Xamans
El tema de la recollida d'ossos estava difós al segle XVIII entre els xamans
lapons (no'aidi), que creien que el seu déu Horogalles (l'equivalent
lapó a Thor) s'encarregaria de ressuscitar-los amb un martell. Quan un animal
sacrificat era retornat a la vida amb cops del martell diví i resultava coix,
s'atribuïa la culpa al carnisser que havia efectuat un mal especejament en
alguna de les seves extremitats, o que no s'havia tingut cura de refer l'os que
faltava amb una pròtesi de fusta. Veure Fenómenos
religiosos de origen celta, en vías de disolución.
El rei Artur amb un mall (mosaic
de la Catedral d'Otranto, Itàlia, segle XII)
Els xamans després de
tornar al nostre món del viatge a la terra dels avantpassats morts -a la
recerca del benestar i de la provisió per a la seva tribu-, explicaven que
havien travessat un llarg túnel fosc, de les parets sortien monstres que volien
impedir la seva arribada al paradís, al lloc lluminós on habitaven els
avantpassats de la tribu.
El xaman,
només acabava de derrotar als monstres i bruixots, aconseguia arribar al final
del túnel, on habitaven els avantpassats de la tribu en un Paradís ple
d'abundància i felicitat. El xaman els explicava coses dels seus parents vius i
els feia peticions perquè no els faltés el menjar i la fertilitat al clan
durant el proper any. Quan tornava a la terra narrava les seves aventures a la
resta del grup asseguts davant d'una foguera a les llargues nits hivernals.
Segons Carlo
Ginzburg, aquestes narracions són l'origen de totes les narracions
posteriors de la humanitat que es basen en la narració dels viatges dels herois
(el propi xaman), les lluites contra el mal, les batalles entre bruixots i
homes llops i a totes les obres de ficció que serveixen a l'ésser humà com a
arquetips del comportament social admès.
"Sant Jordi i el Drac" (1456), oli de Paolo Uccello,
National Gallery, Londres)
Éssers mixtes amb cap d'animal trobem entre els déus "dimorfes"
d'Egipte, com Toth el savi, escrivà dels déus, amb cap d'ibis o de Cinocèfal;
Annubis el embalsamador, déu dels morts amb cap de gos; Horus, amb cap de
falcó; les esfinxs, lleons amb caps d'home o de carner.
Mur i la tomba de la reina
Nefertari, esposa de Rameses II
El papir de Anis (1300 a. C) descriu la
metamorfosi dels morts que prenen, successivament, la forma d'oreneta, falcó,
serp, au fènix, cocodril, garsa, un loto...
A jutjar per la
quantitat de mòmies d'animals trobades en les tombes, no hi ha dubte que els
egipcis creien en la immortalitat dels gats, dels cocodrils i dels ocells que
es portaven en el seu viatge cap al més enllà. Seria que encara l'home
s'acordava del temps en què adoraven els animals perquè encarnaven a la
divinitat?
Mòmies de peixos. Museu Allard
Pierson, Amsterdam
Els mites
grecs també evoquen les creences xamàniques i els viatges al·lucinatoris cap al
més enllà. Les seves aventures les protagonitzen herois -personatges que han
estat en el món dels morts, com els mateixos xamans- i que són meitat divins i
meitat mortals. Se'ls representa de la forma més variada, depenent de l'ésser
diví amb el qual hagin mantingut relacions: déus, titans ... D'aquests
encreuaments "divins" neixen quimeres mig humanes i mig divines, o
mig humanes i mig animals. En la mitologia grega la Teogàmia (unió carnal entre
déus i humans) està estretament relacionada amb la zoofília.
Gustave Moreau, La quimera
Les metamorfosis del xaman durant els seus viatges al·lucinatoris es
reflecteixen en la mitologia grega en les transformacions dels déus. El mateix
Zeus va patir transformacions animals que li facilitaven les trobades sexuals:
serp per violar la seva mare, guatlla per copular amb Leto, de bou per fer-ho
amb Europa, de cigne per seduir Leda...
Els éssers que neixen d'aquestes trobades amb els personatges del més enllà -deus,
els morts ... - solen ser bastant extravagants. Posidó, en forma de cavall, va
copular amb Demèter i dels seus amors va néixer Arió, el cavall salvatge. El
fill de Zeus, Dionís, va viure la seva infància sota la forma de cabrit o
cervatell, i després es va metamorfosar a Lleó, bou i pantera. Pan tenia
banyes, barba, cua i potes de boc. De la unió de Pan amb Eufeme, nodrissa les
Muses, va néixer Crotos, el Sagitari del Zodíac, meitat home i meitat cavall.
El que per Carlo
Ginzburg serien representacions dels xamans i resultat del relat de
les seves al·lucinacions, per Laura Bossi aquestes quimeres, aquests monstres
objecte de la teratologia, encarnen la unitat dels éssers animats (Op. cit, p
34).
Evelyn de Morgan
(1855-1919), Les sirenes del mar. Morgan
Centre London
Les sirenes gregues, en forma de harpies, van passar a les regions nòrdiques
com a dones amb cua de peix, com podem llegir en els llibres de Christian
Andersen. Els centaures eren meitat homes, meitat cavalls.
Ja en l'antiguitat, Aristòtil i Lucreci en el seu De rerum natura deien que no creien en
quimeres, afirmant contundentment que "un home engendra un home" i el
mateix passa amb cada espècie animal.
També l'imaginari cristià creu en les metamorfosis, quimeres i teogàmies.
Jesucrist es representa, ara com xai, ora com peix. Els evangelistes porten
emblemes d'animals. L'Esperit Sant, la hipòstasi divina, té forma de colom.
El
catecisme Il·lustrat (París, 1910)
Els àngels són quimeres meitat humans, meitat ocells. Niké és una dona alada.
Els querubins tenen ales. L'arcàngel Camael, meitat dimoni de l'infern, es
presenta amb cos de lleopard.
Els àngels caiguts adopten formen bestials o extravagants. William Blake
representa Behemoth ("bèsties" en hebreu) com un elefant amb peus
d'ós ja Azazel com un dimoni de set caps de serp, catorze rostres i dotze ales.
Mefistòfil s'apareix a Faust sota la forma d'un gos negre.
Frescos
de la capella de Sant Brisi (catedral d'Orvieto, 1499-1505). Els condemnats de Luca Signorelli
Les metamorfosis humanes són poc apreciades per les víctimes, que solen
experimentar un dualisme a veure en un cos estrany, alhora que es consideren
éssers humans. Els humans, com reflecteix Ovidi en la Metamorfosi,
consideren les transformacions dels mortals com obres malèfiques de mags o
bruixots. Io és transformada en vaca, però conserva la seva individualitat
humana, però quan intenta parlar de la seva bestial gola tan sols surten mugits
que la horroritzen. Acteó, transformat en cérvol i devorat pels seus propis
gossos quan sorprèn Diana banyant-se, conserva també la consciència humana.
Apuleu
descriu a L'ase d'or la metamorfosi del
jove Luci amb picardia, ja que encara que la deessa Isis l'ha transformat en
ase, el jove no trobes incòmode en aquest cos, al qual acaba traient profit
pels seus talents genètics, molt apreciats per una bella dona que està buscant
un amant més ardent que el comú dels humans.
Segons Laura Bossi, el tema de la
metamorfosi per arts màgiques planteja la lluita entre l'ànima humana i el cos
animal (Op cit. Pàg 38)
En el nostre afany per consignar les icones emblemàtics de la metamorfosi, hem
de nomenar Homer
i l'Odissea, on Circe transforma als seus
amants en garrins. També des de l'Antiguitat és present el tema dels Licantropes,
terme que procedeix del mític rei d'Arcadia, Licaó, transformat en llop per
Zeus per haver gosat servir-li de menjar el cos d'un nen degollat. La
metamorfosi de l'ésser humà en bèstia sanguinària solia produir-se en les nits
de lluna plena, en arribar l'alba l'home llop recuperava la seva forma humana.
Jan Cossiers, Júpiter i Licaó (1636-1638). Escola Flamenca. Museu
del Prado
Carlo
Ginzburg cita els Licantropes de
Livonia com aliats de Déu, com xamans que lluiten en batalles extàtiques contra
monstres i bruixots que volen impedir que arribin al Paradís on hi ha els
benaurats avantpassats que ens poden proporcionar aliments i fertilitat.
Historia
natural del alma
(Basada
en la obra de L. Bossi)
·
Chamanes
·
Xamans
Comentarios
Publicar un comentario