple la traducció feta a mitjan segle XII del Forum iudicum, un codi de lleis visigòtic, gairebé contemporani de les Homilies d’Organyà, un sermonari destinat a la predicació de l’evangeli redactat entre el final del segle XII i el començament del XIII. Paral·lelament a l’ús de la llengua hi ha la primera aparició de mots fàcils de relacionar filològicament amb Catalunya i catalans en els documents escrits que es llegeixen en el Liber Maiolichinus de Gestis Pisanorum Illustribus, una crònica pisana del 1114 que parla de la fugaç conquesta de Mallorca per un estol format amb homes de Pisa i Barcelona i que esmenta els “catalanenses” i “Catalania”.

 5º. L’ESCUT I LA BANDERA CATALANES

    En escrits anteriors ja vaig dir que el senyal heràldic de llinatge dels comtes de Barcelona - pals de gules damunt un camp d’or-  apareix per primer cop en un segell amb què Ramon Berenguer IV va validar un document el 2 de setembre del 1150. D’ençà del regnat de Jaume I, el nombre de pals es va concretar en quatre.

    El 1137, el matrimoni del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV amb Peronella, filla del rei d’Aragó, va significar una unió dinàstica de Catalunya i Aragó, encara que no una social. Els aragonesos defensen que ells van continuar governant-se políticament. La realitat va ser que nos sols el rei aragonès va donar la mà de la seua filla al comte català, sinó també tot el regne d’Aragó, ordenant als nobles aragonès que l’acataren com a rei.

     El primer rei d’Aragó aparegué per les muntanyes aragoneses al segle IX, era un reietó insignificant, un senyor feudal amb uns ramats, uns porcs i poc més, i així va ser, fins a la unió amb la Casa Comtal de Barcelona.

    És a partir d’eixa unió quan surt el primer rei de la CORONA DE ARAGÓ, es a dir, el comte de Barcelona Ramón Berenguer IV, i a mans catalanes romandrà la Corona Aragonesa, fins que passà als Trastàmares castellans amb Ferran I d’Aragó.

     Es va tractar, doncs, d’una federació d’estats en la qual cadascun va mantenir les seves lleis i institucions, si bé ambdós eren governats per una única testa coronada.

6º. EL COMTE DE BARCELONA ERA SOBIRÀ

     Hi ha un segon punt que també cal explicar. Sovint s’ha considerat que Catalunya, com que era un principiat i no un regne, tenia un poder de rang inferior o sotmès a la Corona d’Aragó. En època moderna, aquesta confusió es va accentuar especialment quan es van començar a identificar els antics regnes amb els estats moderns, on surt un rei poderós: el regne de França, el regne d’Espanya…

      Però, en realitat, en l’època medieval els títols dels territoris, fossin regnes, comtats o marquesats, no eren rellevants, ja que les relacions eren sobretot interpersonals: ser rei o comte era exactament el mateix pel que fa a l’ús i l’ostentació del poder.

     Per tant, el comte de Barcelona era sobirà; és a dir, que no tenia cap autoritat per sobre d’ell. Això s’inicià amb Borrell II, que no va renovar el jurament de fidelitat als monarques francs, i es va posar per escrit al Tractat de Corbeil del 1258, entre Jaume I i el rei de França Lluís IX. De fet, fins i tot el pacte entre Franco i Joan de Borbó, pare de l'actual rei, sobre el nom que aquest havia d’utilitzar té aquest significat: era conegut com a comte de Barcelona, que, a tots els efectes, des del punt de vista de la legitimitat dinàstica equival exactament a rei d’Aragó, de Castella, de Lleó…