La personificació de la mort en la cultura tradicional catalana
Els noms de la Mort
La mort és popularment coneguda com la Vella, Rosegacebes
o l’Home del Sac. Per als poetes es diu Descarnada (Jesús Moncada), la Segadora
(Apel·les Mestres), la Desconeguda (J.V. Foix), la Darrera, la Baixa missatgera,
la Establera (Josep Carner), la Dolça Amarga i la Germana de la Nit (Marius
Torres).
En el refranyer i en la iconografia:
Bon vent i barca nova!; Anar a la merda amb vaixell; Caga el rei, caga el papa.
D'aquí cent anys, tots calbs; més vella que la Mort. Segons el Diccionari
català-valencià-balear d'Alcover-Moll, la locució Bon
vent i barca nova! té moltes variants que la completen, com ara
aquestes: Bon vent i oratge, i mar per
córrer (men.); Bon vent i que no
torni (mall.); Bon vent, i que duri
(mall.); Bon vent, i foc al cul
(Empordà, Garrotxa); Bon vent et pegue al
cul, i en popa que no s'encalle (Vinaròs); Bon vent de darrera i brusca de davant, i cada passa de morros
(mall.).
“Au, adéu! Comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova!
Sé, però, que no s'estrena un prat,
seguim sent rellogat”.
Ovidi Montllor, «Bon vent i barca
nova!», dins el disc del mateix títol (1979)
“Senyor José María Aznar López, bon vent i barca nova!” (Josep-Lluís
Carod-Rovira, «Tornar a
començar», Avui, 17
de març del 2004)
A la iconografia i al llegendari
hi han imatges molt definides de la mort:
1. El barquer. El poeta provençal Frederic Mistral descriu els
Aliscamps o els Camps Elisis, el lloc dels morts i dels beneïts, a l'altra
banda del riu de l'Oblit. És la barca dels Morts i el barquer Caront. El
descens dels difunts amb taüts pel Rhone, amb el seu òbol a la boca per pagar
el viatge fins a la seva desembocadura als Aliscamps, a Arles.
Caront, il·lustració de Gustave Doré per La divina
comèdia de Dante.
Al llegendari català i mallorquí (Josep Costa
i Llobera) és el vaixell de cantar i dormir. O la barca de les ànimes. O el bergantell del
patró Martell, que s'estira i s'encongeix. O el Vaixell fantasma.
Diverses expressions es
refereixen a aquest imaginari:
L'expressió de pagar Xavo (paga el vuitè, una moneda)
significa morir. Una cançó divertida expressa aquesta imatge:
“Ànimes del
Purgatori, les de l’altra part del riu
torneu-me les espardenyes
que vaig perdre l’altre estiu».
El vers de Màrius Torres: «Hi ha una veu que em crida en la tenebra
clara de més enllà del gual...»).
2. El cavall de la Mort
El cavall infernal, es un cavall o ase
terrorífic. El seu llom s’estira i caben dalt tants com munten en ell. Galopa
com un boig pels boscos, botant congostos, fins a un llac d'aigua negra on es submergeix:
el cavall i els ocupants en l'infern.
“Totes
les guardes així que fosquejà es van estendre per les torres i per les muralles
emmerletades del castell. I vers mitjanit sentiren la fressa estranya del
cavall infernal que mig volava mig galopava saltant de cim en cim com un
esperitat tot voltat de flamarades i llençant tot un rastre de foc. L'esglai
s'apoderà de tots, que no van tenir esma d'engegar-li cap ballesta, alhora que
exclamaven:
-- El comte l'Arnau!, el comte l'Arnau!”
Del
conte popular “La filla del senyor
de Ribes”
Aquest cavall infernal apareix en
Provença, a l'Arieja, a Foix, a Olot, a Cadaqués el cavall Tonto, que munta al
seu llom als nens desobedients. També apareix en la llegenda de Pere Botero. El Comte l'Arnau galopa un cavall de foc.
El cavall Tonto es un "cavallot enorme, negre com el sutge, que es
presentava davant les cases on hi havia nens dolents i no parava de cridar a la
porta amb el morro fins que aquests sortien, i, vulguis que no, se'ls pujava a
l'esquena i arrencava a córrer com una fera cap al seu cau, situat al fons
d'una coveta de la muntanya de Sant Pere de Roda, on se'ls empassava sense
pietat ni compassió" (Amades 1957: 278).
Al bestiari basc hi ha un terrorífic cavall
sense cap. També Zamari Txurria (la egua d’ordi), la mula blanca presagi de la
mort. El cavall blanc (sense color) prediu la mort: és el cavall dels sants psicoompes
o conductors de les ànimes.
3. L’Home del
Sac
Representa la mort i porta les ànimes dels
morts en un sac. La cançó dels ballarins dintre del sac es refereix a aquest
home:
En hi havia tres o quatre que ballaven dins un sac,
l’un era el senyor batlle, l’altre el regidor en
cap,
l’altre n’era el vicari que dansava més que cap.
Ja n’ha vingut el dimoni i se n’ha emportat el sac.
El
nom usual de la gaita en català és sac de gemecs. L'ésser humà es diu
sac de carn, sac d'os, sac de mal profit (es diu d’algú molt feble, però molt
fartó), sac de merda...
Existeix el conte del Home del
Sac que volia emportar-se a Marieta ficant-la dins d’un sac. La feia cantar per
les places dels pobles per aconseguir diners: «canta sarró o et donaré un cop de bastó».
4. La Vella
Personifica la Mort. També en
Artà, Mallorca (el vell i la vella), i en Forcall (al Maestrat, País Valencià),
està la vella Filosa, record de la parca. I la Vella Quaresma, una vella amb
set peus, imatge de les set setmanes de penitencia, personifica el dejuni i
l’abstinència, davant de Don Carnal. També se sol representar com un bacallà
sec en forma de Vella, amb una àmplia faldilla o saia de la que pengen set
arengades com set peus.
Il·lustració de la Vella Quaresma de
Joan Amades
El ritu infantil de Serrar la
Vella que te lloc per la Quaresma, és obra d’un grup de nens que va amb un
tronc pels carrers i places, demandant diners per “serrar la vella” i quan ne
rep serra el tronc amb una gran serra. En Alguer (vila de Sardenya on des de l’època
medieval es manté l’ús del català i antigues tradicions) es coneix com la Jaia
serrada. Es la Mort cremada, serrada i
enterrada, un ritu arcaic de regeneració.
Bacallà amb set
arengades de L’Elefant
Trompeta
La
Vella Quaresma a les Balears és coneguda com “Sa Jaia Corema” o “S’àvia
Corema”, una vella mallorquina que
penjaven a la cuina de les cases i que evidentment, cada setmana se li tallava
una cama. A Barcelona, a part de Quaresma era coneguda com la “Bacallanera”, al
Pla del Bages “La Sarraïna”, i al Roselló “La Patorra”. Antigament quan era el
quart diumenge a la tradició mallorquina també es tallava la figura de dalt a
baix, per la meitat, com a senyal d’entrada en la segona meitat de l’època de
Quaresma, un costum que donà el nom de «sa Jaia Serrada» a la figura.
La Vella del ball
de Gitanes, que es balla pels Carnavals des Vallés, en Sant
Celoni, apareix simulant un embaràs amb un gerro sota les faldilles, que
trenquen a varades i pareix un gat, que surt miolant.
El Vell i la Vella
del Ball de Gitanes de Sant
Celoni
La Vella es una personificació
del Hivern, de la Mort. També les velles que es diuen espantavelles (o espanta-sogres)
de les antigues Carnestoltes. Aquest refrany es refereix a elles: “Març marçot,
mata la Vella a la vora del foc, i a la jove si pots!”
També apareix la Vella en forma
de bruixa en les cabanes dels contes dels bosc, on van a parar els nens perduts
o abandonats pels seus pares. Representen cabanes iniciàtiques, el regne de la
Mort on s’ha de sofrir una mort iniciàtica. La Bruixa es la mort mateixa. Així
en els contes de Hansel i Gretel, de
Cigronet, de Caputxeta Roja (on havia un Llop, o Hivern, o Mort), de Els Tres
Pels del Dimoni, etcètera.
Hansel i
Gretel de Arthur Rackham 1903-1909
La Mort en els ritus funeraris antics
1. Trencar les olles
Olles, càntirs, carabasses,
eines per contenir líquid a l'interior o grans, eren objectes o instruments
dels ritus funeraris antics. La ruptura de l'olla ja es feia, d'acord amb Julio Caro
Baroja, en l'antiga Grècia, amb la significació d'alliberar l'ànima espiritual,
el pneuma, del fang que el té atrapat.
Aquest ritu també es feia en les antigues Carnestoltes per alliberar la vida de
la mort hivernal, per a provocar el renaixement primaveral de la naturalesa. «Ànima
de càntir!» es una expressió per a
dirigir-se a una persona ingènua.
Al Baix Llobregat, per la
Quaresma, es celebra en algunes esglésies el sermó del càntir sobre la
inconsistència de la vida humana, mentre es feia balancejar (com un
Botafumeiro) un càntir penjat en meitat de l’església, cada vegada amb més fort
fins que entropessava amb una columna i al trencar-se alliberava l’ànima
immortal del seu cos mortal.
La imitació de molts ritus per
part dels nens es converteixen en jocs. Com el de trencar olles amb els ulls
embenats -cucanyes o pinyates-, dins de les quals hi ha dolços, aigua,
farina... que es derramen damunt dels participants.
La Cucanya de Puri Sanchez
2. També les carabasses expressen la imatge dels
morts
Al seu interior, encara que no
les veiem -com l’ànima- hi han les llavors que s’han de remoure per mostrar la
seva presència. Els indis Tupinamba d’Amèrica Llatina sacsejaven rítmicament
les carabasses en el seus ritus funeraris, expressant que dins d’elles, com
dins dels càntir o les olles, habitaven les ànimes. Aquest fou l’origen de les
maraques, usades en els funerals.
Joachim Du
Viert va dibuixar a tres indis
Tupinambá –etnia brasileña- portats a Europa. Els gravats son de Pierre Firens.
Els indio tupinambá de la Illa de Marañón amb vestits de l’època de Luis XIII, estan
ballant amb maraques. La llegenda diu: "Estan aquí els veritables retrats dels salvatges de l'illa de Marañón,
anomenats tupinambás, portats al molt cristià Rei de França i de Navarra pel
senyor Razilly em el present any de 1613."
Les carabasses il·luminades per
dins s’originen en el ritu cèltic del Dia dels Morts o Tarda de Tot el Sagrat (All Hallow Even),
d’on deriva el Halloween americà, la globalització del qual s’ha fet en la seva
forma mes banal.
La història de Marieta
entremaliada diu que un cop morta, la van ficar a trossos dins una carbassa i la
enterraren durant set hores en el fem. Al desenterrar-la, van trencar la
carabassa i va sortir Marieta viva, però
encara està tacada de sang per desobeir als seus pares.
3. Esquellots
També les tíbies foradades, per on els homes bufaven o
introduïen aire pels forats, sembla que foren les primeres flautes utilitzades
en els antics ritus funeraris. Els esquellots foren utilitzats per fer fugir la
Mort, provocant-li por, tanmateix, foren utilitzats per preservar als ramats i
a les persones dels mals esperits, dels encanteris, malalties o desgràcies.
Durant els antics carnavals van
tenir lloc les esquellotades a càrrec dels esparriots, personatges amb pells
d'animals, màscares i grans borrombes. També el ritu popular de matar jueus amb
carraques al matí del Dissabte Sant dissabte es feia per incitar la resurrecció
de la naturalesa i de la vida. Ritus hivernals per despertar la terra i fer
fugir els mals esperits i la mort.
«Cuca, surt
del forat, que Nostre Senyor ja ha ressuscitat!»
La colla dels
esquellots. Fotografía de Santacreu
Un altra ocasió per utilitzar
els esquellots era quan un vidu o vídua tornaven a casar-se: els feien
esquellots per espantar l’esperit del
conjugui difunt dispost a pertorbar la boda, molest per que la seva parella
havia trencat el dol. O be era als
difunts de la comunitat als qui es volia fer fugir, per evitar les seves
protestes per les segones núpcies. «Tal com és ús i costum, esquellots i fum».
Esquellots o cant de corrandes, o versos mortificants improvisats per als nous
nuvis, fins que convidaven a beure a
tothom.
La commemoració dels morts. La nit dels morts
Segons les antigues creences durant
la nit dels Morts, les portes del regne de la Mort restaven mal tancades:
quedava una escletxa per on els morts s’escapaven i tornaven als seus pobles i
a les cases on vivien. Caminaven pels seus carrers buits, doncs tot el mon s’havia
reclòs dintre de sa casa per temor a creuar-se amb ells. Mentrestant, les
campanes tocaven a morts, per a complimentar-los i ser recordats. En aquestes
dates, els vius anem a visitar-los als cementiris i observem si les seves
tombes estan ben ateses, si tenen flors i espelmes, i preguem per ells.
Un dels ritus propis dies dels
Morts és un sopar amb els morts, amb els seus familiars morts. Les cases les
decorem amb espelmes, flors i imatges o objectes dels morts en el seu honor i memòria.
Especialment al menjador o al costat del foc, i l'habitació i el llit on el
mort dormia.
Aquests ritus són la derivació
de les creences i els ritus de la religió dels manes romans. I la por cap a ells es deu a la tradició dels lemures: hi que posar els espills de
cara a la paret, per si un es mira en ells, no vegi la seva calavera. Les
creences són innombrables.
Es col·locava un plat a taula
per a ell, on s’asseia i es mengen delícies en la seva companyia, menjars
propis dels difunts, doncs no tenen dents: pa, aigua i fruits secs, com les
castañes, ametlles, panses i llegums. També els agradaven els panellets,
massapans i els pinyons. I els ossos de sant.
Ròmul va matar al seu germà
Remo i, per aplacar el seu esperit furiós (lemur), va instituir unes festes en
el seu honor, Lemurales o Remurales durant les que es tancaven a Roma els
temples de totes les altres divinitats, i no es podia contraure matrimoni. Aquesta festa es celebrava enmig d'una
completa foscor i concloent a la nit. Cada pare de família s'aixecava ple
d'espant, marxava dins de la casa amb els peus nus a fosca per tota casa, fent
una mica de soroll amb la mà per espantar les ombres que es complaïen a estar
en llocs silenciosos, es rentava la mà, trencave unes faves negres i se les
posava en la boca pronunciant en veu
baixa aquesta paraules: "Jo em quedo
i la meva família amb aquestes faves" la fórmula repetia nou vegades
sense mirar cap enrere. Passat un instant de silenci, el romà cridava en alta
veu colpejant un got de metall: "Manes
dels meus avantpassats, Lemurs, Déus dels inferns, sortiu d'aquesta morada",
en aquest moment s'encenien tots els llums i acabava la cerimònia.
Durant la litúrgia funeral, en el moment de
l'Ofertori de misses de morts, els fidels ofereixen una espelma encesa i un
panellet en la seva memòria.
En el conte dels miners atrapats
a la mina, aquests es mantenen amb vida fins que les persones aconsegueixen
rescatar-los de la mort. Aconseguiren sobreviure gràcies a la llum de les
espelmes i als panellets de les ofrenes de les misses en la seva memòria i per
la salvació de les seves ànimes.
La Dansa de la Mort de Verges
La Dansa de la Mort és un
gènere literari, coreogràfic i espectacular nascut possiblement durant les
pandèmies (des de la Mort Negra) que van assolar Europa al segle XIV. Des de 1380
l’art relacionat amb la mort es transforma: apareix la desolació, la carn
podrida, la nuesa del cadàver i una morbosa complaença desconeguda en la
tradició cristiana fins llavors.
El primer document que es
coneix sobre un acte escènic macabre a la península es el Joch
de la Mort, un entremès representat quan va entrar Ferran
d’Antequera a Barcelona en 1412, i desprès durant el banquet de la
seva coronació en Saragossa el 1414. En la representació apareix la parca amb
una malla groga i el cap de calavera,
amb sacres que li surten de les conques dels ulls, ballant damunt un núvol
mentre s’emporta a tots els comensals. Un triomf de la Mort, una representació
vinculada a la tradició islàmica (l’Àngel de la Mort ‘Izra’il).
La primera mostra gràfica
conservada en terres hispàniques son els frescos del convent de Sant Francesc
de Morella (1427-42), únic exemple monumental conegut: la dansa es
desenvolupa en forma de cercle, però no balla cap mort; es una dansa de vius
que es col·loquen per ordre jeràrquic i estamental al voltant d’un cadàver. En
aquest fresc de Morella està escrita, curiosament, la lletra i la música de la
representació, en versos en català i la melodia correspon a la de la primera
dansa de Morts coneguda en Europa de tema macabre, coneguda com Ad Mortem Festinamus, que es conserva al Llibre Vermell de Montserrat, del segle
XV.
La dansa de la mort. Morella (Castelló)
A la
sala Capitular del Convent de Sant Francesc trobem el fresc del segle XV, que
representa la "Dansa de la Mort" i a l'esquerra "l'Arbre de la
Vida". Foto de Enriquevalencia
Aquesta prompta incorporació a la
cultura catalana del gener macabre es col·labora amb l’existència de dues
representacions dialogades sobre el tema: una versió ampliada de la Danse Macabre de París (1480) feta per Pere Miquel
Carbonell; i la Representació de
la Mort mallorquina (c. 1550) de Francesc d'Olesa i Santmartí.
La vitalitat del gènera a
Catalunya permet la conservació d’aquesta Dansa o Comparsa de la Mort de
Verges, al Empordà (d’on és Lluís Llach que té un disc titulat Campanades a
Mort), l’única perpetuada a Europa, inclosa en la representació de la Passió
(una part en processó i l’altra en un escenari) que es celebra la nit de Dijous
Sant, en mig del Via Crucis. La processó per els carrers medievals de Verges,
il·luminades amb fanalets d’oli fets amb closques de cargols pegades a les
parets.
Dansa macabra, Clusone, Bergamo, Italia
En que consisteix la Dansa
de la Mort de Verges
A processió comença amb els
manaies o soldats romans que marquen el pas pels carrers, abans d’integrar-se a
la processó. En la plaça es representa la passió de Jesús. Quan es condemnat a
mort, la representació es desplega en una processó, amb varies escenes
característiques: el Peregrí va recitant els fets que es representen; Jesús
portant la creu i sent increpat pels jueus; i la Dansa de la Mort, integrada
per cinc figures:
La Dansa de la Mort, 1946. Foto de l'Arxiu Joan
Amades cedida pel Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional
Catalana
• A Dalla encapçala i encarna a mort.
• A Bandera que va al centre i aixeca un penó declarant quant efímera es la
vida i la inexorabilitat de la Mort (Nemini parco, non perdona a ningú).
• Al dos costats els dos nens portadors dels platets de cendra.
• I tanca la Dansa al nen que mostra un rellotge sense agulles i assenyala
cada pas un temps diferent, al·legoria de la incertesa del moment de la mort.
• Al final el tambor, que marca un ritme rudimentari i els moderns
portadors de torxes.
Quan la processó entra dins l’església,
s’escenifica la Crucifixió i el Descendiment de Crist, mentre la Mort entra en
la església i fa una reverencia a Crist.
Els personatges no són cossos
nus sense òrgans, cosa pròpia de la tipologia tardomedieval, sinó esquelets
pintats en negre sobre vestits de malla, indumentària documentada des del segle
XVI.
Segons Joan Amades, esta Dansa no era
exclusiva de Verges, doncs existia en molts pobles de l’Empordà i el Rosselló, on
era representada per tan sol un personatge: un jove alt i lleuger que, al so d’un
tambor, dansava i saltava. Ho recordin en Perpinyà... Recentment, Manresa, a
Selva de Camp i Girona recuperaren a Dansa de la Mort en les seves processions de
Setmana Santa.
Font:
Actas das III Xornadas de
literatura de tradición oral.
Mitoloxía da morte: agoiros, ánimas e pantasmas. Edita Asociación de Escritores en Lingua
Galega (AELG)
Comentarios
Publicar un comentario