La Missa de Sant Gregori de Benirrama
El retaule de
l'església de Sant Cristòfol de Benirrama, conegut com La Missa de Sant
Gregori i Judici Final, va ser datat pels restauradors i experts de la
Fundació valenciana La Llum de les Imatges com a pertanyent al gòtic valencià de
finals del segle XV. Aprofitant una visita realitzada fa uns dies a Benirrama, vaig
mirar bocabadat el retaule, quedant
meravellat per les figures de l'Infern, que expressen amb senzillesa, però amb
gran efectivitat, els terrors que haurien de sentir els nostres avantpassats
que vivien aïllats en aquells llocs de la Vall de Gallinera.
Em vaig posar a obtenir informació sobre el
tema, però tenint en compte que aquesta va dirigida a un bloc d'internet, hem sentia
obligat a resumir l'assumpte entretingudament, almenys, tot el que permet un
tema erudit com el que ens ocupa. Només he obtingut la data de la seva
elaboració, però res sabem sobre el seu autor, ni el lloc d'on procedeix, ni on
es trobava exposat.
El
retaule a la dreta de l’altar de l’església de Sant Cristòfol de Benirrama.
Fot: Gonçal Vicens
En aquest escrit, primerament, intentaré
explicar l'origen iconogràfic de la Missa de Sant Gregori, els símbols que s'hi
troben i, alhora, us mostraré una petita selecció d'obres que tracten sobre el
mateix tema .
Acabaré amb un intent infructuós de
localitzar el lloc on es trobava ubicat. En 1497 va morir el segon Duc de
Gandia, que també era senyor de la Vall de Gallinera i, amb motiu de preparar
la presa de possessió de la Vall de Gallinera per la nova duquessa, Maria
Enríquez, es va inventariar les pertinences del Castell de Benirrama, sense que
aparegués nomenat el retaule a la capella ni cap altra instància del castell.
Després, aprofitant les inspeccions dels
temples de la Vall de Gallinera que va fer el Visitador Francesc Mesa, el 1578
i 1583, seguim els escrits del representant del Patriarca Ribera , en els quals
tampoc es nomena el retaule de la Missa de Sant Gregori.
Si els cristians vells que van ocupar el
Castell no tenien el retaule, ni tampoc els que vivien al segle XVI, se m'acut
com hipòtesi, que el van haver de portar amb si els nous repobladors que ocuparen
la vall després de l'expulsió dels moriscos en 1609. A mi, que no he vist massa
retaules, hem sembla el seu estil lleugerament apropat a les obres del Cercle del Mestre d’Artés (Pere Cabanes?), actiu
a València entre 1472 i 1538.
El tema de la Missa de Sant Gregori ha
estat estudiat iconogràficament per poques persones. Entre elles citaré dos
aplicats investigadors.
Domínguez Rodríguez, A: Aproximación a
la iconografía de La Misa de San Gregorio a través de varios Libros de Horas
del siglo XV de la Biblioteca Nacional. Revista de Archivos,
Bibliotecas y Museos. LXXIX 1976, pp. 757-772.
Miguel Ángel
Ibáñez García: La Misa de San
Gregorio: aclaraciones sobre un tema iconográfico. Un ejemplo en Pisón de
Castrejón (Palencia). Pdf de Dialnet.Uniroja.
Tapís de Matis de Guirla o Matías de Guirla, autor d'aquest "Missa de Sant Gregori", realitzada a
Brussel·les al voltant de 1503. Aquest model està relacionat amb la "Missa
de Sant Gregori" de la família Holzschuher que s'exposa al Museu Germànic
de Nuremberg (Alemanya). El seu disseny s'atribueix a Colyn de Coter o el seu cercle, realitzat per al comerciant de
tapissos Pieter van Aelst. Aquest
tapís va ser comprat per Juana de Castella -coneguda com "Juana la
boja"- i el seu marit Felip el Bell, com a regal per a la seva mare, la
Reina Isabel la Catòlica. Està teixit amb or, plata, seda i llana. Pertanyent a
Patrimoni Nacional, en concret a la col·lecció del Palau Reial de Madrid,
originalment va estar al Palau Reial Testamentari de Medina del Camp
(Valladolid, Espanya), i avui es troba ubicat al Palau Reial de la Granja de
Sant Ildefons (Segòvia, Espanya). Font: Cromacultura.
La
llegenda és la següent. Un Divendres Sant estava el papa Sant Gregori el Gran
celebrant missa i un dels assistents (una dona o un dels assistents del papa)
es burlà de la cerimònia, en el moment culminant de la consagració, dubtant de
la presència real de Crist en l'hòstia consagrada. Tot seguit passà el miracle:
de l'hòstia consagrada sorgeix un dit sagnant o bé el propi Crist de la imatge
de l'altar pren vida. És a dir, apareix Crist en l'altar envoltat dels
instruments de la Passió i mostrant els seus estigmes dels quals brollava la
sang que queia en el calze. Per commemorar el fet, Sant Gregori va manar fer una
pintura que va regalar a l'església romana de la Santa Creu.
Oli
sobre taula del nord d'Europa, que representa "La Missa de Sant
Gregori". El va pintar un artista anònim al segle XVI. Des de 1961 es
troba al Museu d'Art Joslyn, a Omaha (Nebraska, EUA). Font: Joslyn Art
Museum
Ecce Homo, Museu d’Art de Sao Paulo. Del pintor italià
Niccolò di Liberatore, tambe conegut com L'Alunno o Niccolò da Foligno (1430-
1502). Font: Academic
Crist de la Pietat o Crist Baró de Dolors.
1485. Oli sobre taula. 84.5 x 71 cm. Museu de Belles Arts de Bilbao. Obra de
Diego de la Creu
Tipològicament és
una variant de l'Ecce-Homo, perquè el Crist nu porta un ceptre de canya i la
corona d'espines, però es distingeix perquè té les ferides del costat i les
mans, que es produeixen durant la crucifixió Probablement, la imatge més antiga
siga una en una icona del segle XII de procedència bizantina existent a
l'església de la Santa Creu a Roma que representava a Crist "Baró de
Dolors". No he pogut trobar imatge sobre el tema, perquè crec que va
desaparèixer. Els dos elements iconogràfics fonamentals són les Arma Christi, que a Pego es coneixen
popularment com La Creu dels Trastos i el Vir dolorum o Crist Baró de Dolors, amb els seus estigmes i
llagues sagnant.
Vir Dolorum d'un artista anònim, un miniaturista francès actiu
entre 1400-1420. Es troba a la Berlin State Library. Font: Wikipedia.
Aquesta
llegenda es va propagar en la iconografia dels Llibres d'Hores, estampes,
pintures, etc. Aquesta icona de l'església romana tenia fama, entre els
pelegrins que anaven a Jerusalem, de ser miraculosa i la seva difusió va
augmentar la seva aura. La icona acabà provocant l'explicació (o la llegenda )
de la Missa de Sant Gregori el Gran. Representa la llegenda de l'aparició de
Crist mentre se celebra la Missa. La primera representació que tenim data del
segle XV (a Espanya, cap a 1415, en el retaule de l'antiga Capella Major del
Convent de Sant Benet de Valladolid, avui al Museu del Prado). Per tant, la
llegenda es va deure elaborar entre el segle XII i el XV, ja que Santiago (o
Jacobo) de la Voràgine no la va
recollir en la Llegenda
Daurada del segle XIII .
Components fixos de
la iconografia de la Missa de Sant
Gregori és l'aparició del sant, generalment agenollat davant l'altar,
acompanyat de cardenals, bisbes o acòlits, també poden aparèixer sants com Sant
Cosme i Sant Damià. Sobre l'altar apareix Crist Baró de Dolors, pressionant la
nafra del costat de la qual brolla la sang que cau en el calze i, finalment,
els instruments de la Passió (Armes
Christi) envoltant a Crist.
Missa de Sant Gregori de Nicolás
Glockendon, apareguda en Nuremberg entre 1523-24, dibuixada sobre paper vitel·la,
folio 371r del Missal del cardenal Alberto de Brandeburg,
conservada en la Biblioteca Imperial d’Aschaffenburg (Bavera, Alemanya). Font: Stat Veritas. Dreta, el pintor miniaturista flamenc Simon
Bening (1483-1561) es l’autor d’aquesta “Missa de Sant Gregori”, del Llibre d’Hores
de Munich-Montserrat (manuscrit 3, folio 4), datat en torno a 1535-1540. Esta
pintura està realitzada en tempera i or sobre pergamí, es conserva al Museu J.
Paul Getty -Getty Center-, a Los Ángeles (Californià, EE.UU). Font: Catholicvs
Nicolás Francès, pintor i miniaturista probablement
nascut a França, encara que la seva activitat es documenta a Espanya des de
1434, és l'autor d'aquest "Retaule de la Missa de Sant Gregori", del
s. XV, pintat en oli sobre fusta. Font: Catholicvs
El
missatge de la iconografia es converteix en un testimoni miraculós de la
transsubstanciació, de la veritable conversió del pa i del vi en el cos i sang
de Crist. És el dogma central de la religió catòlica.
Representa la idea
d'alliberament de les penes del purgatori, gràcies al sacrifici de Crist i, amb
el temps, es va aplicar a la manumissió dels difunts en l'Hora mortis. El caràcter funerari del tema iconogràfic estava
reforçat per la tradició que acompanyava a Sant Gregori de redemptor d'ànimes
condemnades, com sant psicopompo, que condueix a les ànimes al Més Enllà, que
alguns situen sota la terra o més enllà de l'horitzó. Entre aquests regnes
s'inclouen els Camps Elisis, les Illes dels Benaurats o Illes Elísies,
l'estatge dels morts (que sol rebre el nom d'Hades), el Tàrtar o el Paradís
cristià.
Pintura veneciana de finals del segle XV o
principis del s. XVI, realitzada per un deixeble d'Alvise Vivarini, titulada
"La Missa de Sant Eustaqui".
Molt similar a les representacions de la "Missa de Sant Gregori", en aquest cas l'oficiant de la Santa
Missa és Sant Eustaqui, religiós cistercenc francès de finals del segle XII i
principis del segle XIII, que va arribar a ser abat de Saint-Germer-de-Fly. Es
tracta d'un oli sobre taula amb forma apuntada o ogival, que va ser venut a
Londres després que la firma Christie's el tragués a subhasta en un lot, a
finals de febrer de 2003.Font: Catholicvs. Dreta, taula flamenca pintada al s. XV pel
Mestre de la Llegenda de Santa Caterina, pertany al Tríptic de la Verge i
representa "La Missa de Sant Gregori".
Es troba a la Capella Reial, a Granada (Espanya). Font: Capillarealgranda
La
tasca dels psicopompos és portar els morts al lloc on seran jutjats o pesades
seva ànimes. Tenen una presència antiquíssima en mites d'arreu del món i, en
general, adopten les mateixes figures en diferents iconografies: gossos,
mussols, cavalls i corbs. En realitat, són la supervivència de les creences
dels xamans eurosiberians, els quals creien que -en estat d'èxtasi- la seva
ànima abandonava el cos sota la forma d'un petit animal (papallona o ocell) i
després es convertia en un animal superior que viatjava a través d'un túnel
fosc, mantenint batalles contra tot tipus de monstres i bruixots, fins que
vencedor, aconseguia arribar a la llum resplendent del final del túnel, on
habiten els nostres avantpassats.
Molts déus psicopompos
són molt populars en els nostres dies, convertides en les criatures
fantàstiques de totes les mitologies i totes les religions, aquestes últimes,
almenys, en les seves fases primerenques.
Entre els
psicopompos més cèlebres tenim en la mitologia nòrdica a les Valquíries, dames
terribles que escorten els morts a la batalla cap als amplis salons del
Valhala. Els celtes van tenir a Anku, i després a Morrigain, una fada (Fata
Morgana) especialitzada en el transport d'ànimes. Els egipcis van adorar a
Horus, déu encarregat de la logística espiritual. Els grecs, i gairebé tots els
pobles del Egeu, van tenir al vell Caront, el barquer que portava als morts
sobre el riu Aqueronte cap al Hades i al déu Hermes. Els hindús van veure en Agni,
un déu igni, al transportador dels morts. L'islam té a Azrael, un àngel que de
vegades actua com dimoni, per portar els seus morts a les morades d'Al·là. Els
japonesos creien en Shinigami, una mena de guia espiritual dels morts. Els
jueus, per la seva banda, tenen diversos psicopompos: Abraham, Gabriel i
Lailah, tots ells compleixen rigorosament la seva tasca. El cristianisme tampoc
va estar fora de perill de la influència dels psicopompos, tant els àngels
(Sant Miquel), com alguns sants, Santa Bàrbara, Sant Pere i Sant Gregori, per
exemple, van prendre el seu possat de les seves antigues formes mesopotàmiques.
Fins i tot el mateix Peter Pan és un psicopompo: la senyora Darling, en
retrocedir cap a la seva infància va recordar a Peter Pan, de qui es deia havia
viscut entre les fades. Hi ha històries estranyes sobre ell, com que quan els
nens moren ell partia i viatjava amb ells perquè no tinguessin por. Els Nens
Perduts són infants que han mort abans d'hora, pel que la seva vida
d'ultratomba, almenys al començament, és una mena de joc grupal a les terres de
Neverland.
Il·lustració realitzada per un artista
anònim de "La Missa de Sant Gregori",
en un Llibre d'Hores del s. XVI que es troba al Museu Meermanno -Casa del
Llibre (Huis van het boek), abans anomenat Museu Meermanno Westreenianum-, a
l'Haia (Països Baixos). Font: Catholicvs
Però
tornem a la iconografia de la Missa de Sant
Gregori amb Juí Final de
Benirrama. Aquí apareixen els psicopompos Sant Gregori i, a dalt al centre,
Sant Pere acollint una ànima. No obstant això, el déu psicopompo per
excel·lència dels cristians és Sant Miquel, el Micael Arcàngel, vestit amb
elegant armadura i mantell que amb el braç dret fereix amb una llança al drac i
amb l'esquerre sosté la balança amb la qual pesa les ànimes, simbolitzades per cossets
nus col·locats a l'interior dels platerets. El cristià ha de recórrer a Sant
Miquel perquè defensi la seva ànima en les estretors de la mort i el Judici
final. Moltes vegades Sant Miquel apareix associat a la Missa de Sant Gregori,
com passa a l'església de Sant Mateu de Castelló de la Plana on veiem Sant
Miquel assetjant a un dimoni que vol escapar-se dels inferns.
La Missa de Sant Gregori amb
Judici Final de Benirrama. Fot: Gonçal Vicens
Pere Cabanes, "Mestre d'Artés",
va pintar aquest oli sobre taula que representa "El Judici Final i la
Missa de Sant Gregori" cap a 1500-1520. Forma part del Retaule d'Ànimes
que es troba al Museu d'Art de São Paolo Assis Chateaubriand (São Paolo,
Brasil). Font: Catholicvs
Retaule d'ànimes amb la missa de Sant
Gregori, del Mestre d’Artés (Pere Cabanes?, Actiu a València entre 1472 i 1538).
Font: Cult.gva
La
iconografia de l'obra creava una imatge carregada d'emoció o destinada a
provocar (imagio pietatis o Crist de
la Pietat), com era l'evocació de la passió de Crist. No obstant això, amb el
Concili de Trento l'Església va fer un esforç per tornar l’originalitat i
puresa a la religió catòlica, eliminant i condemnant llegendes i supersticions.
Això afectà a la Missa de Sant Gregori,
que al cap de dos segles d'existència, gairebé de forma dràstica, la visió de
Sant Gregori va deixar de reproduir-se.
Imatge miniada sobre paper vitel·la,
d'autor anònim, representa "La Missa de Sant Gregori". Pertany al
Llibre d’oració de Maximilià I, datat en 1486-1488. Actualment es troba a la
Biblioteca Nacional d'Àustria, a Viena. Font: Vultus Christi
Aquesta pintura pertany a l'Escola
Flamenca del nord. Va ser realitzada a Utrecht (Països Baixos) cap a 1460, per
un autor anònim. Es tracta d'un oli sobre taula que representa "La Missa
de Sant Gregori", que forma part del Tríptic de la Crucifixió. Concretament,
és el panell interior esquerre. Pertany al Rijksmuseum d'Amsterdam. Font: Rijksmuseum
“Misa de San Gregorio”, Catedral de
Segovia, per l’artista Pedro Berruguete.
Diego de la Creu va realitzar aquesta
pintura gòtica anterior a 1480 que representa "La Missa de Sant
Gregori". Està realitzada a l'oli i pa d'or sobre fusta, i probablement
procedent del monestir jerònim de Fredesval (Burgos). Es troba en el Museu
Nacional d'Art de Catalunya (Barcelona, Espanya). Taula atribuïda a Diego de la
Cruz, en la qual ens presenta la "Missa de Sant Gregori". Va ser
realitzada al voltant de 1490, i es troba actualment al Museu d'Art de
Filadèlfia.
La Missa de Sant Gregori amb
Juí Final (Benirrama)
Benirrama és el
primer poble de la Vall de Gallinera, venint de Pego cap a l'interior, situat
en un turó situat a l'esquerra de la carretera, a la falda del Xillibre. A la
petita església de Sant Cristòfol (un altre psicopompo que transporta les
ànimes a l'esquena) es troba una taula titulada La Missa de Sant Gregori amb
Juí Final.
Retaule de La Missa de Sant Gregori i
Judici Final. Fot: Gonçal Vicens
L'església
de Benirrama és d'una sola nau, amb quatre capelles en cadascun dels dos
laterals, sent ocupats els espais més pròxims a l'altar per la sagristia i alguna
dependència administrativa o arxiu. El retaule es troba a la dreta de l'altar,
presidit per Sant Cristòfol. La Fundació de la Comunitat Valenciana La
Llum de les Imatges va donar a conèixer aquesta obra del segle XV l'any
2006, a la mostra titulada "La Faç de
l'Eternitat". En restaurar la pintura, a la part dreta, la
de l'infern, van descobrir que estava repintada i que amagava unes figures de
qualitat superior a les més noves.
Interior de l’església de Sant Cristòfol. Fot: Gonçal Vicens
El Infern. Fot: Gonçal Vicens
L'infern apareix a l'interior de la gola
d'un monstruós llop. Fot: Gonçal Vicens
La Missa de Sant
Gregori i el Judici Final és una taula pintada amb olis d'autor anònim
valencià. Les seves mesures són de 1,80 x 1,90 m. A la part de l'infern es
t'amagaves escenes amb figures humanes de caràcter grotesc, en què s'endevina
una pintura de gran qualitat. La restauració es va realitzar al taller de La
Llum de la Imatges de Bétera.
Els pecadors pateixen les tortures dels
dimonis. Fot: Gonçal Vicens
Fot: Gonçal
Vicens
El
purgatori. Fot: Gonçal Vicens
No he pogut esbrinar que representen
aquests nens despullats. Semblen uns nens innocents, una espècie d'angelets o
ànimes pures. Fot: Gonçal Vicens
Dues imatges del retaule del Miracle de la
Missa de Sant Gregori i de la Mística Ciutat de Déu i de les Animes. Pertany al
Cercle del "Mestre d'Arts" (Pere Cabane?) 1472-1538 finals del segle
XV primer terç del segle XVI.
El procés de restauració
va culminar amb resultats sorprenents, ja que els restauradors van descobrir
sota les capes de repintades posteriors una escena de l'infern amb figures
humanes nues, de caràcter grotesc, que representen els pecats capitals. Aquesta
troballa converteix l'obra en una de les peces de major interès de l'art
valencià de l'Edat Mitjana.
La Missa de sant Gregori amb Juí Final. A
la dreta, les figures descobertes baix de les repintades
No se
sap d'on procedeix el retaule, ni el lloc on estava col·locat. Podria pertànyer
al segon duc de Gandia, Joan de Borja. No obstant això, al juliol de 1497 va
morir el duc, qui també era senyor de la Vall de Gallinera i, amb el motiu
d'efectuar la presa de possessió d'aquesta vall per la duquessa vídua, Maria
Enríquez, tutora i administradora del seu fill Joan, hereu universal del difunt
duc, es van nomenar com a procuradors seus al prevere Sancho de Medina i al
cavaller Jaume de Petrusa. Arribats al castell de Benirrama, el seu alcaid
Francesc Serra els va lliurar les claus i, davant el notari Lluís Hérault, dels
testimonis pegolins el prevere Joan Torrà i l'agricultor Juan Corts i Miquel
Tamarit, veí de Gandia, es va fer l'inventari dels béns del castell, sense que
aparegués referenciada el retaule de la Missa
de Sant Gregori.
Detall central de la Missa de Sant Gregori amb Juí Final de Benirrama. Fot: Gonçal Vicens
La Missa de
Sant Gregori amb Juí Final de Benirrama presenta a la part superior a Crist
jutge presidint el Judici, acompanyat per sants, apòstols i la Mare de Déu. Al
pis immediatament inferior veiem les portes de la Jerusalem celestial,
representada amb una gran muralla amb ventades geminades, Aquí hi ha el
psicopompo Sant Pere que rep, de les mans d'un àngel, una de les ànimes
rescatades del Purgatori, mentre que més a baix veiem uns àngels que ajuden a
sortir del Purgatori a les ànimes per a ser conduïdes al Cel.
A la dreta
apareix l'Infern, amb els condemnats patint les tortures dels dimonis. A
l'altre extrem es representa la missa de Sant Gregori amb els sants Còsme i
Damià.
Fot: Gonçal
Vicens
Fot: Gonçal
Vicens
Fot: Gonçal
Vicens
Fot: Gonçal
Vicens
Aquest retaule és una bona mostra de la
repercussió que va tenir a principis del segle XVI en l'àmbit cultural valencià
aquest tipus de manifestacions plàstiques dedicades al culte dels difunts i
ànimes del Purgatori, associades a la idea del Judici Final.
Hem vist com
l'inventari de la capella del castell, de finals del segle XV, no nomena el
retaule de la Missa de Sant Gregori.
Sembla que el primer capellà de Benirrama del qual tenim notícies sigui Jaume
Culla. En 1583 apareix com a capellà Jeroni Cortés, el qual tenia “encomendadas las tres yglesias y lugares de
dicha Valle de Gallinera” (37v) (*). El rector tenia la obligació de
celebrar dos misses els diumenges i dies festius: una al castell i l’altra a
Benirrama. El pobre home atenia una vall amb 16 alqueries, exclusivament de cristians
nous, mes l’atenció dels cristians vells del castell.
En
1578 i 1583 el visitador Francesc Mesa deixava constància “por vista de ojos, la mucha necessidad que tiene esta Valle de
Gallinera, por tener muchos lugares –que son diez y seis con el Castillo entre
chicos y grandes, y el postrero es legua y media y más de muy áspero camino– y
que entre todos ay tres rectorias, las quales es ymposible poderse servir por
un ministro que al presente ay, que ni aún dos entiende bastaran a dar recaudo
[...] proveyó [...] obiese tres ministros en sola esta Valle de Gallinera”
(44v).
El visitador
de l’arquebisbe els deia als jurats de la Vall que estaven obligats a “sustentar dos rectores en dicha Valle y
dalles cómodo sustento...” (45r). Los jurados deben dar “por lo menos çien libras a cada rector de
dos que ellos tienen obligación de tener en dicha Valle” (45r).
No
obstant això, les obligacions que el visitador imposava als jurats queien en
sac trencat, ja que no es complien o ho feien de forma insuficient i amb
extraordinària lentitud. No es complien, perquè segons deien, suposaven un
repte per als musulmans, doncs eren abusives en el pla moral.
En la visita
de 1578 que va realitzar Mesa a l'església del castell, havia ordenat als
jurats que fessin un retaule “deçente” a Sant Jeroni, perquè sòls tenia “una cortina por retablo” (3v), i un
tabernáculo de “fusta dezente” pera
la capella del Castell, a més de “vestimento,
casulla, estola y manípulo, dos camissas, y dos amitos, y dos cordones, y dos
tovalas, y dos corporales y unas chrismeras con un basso para el óleo infirmorum
todo de plata [...] y una pila para el sancto babtismo, y adresçar el cáliz y
patena de plata...” (45v). Els donava dos mesos de termini per complir el
manat. El castell de Benirrama va ser destruït parcialment pel terratrèmol de
1644, però encara es conservava en molt bon estat en temps de Sanchis Sivera
(cfr. SANCHIS SIVERA, J., Nomenclator..., 137).
Un altre retaule situat en una capella de
l'església de Benirrama. Fot: Gonçal Vicens
Del que acabem de veure,
es dedueix que el retaule de la Missa de
Sant Gregori no era a la capella del castell de Benirrama en les dues
visites que va fer el visitador del patriarca Ribera. En la descripció de
l'església de Sant Cristòfol de Benirrama, Francesc Mesa tampoc parla del
retaule. Diu que la petita església està en la mateixa situació que la capella
del castell: “Hallóse con un lienço por
retablo, yndecente, y el altar desnudo [...] vestimento [...] campana...”
(30v). Benirrama tenia llavors 15 cases, i els seus annexos de l'Alcúdia,
Benimoam o alqueria alta, Beniamí o alqueria baixa, i Benimarzoc, en conjunt,
50 focs.
Als
jurats de Benirrama els va donar tres mesos de termini, sent el treball més gran
“En la parte y sitio que más convenga a
parescer del reverendo rector y del magnífico alcayde” han de construir una
església “la qual sea capaz para que en
ella quepan todos los del dicho lugar de Benirrama y sus anexos”; a més, hauran
de fer un retaule “decente”, un calze
de plata, patena, crismeres, pila baptismal, etc., i hauran d'aconseguir un
missal romà. Els jurats han de construir una casa abadia “competente y desente para que en ella resida el reverendo rector”
(32r-v).
Altar neoclàssic de finals del segle XVIII.
Fot: Gonçal Vicens
Els de
Benirrama havien construït una església, però segons el visitador “paresse pequeña” i “le faltan muchas cossas nessessarias”. Tot i que s'havia acabat la
coberta, el procurador escriu “está
acavada de cubrir” (37v), però “la cuvierta della no es decente por ser de
cañas”, i encara que “las cañas están
con aljer por la parte de adentro”, fàcilment “con qualquiera agua se abrá de caer todo el aljer” (46v). Ordena el
visitador que els jurats de la Vall “hagan
la cubierta de dicha yglesia de ladrillos o tablas [...] y si fuere menester
alarguen dicha yglesia para que quepan todos [...] y que suelen o paymenten la
yglesia; y blanqueen las paredes de ella y pongan unas rejas a las bentanas; y hechen
una costra de argamassa en las paredes de dicha yglesia por la parte de fuera
porque el agua no las gaste y esté más deçente; y hagan dozena y media de
bancos o los que serán menester”.
També
han de arbitrar una pica baptismal amb una creu, i una creu gran de fusta per
als enterraments (46r-47v). Li va imposar al capellà l'obligació d'obrir un
altre llibre, el conegut com el Quinque
Libri, encara que el primer llibre que avui conservem d'aquest tipus a la
Vall sigui el de 1611 de la parròquia de Benirrama.
Lateral Est de l'església de Sant
Cristòfol de Benirrama. Fot: Gonçal Vicens
A la segona vista, el
retaule "decent" no s'havia
fet, ni el calze, ni la patena, ni les crismeres, ni el cobertor, ni el
frontal, ni la creu per a les processons, etc,, etc,. Si s'havia construït la
pila baptismal, però "amb tota
Perfection per queste decent" - i s'havien adquirit algunes
vestimentes litúrgiques (68r-69r).
Segons
Sanchis Sivera, l'actual temple parroquial de Benirrama, construït sobre un
anterior, amb el mateix titular Sant Cristòfol, va començar a ser edificat en
1790 i es restauraria en 1816. En l'any 2006, Benirrama comptava amb 50
habitants. Sempre segons Sanchis Sivera, l'alqueria de l'Alcúdia en 1784 tenia
14 cases i una església pròpia sota l'advocació de Santa Maria Magdalena, que
en 1929 encara era annex de Benirrama.
Notes i bibliografia:
(*)
D'ací en avant citarem d'aquesta forma el número del foli corresponent al
llibre de Visites Pastorals. La
foliació que trobem en els quaderns de les Visites
Pastorals de 1578 i 1583 apareix en el manuscrit original amb
números romans; la de les restants Visites, en números aràbics, és del Monumenta Archivorum Valentina XI. Les
valls de Pego. Serra Estellés,
Xavier: Inventari dels arxius parroquials de la
Marina Alta. III Arxiprestat de les Valls de Pego. Facultad de
Teología San Vicente Ferrer. Series Monumenta Archivorum Valentina XI.
Valencia, 2010
Per a
la informació anterior es pot consultar:
SANCHIS SIVERA, José, Nomenclator
geográfico-eclesiástico de los pueblos de la diócesis de Valencia,
València 1922 [facs. París-Valencia 1980].
_-_WGA15882.jpg){kind=link}
_-_WGA14323.jpg){kind=link}
Comentarios
Publicar un comentario