El Bestiari medieval
Al meu bloc hem tractat
varies vegades sobre els bestiaris o bestiarum
vocabulum, que son una mena de llibres il·lustrats i editats com un
compendi de besties medievals.
Bestiaire de Flandes (1270), Paul Getty
Museum
Tot i que he utilitzat moltes imatges
dels Bestiaris, fins ara no havia intentat aprofundir sobre els mateixos. No
obstant això, l'obra d’Ignacio
Malaxecheverría, el Bestiario Medieval (Edicions
Siruela, Lavondyss), m'ha servit per resumir el tema i oferir-vos
un plantejament més compacte i comprensible sobre l'assumpte, adjuntat -al
final- una mena de índex de les entrades del meu bloc en què he tractat sobre
els assumptes del bestiari, dels monstres i altres éssers mitològics. De valor
incalculable per als amants dels bestiaris tenim la web The Medieval Bestiary.
Ave
Fenix (1250-1300), Harley 4751 f.45. The
British Library Board
Aquests llibres il·lustrats descriuen
animals, plantes o motius orgànics de la natura, quasi sempre dotats d’un
caràcter fantàstic. La història natural i la il·lustració de cadascuna
d'aquestes bèsties se solia acompanyar amb una lliçó moral, reflectint la
creença que el món era literalment la creació de Déu, i que per tant cada ésser
viu tenia la seva funció en ell. Per exemple, el pelicà, del que es creia que
s'obria el seu propi pit per donar vida als seus pollets amb la seva pròpia
sang, era, a través del seu sacrifici, una viva representació de Jesucrist. El
bestiari, per tant, és també una referència al llenguatge simbòlic dels animals
en la literatura i l'art cristians d'occident.
Una
sirena atrau un home a la seva mort, Sloane 278 f.47, Dicta Chrystostomi (1250-1300).
The
British Library Board
Els estudiosos dels bestiaris els solen
classificar, atenent al seu contingut, en positius (els que representen aus com
els coloms, cigonyes, àguiles) o negatius perquè representen serps, micos, llebres,
porcs, cabres, etc.
D’altra banda, estan els bestiaris
fantàstics, que son aquells que representen dracs, harpies, sirenes, basiliscos
, centaures, etc.
Els bestiaris van ser popular a Europa
durant el segle XII, encara que el seu origen es més antic. La primera obra
considerada com bestiari és el Physiologus, del
que podeu veure una il·lustració a la meua darrera entrada titulada El paraíso y el rechazo de los animales.
Aquest bestiari d’origen grec es suposa
que va ser escrit entre els segles II i IV, com a resum de la saviesa antiga
sobre els animals, reflectida en obres com la Història dels animals, d'Aristòtil d'Estagira, així
com les Històries d'Heròdot, la Història Natural de Plini el Vell i les obres Gai Juli Solí, Claudi Elià , i d'altres naturalistes menys coneguts.
El Fisiòleg de Berna (Bern
Physiologus), manuscrit del segle IX: pàgina en la que es descriu a la pantera.
Font: Wikipedia
El llibre va ser traduït al llatí cap a
l'any 400, i després a altres idiomes europeus i orientals. Tot i que no s'ha
conservat el text original grec, perduren diverses versions del Physiologus en manuscrits il·lustrats,
que són traduccions de text en llatí, com el Bern Physiologus. Molts
textos i llibres enciclopèdics de l'època medieval contenien nombroses
al·lusions al Physiologus, com les Etimologies d'Isidoro de Sevilla, exercint
gran influència en el simbolisme religiós de diverses imatges medievals, com
ara el Fènix o el Pelican. Aquesta obra va influenciar durant centenars d'anys
el pensament de molts europeus, sent el predecessor dels bestiaris medievals
(«llibres de bèsties») dels segles XII i XIII.
Pelicà.
Imatge del Physiologus grec o bizantí . Stoykova, A. The Slavic
Physiologus of the Byzantine Recension: Electronic Text Edition and Comparative
Study, 2011, Aspide/Second translation, Г : 153 (physiologus.proab.info accessed
on 15 January 2011). © The Hague, Museum Meermanno, MMW, 10 B 25, ca. 1450, f. 32r
A Gaius Plinius Secundus (23-79
dC) devem la Naturalis historia en 37
llibres, una autèntica mina d'informació sobre l'estat de la ciència antiga.
Interessen aquí, sobretot, els llibres III al VI (etnografia i geografia),
perquè van ser els més consultats pels compiladors i enciclopedistes medievals,
juntament amb el VII (antropologia «física»), VIII al XI (zoologia) i XII al
XIX (botànica).
Basilisc
del llibre Historia Naturalis per Gaius Plinio Segon, que
va ser traduït al alemany i publicat per Johann Heiden i il·lustrada per Jost
Amman en 1584. Medievalist.net
El Fisiòleg grec (segles
III-V dC) va ser editat per Lauchert com a
apèndix a la seva Geschichte des Physiologus.
Existeixen també versions més àmplies, com la de Peters, que recull els textos de l'edició Ponce de León (1587),
la versió siríaca, la de Mustoxydes, la de
Pitra, dues
aràbigues, un etiòpica...; o la traducció que va fer Carlill a l'anglès dels textos recopilats per Peters, a
més d'altres molt posteriors (el de Philippe de Thaün, per exemple). Francesco Zambon ha
publicat recentment una versió italiana del text grec, apartant-se de la versió
clàssica de Sbordone.
Beat de
Liébana. The John Rylands Library, Còdex de Manchester (s. XII)
Bestiari mitològic
El bestiari
mitològic és un recull d'animals i criatures mitològiques monstruoses quimèriques
i irreals, creats per la curiositat i la imaginació de l'home, dels científics
o naturalistes, dels exploradors i aventures d’aquelles èpoques que prenien
nota e il·lustraven una mena de llibres que només eren consultats pels savis
que intentaven descobrir els nous monstres que encara habitaven el món.
Com hem vist, els bestiaris procedien del
món grecoromà, bizantí i persa, però van ser popularitzats en l'època medieval
(segle XII), on es representaven tota mena d’animals i monstres reals o
quimèrics, creant estampes, de vegades, atroços.
Font:
Bodleian Library de la Universitat d'Oxford, MS. Ashmole 1511, Foli 86v. Una
magnífica balena ha fet moltes captures de peixos, mentre que els mariners
equivocats, pensant-se que era una illa, tracten d'aterrar a la seva esquena.
El romànic sacralitza aquesta estètica
pagana convertint als animals -tant reals com imaginaris- en portadors de
virtuts o perversions, pel que la seva aparició en capitells, mènsules,
mètopes, timpans, etc., és reinventada i usada amb sentit d'ensenyament i
advertència. Durant aquest període es van usar certs animals amb predilecció
per manifestar el bé i altres com a formes del mal i del diable. D'aquesta
manera ens trobem amb dracs, basiliscos, fauna escatològica, demoníaca,
estrambòtica, al·lucinant, grotesca i divertida...
Vull expressar el meu agraïment a la
pàgina web Lavondyss, y al
seu autor Ignacio Malaxecheverría el Bestiario Medieval. La compilació d’obres que ve a continuació es
obra seva. No deixeu de visitar la seva pàgina si voleu ampliar informació.
El Fisiòleg armeni (s. V?)
va aparèixer en la seva llengua original al tom 111 de l'Spicilegium
Solesmense de Pitra; Ch. De Lescalopier va proporcionar
una traducció francesa del mateix al P. Cahier, que la va fer pública a Nouveaux Mélanges d'Arqueologia.
Grifo.
Fresc del "Saló del Tron", Palau de Knossos, Creta, Edat de Bronze
El
Liber monstrorum de diversis
generibus deixa
de ser, segons el seu editor, Corrado Bologna un
Physiologus; però encara no és
un bestiari. Berger de Xivrey,
editor d'un dels manuscrits de l'obra, la situa al segle VI, amb posterioritat
a l'emperador Atanasi
Les següents obres amb continguts
meravellosos sobre la natura es trobem al llibre XII de les Etimologies de Sant Isidro de Sevilla i l’Enciclopèdia
Catòlica de Sant Ambrosi de Milà, els
coloristes relats dels quals sobre les bèsties van ser àmpliament llegits, i en
general presos com certs. Algunes observacions trobades en els bestiaris de
l'època, com la migració animal
(principalment en els ocells), van ser descartats pels filòsofs naturals
d'èpoques posteriors, només per ser redescobertes per la ciència moderna.
Restes
de Sant Ambrosi a la basílica que porta el seu nom a Milà.
Detalle de una miniatura representando una anphivena,
procedente de Salisbury (Inglaterra). Bestiario con extractos procedentes
de Giraldus Cambrensis on Irish birds, siglo XIII. Escrito en
Latín. Porpiedad de Library British
El bestiari medieval més famós és el Bestiari d'Aberdeen. Tenim
el bestiari del segle XII conservat a la Bibliotca Bodleian (Oxford). Avui dia
sobreviuen més de cent manuscrits antics. Un d'ells va ser compost per
l'artista italià Leonardo da Vinci. Podeu veure imatges d’aquest bestiaris a la
meva entrada Los monstruós marinos.
Bestiari d'Aberdeen, Anònim.
1200. Actualment es troba a la Biblioteca de la Universitat d'Aberdeen, a
Anglaterra.
L'únic bestiari escrit en castellà
conservat data de 1570 i es titula Bestiari de Joan d'Àustria escrit
per Martín Villaverde i el
seu original es troba a Monestir de Santa Maria de la Vinya (Burgos).
Bestiari
de Joan d'Àustria, començament de la secció de falconeria. Font: Crítica textual para Dummies
Gerard Lyon en el seu "Diàleg de les criatures moralitzades"
(Ginebra, 1481) descriu a les sirenes amb mig cos de dona i una cua de peix. En
el "Bestiari de l'Amor"
(1250) de Ricard de Fournivel encara
es recordava a la sirena grega amb cos "mig dona i mig au".
Segons el nostre conductor pel món dels bestiaris, Ignacio Malaxecheverría, al
seu Bestiario Medieval, el Bestiari de Philippe de Thaün, el
més antic dels bestiaris francesos que va haver de compondre entre 1121 i 1152,
segueix amb bastant fidelitat el text
llatí del Physiologus. Els
38 capítols d'aquest bestiari, editat per Walberg, estudien els quadrúpedes,
les aus i les pedres successivament.
Ulisses
seduït per les sirenes. "Roman de Troie" (1160-1170) de Benoit de
Sainte-Maure
Ulisses
i les sirenes, vaixella grega
De besflis et Alus rebus és una
compilació híbrida reeditada en la Patrologia llatina fa més
d'un segle. Migne indica que els quatre llibres que comprèn l'obra van ser
respectivament atribuïts pels benedictins a Hugo de Folieto (Aviarium, o llibre l), Enrique de Gant i Guillelmus Peraldus (111 i
IV). Però la segona part ha estat erròniament atribuïda a Hug de Saint Victor, i
l'autoria segueix sent problemàtica. Régine-Pernoud ha publicat en Sources et clefs una
traducció parcial d'aquesta obra del segle XII al francès modern.
El bestiari llatí en
prosa conservat a la Biblioteca Universitària de Cambridge, va ser copiat al segle XII, potser a l'abadia
de Revesby, a Lincolnshire. Si es compara amb el Fisiòleg grec original,
conté prop de 150 animals, en comptes de 49; però no és només una amplificació
d'aquest, sinó que segueix a Solino, Sant Ambrosi i Isidoro de Sevilla.
Honorius Augustodunensis (Honori d’Autun)
va publicar el seu Imago mundi (s.
XII) i ha vist la llum, molt
fragmentàriament, en Sources et clefs, de Pernoud i Davy.
Imago
Mundi de Honori d’Autun, Honorius Augustodunensis u Honori de Regensburg (1080
- c. 1153)
El primer a esmentar al fabulós Presti
Juan és Otón de Frisinga (1145)
en la seva Monumenta Germaniae Historica. Desprès,
son molts els autors que es referien als
misteris de pobles terrorífics que vivien a Orient, identificats amb els
mongols i els tàrtars. Viatgers com Odoric situen allà el regne paradisíac de tal príncep-sacerdot. Jourdain de Sévérac, en
1330, el localitza a Etiòpia.
"Presti"
com emperador entronitzat d'Etiòpia en un mapa d'Àfrica de l'Est en un atles
preparat per la reina Maria (1558). Biblioteca Britànica
El Bestiari de Pierre de Beauvais, o
Pierre li Picard, com l'anomena el P. Cahier, tanca la sèrie dels «bestiaris
francesos tradicionals»; no tindrà més continuació que el Bestiaire d'amour de de Richart de Fournivel, impregnat ja
d'esperit laic.
Bestiari de Pierre de Beauvais . Aspi.
L’animal es tapa les orelles amb la seva
cua per no escoltar l'encantador. Kongelige Bibliotek, Gl. KGL. S. 1633 4t,
foli 53r
El Bestiari diví de Guillaume le Clerc de Normandía és el
més elaborat dels que procedeixen directament de la tradició del Physiologus: la
matèria antiga es veu molt enriquida per llarguíssims comentaris morals i exemples
de conducta.
Sirena
amb cua de peix. Guillaume le Clerc de Normandia, Diví Bestiari. Tercer quart
del segle XIII. BNF, manuscrits, Fr 14969 fol 21
La Image du monde de Gautier de Metz (Gossouin) cita Plató, Aristòtil,
Plomeu i Virgili; s'inspira en Neckarn, Vitry, Adelardo de Bath, Gervais de
Tilbury, Giraldus Cambrensis i Alain de Lille, però esmenta experiències
directes del seu viatge a Orient amb Robert d'Artois: l’ Etna i l'església de
la Muntanya Sió a Acre.
La
terra es esfèrica (c. 1246), la Image du monde de Gautier de Metz. Contràriament
a l’opinió generalitzada, la Terra no és considerat en l'Edat Mitjana com un
disc pla surant en l'aigua. El concepte d'una Terra esfèrica, heretat de la
geografia astronòmica dels grecs, mai va desaparèixer.
Richard de Fournival,
cirurgià i clergue, va saber traslladar, no sense humor, la doctrina del Physiologus a la
retòrica amorosa: el Bestiaire d'amour (1252)
és un tractat d'estratègia en què el poeta enamorat descriu les tàctiques,
errors, encerts i fracassos de la seva campanya galant, utilitzant les
«propietats naturals» dels animals. Va tindre molts imitadors, com Réponse au
Bestiaire, Dit de la panthe're d'amour de Nicole de Margival, Arriereban d'Amours, el Bestiari toscà a
Itàlia, els bestiaris catalans peninsulars... Veure els bestiaris occitans en Bestiaire.
Richard
de Fournival - Bestiaire d'amour . BM Dijon - ms. 526, f. 24v. Pantera medieval
amb taques ocel·lades al cos de diversos colors
Bestiaire
d'amour, XIV sec. (Florence - Bibliothèque Laurentienne)
L'autor del Bestiaire d'amour Rime (segona
meitat del segle XIII) oculta el seu nom -Andreus o Andrieu- sota
un anagrama; es tracta d'una imitació lliure de Richart de Fournivel, amb
un marc sentimental renovat i nous animals que no apareixien en RF. El text
mostra reminiscències de la primera part del Roman de la Rose.
De l’ós
i tota la seva classe. Gaston Phoebus en Livre de chasse
France, a principis del segle XV de París, BNF, Departament de Manuscrits,
francès 616, fol. 27v
El florentí Brunetto Latini va escriure el Livre du tresor, una
enciclopèdia menys voluminosa que altres del segle XIII, on la part zoològica
recull informació de nombroses fonts antigues.
Teobald de Champagne, rei de Navarra (casat amb Blanca de Navarra),
es inclòs en aquest resum per Ignacio Malaxecheverría, perquè rejoveneix la
retòrica galant enriquint-la amb metàfores i símils presos del regne animal i
dels bestiaris.
El dominic Tomàs de Cantimpré va ser
el compilador de De natura rerum, una
continuació de la tradició enciclopèdica de Veda el Venerable, Rabano Mauro i
Alexander Neckarn.
El De Animalibus de Albert Magne, desborda en referències
als bestiaris i a la teratologia. Destaca pel mateix esperit independent que De art venandi cum
avibus, composta per l'emperador Frederic II a la
mateixa època; tal esperit s'adverteix especialment en els capítols relatius a
cavalls i falcons, en què viu el record de les seves experiències juvenils com
a caçador a la finca del seu pare en Suàbia.
El Bestiari en prosa de Cambrai,
redactat després de 1260, s'inspira en el Bestiaire
d'amour de Richart de Fournivel, però, en haver desaparegut els comentaris
al·legòrics de Richart de Fournivel, és difícil endevinar quina seria la
utilitat d'aquest catàleg abreujat d'animals; potser fos una mena de
«aidemémoire», com el Bestiari provençal.
El Nuzhatu-l-Qulûb (=
«Delit dels cors») és una enciclopèdia científica que s'ocupa d'astronomia, de
la «quarta part habitada» de la terra, dels regnes mineral, animal i vegetal,
de l'home i les seves facultats... el seu autor, Hamdullah al-Mustaufi al-Qazwini, va
ser funcionari de tributs a Pèrsia al segle XIII.
Gervaise fou l’autor d'un bestiari de començaments del segle XIII. En la
biblioteca de l’abadia cistercenca de Barberie, de la diòcesi de Bayeux, es
conté l'obra llatina que Gervaise diu traduir al francès: es tracta dels Dicta Chrysostomi, un
bestiari atribuït a Sant Joan Crisòstom, que
no coincideix amb el text de Gervaise sinó a grans trets.
En la British
Library el manuscrit Sloane (MS 278) consta del Aviarium d'Hugo de Fouilloy (folia
1r - 43v) i de la versió Dicta Chrystostomi del
Physiologus (folia 44r - 57r). El Aviarium
té 29 il·lustracions i el Dicta té 24. Falsament atribuït al bisbe Joan
Crisòstom de Constantinoble, el text Dicta és probablement de França, al
voltant de l'any 1000.
El Roman de la Rose, de
més de 20.000 versos, va ser compost entre 1235 i 1270 per dos autors
diferents, Guillaume de Lorris i Jean de Meun, que donen a l'obra
color i sentit oposats: d'un art d'estimar en forma de somni al·legòric, passa
a ser un «mirall dels enamorats» profundament satíric i profà, sota un
embolcall de enciclopedisme.
Breviari
d'amor, encyclopédie occitane (finals segle XIII). Font: Bibliothèque nationale
de Russie : Ms. Prov. F. V. XIV.1, f. 6v.
El Liber de proprietatibus rerum, del
franciscà Bartomeu l'Anglès va
conèixer un èxit extraordinari després de 124O. En 1309 ho va traduir a
l'italià el notari de Màntua Vivaldo Belcazer; Jean Corbechon redacta una
versió francesa a 1372; existeixen versions flamenca, anglonormanda, provençal
(Elucidari de les propietats de totas res naturals,
dedicada a Gastón II de Foix), espanyola –feta per Vicente de Burgos- i anglesa, composta en
1398 per John Trevisa, vicari de lord Berkeley.
Les propietats de les bèsties de Bartholomeus Anglicus,
"Livre des Proprietes des choses"
(traducció francesa de Jean Corbechon), París 1447. Amiens, Bibliothèque
municipale, ms. 399, fol. 241r
El Bestiari moralitzat de Gubbio es un
anònim italià del segle XIV que exposa una o diverses «propietats» d'animals,
extraient d'aquestes la corresponent lliçó moral o simbòlica.
El bestiari provençal Aiso son las
naturas d'alcus auzeles e d'aucunas bestias (segona
meitat del segle XIII) és una traducció anònima del bestiari de Richart de Fournivel en prosa; l'anònim traductor només reprodueix
la descripció de les propietats dels animals del Bestiaire Damour, prescindint de l'exegesi al·legòrica. L'espècie
de resum resultant podia servir potser de repertori als poetes lírics, com
sembla demostrar-ho el fet que aquest bestiari aparegui en el Chansonniere La
Vallière, un dels més cèlebres que contenen cançons provençals.
El franciscà Odoric de Pordenone néixer
cap 1165 en una família txeca o bohèmia instal·lada al nord d'Itàlia. Va
viatjar a Àsia i va recórrer la Tartaria septentrional i potser Mongòlia. Un
segon viatge el va portar de Pàdua fins a la Xina juntament amb un frare
irlandès, al llarg d'un itinerari que ja era clàssic: Venècia, Tauris, Ormuz,
costa de Coromandel, Ceilan, Java, Borneo, Indoxina meridional... va viure tres
anys a Pequín, i va tornar a 1328 pel Tibet: va ser el primer europeu que va
visitar Lhasa. En 1330 va dictar al seu germà, Guillem de Solagna, la història
dels seus viatges meravellosos.
El
viatge de Odoric de Pordenone. Autor desconegut, "Romance and Travels" (s. XIV. Reproducció en "Ghengis Khan et l'Empire Mongol",
Jean-Paul Roux.
El Libellus de natura animallum, (traducció
al gallec per Raúl Gómez Pato) està dedicat a l'home, a les aus, als
quadrúpedes, als peixos i als rèptils -amb submissió d'aquestes criatures a
l'home, imatge del Creador-, és un text a cavall entre els segles XIV i XV,
font del bestiari valdense. L'edició prínceps, il·lustrada amb gravats en
fusta, va veure la llum a la ciutat piemontesa de Mondovi entre 1508 i 1512.
Giuseppe Berruerio va fer a Savona una edició del Libellus de natura animallum en 1524.
Libellus de natura animallum
De la propriotas de las animanças
és la redacció en dialecte valdense d'un bestiari d’arquetip desconegut,
provençal o llatí, que correspondria potser a finals del segle XIII, sent del XIV
el manuscrit més antic. El seu autor, Jaco, «magister Jacobus», no
és sens dubte Jacques de Vitry. Aquesta obra va poder servir de manual a les
escoles valdenses, i la seva estructura és naturalment la mateixa que la del Libellus, del
qual deriva, amb lleus diferències.
La versió anglesa dels exòtics viatges de Juan de Mandeville o Llibre de les
Meravelles es basa en la versió Cotton, de cap a 1400,
conservada en un manuscrit únic del Museu Britànic. Els intents de desvetllar
la personalitat de l'autèntic autor (Jean d'Outremeuse?) No han donat resultat
encara. En tot cas, el desconegut viatger no es va moure probablement d'Europa,
dedicant-se a compilar les narracions de viatges aliens. Els bestiaris catalans
dels que aquí tradueixo fragments són els editats per Saverio Panunzio; es
tracta, doncs, de versions del Bestiari Toscano corresponents, almenys, al
segle XV.
Proprietez des bestes forma
part d'un manuscrit tardà que, a dir del seu editor Berger de Xivrey, procedia
de Sant-Germain-des-Prés i contenia la història fabulosa d'Alejandro; per
Berger, la major part dels fragments que edita constitueixen traduccions de Bertomeu l'Anglès.
A partir del segle XVI, viatgers i
compiladors de «nous» tractats de zoologia i «noves» enciclopèdies -fetes en
bona part del saber antic i medieval-, mantenen viva la tradició dels
bestiaris, encara que la vella exegesi moral hagi desaparegut: de Boaistuau a
Topsell, passant per poetes com Du Bartas, viatgers com el baró de
Herbertstein, Olearius, Jarissen Struyss, Kircher i Martini, o autors de nous
«miralls del món», com Swan, la llista és llarga.
Bestiaris mitològics moderns
En
temps més moderns, artistes com Henri de
Toulouse-Lautrec i Saul Steinberg han
produït els seus propis bestiaris. Jorge L. Borges, en el seu Llibre dels éssers imaginaris,
descriu a la balena, procedint la seva descripció d'un Bestiari anglosaxó
(segles III i V dC) traducció del Fisiòleg grec. Jorge
Luis Borges, en col·laboració amb Margarita Guerrero, va publicar el seu
bestiari dels éssers imaginaris, que compendia alguns animals imaginats en la
literatura universal a través dels segles. Las fábulas del erial de Juan Alberto Corrales fan
al·lusió a animals mitològics com la Quimera.
També trobem bestiaris
que tracten sobre la zoologia futurista com el paleontòleg
britànic Dougal Dixon que va imaginar, basant-se en els coneixements
actuals sobre l'evolució, com seria la vida animal en la Terra dintre de 50
milions d'anys. Així va néixer After
man: a zoology of the future,
un bestiari il·lustrat de la vida futura en el nostre planeta, al que va seguir
com seria el món actual si l'asteroide que va caure sobre la Terra fa 65
milions d'anys, i suposadament va aniquilar als dinosaures i molts altres
organismes, no hagués existit (The new dinosaurs: an
alternative evolution).
L'última experiència futurozoològica de Dixon és alhora la més delirant i
decebedora de totes: Man after man és
una extrapolació de l'evolució de l'home dintre de cinc milions d'anys.
Un
altre dels inventors d'una fauna extravagant va ser el fisiòleg alemany Gérolf Steiner que va
publicar, amb el pseudònim de Harald Stümpke, un llibre amb la finalitat
d’ajudar als seus alumnes a comprendre els mecanismes de l'evolució biològica.
Va imaginar uns éssers estranys, anomenats rinogrades, que tenien la facultat de desplaçar-se sobre els
seus apèndixs nasals i va inventar tot un món nou inspirant-se en la selecció
natural.
La parabiología arriba a cotes extremes
de excentricitat quan la imaginació es desboca i apareix la nummulosfera de Randolph Kirkpatrick, el
qual considerava que la roques de l'escorça terrestre, incloent les
volcàniques, estaven fetes de nummulites -foraminífers en forma espiral-, el
mateix que els meteorits també estaven fets de nummulites i va proposar que la
forma en espiral de la closca d'aquests organismes unicelulars era la
"expressió de l'essència de la vida, com l'arquitectura de la pròpia
vida" , teoria que va ser qualificada pel paleontòleg de Harvard Stephen J. Gould com
"la més dement de les teories
desgavellades desenvolupades en el present segle per un naturalista
professional". Els meus monstres 2
Un
"Vacumorph", i a baix dos bestiaris fantàstics
Els escriptors de ficció de fantasia (J.R.R. Tolkien, per
exemple) solen inspirar-se en les extraordinàries bèsties descrites en la
mitologia, els contes de fades i bestiaris medievals. Els "mons"
creats en les obres de fantasia poden tenir els seus propis bestiaris. De forma
anàloga, els autors de jocs de rol de fantasia de vegades compilen els seus
propis bestiaris com a referència, com és el cas del Manual de Monstres de Dungeons & Dragons, un joc de rol de fantasia heroica actualment publicat per Wizards of the
Coast. El joc original va ser dissenyat a Estats Units per Gary Gygax i Dave
Arneson i publicat per primera vegada el 1974.
No és tampoc infreqüent que els videojocs
de rol amb una gran quantitat d'enemics diferents incloguin algun tipus de
bestiari, en la forma de llistes de criatures comentades.
Com és que no parleu dels bestiaris catalans recollits i documentats per Alòs Moner ?
ResponderEliminar