Del positivisme d’Auguste Comte a la “metafísica” de Wittgenstein
Auguste Comte (Montpellier,
1798 - París, 1857)
1. Auguste Comte
Auguste Comte va formular a mitjan segle
XIX la idea de la creació de la sociologia com a ciència que té a la societat
com el seu objecte d'estudi. Comte presenta a la història humana en tres fases:
1. Fase teològica o
màgica: correspon a la infància de la humanitat; en aquesta època les
persones donen explicacions màgiques dels fenòmens naturals, utilitzen
categories antropològiques per comprendre el món i tècniques màgiques per
dominar-lo. També creuen que certs fenòmens són causats per éssers
sobrenaturals o déus.
2. Fase metafísica o
filosòfica: en aquest estadi l'home deixa de creure en éssers sobrenaturals
i ara comença a creure en idees. Pel que les explicacions són racionals, es
busca el perquè de les coses, i se substitueix als déus per entitats abstractes
i termes metafísics.
3. Fase científica o
positiva: és la definitiva. En aquesta etapa, segons Comte la ment humana
renúncia a la recerca d'idees absolutes i en comptes d'això, ara es dedica a
estudiar les lleis dels fenòmens. El coneixement es basa en l'observació i
l'experimentació, i s'expressa amb el recurs de la matemàtica. Es busca el
coneixement de les lleis de la Naturalesa per al seu domini tècnic.
Auguste Comte
afirma que no és possible arribar a un coneixement de realitats que
estiguin més enllà del donat, del que és positiu, i nega que la filosofia pugui
donar informació sobre el món: aquesta tasca correspon exclusivament a les
ciències.
Aquesta filosofia va influir en sir James Frazer
i La Branca Daurada, a més de la idea darwiniana d'evolució -que
tant va afectar a tots els pensadors de la seva època- i anava sempre
aparellada a la idea de progrés. Frazer defensa dos supòsits: que la història
de la humanitat reflecteix una evolució i progressió, i que la societat
occidental és la cúspide d'aquest procés de desenvolupament. Influenciat per
aquestes idees Frazer traça un reduït esquema evolutiu del pensament al llarg
de la Història de la humanitat, segons el qual en els estadis primers de
civilització es donaria la Màgia, que progressivament seria substituïda per la
Religió. Aquesta finalment seria reemplaçada per la Ciència, que és un
coneixement més veritable, en un estadi superior de desenvolupament del
pensament i el coneixement humà. Aquest esquema tenia i té totes les connotacions
ideològiques dels intel·lectuals del seu temps.
Ludwig Wittgenstein, (Viena,
1889-Cambridge, 1951)
2. Wittgenstein i el Tractus
L’aparició del Tractatus
Logico-Philosophicus va ser adoptada pel Cercle de Viena com l’obra que, definitivament, separava la
metafísica de la ciència. Però, Wittgenstein, desprès d’escriure el Tractus lògic, evolucionà en el seu pensament i escrigué un
altra obra fonamental, Investigacions
filosòfiques, apartant-se de les seves primeres conclusions i
submergint-se en el món de la metafísica.
Wittgenstein va mecanografiar uns
pensaments sobre La Branca Daurada de
Frazer, recopilats pòstumament amb el títol de Observacions
a La Branca Daurada de Frazer, on Wittgenstein es distanciava de
les posicions antropològiques de Frazer i l'escola funcionalista per exposar
les seves pròpies nocions sobre la naturalesa del coneixement. El fet que un
ritual "primitiu" sigui exposat i sistematitzat de manera que pugui
ser comprès per a un europeu educat de començaments de segle XX no vol dir que
s'hagi aprofundit en el significat d'aquest rite. La màgia, per a Frazer,
consisteix en l'evocació d'una creença equivocada. Per a Wittgenstein, el
sistema de la màgia i la religió no són sinó un més dels jocs de llenguatge que
l'home ha creat per aprendre el que està més enllà de les coses d’aquest món.
En aquest joc de llenguatge no són importants les nocions de veritat o
falsedat, sinó la possibilitat expressiva i el simbolisme d'uns actes
determinats.
Gravat en fusta de la edició
alemanya de Francesco
Petrarca, Das Glückbuch
Beydes dess Gutten und Bösen (De remediis utriusque fortunae). Editat per Sebastian Brant.
Augsburg: Heinrich Steiner, 1539
A. Les coses del més enllà
Per
a les coses místiques, Wittgenstein, reserva un espai entre l'innombrable i
inexpressable, espai que s’oposa al del món material. Wittgenstein realitza una
distinció entre "dir" i
"mostrar", que el porta a
identificar el "llenguatge significatiu" (el de dir) amb el llenguatge científic. La funció del llenguatge és dir
com és el món, ja que les seves proposicions tenen significat en la mesura que
descriuen estats de coses. I això és el que fan les proposicions de la ciència.
De manera que tot allò que no sigui un fet serà inexpressable a través del
llenguatge, i no es podrà dir, sinó tan sols "mostrar". Per a
“mostrar” algun coneixement es necessari haver-lo interioritzat abans.
La religió, la màgia, les cerimònies i
els ritus, es troben, com la metafísica i l'ètica en una situació que no poden
explicar-se ni demostrar-se mitjançant una successió de proposicions sinó que,
com a màxim, hauran de mostrar-se. Per això comença la seva crítica a Frazer
dient que "la sola idea de voler
explicar la pràctica (...) em sembla desencertada". Perquè les accions
no s'expliquen sinó que es realitzen, es mostren, s'executen, es fan, poden ser
i servir, com a màxim, com exemplars, però no com a explicació. No es pot
explicar ni ensenyar a nedar a través de llargs tractats de natació sinó només tirant-se
a la piscina. En realitat, per tant, a nedar s'aprèn nedant com ha parlar
s'aprèn parlant i no estudiant tractats de natació ni de gramàtica.
En l’alquímia, el Lleó Verd
representa el vidriol verd, un líquid utilitzat sovint pels alquimistes, molt
corrosiu. Sol representar-se devorant al Sol.
***
Durant el segle XX, a partir dels estudis
de Bertrand Russell, el filòsof Ludwig Wittgenstein
elabora el text Tractatus
Logico-Philosophicus, que serveix d'inspiració per al sorgiment
del Cercle de Viena, grup
d'intel·lectuals que va tenir com a objectiu el allunyar definitivament a la
ciència de la metafísica, a partir del desenvolupament de la lògica de Russell.
Aquesta proposta planteja un mètode basat en l'experimentació, observació i
recol·lecció objectiva de dades per tal de buscar explicacions a les causes que
originen els fenòmens.
B. El pensament lògic
La tesi fonamental del Tractatus és la estreta vinculació
estructural (o formal) entre llenguatge i món, fins a tal punt que: «els límits
del meu llenguatge són els límits del meu món», asseguraria Wittgenstein. Si en
permeteu, el tema el tractarem mes endavant, una mica més extensament, però,
ara vull aprendre una primera noció, a l’estil d’una inicial aproximació.
a. El món és
la totalitat dels fets possibles
En el Tractatus,
el món és la totalitat dels fets, és a dir, del que és (el que succeeix, el que
es dóna efectivament). Els fets són "estats de coses", és a dir, objectes en
certa relació. Per exemple, un fet és que el llibre està sobre la taula, la
qual cosa es revela com una relació (R) entre "el llibre" (objecte
"a") i "la taula" (objecte "b"). Segons
Wittgenstein, els fets posseeixen una estructura lògica que permet la
construcció de proposicions
que representin o figurin (com un dibuix o un quadre) aquest estat de coses.
"El llibre està sobre la taula", transcrit a llenguatge
lògic, s'expressa: "aRb".
Igual que un fet és una relació entre
objectes, una proposició
serà una concatenació de noms (els quals, òbviament, tindran com a referència
els objectes). Per Wittgenstein el llenguatge descriptiu funciona com una maqueta de la realitat, en la qual
representem els fets col·locant peces que fan les vegades dels objectes
representats. En el Tractatus,
el llenguatge està format fonamentalment per noms (parlem, naturalment, del
llenguatge una vegada que és analitzat lògicament).
Paul Wittgenstein es el
segon de l’esquerra y Ludwig el primer de la dreta
D'aquesta idea tan fonamental extreu
Wittgenstein tota la seva teoria de la figuració (o de la significació)
i de la veritat. Una proposició serà significativa, o gaudirà de sentit, en la
mesura que representi un estat de coses lògicament possible. Una altra cosa
diferent és que la proposició sigui vertadera o falsa. Una proposició amb sentit
figura un estat de coses possible. Perquè la proposició sigui vertadera, el fet
que descriu s’ha de donar efectivament (ha de ser real). Si el fet descrit no
es dóna, llavors la proposició és falsa. Però en aquest cas, sigui falsa o
sigui veritable, la proposició té sentit, perquè descriu un estat de coses
possible. «El món és tot el que sigui el cas»; la realitat serà la
totalitat dels fets possibles, els que es donen i els que no es donen.
Ciments de la cabanya de
Ludwig Wittgenstein en Skjolden, Noruega. Font: El Mundo (El cultural)
b. El pensament es
una representació de la realitat
Una altra tesi fonamental del Tractatus és la identitat entre el
llenguatge significatiu i el pensament, donant a entendre que els nostres
pensaments (les representacions mentals que fem de la realitat) es regeixen
igualment per la lògica de les proposicions, doncs: «La figura lògica dels fets
és el pensament» o «el pensament és la proposició amb sentit». D'aquesta manera,
si alguna cosa és penssable, ha de ser també possible, és a dir, ha de poder
recollir-se en una proposició amb sentit (sigui aquesta vertadera o falsa). El pensament és una representació de la realitat.
La
realitat és allò que es pot descriure amb el llenguatge (en aquest sentit,
s'aprecia que la realitat en el Tractatus és
una imatge que resulta d'un llenguatge descriptiu, i no una realitat en si, per
això “els límits del meu llenguatge són
els límits del meu món”).
El Cercle de Viena. Font: Emilio Silvera
V.
c. Només és
possible parlar amb sentit de la realitat
Aquest és la manera en què Wittgenstein
determina de què podem parlar amb sentit i de què no podem parlar. Podem
parlar, o sigui, dir veritats o falsedats, sempre que utilitzem el llenguatge
per figurar (representar) estats de coses o fets possibles del món. Només és
possible parlar amb sentit de la realitat. Aquest és el punt en què el Tractatus és interpretat com a advocat de
l'empirisme o com una apologia de la ciència, ja que només la ciència és capaç
de dir alguna cosa amb sentit; i «Del que
no es pot parlar, cal callar».
El
veritable i original pensament de Wittgenstein comença aquí. Si, com diu el Tractatus només és possible parlar amb
sentit dels fets del món: què passa amb els textos de filosofia i, en
particular, amb les proposicions del propi Tractatus?
En efecte, el Tractatus no
descriu fets possibles ni fets del món, sinó que parla del llenguatge i de la
lògica que regeix el nostre pensament i el nostre món, etc.
El Cercle de Viena. Font: Nuestro
Universo
Els enunciats de les ciències formals no es refereixen a fets (reals), ni afirmen o
neguen alguna cosa que s’esdevé al món. Les ciències formals diuen coses que
poden ser veritats o falsedats, però no parlen de la realitat. El Tractatus de Wittgenstein tampoc descriu
fets possibles ni fets del món, sinó que parla del llenguatge i de la lògica,
del sistema que utilitzen els humans per representar-se la realitat del món...
jocs de llenguatge?
Estava convençut de que totes les
qüestions de la gran tradició filosòfica no eren sinó pseudo-problemes, causats
per la mala comprensió de la lògica del llenguatge, és a dir, de la distinció
entre el que pot expressar-se a través del llenguatge i de allò sobre el que
cal callar per respectar totalment.
Esquema realitzat per José
Sánchez-Cerezo de la Fuente i Ana de Frutos y del Valle. Font: Filosofos.net
c. La teoria
figurativa o pictòrica de la proposició
El Tractatus
aporta la teoria
figurativa o pictòrica de la proposició. Per a
Wittgenstein, el llenguatge (conjunt
de proposicions) és una representació del món
(conjunt dels fets).
Les proposicions reprodueixen en el seu interior l'estructura del fet que
descriuen, de la mateixa manera que una pintura que reprodueix un paisatge, o
un plànol reconstrueix la situació dels carrers d'una ciutat.
La proposició és l'expressió perceptible d'un pensament i el pensament és una figura o pintura de la
realitat pensada. El fet està pintat a la proposició com ho estaria
en una fotografia o en un dibuix.
Perquè la proposició pugui representar un
fet es requereix que els elements del fet (objectes) quedin convenientment representats
pels elements que intervenen en la proposició (noms).
Per cada
objecte ha de correspondre a la proposició un nom i només un. Fet i
proposició deuen posseir idèntica complexitat lògica. Aquesta coordinació entre
elements de la proposició i elements del fet és el que Wittgenstein anomena relació
figurativa o relació pictòrica.
Els objectes a la situació real mantenen certes relacions entre si (estructura del fet), que han de quedar
reproduïdes per les relacions que mantenen els noms en la proposició (estructura de la proposició). Ha
d'existir una relació de correspondència entre la estructura de la proposició i
l'estructura del fet.
d. El principi de isomorfía
La forma de representació del llenguatge és la lògica. El llenguatge és expressió
del pensament i pensar és reconstruir
situacions reals mitjançant estructures lògiques. I si la lògica és la
forma del pensament, també ha de ser la forma del món, ja que d'altra manera no
serà possible pensar el món.
El principi
de isomorfía és la base de la teoria figurativa del significat. Hi
ha una identitat de manera lògica entre el llenguatge, el pensament i la
realitat, de manera que la realitat és representable a través del llenguatge en
la mesura que té una estructura o forma lògica.
Per
això, Wittgenstein diu que la lògica és
transcendental, ja que és la condició de possibilitat del llenguatge i del
món. Fora dels límits de l'espai lògic res pot ser pensat, ni expressat
lingüísticament: "Els límits del meu
llenguatge són els límits del món". Jo entenc que Wittgenstein vol dir
que la lògica traspassa els límits de la ciència experimental, que està mes
enllà d'aquest món físic. És com l'Ésser platònic que dóna forma a la matèria,
al món real? No tinc resposta, perquè segurament em falta preparació o el
consell d'algú més entès en la matèria.
e. El llenguatge és la representació formal del món
Segons Wittgenstein l'estructura del llenguatge ens permet deduir l'estructura
del món, que és el conjunt dels fets, compostos per estats de coses o
situacions, que, al seu torn, es componen d'objectes simples o atòmics. El
Llenguatge s'interpreta com la suma de proposicions moleculars i atòmiques. El
món és la suma de fets moleculars.
Anem a servir-nos de l’article Pensar, Decir, Mostrar. Teoría General del Simbolismo en
el Wittgenstein del Tractatus, publicat el 8 de març de
2012 en Filotecnologa,
per fer-nos una mena de resum del que hem vist fins ara.
El llenguatge és la representació formal
del món. Darrere d'aquesta afirmació hi ha el reconeixement d'una realitat
física i d'un llenguatge en termes asseveratius (del que podem dir coses que
son veritat o falsetà), el qual es pot fonamentar lògicament, es a dir, captar
l’estructura lògica del llenguatge ordinari.
Per establir una connexió o una
estructura lògica entre llenguatge/realitat, cal un llenguatge formal. Aquest
llenguatge recull l'essència lògica de la relació especular entre la realitat i
el llenguatge.
Vegem les set tesis del Tractatus en el marc del atomisme lògic:
1. El món és tot el que
esdevé. El món físic està integrat per una sèrie de fets que poden ser atòmics
o moleculars.
2. Els fets atòmics són
aquells que defineixen l'essència del món i vénen representats per les
sensacions.
3. Els fets moleculars
deriven de la combinació de fets atòmics.
4. Un fet representa
l'existència d'un estat de coses. Perquè una proposició representi alguna cosa,
el fet ha d'existir. Quan una proposició representa un fet
existent estarem davant d'una proposició que té sentit: quan una
proposició té sentit llavors pot ser V o F. Al seu torn, quan una proposició representa un
fet no existent estarem davant d'una
proposició que no té sentit.
5. La forma lògica d'un fet
és el pensament. Hi ha una identificació entre pensament i llenguatge. Per tant,
no podria haver pensament sense llenguatge. No podem considerar el pensament
com quelcom anterior al llenguatge. El llenguatge formal s'identifica amb el
pensament. Per tant, el pensament també té una estructura formal. L'única cosa
que cap en aquest pensament, com a pensament lògic, és l'estructura lògica d'un
fet físic. Això no vol dir que el pensament no tingui altra cosa que fets
físics. És cert que hi ha imatges de naturalesa heterogènia. Però si volem
elaborar una Teoria fonamentada hem de fixar-nos en els fets físics, perquè la
resta de les imatges representen proposicions sense sentit. Per tant, els
pensaments, igual que les proposicions, poden ser sense sentit, però, per
elaborar una teoria, només ens interessen les que tenen sentit.
6. El pensament és una
proposició amb sentit. El pensament és un entramat heterogeni. Però, per
elaborar una teoria, només ens interessen les dades objectives que vénen
representats pels fets físics. Quan parlem de fets físics podem arribar a un
grau d'intersubjectivitat màxima i parlem d'un significat cognitiu. En canvi,
quan parlem de la resta de fets, parlem d'un significat emotiu.
Wittgenstein de Gary Michael
i Wittgenstein de Gary Michael
7. Una proposició te una
funció veritativa (està integrada per proposicions elementals o atòmiques) quan
posseeix un valor de veritat: pot ser V o F. Nosaltres podem representar la
realitat mitjançant proposicions complexes. Però aquestes no estan en contacte
directe amb la realitat, per la qual cosa hem de descompondre-la en
proposicions atòmiques. Per tant, el valor de veritat de la proposició
molecular deriva del valor de veritat de les proposicions atòmiques. En passos
quedaria així:
a. Partim d'una proposició molecular
b. Descomponem la proposició molecular en
proposicions atòmiques.
c. Trobem el valor de veritat de
cadascuna de les proposicions atòmiques.
d. Trobem el valor de veritat de la
proposició molecular.
e. La forma lògica d'una proposició
complexa (o el valor de veritat d'una proposició complexa) ve donada per la
combinació de valors de les proposicions atòmiques.
8. Del que no es pot parlar
millor callar. Aquí Wittgenstein distingeix entre proposicions:
- Amb sentit: presenten un significat
cognitiu; podem parlar perquè es fonamenten lògicament
- Sense sentit: presenten un significat
emotiu; no podem parlar perquè no es fonamenten lògicament.
f. “Dir” i “mostrar”.
Wittgenstein realitza una distinció entre "dir" i "mostrar",
que el porta a identificar el "llenguatge significatiu" amb el
llenguatge científic.
La funció del llenguatge és dir com és el món, ja que les seves
proposicions tenen significat en la mesura que descriuen estats de coses. I
això és el que fan les proposicions de la ciència.
De manera que tot allò que no sigui un fet serà inexpressable a través del
llenguatge, i no es podrà dir, sinó tan sols "mostrar".
Els germans Wittgenstein en
1890. des de l'esquerra: Helene, Rudi, Hermine, Ludwig, Gretl, Paul, Hans i
Kurt (telegraph.co.uk). Ludwig i el seu germà
Paul (Pinterest)
No obstant això, per poder descriure la forma lògica del llenguatge, del
pensament i del món, hauríem de poder situar-nos fora del llenguatge, del
pensament i del món, el que és impossible.
No obstant, tot i que el llenguatge no pot dir la seva forma lògica, si que la
mostra. Les proposicions lògiques, per tant, no tenen sentit, ja que no diuen
res; però, això no vol dir que siguin absurdes. La seva funció no és
representar fets, sinó més aviat mostrar l'estructura lògica que comparteixen
pensament, llenguatge i món, i que fa possible la relació figurativa.
Així mateix, els problemes ètics, estètics o religiosos: el sentit de la vida,
la immortalitat, la bellesa, Déu..., tot i la seva importància, queden fora
dels límits de la lògica i del llenguatge amb el qual representem el món.
Més enllà d'aquests límits s'obri l'esfera del que és inexpressable, del que no
es pot dir: l'esfera del místic. Es tracta de qüestions que no es refereixen al
món, ja que ni els valors són fets, ni Déu forma part del món... Tot això fa
referència a alguna cosa que queda fora del món i, per tant, escapa al
coneixement i al llenguatge.
Així doncs, les proposicions lingüístiques només poden representar fets, i això
és el que fan les proposicions de la ciència natural: descriure com és el món.
Les proposicions ètiques, religioses, estètiques... pretenen esbrinar el sentit
del món, el seu "haver de ser", cosa que, per no constituir un fet
del món, no son representables. Per això es tracta de proposicions que no tenen
significat.
El Tractatus tanca la possibilitat de tot
discurs sobre el que està més alt: sobre l'ètic, l'estètic i religiós no és
possible dir res; són el inexpressable, el que es mostra a si mateix, el
místic: sobre aquestes qüestions només té sentit el silenci.
El
que es pot dir es limita a la ciència; però, lamentablement, aquesta no arriba
tan sols a fregar els problemes essencials de la vida. Amb això, Wittgenstein mostra els estrets
límits de la raó i del llenguatge humà, que acaben allà on ho fan les ciències
naturals.
Darrere del límit s'obri l'espai del sentiment i de la intuïció, àmbit del
silenci reverencial davant "el que està més alt". "Del que no es pot parlar -diu
Wittgenstein- cal callar".
Des d'aquests pressupostos, Wittgenstein concep la filosofia com a simple
activitat d'aclariment dels problemes lògics que planteja el llenguatge.
Les proposicions filosòfiques pretenen parlar sobre qüestions que queden fora
del món, traspassant els límits del llenguatge significatiu, per la qual cosa,
en conseqüència, no tenen sentit, són pseudo-proposicions.
L'actitud correcta davant els problemes filosòfics és dissoldre'ls, ja que no
se'ls pot resoldre, mostrant com el seu plantejament es deu a un ús il·lícit
del llenguatge.
La funció de la filosofia queda reduïda en el Tractatus
a una activitat d'anàlisi lògic, dirigit a l'esclariment del pensament i del
llenguatge.
Carta de Wittgenstein (
icollector.com)
C. El Wittgenstein de les Investigacions filosòfiques
Wittgenstein volia fer una correcta teoria
de la proposició (der Satz) que li permetés distingir el que pot dir-se
amb sentit d'allò que, pel seu caràcter absolut i transcendent, només pot ser
viscut en primera persona. Sembla que cada vegada anava acostant-se un poc més
a la religió, perquè els “fets reals” o la “realitat” no li proporcionaven la
pau, ni una explicació del sentit de la vida, en canvi, la experiència
religiosa –desprès de llegir Les varietats de
l’experiència religiosa, de William
James- era la font on va trobar la pròpia superació moral i per els
valors interiors que no descobria enlloc.
Wittgenstein en Investigacions filosòfiques va canviar de
parer i va considerar errònia la actitud antimetafísica del Cercle de Viena.
Ell havia elaborat la concepció del llenguatge com a límit cap al transcendent,
però, ara tenia una nova convicció: és la gramàtica, i no la lògica matemàtica,
la qual estableix quin ús del llenguatge està dotat de sentit i quin no.
Wittgenstein accepta que el
nostre llenguatge és variable i subjecte a les nostres pròpies definicions i
conceptes. La imatge està subjecta a la interpretació de la persona que la veu,
podent interpretar la imatge com un ànec o un conill
D’aquesta manera va descobrir un altra
forma de comprendre el món i les altres realitats: l'ètica, l'estètica i la
mística li mostraven, en la forma de la vida, el que el llenguatge no podia dir
amb proposicions significatives.
Després del Tractatus,
Wittgenstein es va retirar de l'activitat filosòfica, fins que cap als anys
trenta es va adonar que la seva teoria anterior tenia greus problemes, el que
el va portar a presentar una concepció més pragmàtica del llenguatge.
Wittgenstein va abandonar la concepció isomòrfica del llenguatge, per
considerar que el llenguatge no és significatiu només en la mesura que
reprodueix fets.
La seva teoria anterior li semblava excessivament formal i arbitraria,
allunyada del llenguatge ordinari. Per això, a partir d'aquest moment,
Wittgenstein renúncia al tractament sistemàtic del llenguatge i el seu mètode
consistirà en observar com és realment el llenguatge.
Ludwig Wittgenstein
En les Investigacions filosòfiques,
el llenguatge deixa de fer, com a funció central i exclusiva, la de figurar o representar
la realitat. Aquesta funció descriptiva o informativa és una més entre les
múltiples funcions que el llenguatge pot exercir.
Wittgenstein concep ara el llenguatge com un instrument que pot ser usat per a diverses
activitats: descriure, donar ordres, fer promeses, inventar històries, explicar
acudits. Wittgenstein denomina a aquestes activitats "jocs del llenguatge".
Una segona analogia entre els llenguatges i els jocs és que tots dos són una
activitat, una forma de vida. El llenguatge s'empra sempre en un entorn social,
com a instrument de participació en l'activitat comuna. Wittgenstein sosté una
concepció pragmàtica del llenguatge, és un mitjà d'acció que forma part de la
vida de cada persona, i només des d'ella pot ser comprès.
El nombre de jocs del llenguatge és indefinit. Constantment apareixen
llenguatges nous i altres cauen en desús. A més, els contorns de cada joc són
variables; com a instrument de la vida humana que és, el llenguatge es crea i
recrea en aquesta activitat comuna.
D'altra banda, Wittgenstein elabora una nova teoria del significat. Ara el
significat de les paraules no es redueix a anomenar objectes, sinó que el
significat s'identifica amb l'ús de les paraules en cada joc del llenguatge.
Ludwig Wittgenstein
Aprendre el significat d'un terme no suposa només aprendre l'objecte que el
terme denota, sinó aprendre a usar-lo en el seu context lingüístic.
El llenguatge és una forma de vida i les paraules formen part de l'acció
humana; el seu significat dependrà de les regles que dominin el seu ús, i
aquestes regles es fixen en el context lingüístic i pràctic d'aquesta
activitat.
També la concepció de la filosofia canvia en el nou Wittgenstein. La filosofia
ara té dues importants funcions.
1r.
Una funció descriptiva del llenguatge; la filosofia no afecta el llenguatge
ordinari, que està bé com està i no s'ha de corregir; l'important és comprendre
les proposicions del llenguatge ordinari estudiant el seu us i descrivint la
funció que executen en el joc del llenguatge. La funció de la filosofia és
caracteritzar, descriure i distingir els diferents usos del llenguatge.
2n. Funció terapèutica del llenguatge. Segons Wittgenstein, els
problemes filosòfics s'originen en virtut d'un malentès de la lògica del nostre
llenguatge.
Sovint el llenguatge ens perd, ens enganya, insinua analogies i semblances que
no existeixen. Aquí hi ha l'arrel dels problemes de la filosofia, que delaten,
amb la seva mateixa existència, que la lògica del nostre llenguatge ha estat
violentada.
Quan el filòsof parla d'entitats com ara "substància",utilitza un llenguatge
abstret de tot context, la qual cosa el porta a creure que hi ha entitats que
corresponen a aquests termes.
La filosofia, tal com l'entén ara Wittgenstein, ha d'esdevenir una teràpia del
llenguatge. El filòsof ha de enfrontar-se a aquests problemes com si fossin una
malaltia, ha de dissoldre'ls mostrant
que la causa de la seva aparició és un mal funcionament del llenguatge.
Per a comprendre a Wittgenstein hem
utilitzat el text Resumen de la líneas principales del
pensamiento de Ludwig Wittgenstein (1889-1951), realitzada por
el professor Manuel
Pérez Cornejo (Slideshare),
el qual ens ha semblat una bona síntesi.
En el camp de la psicologia es pot esmentar el Conductisme o Psicologia
conductista, com a pioners en l’aplicació de la metodologia científica a l’estudi
de la conducta humana.
Les meues entrades sobre
Teoria del coneixement
Comentarios
Publicar un comentario