Les migracions germàniques

1. INTRODUCCIÓ.
      
     Anem a estudiar l'arribada massiva dels anomenats bàrbars, gent necessitada d'aliments i de bon clima, que es van atrevir a envair les terres de l'Imperi Romà, sens dubte, perquè temien més als que els empenyien: els huns.


      Els huns era una confederació de tribus euroasiàtiques units per una aristocràcia que parlava una llengua túrquica. Els huns van aparèixer a Europa al segle IV, i van aconseguir el seu apogeu sota el comandament d'Àtila.



      Les cròniques de l'antiga Xina anomenen al poble els xiongnu, pastors nòmades i guerrers,  que vivien a les estepes de l'Àsia centreoriental, al nord de la Gran Muralla Xina. Molts historiadors moderns pensen que els xiongnu esmentats en les cròniques xineses eren el huns que van aparèixer segles més tard a Europa i va envair l'Imperi romà. 







     Cap a l’any 350, els xiongnu del nord, expulsats de les estepes un segle abans (segurament pels xinesos), es van desplaçar cap a l'oest i van saquejar diverses ciutats en els límits de l'Imperi sassànida, on van ser anomenats xiyon, xiongnu o xionites. Es van assentar a les províncies orientals de l'Imperi persa i van acabar dominant la zona de manera independent, i fins i tot van encunyar moneda. Més tard es van dividir novament en dues branques, els kidarites i els ephtalites (heftalites) o "huns blancs". Els heftalites van entrar en guerra amb els kidarites al segle V i els van forçar a endinsar-se al Punjab, on en 427 van ser derrotats per l'emperador persa Bahram V. Els huns blancs també van envair l'Índia en els anys successius, fins al punt que diversos historiadors creuen que van ser ells els que van ocasionar el declivi i caiguda de l'Imperi Gupta cap al 540.







       Per la seva banda, es suposa que els huns kidarites (regió de Kidara, Pakistan. Wikipedia) es van assentar en les estepes properes al mar Caspi, però una sèrie de sequeres que van assotar la zona en els segles III-IV que els van obligar a abandonar-les i avançar cap a Occident. A mitjan segle IV el rei hun Balamber va atacar el regne dels alans, que en aquests moments s'estenia entre els rius Volga i Don, i va derrotar a aquest poble, obligant-lo a fugir cap al sud-oest. Posteriorment van avançar cap a la conca del Dniéper, on van vèncer als ostrogots en 375: una part d'aquests es va refugiar a les terres dels seus veïns visigots, però la majoria va ser forçada a servir en l'exèrcit hun. Finalment, els huns van creuar el Dniester en 376 i van derrotar també als visigots, que van sol·licitar asil a l'Imperi romà d'Orient. Les terres en poder dels huns s'estenien ja des del mar Caspi fins al Danubi.




Balamber i Atila. Font: Osmanli Devleti i Pedia Kidmak 


Europa abans de l'arribada dels Hunos

     A finals del segle IV circulaven per l’Imperi romà uns rumors alarmants. Un oficial de l'exèrcit imperial, destinat a Tràcia, anomenat Ammià Marcel·lí, va explicar la aterridora aparició a la vora del Danubi d'uns homes que va descriure així:

     “Petits i toscs, imberbes com eunucs, amb unes cares horribles en què a penes poden reconèixer els trets humans. Es podria dir que més que homes són bèsties que caminen sobre dues potes. Porten una casaca de roba folrada amb pell de gat salvatge i pells de cabra al voltant de les cames. I semblen enganxats als seus cavalls. Sobre ells mengen, beuen, dormen reclinats en les crineres, tracten els seus assumptes i emprenen les seves deliberacions. I fins cuinen en aquesta posició, perquè en comptes de coure la carn amb què s'alimenten, es limiten a entibiarla mantenint-la entre la gropa del cavall i els seus propis cuixes. No conreen el camp ni coneixen la casa. Descavalquen només per anar a la trobada de les seves dones i dels seus nens, que segueixen en carros la seva errabunda existència de devastadors” (Rerum Gestarum Libri XXXI –sovint anomenada Histories- pretenia ser una continuació de les obres de Tàcit).


Ammià Marcel·lí. Rerum Gestarum Libri XXXI, sovint anomenada Histories.




Aquest mapa mostra l'enfonsament de l'Imperi Romà al final del segle IV i principi del segle V. Grans ciutats com Augusta Treverorum (Trèveris moderna) i la mateixa Roma van ser saquejades per les forces invasores dels bàrbars. Els historiadors debaten sobre les causes del que ha passat, però un d'ells va ser el sorgiment dels huns a Àsia Central. A mesura que avançaven cap a l'oest, empenyien les diverses tribus germàniques i gòtiques. Aquests, al seu torn, van buscar refugi i saqueig a l'interior de l'Imperi Romà. Font: owje.com



      Però, aquesta es un altra història que esbrinarem mes endavant, tractant de comprendre el per què els huns van arribar a les terres europees i van abandonar el seu lloc habitual de residència: les estepes asiàtiques. Segurament, també van ser empesos per la fam, pel fred, per la sequera, o per tots aquests factors units. A més, podria ser que altres pobles s’afartaren de la seva presència i la seva hostilitat i els perseguissin, provocant la seva emigració.

      Sembla que al segle III el poble Xinès va construir la muralla xinesa per defensar-se dels avantpassats dels huns. La dinastia Hang els va haver d'expulsar, i al llarg del segle IV van estar per les estepes russes fins arribar a les ribes del Danubi, els límits de la civilització Occidental. Una vegada assentats en les estepes properes al mar Caspi, sofriren una sèrie de sequeres que els van obligar a avançar més cap a occident.

     El tema tracta també de la caiguda de l'Imperi Romà, cosa ocorreguda per les contradiccions internes pròpies del sistema d’explotació esclavista, on treballaven una gran quantitat de persones per alimentar a uns pocs paràsits que van adquirir els millors títols, o els més honorables (segons asseguraven aquesta elit de lladres i ganduls als que anomenem patricis). En l'Edat Mitjana els lladres serien els reis, els nobles i l'alt clergat: les seves conquistes eren autèntics espolis d’altres pobles, beneïts per la religió oficial de cadascuna cultura.

     No accepto que aquests sangoneres siguin els protagonistes de la història, perquè no és cert. Ells són les elits que s'aprofiten del poble, res més, i ho solen fer per la força i utilitzant la violència. Les societats avancen per l'esforç quotidià de les classes treballadores i dels pensadors, ja sigui filòsofs o científics, i sobretot, pels tècnics, els inventors i els constructors de maquinària.

     Els emperadors, els papes, els nobles..., les anomenades classes altes, només destaquen pel seu lladronici, per la seva degeneració ètica i moral i per ser uns autèntics assassins que no dubten a matar per preservar el seu estatus social i econòmic.


Font: Educastur

      En aquest començament de la meva peculiar història veurem un ampli espectre d'aquests paràsits, immorals i lladres, encapçalats pels últims emperadors romans i els caps dels pobles germans, com Teodoric, Odoacre, Xilderic... etc.

      Avui en dia, hi ha encara alguns professors d'història que segueixen esquemes d'exposició d'èpoques passades, en què els protagonistes de la història -considerats com els autèntics motors del progrés-, són els nobles i el clergat, és a dir els paràsits i ganduls que viuen del treball aliè. En canvi, als treballadors, els autèntics productors, son anomenades com classes febles, sense saber-se molt be els criteris amb els que classifiquen a les persones, ja que no tenen en compte la posició que ocupen en el sistema productiu. Sembla que utilitzen trams o escales de possessió de béns materials com a barem per a la seva classificació: utilitzen raonaments estadístics, nombres i xifres, sense baremar per a rés el fet de que siguin propietaris o no del mitjans de producció. 




      Aquest primer tema, com venim dient, estudia la transició de les civilitzacions antigues a l’Edat Mitjana, època que ve marcada per la penetració de les tribus germàniques a l'espai geogràfic de l'Imperi Romà. Com a data canònica de la primera invasió se sol citar la de l'any 398, en què els visigots, acabdillats per Alaric van irrompre a Itàlia saquejant els territoris de la vall del Po fins a arribar a Asti, on van assetjar al propi emperador Honori. Només la intervenció de Estilicó, que va oferir a Alaric, en nom de l'emperador oriental Arcadi, el càrrec de magister militum per Ilyricum (governador militar de la província del Lírica), va poder frenar la superioritat militar visigoda.


El soterrament d’Alaric I al riu Busento. “The burial of Alaric in the bed of the Busentinus"(1895) de Heinrich Leutemann (1824-1904). Escanejat per John Clark (Ridpath's Universal History. Section XII, p. 342). Font: Wikipedia

      Ja hem advertit de que, més que una història total, serà un recull de dades cronològiques pròpies de les invasions germàniques. No anem a aprofundir en la història política de l'Imperi Romà, ni ens fixarem en la seva debilitat i el  seu fraccionament. Tan sols ens fixarem en la feblesa de la seva organització militar, reflex d’una mala gestió econòmica i del lladronici i la corrupció entre els seus polítics, cosa que afavorí les penetracions germàniques a partir del segle II dC. Acabarem fent una aproximació al món germà als segles III-V per comprendre el desenvolupament de les migracions.

Comentarios

Entradas populares