Les plantes de les bruixes

     L' "arrel de la bogeria" (Mandragora officinarum) recorda un cos humà, per això es creia que la mandràgora contenia un esperit que portava fortuna i protecció contra el mal a aquells que la posseïssin o la portessin amb si. No obstant això, desenterrar la planta era un assumpte arriscat. Es pensava que emetia crits esquinçadors al ser arrencada de la terra. Per això, s'aconsellava a la gent que quan l'arrel estigués mig desenterrada portés un gos i lligués l'animal a la planta perquè la arrenqués.

    La mandràgora i altres plantes de la família (Solanaceae) contenen alcaloides que bloquegen l'impuls nerviós, el que pot produir al·lucinacions. Encara que els mecanismes cel·lulars i moleculars de la seva acció no es van explicar fins a finals del segle XX, els efectes farmacològics d'aquestes plantes ja havien estat descrits pels metges grecoromans Dioscòrides (s. I dC.) I Galè (cap 129-199) i, a partir del s. XVI, per autors de llibres sobre herbes medicinals en llengües locals.

     Les plantes belladona (Atropa belladonna) i jusquiam negre (Hyoscyamus niger) són autòctones del nord i centre d'Europa i per això estaven fàcilment disponibles tant per al seu ús medicinal com per el seu abús com estupefaents o verins. Després del descobriment d'Amèrica arriba a Europa l'estramoni (Datura stramonium), de la família de les solanàcies.

Herba mora (Solanum nigrum). Fot: Gonçal Vicens

Dulcamara (Solanum dulcamara). Fot: Gonçal Vicens

Belladona (Atropa belladonna)

Jusquiam negre (Hyoscyamus niger)

     Només la literatura dels inquisidors i jutges és la que ens informa dels denominats "ungüents de bruixa", que segons ells, s'utilitzaven per empastifar les escombres o cadires que eren indispensables per viatjar per l'aire i dansar en l'aquelarre. Segons es diu, els acusats rebien aquestes ungüents directament del Diable o d'una dona que formava part del cercle de bruixes. En empastifar el pal de l'escombra i muntar damunt d'ell, els alcaloides continguts en l'ungüent passava al reg sanguini a través de la mucosa de la vulva de la bruixa.

     

Calèndula campestre

Honestedat perenne L. rediviva

Revetlla officinalis

      Encara que es creia que aquestes plantes tenien poders màgics, eren relativament innòcues, segons Hartlieb (El llibre de totes les arts prohibides, capítol 32, Munic 1456), que a més era teòleg i tractava de provar que la bruixeria i la màgia eren mentida. Va poder, per tant, haver omès els components narcòtics a propòsit. No obstant això, altres metges, la majoria d'ells diversos segles després, van citar plantes molt tòxiques com l'acònit (Aconitum napellus), cicuta (Coniummaculatum) i cascall, o planta de l'opi, (Papaver somniferum) com a ingredients de les medicines de les bruixes .

Mercurials annua

Barbajove (Anthyllis barba-jovis L)

Adiantum capillus-veneris. Fot: Gonçal Vicens

      Sobre el supòsit vol de les bruixes hem trobat les següents receptes i ungüents, com els de Heinrich Kramer i Institoris en el Malleus Maleficarum (PDF), Estrasburg, 1486, cap. II: "La manera de volar és el següent: com està clar de l'anterior, les bruixes han de preparar un bàlsam amb membres cuits de nens, sobretot d'aquells als que matessin abans de ser batejats, i refregar sobre les cadires o els trossos de fusta seguint les instruccions del dimoni, després de la qual cosa immediatament s'elevaran pels aires ... "

Podeu descarregar-vos el llibre PDF aquí

     El metge Johannes Hartlieb, per explicar en 1456 les set arts màgiques al duc Johann de Brandenburg-Kulmbach, nomena sis plantes necessàries per a la preparació del unguentum pharelis, el que serveix per volar per l'aire. Cada planta es recull el dia de la setmana a la qual pertany la planta. Diumenge es recull Calèndula campestre, anomenada solsequium pels romans per indicar que segueix al sol; Lunaria rediviva o moneda del Papa, dilluns; revetlla el dimarts; mercurials el dimecres; barbajove (Anthyllis barba-jovis L) el dijous; Adiantum capillus-veneris el divendres. Totes es barregen amb una gran quantitat de sang d'aus domèstiques i mantega de porc (Johannes Hartlieb, El llibre de totes les arts prohibides, capítol 32, Munic 1456).

    Etnòlegs del segle XX, recreant aquests ungüents i aplicant-los a la pell, van experimentar realment al· ucinacions pertorbadores amb tots els efectes secundaris sobre el sistema nerviós que esperaria un farmacòleg actual. El més famós va ser l'experiment de Will-Erich Peuckert, de Göttingen, Alemanya, qui es va untar el cos amb un ungüent de jusquiam, estramoni, napelo, belladona i rosella, d'acord amb una recepta de Giambattista della Porta, i va registrar les seves vivències:

      "Davant els meus ulls ballaven primer cares terriblement deformades d'éssers humans. Després vaig tenir de sobte la sensació de volar milles i milles per l'aire. El vol es va veure interromput diverses vegades per profundes caigudes. Al final vaig veure la imatge d'una orgia amb grotescs disbarats sensorials". 

     També el biòleg Wilhelm Mrsich va tenir en una d'aquestes proves una trobada amb figures diabòliques i libidinoses lucinacions que ell va comparar amb l'experiència sensorial de Tannhäuser a la muntanya de Venus, i finalment fins i tot li va semblar volar a una orgia de bruixes.

Acònit (Aconitum napellus)

Cicuta (Conium maculatum)

Cascall (Papaver somniferum)

     A Alemanya es va utilitzar el jusquiam negre per augmentar l'efecte embriagador de la cervesa, sent prohibit en 1507. El nom de belladona al·ludeix a la pràctica de les dones italianes del Renaixement de dilatar amb gotes d'aquesta planta les seves pupil·les per semblar més atractives sexualment.

     Avui en dia, l'acció de la belladona, el jusquiam i l'estramoni es coneix a nivell molecular. Totes contenen els alcaloides atropina i escopolamina. Sota l'estimulació parasimpàtica, el cor batega més lent, la musculatura llisa (els músculs involuntaris dels òrgans interns) es contreu, es produeixen sucs digestius i les glàndules produeixen fluids aquosos (saliva, llàgrimes, mucus bronquial). El neurotransmissor acetilcolina acobla el seu senyal nerviós a les cèl·lules efectores activant receptors muscarínics que, al seu torn, provoquen canvis dins de la cèl·lula que es relacionen amb la resposta fisiològica de l'òrgan. Per exemple, augmenta la concentració intracel·lular de Ca2+, que cal per a la contracció muscular i la secreció. 

      Químicament, l'atropina i l'escopolamina s'assemblen a l'acetilcolina. També s'uneixen a receptors muscarínics però no estimulen la cèl·lula (és a dir, actuen com antagonistes). D'aquesta manera, la transmissió nerviosa es bloqueja. Com l'acetilcolina és també un important neurotransmissor en el cervell, l'antagonisme sobre els receptors muscarínics té efectes a nivell central. A dosis baixes (0,5-1 mg), l'atropina produeix una excitació mitjana, mentre que l'escopolamina produeix somnolència, cansament, absència de somnis al dormir i eufòria. La ingestió de dosis altes produeix agitació i al·lucinacions. L'enverinament amb uns 10 mg d'atropina (o amb menys en nens) condueix a la depressió central de les funcions vitals, que pot progressar fins a portar al coma, col · lapse circulatori i aturada respiratòria (Explicació de Angelika Borsch-Haubold, farmacèutica i farmacòloga de l'Escola Tècnica Superior Weihenstephan a Freising, Alemanya). 

     La Dra. Angelika Borsch-Haubold, farmacèutica i farmacòloga experimentada, dóna classes habitualment a l'Escola Tècnica Superior Weihenstephan a Freising (Freising), Alemanya. Origen del recurs: Science in School.

Òrgan	Acetilcolina	Atropina, escopolamina
Ulls	contracció de l'esfínter muscular; contracció del múscul ciliar per a la visió de prop; + Secreció de les glàndules lacrimals	dilatació de la pupil · la (midriasi); visió propera borrosa (cicloplegia); ull sec
Cor	- ritme cardíac; - contractilitat	+ ritme cardíac (taquicàrdia); aritmies cardíaques
Pulmons	contracció de les musculatures traqueal i bronquial; + Secreció de les glàndules bronquials (mucositat aquosa)	dilatació dels bronquíols; - Secreció: membranes mucoses seques
Estómac Intestí	+ To i motilitat; relaxació d'esfínters; + Secreció de les glàndules digestives	- Activitat motora - Funció secretora
Bufeta urinària	contracció dels músculs de la paret de la bufeta; relaxació de l'esfínter muscular	dificultat per orinar
Pell	+ Secreció de les glàndules sudorípares	- Sudoració: pell enrogida, calenta, seca (temperatura corporal)
Boca	+ Secreció aquosa de saliva	boca seca, dificultat per empassar, set
Cervell	la medul · la i els centres nerviosos superiors controlen el nervi vague	agitació i fatiga, dolor de cap; lucinacions, deliri seguit de: coma, col · lapse circulatori i aturada respiratòria

Taula 1: Efectes del neurotransmissor acetilcolina i dels blocadors del receptor muscarínic atropina i escopolamina

Podeu descarregar-vos el llibre aquí

       El llibre de Leonhart Fuchs, New Kreüterbuch (Nou llibre d'herbes), Basilea, 1543 ens dóna una idea de com utilitzaven els vilatans aquestes plantes medicinals. Els fruits de la mandràgora s'havia de provar, però no ingerir, per treure l'insomni. Diu que no cal confondre la dulcamara amb la belladona, a la qual nomena com "solano furiós", ja que aquesta planta és mortífera i produeix bogeria i estupidesa. El jusquiam era conegut com "fava de porcs" i s'aplicava fresc o barrejat amb ordi maltejat per treure mals de cap, aplicant com un cataplasma sobre els ulls plorosos i adolorits del pacient. L'oli de les seves llavors es col·locava a les orelles per treure el dolor; banyar-se els peus amb jusquiam produïa son; mantenir dintre de la boca la seva arrel bullida amb vinagre eliminava el dolor de les dents. 

      "En resum / les fulles verdes del jusquiam / les llavors / i el suc / que no només tornen a l'home boig i estúpid / sinó també a les bèsties / no s'han d'usar internament / sinó només externament per treure el dolor / i atreure el son / i si s'usen, només amb molta mesura "(Leonhart Fuchs).

      L'atropina, l'escopolamina i els seus anàlegs sintètics s'usen en medicina, principalment per inhibir el sistema nerviós parasimpàtic. S'apliquen localment aquestes substàncies (gotes oculars per examinar la retina, inhalació per malalties respiratòries), o es fabriquen amb ells fàrmacs que redueixen la secreció àcida gàstrica per tractar les úlceres pèptica i duodenal.

     Les gotes oculars que contenen atropina, escopolamina, homatropina o tropicamida s'utilitzen per dilatar la pupil·la quan s'examina la retina. Els efectes secundaris en l'ull són fotosensibilitat i visió borrosa. La pirenzepina, antagonista específic del receptor muscarínic M1, inhibeix selectivament la secreció àcida gàstrica i s'utilitza per tractar les úlceres gàstriques. No obstant això, pot produir boca seca, visió borrosa, fotofòbia i dificultats per a orinar. El bromur d'ipratropi dilata la musculatura llisa del tracte respiratori i alleuja els símptomes de l'asma. Aquest compost és un anàleg ionitzat de l'atropina. Això evita que aquesta substància arribi al cervell i elimina els efectes secundaris centrals. La seva aplicació local per inhalació en forma d'aerosol també ajuda a reduir els efectes no desitjats.

       Bloquejar l'acció de l'acetilcolina també millora les alteracions motores de la malaltia de Parkinson. La benztropina o difenhidramina s'utilitza contra els símptomes lleus de la malaltia de Parkinson o com a tractament accessori a la teràpia amb dopamina contra aquesta malaltia. Els seus efectes adversos són: restrenyiment, retenció urinària i visió borrosa. A més, en persones grans es poden produir sedació i confusió mental. L'escopolamina és molt efectiva quan s'utilitza de forma preventiva per evitar els marejos. Això és un efecte central d'aquest alcaloide de la belladona. La droga s'incorpora a un sistema adhesiu multicapes i es posa directament sobre la pell. Els efectes secundaris més comuns són: boca seca, somnolència i visió borrosa. Són rars els episodis psicòtics.

       No obstant això, després de la introducció de drogues que actuen més específicament sobre el metabolisme de la dopamina, els derivats de l'atropina només s'usen per tractar símptomes primerencs o com a teràpia addicional. En l'actualitat, l'ús més important de l'atropina és com antídot contra l'enverinament per l'alcaloide muscarina (present en certes bolets) o per insecticides organofosforats. Aquestes substàncies sobreestimulen el sistema parasimpàtic. Per antagonitzar els efectes tòxics, l'atropina s'injecta fins durant 48 hores. El metge monitoritza atentament al pacient, posant-li noves injeccions tan aviat com reapareixen els símptomes muscarínics, però no molt seguides per evitar la intoxicació per atropina.

Els ingredients dels ungüents de les bruixes

Productos vegetales	Probable planta madre
Aconito	Aconitum napellus
agrimonia	Agrimonia eupatoria
asafétida	Férula asafétida
barbudo cizaña,	Lolium temulentum
raigrás	Lolium multiflorum
la nuez de betel (negro)	Areca catechu
sabanillo	Conyzasp.
marrubio negro	Ballota nigra
Lunaria menor	Botrychium lunaria
cálamo	Acorus calamus
celidonia	Chelidonium majus
apio (salvaje)	Apium graveolens
Perejil loco	Aethusa cynapium
cicuta	Cicuta virosa, Conium maculatum [Syn. Cicuta maculata Gaertn.]
Bocado del diablo, escabiosa	Succisa pratensis
sangre de dragón, drago	Dracaena cinnabari
Matamoscas, Agárico	Amanita muscaria
cáñamo	Cannabis sativa
beleño	Hyoscyamus niger
lirio	Iris sp.
Adormidera	Papaver somniferum
mandrágora	Mandragora spp.
berro	Nasturtium sp.
solanáceas	Solanum spp.
olíbano	resina de Boswellia sacra
incienso	Boswellia spp.
el opio thebaicum	opio de Papaver somniferum
Melantbion	papaver niger
Rosella	Papaver rhoeas
pastinaca	Pastinaca sp.
Fresa estéril	Potentilla sp. (?)
pimienta	Piper nigrum
olmo	Populus nigra
verdolaga	Portulaca sp.
azafrán	Crocus sativus
apio	Apium graveolens
Pasta de Esmirna	opio
Solano, Solanum	Solanum somniferum
estramonio	Datura stramonium
Bufera, ginseng indio, oroval	Withania somnifera
belladona	Atropa belladona
Hollín, tizón de los cereales	Claviceps purpurea
euforbio	Euphorbia spp.
Cálamo aromático	Acorus calamus
tabaco	Nicotiana tabacum
Escopolia	Scopolia carniolica
tormentilla	Potentilla spp.
verbena	Verbena officinalis
nenúfar	Nymphaea alba
Botellera, nenúfar amarillo	Nuphar lutea
agua de Merck	Apium graveolens o Siumsp.
Eléboro blanco	Veratrum album
Eléboro, rosa de navidad	Helleborus spp.
lechuga silvestre	Lactuca virosa, Lactuca
lechuga	Lactuca sativa
planta de lobo, aconito	Aconitum spp.
tejo	Taxus baccata

Substàncies al·lucinògenes

      Un cop acabat de perfilar l'estereotip de l'aquelarre, podem trobar postures divergents entre els seus elaboradors (aquesta afirmació s'efectua així, perquè correspon a la part dotzena d'un estudi global sobre la bruixeria):

      a). Quan va estar completa la imatge de l'aquelarre, els inquisidors i jutges van creure que els esdeveniments descrits per les dones eren físics i reals.

       b). Només van discrepar les veus que basades en el Cànon Episcopi veien les bruixes i els bruixots com  unes víctimes d'il·lusions demoníaques.

      c). Al segle XVI homes de ciència com Cardano o Della Porta afirmaren que les transformacions en animals, vols, aparicions del diable... només eren efecte de la desnutrició o de l'ús de substàncies al·lucinatòries contingudes en coccions vegetals o ungüents.

     En canvi, Carlo Ginzburg diu que cap substància al·lucinògena, cap tècnica extàtica, poden produir la representació d'experiències tan complexes. Anna Armengol, després d'analitzar les suposades pocions de les bruixes, també afirma que tenien poca efectivitat.

Sègol banyut

      Vegem el cas del sègol banyut (Claviceps purpurea), un fong que en les primaveres plujoses cobreix el sègol d'excrescències negroses. Les epidèmies d'ergotisme (ergot en anglès i francès) provoquen convulsions, atacs violentíssims semblants a l'epilèpsia, pèrdua del sentit durant sis o vuit hores, cangrenes automutilants... En la medicina popular s'utilitzava com a abortiu i com antihemorràgic, per accelerar el part. El seu consum com alucinógen feia que les persones caiguessin dormits en un profund somni, acabat el paroxisme, es despertaven i parlaven de visions diverses. 

     En 1953 va ser sintetitzat l'àcid lisèrgic dietilamida (LSD). Se li coneix com blat boig, sègol borratxo... S'han fet transformacions mítiques del fong, parlant als nens alemanys d'éssers espantosos com el llop o gos del sègol, o dent de llop. La hipòtesi que la banya del sègol fos utilitzat per aconseguir estats de pèrdua o d'alteració de la consciència no és versemblant per Ginzburg, ja que assegura que la gent temia el seu ús i els seus efectes.

Sègol banyut (Claviceps purpurea)

     En la vessant suïssa dels Alps, un jove de Berna va confessar a Meter von Greyerz que qui volia formar part de la secta brujesca havia de beure una beguda continguda en un bot, però sense especificar si produïa una experiència extásica o no. No obstant això, s'insisteix o se suggereix una connexió entre el consum de substàncies psicotròpiques i les al·lucinacions de les bruixes i licantrops.

      En els antics llibres de la vella cultura de l'altiplà iranià es parla d'una substància o planta de la qual s'extreia una beguda anomenada haoma, coneguda en els llibres vedes com soma. Al principi es va identificar amb la marihuana, però ara es pressuposa que seria el fong amanita muscaria. Beure el suc barrejat amb aigua produïa visions, però més eficaç era, encara, si es bevia l'orina del primer a consumir-lo. Els xamans siberians ho utilitzaven per les seves cerimònies. El fong creix amb avets i els bedolls, arbres que li donen suport i que han estat considerats com "arbres de la vida". El seu consum s'utilitzava per assolir una condició extásica. La paraula sànscrita Pangu amb què es designa el fong, significa coix o esguerrat. La paraula francesa bò remet a bot (esguerrat) o bot (gripau).

 Fong-gripau, anomalia ambulatòria

       Continuant amb el gripau, veiem que els danesos i noruecs, com els bretons, cridaven al fong conegut com Amanita muscaria barret de gripau, a la zona bavaresa d'Alemanya es referien a ell com excrement de gripau, els anglosaxons ho cridaven toadstool (gripau) , en francès Crapaud (gripau), en Galícia pa de gripau...

    El gripau, com els fongs, són visceralment temuts en moltes poblacions d'Euràsia, a qui els produeix repugnància. Un nom comú per al gripau en el folklore europeu és de de "coix" a causa dels seus peus zambos. Dionisio significa "déu coix". Satanàs és un esperit gairebé diví o maligne, però també és un baldat, la seva deformitat consisteix a tenir un peu de pal o un peu distès. En francès antic Satanàs sovint era anomenat simplement "le bot", el que en l'actualitat és pied bot o "peu de pal". El nom le bot també servia per "gripau" i per l'Amanita muscaria, a la qual els francesos anomenen crapudin o la fausse orange (nom del bolet). 

     És a dir, ens tornem a trobar a una-cama: ekapad, huracà, auf einem Bein. Fa uns 6000 anys, quan encara existia una llengua uraliana comuna, existien un grup de paraules que designaven tant a l'Amanita muscaria com als fongs en general. Però, també a la pèrdua de consciència, al tambor xamànic... Totes elles derivaven l'arrel -pon . Aquesta arrel torna a aflorar a la paraula de l'antic idioma uralià paggala que significa bogeria, en la paraula sànscrita pangúcon la qual designa al fong, que significa coix o esguerrat. 

Bufo bufo spinosus - Gripau comú. Fot: Sargantanes i Dragons

      Veiem que es perfila una relació entre els tres elements: fong, gripau i anomalia ambulatòria. Però també hi ha noms que identifiquen al gripau amb "sabata", "xancleta" i altres, en els dialectes del nord d'Itàlia. L'afinitat fong-gripau la trobem a la Xina, on l'Amanita muscaria és diu fong-gripau, en França se li diu crapaudin derivat de Crapaud (gripau) i pin d'crapâ, que significa pa de gripau. Fongs gripaus són anomenats els fongs no comestibles a Eslovàquia i Ucraïna. Des de la Itàlia septentrional fins a Alemanya, Ucraïna i Polònia el gripau és designat com a fada, bruixa, i mag. Pel que sembla, també el gripau, com l'Amanita muscaria i les anomalies ambulatòries, constitueixen un tràmit simbòlic amb l'invisible. Una mica de part en això el té la bufotenina, substància psicotròpica de la pell de gripau.

Adoració d'un fong o d'un fal·lus?. Art hindú

      Hem vist com les confessions reflecteixen els models proposats pels inquisidors. A les confessions obtingudes de les bruixes europees hi ha poquíssims i anòmals casos en què sorgeixen descripcions d'èxtasi de tipus xamànic, i en elles l'Amanita muscaria no figura. La seva absència en els processos de bruixeria europeus és subratllada pel mateix R. Gordon Wasson en Soma. Només un cas de dubte, al Piemont a finals del segle XIV, una dona distribueix una beguda entre els que participen en una orgia ritual. La beguda estava feta amb el fem d'un gran gripau que la dona tenia sota el llit. Aquest excrement de gripau podria ser una distorsió de fongs gripaus, és a dir, del nom vulgar de l'Amanita muscaria. Aquest fong està associat a arbres com l'avet i el bedoll, que creixen a les muntanyes europees. Els processos per bruixeria van ser especialment freqüents en els Alps, en el Jura i als Pirineus.

DE BORHEGI, S. F. 1961. Shark teeth, stingray spines and shark

fishing in ancient Mexico and Central America. Southwest J.

Anthropology 17(3).

        L'existència d'una substància al · lucinògena no prova que la mateixa fos utilitzada de manera conscient. No obstant això, nosaltres hem demostrat ací una relació entre excrement de gripau i un fong molt utilitzat pels xamans siberians. Les anomalies ambulatòries les hem relacionat amb el mateix fong, al qual moltes cultures designen com una-cama: ekapad, huracà, auf einemBein, esciápodes...

Un esciápode. De Les Cròniques de Nuremberg (1493).

     En mitologia s'utilitza l'associació simbòlica entre anomalia ambulatòria i la persona que ha visitat el més enllà, és a dir, que ha estat entre els morts i ha tornat al món dels vius. El tema ho estudiarem en més profunditat en l'apartat corresponent. Moltes de les anàlisis de les receptes donades per les bruixes per untures voladores contenen només elements inerts, com la sang de ratpenat i el sutge, pel que Brian P. Levack pensa que aquests ungüents de les bruixes haurien de considerar-se producte d'un folklore ingenu o de la teoria demonológica i no com a substàncies psicotròpiques eficaços.

 Bibliografia

-Behringer, Wolfgang (2001) Hexen und Hexenprozesse in Deutschland. Munich, Germany: Deutscher Taschenbuch Verlag

-Fuchs, Leonhart (1543) New Kreüterbuch. Basel, Switzerland: Durch M. Isingrin.

Leonhart Fuchs (o Leonardo Fuchs) (Wemding , 17 de enero de 1501 -Tübingen, 10 de mayo de 1566) fue un médico alemán y uno de los tres padres fundadores de la farmacognosia, junto con Otto Brunfels y Hieronymus Bock.

-Fuchs, Leonhart (1557) De historia stirpium commentarii insignes. La edición española se tituló Historia de yervas, y plantas / de Leonardo Fuchsio Aleman … con los nombres griegos, latinos y españoles. Traduzidos nuevamente en Español por Juan Jarava Medico y Philosopho con sus virtudes y propiedades, y uso de llas, y juntamente con sus figuras pintadas al vivo, Anvers: Por los herederos de Arnaldo Byrcman for J. Lacio, 1557.

-Hardman JG, Limbird LI, Goodman Gilman A (eds; 2001) Goodman & Gilman s The Pharmacological Basis of Therapeutics, 10th Edition. New York, NY, USA: McGraw-Hill

-Hartlieb J (1989) Das Buch aller verbotenen Künste, translated by Eisermann F, Graf E. Ahlerstedt, Germany: Param

-Institoris H (1982) Malleus Maleficarum, traduït al castellà per Floreal Maza. Ediciones Orión. PDF

-Scherf G (2002) Zauberpflanzen - Hexenkräuter. Munich, Germany: BLV

La Velleta Verda, Pego 2013