La cadira

     Encara ressonen en les meves orelles els crits dels nens jugant per aquells horts plantats de dacsa i tarongers. Hi havia prop d’allí dos senials envoltats de magraners i pruneres. L'haca donava voltes sense parar traient aigua de la sínia, amb els ulls tapats per no marejar-se, i l'aigua omplia una bassa quadrada de gruixudes parets de mamposteria. 

      Els meus cosins i jo nedàvem en el seu interior, on hi havia una cantonada prohibida, perquè estava plena de llot i joncs de pur, amb llepó i asprella, on s'amagaven les granotes i, darrera d’elles, les delicades serps d'aigua que intentaven atrapar-les.

     A la caseta la meua àvia, ajudada per les seves filles i la seva nora, preparaven tot el sant dia els àpats per als homes que estaven treballant, des de l'avi que regava els dacsars, fins al solter de la família que arribava amb ganes de devorar un porc. 

     A la cuina preparaven l'arròs caldós, a la tarda les panotxes de blat de moro rostides amb una mica d'oli i sal i, a la nit, un dia mullate, l'altre sang amb ceba, bull, budellet o un bon espencant. 

      Ens enllumenàvem amb un cresol de carbur que feia pudor, dormíem en matalassos de borra o pallots, però érem feliços com mai ...

      Ara la cadira de la meva àvia encara espera que arribi la seva propietària, anhela sentir de nou el seu pes, perquè si no, se sent inútil. Però l'àvia ja no hi és, ni el seu marit, ni el seu fill ... no poden ocupar cap cadira de cap lloc. 

     Ella espera sense comprendre perquè ja ningú la visita, ningú requereix dels seus favors. Se sent com un trasto inútil i s'avergonyeix de ser vella. Mira al seu voltant i es consola, perquè el mateix li passa a tota la casa que antany va estar plena de vida. Ara contempla les habitacions buides i els mobles trencats: tot s'està destruint ... 

    Però de qui és la culpa. Serà que el temps tot ho oblida ... o serà per aquestes monstruoses cases que han crescut al seu costat, rodejant-la i deixant-la empresonada enmig d'un lloc ple de cadenes i runes. 

 

     No pot veure el senial, però l'hort és erm. És que ja no li serveix a una família per poder viure conreant patates, moniatos, cacauets ...?

      El senial ha desaparegut perquè els lladres van furtar la seva zinc i, quan ja no quedava res més, van arrencar, primer, les peces de ferro, els engranatges i els calaixos; després les pedres de les piques i de les canals ... tot va anar a parar a mans de gent estrangera per decorar els seus jardins.

    Coses de la globalització i de l'especulació.  

Totes les fotos a la devessa de la Platja d'Aigüa Morta. Autor: Gonçal Vicenç