A la recerca del temps perdut

Valentin Louis Georges Eugène Marcel Proust, més conegut com a Marcel Proust, (Barri d'Auteuil, París, 1871 - París, 1922)

     L'any 1907 Proust es va recloure -durant quinze anys-  a la seva habitació, folrada de suro, en el segon pis del número 102 del Boulevard Haussmann, on es va traslladar el 27 desembre 1906 després de la mort dels seus pares; va deixar aquest pis el 1919. Amb les portes tancades, Proust no parà d'escriure, amb constants correccions i supressions. Més de dos-cents personatges reviuen sota la seva ploma, i abasta quatre generacions.

      A l'any següent, el 30 de maig, Proust perdé en un accident aeri el seu amic i secretari, Alfred Agostinelli. Aquest dolor, expressat per escrit, apareix en algunes de les pàgines de La recherche. L’escriptor era homosexual, cosa inconfessable en aquella societat, el que li va causar problemes afectius en no poder confessar els seus gustos sexuals; no obstant, la seva tendència sexual resta latent en gran part de l'obra, un immensa manifestació de la seva visió particular de la vida, plasmada al llarg de set toms amb gairebé tres mil pàgines, en la qual l'autor passa de la descripció més mundana de la societat contemporània a l'exploració minuciosa de la ment humana.

     Aquestes reflexions no venen a compte perquè aquest any sigui un aniversari especial per als lletraferits de l’univers, ja que han transcorregut cent anys de la publicació de A la recerca del temps perdut -l’obra de la que parlaven sense anomenar-la-. Més bé, hem van sorgir les ganes de rememorar a Proust fa pocs dies quan baixava a la mar i vaig veure la caseta de la Ferrònima, al costat dels xops de les sorts de l’Amerador.

     Tots hem sentit parlar de la “magdalena de Proust”  i l’exemple empipador de que el seu perfum ens recordés a una persona propera, normalment, als nostres pares difunts. O que algun aliment t'hagi suggerit un sabor familiar de la teva infantessa i t'hagi fet entrar en un estat de malenconia. Aquest fenomen, que associa una experiència sensorial amb un record, es coneix com l'efecte 'Magdalena de Proust'. El conegut passatge en què Proust fa referència a la seva magdalena apareix en el primer tom de la seva obra Pel camí de Swann. Versa així:

     "En el mateix instant en que aquest glop de te barrejat amb gust de pastís va tocar el meu paladar ... el record es va fer present ... Era el mateix gust d'aquella magdalena que la meva tia em feia els dissabtes al matí. Tan aviat com reconèixer els sabors d'aquella magdalena ... va aparèixer la casa grisa i la seva façana, i amb la casa la ciutat, la plaça a la qual m'enviava abans del migdia, els carrers ... ".

     D'aquesta manera, Proust vol mostrar la seva percepció d'una realitat que només té sentit a través de l'experiència sensorial. Aquesta memòria involuntària, que ens retrotrau a moments del passat, és la que dóna autenticitat a la vida i ens omple de felicitat i plenitud.

      Doncs quelcom paregut vaig experimentar al contemplar la casa de la Ferònima: de sobte hem vaig veure muntat al carro del meu avi, estibat per una petita haca que li deien “Bonica”, fent camí cap al Cabessols en companyia de la meva avia i els meus cosins.

      Vaig contemplar, esborrallades per les boires de la memòria, aquella partida de terra gris al costat de la sèquia; el meu avi regant el panís mentre l’haqueta donava voltes per la sínia i la meva àvia recollia de terra pometes roges d'una enorme pomera que hi havia a mitat de l'hort . També em vaig poder veure a mi i als meus cosins pescant samarucs de la sèquia amb una canya, un fil de cosir i una molla de caragolí “avellanenc”.

Casa Ferrònimes

Aljub Ferrònimes

Aljub Ferrònimes

Casup Sorts de l’Amerador

Casup Sorts de l’Amerador

Sènia del Casup Sorts de l’Amerador

Sifonada de la casa de Ferronimes

Casa Ferrònimes

Casa Ferrònimes

     Per a molts lectors desatents o vertiginosos Marcel Proust esdevé una mena d’escriptor anti-sistema i, això, doncs, perquè la seva lectura exigeix paciència (va estar quinze anys meditant-la) i, per damunt de tot, saber que Proust va fondre els principis d’observació empírica amb els records de la memòria i la sensualitat. Avui en dia els mitjans de comunicació ho han de resumir tot, breument, superficialment, guisant una sopa inconsumible, només apta per al consum de masses i la literatura kleenes d’usar i tirar que promouen les grans superfícies comercials.

      Una vegada morts els pares, la seva família el va rebutjar per la seva homosexualitat, sobre tot la beata de la seva germana. L’escriptora italiana Lorenza Foschini reconstrueix a L’ abric de Proust les aventures del bibliòfil, fetitxista, proustià i perfumer Jacques Guérin en el seu afany per recol·lectar les pertinences de Proust.

L’abric de Marcel Proust

El seu màxim tresor acaba sent el desgastat abric de l'escriptor francès que desencadena la reconstrucció d'una història d'amor tan obstinada com gairebé totes: la de Guérin cap als objectes de l'home que va admirar més que a ningú en el món.

     Jacques Guérin, un magnat de perfum parisenc, que estava obsessionat amb l'obra de Marcel Proust, el 1929 va conèixer a la família de Proust, només per descobrir que tenien la intenció de destruir quaderns de l'autor, cartes i manuscrits. Guérin, amb suborns i adulacions, va aconseguir congraciar-se amb els nefastos hereus de Proust i va acumular una col·lecció d'objectes i manuscrits de Proust, salvant-lo de la destrucció.

Aquest excèntric va ser capaç de salvar els papers importants que van ofendre a la respectabilitat burgesa de la germana beata de Proust la qual, sense cap dubte, trobaria molt coents els gustos i la conducta del seu germà, pel que a tot preu, volia amagar i destruir la memòria del germà per preservar la seva respectabilitat burgesa, és a dir, la seva mediocritat, la seva falsedat, la seva hipocresia i la seva manca d'intel·ligència. Després de la mort de Proust, la seva família va començar a destruir i vendre deliberadament els seus quaderns, cartes, manuscrits, mobiliari i efectes personals.

     L'homosexualitat de Proust el va aïllar com una paret invisible i infranquejable. Manca de voluntat de la seva família per entendre el que va conduir a una història de silenci que es va transformar en rancor. Això explica –en certa mesura-  els actes de vandalisme dels seus parents quan van destruir els seus papers i els seus mobles abandonats.

      El tema que tractem es com una gran passió que mou la vida de l’escriptor, acaba col·locant-lo fora de la pròpia vida. Les vicissituds de les vides alienes serveixen per construir la nostra identitat i, en aquest llibre de Lorenza Foschini, es vinculen l'homosexualitat de Proust amb la de Guérin. La vivència problemàtica del homoerotisme d’un dels seus membres, a més amb projecció pública, fa que les seves famílies burgeses anhelen encobrir amb el secret, potser l'ocultació, la vida del seu parent, en aquest cas, Marcel Proust. Amb les cremes purificadores de les seves notes, dels seus apunts, intentaran netejar el “bon nom” de la seva família que, per altra banda, serien completament desconeguts si no fos per l’escriptor. Hi ha famílies que salvaguarden la seva fama de qualsevol esquitxada sodomita clicant un pervers sentit de la rectitud. Aquesta història la vaig llegir a The Paris Review en un article titulat En busca del abrigo de Proust de  Stephanie LaCava.

Jacques Guérin

      “El bibliòfil col·lecciona objectes del seu escriptor amat per el poder evocador d’aquests,  cosa que es converteix en la justificació del col·leccionisme. L'escriptura fixa una memòria que cristal·litza al contemplar un objecte, el llibre -segons Proust, estoig de l'ànima de l'escriptor-. La bibliofília seria un pleonasme del fetitxisme en el seu procés de fixació doble de la memòria: primer, l'escriptura gairebé converteix en fetitxe la vida, després, el col·leccionista fa del llibre un fetitxe que està ple de fetitxes: trossos de vida, records, dissecats o embellits, dins dels estoigs per als bijoux”, escriu Marta Sanz en l’article Un repaso maligno por algunas de las intimidades de Marcel Proust en el diari online de dretes i lliberal, El Confidencial.

      Aquest repàs maligne surt de les declaracions que fa la criada de Proust, una dona nomenada Céleste Albaret, que opera amb una subtilesa gairebé maquiavèl·lica: diu que Proust no és drogoaddicte, com afirmen alguns maldients, i no obstant això el retrata prenent Veronal per dormir i cafeïna per despertar... En el capítol de les malifetes que la Albaret, com heroïna salvadora, s'entesta a desfer se situa la refutació de l'homosexualitat de Proust. També el sadomasoquisme o les tortures a animals que suposadament va protagonitzar a la casa de Le Cruziat formarien part, segons Céleste, del procés de documentació per a l'escriptura. El lector sospita que, si la Albaret aspirava a protegir la fama de Proust, potser hauria estat més sensat córrer un espès vel sobre aquest assumpte.

Céleste Albaret

     En el retrat de Proust, el seu procés creatiu, la construcció dels personatges, la seva amistat amb personalitats de l'època o el seu bon gust musical es combinen amb la dissecció de les seves petites misèries hipocondríaques, dels medicaments que descansen sobre la seva tauleta de nit. Malgrat les mentides per encobrir veritats o les veritats per anul·lar mentides, al final, les paraules de Céleste aconsegueixen que la imatge de Proust aparegui una mica més nítida al fons del mirall ...

     El cop mes for de la seva vida va ser la mort del seus pares, que va acabar deteriorant la seva ja fràgil salut a causa del seu asma. Vivia al número 44 de la rue de l'Amiral Hamelin, a París. Treballà molt intensament; dormia de dia i sortia, molt rarament, només a la nit i sovint sopava al Ritz, ja fos sol o amb amics. Vivia enclaustrat i treballava fins a l'extenuació en la seva obra principal, A la recerca del temps perdut, que s'anà publicant entre 1913 i 1927; és a dir, en part, és una obra a títol pòstum.

      El primer volum s'edità per compte del propi autor a les Éditions Grasset després que l'editorial Gallimard l'hagués rebutjat, malgrat els esforços del príncep Antoine Bibesco perquè fos publicada; Gallimard seguia els criteris d'André Gide. El llibre va ser un gran èxit i l'editorial Gallimard va rectificar i també va disculpar-se amb Proust per tal de poder publicar el segon volum, À l'ombre des jeunes filles en fleurs, que va valdre a Proust el premi Goncourt de 1919. Gide, més tard, també s disculparia.

       Treballà sense descans per escriure els cinc llibres següents de La recerca, fins el 1922. Morí d'esgotament el 18 de novembre de 1922, a causa d'una bronquitis mal curada; es va negar a rebre tractament mèdic, segons va explicar en les memòries, Monsieur Proust, Céleste Albaret, la que va ser ajudant personal de Proust durant els últims nou anys de vida. Marcel Proust fou enterrat al cementiri Père Lachaise de París, amb honors militars, ja que Proust era un cavaller de la Legió d'Honor.

     La seva obra ha estat traduïda al català per Manel Pla, Jaume Vidal Alcover (amb Maria Aurèlia Capmany), Anna Casassas, J. Bofill i Ferro, Joan Casas, Josep M. Pinto i Valèria Gaillard.