La crisi del Baix Imperi
Sembla que la “crisi” són un conjunt de fenòmens i factors que desencadenen
la desintegració de l'antiga Societat Romana. Responen a causes internes i
externes que deslliguen un procés de transició del món antic al món medieval
(feudalisme).
Les manifestacions de la crisi
les trobem en diversos àmbits, com l’economia, la Sociedad, la política, les
mentalitats...
El treball a l'antiga Roma era considerat indigne
Ja des del segle III es
manifesta un retrocés important de la producció esclava. Aquest tipus de
producció resulta rentable mentre l’avituallament de mà d’obra esclava no
minve, gracies a les espoliacions romanes. Però, quan l’ímpetu expansiu i les lladreries
romanes deixen de créixer, la mà d’obra esclava resulta cada vegada més cara. A
més, els esclaus, mal pagats, no son massa productius i tampoc es reprodueixen adequadament
en captiveri. Per altra banda, els petits llauradors que encara hi ha per tot
arreu, son el més productius. Els governants els espremen obligant-los a pagar
forts impostos en espècie per sostindré l’exercit de les fronteres. Molts s’arruïnen
i abandonen els camps, donat les terres als poderosos i buscant la seva
protecció. La gent lliure de les ciutats es converteixen en una plebs
alimentada i sustentada pels diners del Imperi, encara que un gran nombre d’artesans
i jornalers fugen de la ciutat i malviuen vagabundejant pels camins i l'agro de
l'Imperi, engrossint els moviments de protesta social coneguts com bagaudes, un “exèrcit” sense disciplina
ni lleis format per esclaus fugits, bandolers i camperols sense terra que es
rebel·len contra el poder establert.
Detall d’un mosaic de Conimbriga, Portugal. Sembla
una representació d'un rodamón que recorria les vies romanes. Font: ArteHistoria.
Aquesta reculada de la producció
en general (esclaus i llauradors lliures), disminueix l'excedent d’aliments i
altres mercaderies. Al mateix temps, les invasions bàrbares augmenten la inseguretat
de l’Imperi. S’estén el colonato, sistema en el que els
petits propietaris de condició jurídica lliure renuncien a la seva condició, acceptant
la tutela i protecció dels senyors poderosos, entregant les seves terres a
canvi de refugi per la seva família. Augmenta l’autonomia dels grans generals i
dels rics, els quals paguen tard o no paguen impostos al Imperi. Les ciutats es
tanquen dintre de les muralles; augmenta l’autoconsum i l’autarquia.
Des del punt de la relacions socials
s’observa un augment de la bipolarització social, un clar augment de la riquesa
de l’ordre senatorial (“clarisimi”) que concentra cada vegada més terres i més
poder jurídic. Paral·lelament, augmenta el nombre de la plebs empobrida que es
refugia en les ciutats –sobre tot Roma- on es alimentada a càrrec dels pressupostos
del Imperi. Una minoria de “honestiores”
(etimològicament significa els més honestos, els més honrats... però, en realitat, eren els mes lladrons) i “potents”
gaudeix de tota la riquesa, mentre la majoria, formada per humiliores sobreviuen en
la misèria i l’explotació. Etimològicament “humiliores” significa els
més humils, els més pobres. El humilior
és el que es troba rebaixat en terra (ad humun). Humiliar és rebaixar perquè se
suposa que la terra és el més baix (ínfim) que hi ha al món.
Fragment d'un fresc de l'antiga roma anomenada
"Noces Aldobrandines"
La població lliure -camperols,
jornalers, artesans, pobres i sense terres-, així com el clergat inferior,
constituïen la categoria dels humiliores
(o inferiors). Per sobre hi havia els honestiores
i per sota només hi havia els esclaus:
el idoneus o domèstic i el vilior o rústic.
La reorganització fiscal iniciada per Constantí resultà perjudicial
per a la majoria del poble romà. L’emperador va encarregar als prefectes del
pretori (praefecti praetorii) el
cobrament d'un nou impost anomenat anonna, amb l'objecte de contribuir
al sosteniment de les nombroses tropes de limitanei
sorgides de la reforma militar. L’increment de la pressió fiscal va fer que els
més desfavorits fugiren de les ciutats per tal de no pagar l'impost,
convertint-se en proscrits o en facinerosos que van engrossir el moviment de
protesta social més estès del Baix Imperi: la bagauda. Les esquerdes socials
d'un impost pensat per defensar l'Imperi de l'amenaça exterior, contribuí
també, sens dubte, al fet que l'impacte de les migracions dels pobles bàrbars
fora major del que en realitat va ser.
Composició d’una legió romana
En l'actualitat, tots els
experts concorden a assenyalar aquestes transformacions socials com a factors
desencadenants (si es vol, antecedents) del nou sistema d'organització social
que triomfaria en l'època historiogràfica immediatament posterior: el feudalisme.
La concessió de lots de terra als limitanei,
la heretabilitat d'aquestes concessions i, especialment, l'increment dels
vincles de dependència personal propiciats per l'extensió del pagament de la anonna, van ser els suports d'origen
llatí perquè el sistema feudal trobés el camí abonat per al seu establiment.
Limitanei del segle IV
Amb el pas del temps, aquests suports d'origen
llatí es barrejarien amb les estructures de dependència militar personal
d'origen bàrbar, el famós comitatus, com l'anomenaven les
fonts llatines. Però perquè tots els elements aglutinants del feudalisme es
trobessin, s'havia de produir l'esdeveniment fonamental: la desaparició d'un
fort poder central, l'Imperi Romà, que ajudés a la dispersió d'aquests vincles
personals com a única forma d'assegurar la convivència pacífica. Per aquest
motiu, la caiguda del jou llatí va començar a forjar-se des del mateix moment
en què un nòmada i bel·licós poble estepari irrompre en els marges del Danubi
per rebentar el precari equilibri aconseguit pels últims emperadors de la
ciutat del Tíber. Naturalment, es tracta de l'entrada en escena dels huns.
Expansió del Imperi Romà (font: Ed. Santillana)
El pobles germans, estibats
pels huns, s’establiren a l’Occident europeu mitjançant un sistema de pactes
que van augmentar les terres de l'antic Imperi i, al mateix temps, els germans
esdevingueren elements essencials per la defensa del limes.
També tractarem de resumir les
característiques comunes d’aquests pobles bàrbars i els trets principals de la
seva evolució, regne per regne. Però, abans estudiarem un article molt interessant
de Rebelión
titolat Civilización,
barbarismo y la visión marxista de la historia, de Alan Woods. Resumidament
ve a dir.
Actualment abunden els historiadors que refusen
del marxisme –com si ho feren del dimoni- i defensen una mena d’historiografia
que veuen com una sèrie d'esdeveniments desconnectats o "accidents",
on resulta impossible trobar cap llei interna que l’expliqui. Per a ells,
l'única força motriu dels esdeveniments històrics és el paper de l'individu,
els anomenats "grans homes". Son molts els que neguen l'existència de
les lleis que dominen el desenvolupament social humà i les seves explicacions tenen
una forta càrrega subjectiva i moralista. “·Sacsegen el cap davant l'espectacle
interminable de violència sense sentit, de la "inhumanitat de l'home
contra l'home" (i la dona) i altres coses per l'estil. En lloc d'una visió
científica de la història, tenim la visió d'un sacerdot” (Civilización,
barbarismo y la visión marxista de la historia, de Alan Woods. Rebelión).
Però el que necessitem no és un sermó moral, sinó una visió racional del canvi
històric.
Tapís de Bayeux amb naus
víkings.
En el període recent s'ha posat de moda
entre alguns cercles intel·lectuals "d'esquerres" negar l'existència
del progrés en la història. Aquestes tendències representen la reacció contra
l'imperialisme cultural i la "eurocentricitad". Es diu que qualsevol
cultura humana és igual de vàlida que qualsevol altra del món. En aquest
sentit, els intel·lectuals europeus progressistes pensen que així estan
"compensant" a la resta del món pel sistemàtic pillatge i violació
perpetrat contra els pobles de les antigues colonials pels nostres
avantpassats, saqueig que, per descomptat , continua en l'actualitat encara que
amb disfresses diferents. Aquests intel·lectuals es limiten a fer gestos
simbòlics i obliden la veritable lluita contra l’imperialisme i el capitalisme
a escala mundial, la qual tan sols triomfarà aplicant el mètode científic a l’estudi
històric.
La història humana no és una línia
ininterrompuda cap al progrés. Al llarg de la línia ascendent, hi ha una altra
línia descendent. En la història hi ha hagut períodes en què, per diferents
raons, la societat ha retrocedit, el progrés s'ha aturat i la civilització i la
cultura s'han enfonsat. Aquest va ser el cas d'Europa després de la caiguda de
l'Imperi Romà.
"Guerrers
germànics" com es mostra en Germania Antiqua de Philipp Cluver (1616)
Recentment, hi ha hagut una tendència per
part d'alguns acadèmics a reescriure la història i presentar als bàrbars des
d'una òptica més favorable, comparant el nivell de la seva civilització amb la
romana. Això no és "més científic" o "més objectiu",
simplement és pueril.
Els bàrbars es presentaven com a comerciants
pacífics, mercenaris i colons, mentre temien al seu enemic. Els comerciants
bàrbars observaven acuradament els punts forts i febles de les nacions amb les
que entraven en contacte. Si existien signes de debilitat, a les relacions
comercials "pacífiques" seguirien les bandes armes a la recerca de
saqueig i conquesta. En realitat, el comerç entre les nacions civilitzades i
els bàrbars, estava invariablement relacionat amb la pirateria, l'espionatge i
la guerra.
Marc Aureli demostra
la seva clemència amb els bàrbars (segle II). Museu Capitolí de Roma
Aquest historiadors “idealistes” defensen que els bàrbars no van fer invasions
de masses dirigides per guerrers, sinó petits grups d'emigrants pacífics que
buscaven nous assentaments. Això no es cert. Els bàrbars buscaven un territori
sobre el qual assentar-se. Les raons per a aquests moviments de masses dels
pobles al segle V probablement són variades, des de un canvi de clima o la pressió
d'altres tribus bàrbares que venien d'Orient. Amb tota probabilitat es tracti
d'una combinació d'aquests factors i altres. En general, les causes d'aquesta
migració de masses es poden posar sota el títol d'accident històric.
La primera regla ferma que podem
desenvolupar es que quan la cultura d’un poble invasor està en un nivell més
baix que el poble conquerit per ell, amb el temps, serà absorbit per la cultura
dels conquistats i no viceversa. Es podria respondre això que aquest procés va
ocórrer perquè el nombre d'invasors era relativament petit. Però això no se
sosté. En primer lloc, perquè en aquestes vastes migracions va participar un
gran nombre de persones, en realitat pobles sencers. En segon lloc, hi ha molts
exemples històrics que demostren el contrari.
La massacre
d'Amritsar, també coneguda com la massacre del Jallianwala Bagh (el jardí
Jallianwala) va ser una matança ocorreguda el 13 d'abril de 1919, en la qual
les tropes britàniques comandades pel general Reginald Dyer van metrallar a una
multitud de milers d'homes, dones i nens sikhs, hinduistes i musulmans
desarmats, que estaven reunits al jardí de Jallianwala per al festival de
Vaisakhi (Any). Són assassinats uns 1800, i queden diversos milers de ferits.
Els havien tancat al pati, bloquejant les cinc portes d'ingrés al recinte.
Els mongols que van envair l'Índia i van
establir la dinastia Mogul que va durar fins que els britànics van conquerir
l'Índia, van ser completament absorbits per la forma de vida índia que era més
avançada. Exactament el mateix va passar a la Xina. No obstant això, quan els
britànics van conquerir l'Índia, no van ser absorbits per la cultura nativa,
sinó el contrari, com explica Marx, van destruir completament la vella societat
índia que havia resistit durant milers d'anys. Com va ser això possible? Només
perquè Gran Bretanya era culturalment superior, un poder que ve determinat per
l’econòmic.
Els soldats britànics
cometen una brutal execució dels soldats sipais a la rebel·lió de 1857.
Que vol dir això? Els conqueridors
europeus menyspreaven els indis, almenys com semi-bàrbars, cosa totalment falsa.
La cultura hindú, sota l'antic mètode asiàtic de producció, va aconseguir nivells prodigiosos en els
terrenys de l'art, escultura, arquitectura, música i poesia van ser tan
brillants que fins i tot van provocar l'admiració dels representants més cultes
de l'Imperi Britànic.
Al mateix temps, resulta deplorable la
forma en que els suposadament civilitzats britànics van aixafar als indis, amb
una combinació d'engany, mentides, assassinats i massacres. Per què els
britànics no van ser absorbits per la cultura índia com els va passar als
mongols? Després de tot, en aquest cas, és veritat que el nombre de britànics
que es van assentar a l'Índia era insignificant comparat amb les masses
d'aquest vast subcontinent. Després de dos-cents anys, van ser els indis els
que van aprendre anglès i no viceversa. Avui, mig segle després de la sortida
dels britànics, l'anglès és encara la llengua oficial de l'Índia i roman com la
lingua franca de tots els indis i
pakistanesos cultes. Com es pot explicar això? Només perquè el capitalisme
representa un nivell més elevat de desenvolupament que el feudalisme o la
manera asiàtica de producció. Aquest és el factor decisiu. Queixar-se d'això,
protestar contra l"imperialisme
cultural" i altres coses per l'estil pot tenir un cert valor testimonial
al denunciar la conducta veritablement
bàrbara dels imperialistes en general. Però des d'un punt de vista científic
aquests comentaris no ens porten molt lluny.
Diversos supervivents
de la tribu herero a Namíbia,
massacrada per Alemanya a principis del passat segle
Abordar la història humana des d'un punt
de vista sentimental és pitjor que inútil. La història no coneix la moralitat i
funciona segons diferents lleis. La tasca de qualsevol persona que vulgui
comprendre la història és en primer lloc deixar de banda tots els elements
moralistes, ja que no existeix cap moralitat suprahistòrica, cap
"moralitat en general", sinó només moralitats particulars que
pertanyen a períodes històrics particulars i formacions socioeconòmiques
definides i no tenen rellevància fora d'elles.
Des d'un punt de vista científic, per tant,
no té sentit comparar els nivells morals de la conducta dels romans i els
bàrbars, els britànics i els indis, els mongols i els xinesos. Les pràctiques
inhumanes i bàrbares han existit en cada període de la història, si prenem una
vara de mesurar per jutjar la raça humana, hauríem de treure conclusions molt
pessimistes. En realitat, es podria sostenir que quant major és el grau de
desenvolupament, major la capacitat d'infligir sofriment a un major nombre de
persones. La situació del món en la primera dècada del segle XXI sembla
confirmar aquesta ombrívola valoració de la història humana.
Els romans tenien un nivell cultural més
alt que els bàrbars i es pot demostrar fàcilment amb el següent fet. Encara que
els bàrbars van aconseguir conquistar als romans, ells mateixos van ser
ràpidament absorbits, i fins i tot van perdre la seva pròpia llengua i van
acabar parlant un dialecte del llatí. De la mateixa manera, els francs, que van
donar el seu nom a la França moderna, eren una tribu germànica que parlava una
llengua relacionada amb l'alemany modern. El mateix va passar amb les tribus
germàniques que van envair Espanya i Itàlia.
Batalla de Romans i
Bàrbars. Sarcòfag de Ludovisi, segle III d.C.
Els historiadors idealistes insisteixen en
que no hi ha cultures superiors e inferiors. Diuen que els bàrbars sabien
construir vaixells i navegar; que van portar oficis i talent a l’Imperi,
afirmant que les seves tècniques eren immenses. Només cal mirar algunes de les
obres de metall, fusta o joieria d'aquest període. Però els romans sabien
construir no només vaixells, també carreteres, aqüeductes, ciutats i moltes
altres coses. Aquests historiadors passen per alt l'insignificant detall que
aquestes coses van ser destruïdes o es van enfonsar per l'abandonament dels
bàrbars, i que això va portar a desbaratament catastròfic del comerç i una
profunda caiguda en el desenvolupament de les forces productives i la cultura,
que va retrocedir mil anys enrere.
El barbarisme significa per als marxistes,
normalment, l'etapa entre el comunisme primitiu i la primera societat de
classes, quan es van començar a formar les classes i amb elles l'estat. El
barbarisme és una fase transicional, on la vella comuna es troba en un estat de
decadència i on les classes i l'estat estan en procés de formació. Com les
altres societats humanes (inclòs el salvatgisme,
la fase de les societats caçadores i recol·lectores basades en el comunisme
primitiu i que van realitzar meravelloses obres d'art a les coves de França i
el nord d'Espanya), els bàrbars certament tenien cultura, i van ser capaços de
produir objectes d'art molt bonics i sofisticats. Les seves tècniques de guerra
demostren que també eren capaços de gestes extraordinàries d'organització i
això es va demostrar quan van derrotar a les legions romanes. Els romans van
començar a copiar les mateixes tàctiques militars que els bàrbars, van
introduir l'arc curt perfeccionat pels huns i altres tribus per disparar des
del cavall.
La destrucció de
Varus. La Batalla del bosc de Teutoburg, també anomenada Batalla de la selva de
Teutoburg o Desastre d'Varo, va ser un enfrontament armat que va tenir lloc en
zona muntanyosa prop de la ciutat alemanya d'Osnabrück, a Baixa Saxònia, a la
tardor de l'any 9 d. C., entre una aliança de pobles germànics encapçalada pels
queruscos i el seu cabdill Armeni, i
un exèrcit romà manat per Publi Quintili Varo, governador de la província de
Germania Magna, que llavors s'estenia fins a l'Elba.
El període del barbarisme representa una part molt llarga
de la història humana, i es va caracteritzar per la transició de la manera de
producció basada en la caça
i la recol·lecció, al pasturatge
i l'agricultura, és a dir, del salvatgisme paleolític, passant pel
barbarisme neolític, al barbarisme més elevat de l'Edat de Bronze, que roman
com el llindar de la civilització.
Aquí està l'embrió d'on van créixer les
aldees i les ciutats, l'escriptura, la indústria i tota la resta que serveix de
base per al que anomenem civilització. Les arrels de la civilització es troben
precisament en el barbarisme, i encara més, en l'esclavitud. El desenvolupament
del barbarisme va portar a l'esclavitud o al que Marx va anomenar la manera asiàtica de producció.
Karl Marx (1818–1883)
Friedrich Engels
(1820-1895)
Mentre que no neguem l'existència de la
cultura bàrbara, els marxistes no dubtem a afirmar que aquesta última va ser
històricament substituïda per les cultures d'Egipte, Grècia i Roma que van
créixer a partir de l'barbarisme, ho van superar i van substituir. Negar aquest
fet seria obviar la realitat.
La decadència romana
Amià Marcelí en les seves Històries ja
percebia la decadència de Roma i l’atribuïa a la desídia dels seus governants,
l'hedonisme de la seva població i a la presència en les seves fronteres i al
seu exèrcit de nombrosos pobles bàrbar. El seu diagnòstic encertat ja apuntava
en una doble direcció: la descomposició interna i el perill exteriors, fent
bona la sentència de que no es pot conquerir un gran Imperi si abans aquest no
es destruït ell mateix (Donado J-Echevarría, A.
2011, p. 35) .
Ja hem vist com al segle III,
davant la crisi imparable, els emperadors romans intent frenar-la amb reformes,
però, una fiscalitat pesada ofega cada vegada més al poble. Els rics paguen els impostos tard o no els paguen.
Davant la caiguda del poder estatal, els grans propietaris suplanten a l’Estat
en els seus dominis senatorials; a més, dia a dia controlen un poc més la vida
social i econòmica. El poble, cada vegada més empobrit, s'acull a la protecció dels
poderós per escapar del fisc i buscar defensa contra els atacs bàrbars. A tot
arreu la societat es jerarquitza, el fill succeís al pare, tant a les
magistratures com a al camp. Els colons son adscrits a la terra i corren la
mateixa sort. En totes parts s’estableix un règim de castes que ens acosta als
temps medievals.
La societat es ruralitza i les
ciutats perden importància. Per tot arreu assistim a un creixent empobriment,
encara que aquest és més perceptible a l’Occident que al Orient. Malgrat tot,
la unitat monetària es manté per la creació del solidus d'or (Costantí) que seria adoptat també per les monarquies
germàniques.
Solidus de Constantí
Dioclecià i Constantí
Dioclecià va intentar solucionar
les dificultats que comporta regir un imperi tan vast, que s’estenia des del nord d'Àfrica fins a
Gran Bretanya, des de Hispania fins al Èufrates, creant la figura d’August per auxiliar-lo, a la que poc
després afegia la de dos cèsars.
L'abandonament de Roma com a residència de l'emperador va ser un altre dels
símptomes de la crisi que tenallava l'Imperi. Constantinià amb la fundació de
Constantinoble i el trasllat de les principals magistratures de l'Imperi a
aquesta ciutat, contribuí, encara més, a l’enfonsament de la part occidental de
l'Imperi. Tots aquest fets, hàbilment aprofitats pels Papes, como veurem més
endavant, contribuïren a fiançar el seu poder y el seu prestigi. En el 395, a
la mort de Teodosi,
l'imperi es divideix definitivament: Orient sota la governació d'Arcadi
i Occident del seu germà Honori.
Teodosi, Honori i Arcadi
Aparentment ens trobem davant
d'una estructura majestuosa i impressionant, on l'emperador és un monarca
absolut i la seva cort causa admiració. Des del 392 el cristianisme és la
religió oficial de l'Imperi. L'Església adquireix dia a dia un paper fonamental
en la vida del mateix, mentre que l'antiga religió oficialment només es manté
en les zones rurals (pagus). La seva
estructura administrativa serà un calc de la de l'Estat i, a poc a poc, l'anirà
substituint en aquells llocs en els que la seva acció va declinant. Al segle V
els cristians són majoria en l'Imperi i els emperadors tenen en la seva religió
un factor de cohesió del mateix, encara que, moltes vegades, seran víctimes de
les seves disputes teològiques i hauran d'adherir a una determinada facció,
enfrontant-se als contraris.
Interior de la basílica dels Sants Nereo i
Aquil·les. Església de Roma del segle IV. Font: Kalipedia
Quan es produeixi el desastre d'Adrianòpolis (378) o el saqueig de Roma per Alaric (410), seran
diversos els autors que atribueixin l'origen d'aquests mals a la difusió del
cristianisme i l'abandó de la religió tradicional. La Batalla de Adrianòpolis
va ser un enfrontament armat que es va lliurar en les planes al nord-oest de la
ciutat romana de Adrianòpolis (actual Edirne, a la Turquia europea). En ella es
van enfrontar les forces de Fritigerno, cap dels visigots, i l'exèrcit de
l'Imperi romà d'Orient comandat pel propi emperador Valente I, que va morir en la
batalla i el exèrcit va ser aniquilat. Va ser la major derrota romana des de la
batalla d'Arausio i l'últim combat en què els romans van emprar les seves
clàssiques legions, ja que a partir de llavors van començar les batalles a posar
més èmfasi en la cavalleria i les petites divisions armades, com els comitatenses.
La interpretació de Sant Agustí que Roma va ser gran mentre conrear les virtuts
morals que li van fer magna en èpoques passades i que els seus pecats actuals
li havien ha portat la còlera divina, va impregnar tota la historiografia
medieval i va obrir camí a un tipus d'història desconegut fins llavors pels
romans, en què Déu es fica en la vida dels homes i en el qual les victòries o
derrotes són el resultat del comportament moral dels homes.
Il·lustració del llibre de Sant Agustí, La Cité de Dieu
(Vol I), traduïa del llatí per Raoul de Presles. Representa el saqueig de
Roma per Alaric (amb barret negre). L’il·luminador es el Maître François (c. 1475, París)
L'església podia contribuir a
reforçar l'Imperi, com pensar Constantí i els seus successors; l'exèrcit, per
contra, podia contribuir a debilitar-lo. En els primers segles l'exèrcit
imperial estava compost fonamentalment per soldats romans, provinents de tot
l'Imperi, però des de l'època de Constantí i especialment, de Teodosi,
es van integrant elements bàrbars, a causa de l'extensió del limes i al fet que
els romans podien alliberar-se del servei militar mitjançant el pagament d'un
rescat metàl·lic. Aquesta solució era ben vista pels emperadors que la van
recolzar sense reserva, ja que això els permetia contractar directament les
tropes que els interessaven, en els llocs on es necessitaven. Teodosi va
afavorir la presència massiva de bàrbars en els seus exèrcits, en qualitat de foederati. Els elements més destacats
van aconseguir les més altes magistratures militars (Estilicón i Aeci)
intervenint i condicionant moltes vegades la política i la successió al tron.
Es calcula que, en el moment de les invasions, l'exèrcit romà estava compost
per uns 200.000 efectius repartits per tot el limes. Francs, gots, burgundios,
sàrmates ... tots menys romans. Roma, sense adonar-se'n, havia posat la seva
sort a les mans dels seus invasors.
Flavi Estilicón amb la seva esposa Flàvia Serena i
el seu fill Euqueri.
Arce, J., La frontera (anno
domini 363), Madrid, 1995.
Bloch, M., Sur les grandes
invasions, quelques positions de problèmes, "Revue de Synthese", LX
(1940-1945).
García Moreno, L., Las claves de
los pueblos germánicos, 500 a.C.-711, Barcelona, 1992.
Musset, L., Las invasiones. las
oleadas germánicas, Barcelona: Labor, 1967.
La Velleta Verda història
- Els pobles bàrbars abans de les invasions
- Efectes de la crisi del segle III
- Per què van triomfar els bàrbars?
- Hiperinflación romana
- La Antigüedad tardía (476-711)
- Crisis del siglo III
- Sobre la crisis del siglo III
- La crisi del Baix Imperi
- La caiguda de Roma
- Les migracions germàniques
.&url=/kalipediamedia/penrelcul/media/200707/18/relycult/20070718klpprcryc_488.Ies.LCO.jpg){kind=link}
Comentarios
Publicar un comentario