Un molí amb vistes al cosmos
Un moliner del XVI va ser
cremat per la seva visió de l'origen del món, doncs mentre treballava i vivia
al seu molí, va imaginar com s’havien creat totes les coses del Univers: l’home
es va crear una cosmogonia particular.
Avui la coneixem i sabem les seves opinions perquè els administradors de
l’esperit d’aquella època, els inquisidors, van decidir cremar-lo viu.
El moliner era Domenico
Scandela, va néixer a Montereale Valcellina, al nord-est del que és
Itàlia, el 1532. Tots li deien Menochio, segons ens diu l'historiador italià Carlo Ginzburg
en El formatge i els cucs. No era un home ric, però, tampoc es moria molent
grans i fent farina. Estava casat i va tindre onze fills , dels quals quatre
havien mort quan va ser jutjat el 1584. Segons el seu testimoni, era
"moliner, fuster, serrador i paleta, entre altres coses", però va ser
sobretot moliner, i vestit com a tal es va presentar el dia del judici: un
abric, una capa i una gorra de llana blancs.
Feia menys de cent anys que
s’havia inventat la impremta i Menochio gastava els seus estalvis en comprar
llibres, doncs sabia llegir i escriure i sentia una gran curiositat per tot el
que l’envoltava. Segons Scandela, ni Déu havia creat el món ni el
cristianisme era una confessió superior, opinions que no es tallava en difondre
públicament, sobre tot quan fou alcalde (1861) del seu poble. Al final, el bisbe de la regió el va
denunciar davant el Sant Ofici el 28 de setembre de 1583.
El
formatge i els cucs es el treball de investigació històrica que
va fer Carlo
Ginzburg emprant el documents del procés inquisitorial, amb els qual
reconstruí el pensament del moliner Menochio, un home que anava per lliure i no
s’havia assabentat que ja feia vint anys que el concili de Trento havia
dictaminat sobre el que es podia i havia de creure. Anava elucubrant coses
sobre l’origen del mon que col·lidien contra la fe i els decrets catòlics. Amb
l'Església va topar, el pobre home!
Un testimoni que va declarar en
el judici va dir: "Jo li he sentit
dir que el món, que no era res, va quallar com un formatge", un altre
va dir contra ell: "Jo li he sentit
dir que al principi aquest món no era res i que va ser batut com una escuma de
l'aigua del mar i es va coagular com un formatge, del qual després van néixer
gran quantitat de cucs i aquests cucs es van convertir en homes, dels quals el
més poderós i savi va ser Déu". Aquí teniu el perquè del títol del
treball de Ginzburg i l’explicació de com passà d’alcalde a enemic públic per
la gràcia de Déu.
“Io ho detto che, quanto al mio pensier et creder, tutto era un caos,
cioè terra, aere, acqua et foco insieme; et quel volume andando così fece
massa, aponto come si fa il formazo nel latte, et in quel deventorno vermi, et
quelli furno li angeli; et la santissima maestà volse che quel fosse Dio et li
angeli; et tra quel numero de angeli ve era ancho Dio creato anchora lui da
quella massa in quel medesimo tempo, et fu fatto signor con quattro capitani,
Lucivello, Michael, Gabriel et Rafael”.
Doncs no està gens malament
aquesta hipòtesi per a un moliner del segle XVI que pensés que al principi el
món fos una mena de brou amorf on hi havia els elements com l'hidrogen,
l'amoníac... un líquid que va patir grans sacsejades, com les produïdes pels
volcans, els gasos, les pluges, les tempestes elèctriques, fenòmens naturals
que van batre aquella massa fins que va quallar la vida, uns petits cucs, unes
bosses unicel·lulars capaços d'absorbir energia de l'exterior i utilitzar-la
per moure’s, per reproduir-se... I després, d'acord amb la teoria de l'evolució,
van sorgir els àngels i els altres éssers vius, un dels quals va inventar, va
crear, el concepte que coneixem com DÉU, símbol de poder, de bondat, potser,
del que hauria de ser l'home perfecte. Els símbols són arquetips col·lectius,
una existència anímica, que en el cas de l'arquetip DÉU, per exemple, no hem de
confondre amb el concepte del déu metafísic. L'existència de l'arquetip (del
símbol) no afirma la realitat de l'existència de déu, ni ho nega.
Els inquisidors, entre els que hi havien
de ximples i fanàtics, però també de intel·ligents -encara més exaltats- no es
podien creure que Menochio pugues pensar aquelles coces tan retorçades i pensaven que allò eren doctrines
protestants i que calia trobar als seus còmplices. Pensaren que el responsable
d'adoctrinar-lo va ser un pintor de la regió, un tal Niccolò di Porcia, reconegut
popularment com "un home heretge", que pertanyeria a grups religiosos
dissidents, el qual va ser jutjat també i no se li va poder comprovar aquesta
acusació. Així, doncs, una mica més de tortura no li vendria mal; però,
Menochio no tenia cap còmplice: tot havia sortit del seu cap.
Domenico Scandella,
más conocido como Menocchio; en el siglo XVI, procesado y quemado
Menocchio i les bruixes
Fa temps hi van existir uns mons
històrics -cultures, ètiques i coneixements- que van ser marginats durant el
procés que va portar al mon modern, a ell pertanyien els representants de la
màgia i alquímia, el mags, i els membres de la cultura popular que van ser
perseguits atribuint-los la condició de bruixos. Menocchio tenia una visió del
cosmos que venia de remotes tradicions camperoles, les quals es van superposar
als set o vuit llibres impresos a què va tenir accés (almanacs i llibres
piadosos, sobretot). Segons Enrique
Bonavides (La Cosmogonía de un molinero,
recopilació d’articles del bloc Cierzo-Vientosdeleste)
la cosmogonia mil·lenària en què es funda el món de Menocchio era la dels grups
integrants de la cultura popular.
A La
bruixa (1862), Jules Michelet explica la fetilleria a partir
de la desesperació de la societat camperola i en particular de les serventes,
sotmeses als abusos de les jerarquies seculars i eclesiàstiques. Aquestes dones
invocaran, nostàlgiques, als antics déus que, a l'una de la repressió i els
abusos, aniran creixent fins a conformar una insurrecció cerimonial. Les dones
i homes que coneixien els poders curatius de les plantes - remeiers, herbolaris-
havien estat metges per espai de mil anys; però, ara acusaven de practicar la
bruixeria a les dones que rescataven i adoraven les deïtats agrícoles de temps
remots, les que li revelaran els secrets del pharmacon:
la bella dama (belladona) amb els seus efectes sanadors i també les seves
propietats destructives. La bruixa i els seus filtres, les seves herbes i
invocacions infernals poden canviar tot això, entreobrir la porta a la revolta,
la revenja d'un ordre inhumà.
Quan es van intensificar les
persecucions i els atacs eclesiàstics a la cultura popular, els mags no van
prestar les seves arts i capacitats discursives per defensar els representants
d'aquesta. Dels tres grans, Pico della Mirandola, Marsilio Ficino i Enrique
Cornelio Agrippa, serà únicament Agrippa (1486-1535), mag alemany,
que vivia en el món on la lluita contra bruixes i heretges resultava més
despietada que en els països catòlics, l’únic que defensi i de vegades salvi de
la foguera a les bruixes, ja que la seva filosofia participa tant de la
filosofia natural de l'alta cultura neoplatònica i hermètic-cabalística, com de
la màgia popular (Amb el diable al cos, Esther Cohen,
114).
Alberto Durero. Molinos sobre un río, 1495-97. Biblioteca Nacional de París
Ja hem dit varies vegades en
aquest bloc que Carlo
Ginzburg explica el aquelarre o sàbat com la barreja
d’elements folklòrics d’origen xamànic -com el vol nocturn i la metamorfosi
animal-, i les idees de la cultura dominant que demonitzarà totes les
manifestacions culturals del mon popular, fabricant suposats complots d’aquesta
gent contra els representants del mon modern -eclesiàstics, teòlegs, juristes...-,
conjures burdes com les acusacions que van llançar contra els leprosos del sud
de França, als qui acusaren de voler contagiar a tots els sans i prendre el
poder perquè odiaven a les persones sanes.
Després foren acusats el jues, les bruixes i bruixots.
El nucli folklòric de
l'aquelarre es el viatge extàtic dels vius al món dels difunts. La companyia de
difunts, composta per homes i dones, apareixia guiada habitualment per figures
masculines mítiques o mitificades i es manifestava gairebé exclusivament a
homes (caçadors, pelegrins, viatgers) mitjançant aparicions tradicionals durant
les témpores, particularment freqüents en el període comprès entre Nadal i
Epifania. El seguici de les dones extàtiques, guiades per figures femenines, es
manifestava mitjançant l’èxtasi, que es repetia regularment en altres dates
igualment definides.
En un text transmès per Reginone de Prüm,
consistent en instruccions dirigides als bisbes per a que no deixin entrar
bruixes a les esglésies, s'adverteix que: "No hi ha de callar, que
certes dones malvades, convertides en seguidores de Satanàs, seduïdes per les
fantàstiques il·lusions del dimoni, sostenen que a la nit cavalquen sobre certa
bèstia al costat de Diana, deessa dels pagans, una gran multitud de dones que recorren
grans distàncies en el silenci de les nits profundes, que obeeixen a les ordres
de la deessa com si fos la seva senyora, que són cridades en determinades nits
a servir-la" (Ginzburg 1991, 82).
Tothom coneixia que les
seguidores de la dama de Habonde, deessa nocturna, queien en estat
catalèptic abans d'emprendre, en esperit, travessant portes i parets, els seus
viatges. També els acusats i moltes persones sabien que l'experiència de
metamorfosi i vols nocturns passava en somnis. Però, van vindre els retors i
van assegurar que els somnis eren induïts per esperits demoníacs. L’Església assegurava que l'experiència de l'èxtasi no era, com
pensava Della Porta, un fenomen natural provocat pels ingredients dels ungüents.
Carlo Ginzburg compara als
intèrprets d’avui en dia, que discuteixen sobre la debilitat mental, la
malaltia o bogeria dels practicants, amb l’actitud dels artífex de la repressió
contra les bruixes (Ginzburg 1991, 90). Doncs la màgia, la bruixeria o
l’heretgia res tenien a veure amb dimonis ni malalties mentals: eren les formes
culturals d’aquell mon que va quedar en les marges de la modernitat, sufocades
i perseguides per esglésies, dogmes i jerarquies, en la resistència que van
oferir a la cultura hegemònica. I Menocchio pertanyia a aquest món en extinció!
No s’havia adonat que el Concili de Trento acabà amb la incertesa sobre el que
es podia i havia de creure. El moliner Domenico Scandella, Menocchio, perdut en les muntanyes
de Friuli, seguia elucubrant "coses altes", oposant les seves pròpies
idees en matèria de fe als decrets de l'Església. (Ginzburg 1997, 71)
La cultura popular
Desprès de tot el que hem dit,
de segur que vos haurà entrat ganes de conèixer el mon de Menocchio i la seva
cultura popular, univers al qual també pertany la cultura de les bruixes. Els
vostres desitjos culminen les meues ànsies de donar-vos a conèixer la matèria
que he recopilat fins ara, tant pel que fa a l'anomenat Viatge extàtic, com a la Bruixeria
o l'antiga creença en una Deessa Mare, tots ells aspectes del mateix
assumpte i base d'una cultura popular estesa per gran part del món i la
perduració de la qual en el temps ha estat molt avançada.
Punxa, clica, prem damunt de qualsevol enllaç per
llegir-lo!
|
Viatge extàtic
|
Bruixería
|
Deessa Mare
|
|
|
|
45. Atenea
44. Artemisa
40. Zeus y Hera
37. Diosas de Grecia
32. Isis de Egipto
22. La Diosa Luna
16. La Vieja Europa
9. Fenómenos religiosos de origen
celta, en vías de desaparición
|
La cultura del moliner era popular i, per
tant, de transmissió oral. El seu lloc de treball era ideal, com ho serien els
hostals i les tavernes, per la transmissió oral de la cultura. Per elaborar la
seva visió del món, el moliner pren instruments lingüístics i conceptuals de la
literatura de la cultura dominant, d'almanacs, llibres piadosos, literaris,
filosòfics, teològics. Amb terminologia presa del cristianisme, el
neoplatonisme i la filosofia escolàstica, construeix un materialisme pagès
fundat en cosmogonies antiquíssimes, en remotes tradicions rurals. Probablement les afirmacions de Menocchio no semblaven
als camperols de Montereale alienes a la seva existència, creences i
aspiracions. El moliner utilitza el tamís de la seva cultura a partir del qual accentuarà
certs passatges o descontextuarà altres, manipularà frases i fragments arrencats
d’una cultura diferent que s’expressa per la pàgina impresa i a mesura que els reelabora amb la substància
de la memòria, trobarà elements per formular i defensar la seva pròpia idea,
apoderant-se de la cultura dels seus adversaris.
Els plantejaments del moliner,
com són la tolerància i la tendència a reduir la religió a un concepte d’ètica moral,
es vinculen amb els de grups herètics de formació humanística, propera a la dels
camperols revoltats de Munster. Defensa la senzillesa de la paraula de Déu, el
rebuig de les imatges sagrades, la negació de la divinitat de Crist, l'adhesió
a una religiositat pràctica.
Per Menocchio, Crist és un home
com nosaltres, però de major dignitat. En el discurs del moliner, hi ha un
rebuig a tots els sagraments, als quals considera "mercaderies",
instruments d'explotació i opressió, demostrant així un fort anticlericalisme.
Menocchio reivindica, com Miguel
de Servet, la plena humanitat de Crist, humanitat deïficada a través de
l'Esperit Sant. Déu, l'Esperit Sant i l'ànima no existeixen com a substàncies
separades: només existeix la matèria impregnada de divinitat, la barreja dels
quatre elements: l'home fet de terra. Aquesta reinterpretació del cristianisme
es fonamenta en tradicions, mites i aspiracions camperols, transmesos oralment
de generació en generació, intolerants a dogmes i cerimònies i vinculats amb els
ritmes de la natura.
El paradís camperol, tal com ho
descriu Mandeville, un dels autors dels set o vuit llibres llegits pel moliner,
recorda el cel mahometà: "El paradís és un lloc de dolçor, en aquell lloc
es troben totes les estacions i tota mena de fruits, i rius de llet i mel i vi
que corren sense parar, d'aigua dolça... festa de matèria, transparent i dúctil”.
Els benandanti
Seguint a Ginzburg, en el temps
de Menocchio es dóna un fenomen de difusió del culte dels benandanti
a Friuli, regió de la qual és oriünd el moliner. Les creences dels benandanti es recolzen en el context
mític de l'exèrcit de ànimes errants, orientades pel déu dels morts i de la
guerra, cristianitzat en l'alta edat mitjana.
Les
pràctiques rituals d'aquests xamans consistien en el combat per la fertilitat
dels camps. Conduïts per un jove amb l'estendard de Crist, els benandanti
combatien, enarborant canyes de fenoll, contra bruixots i bruixes, armats de
canyes de sorgo. Una altra de les formes que adoptava el ritual consistia en
que l'esperit del benandanti abandonava per algun temps el cos del xaman, qui
entrava en estat catalèptic. L'esperit sorgia en forma de ratolí o papallona,
o en grups de llebres o gats per dirigir-se, en èxtasi, cap a la processó
dels morts o cap a les batalles contra bruixes i bruixots. Els benandanti
comparaven aquest viatge de l'ànima amb una mort provisional. Aquest grup, quan
va aplegar el temps de que l’Església desitjava el domini social i el control
dels governs, va estendre el seu pensament absolutista i va incloure al culte
xamànic dintre la imatge de la secta hostil, convertint als que combatien per
la fertilitat, en bruixots.
REFERENCIAS
BARTRA, Roger, 1998. Cultura y melancolía, Barcelona, Anagrama.
COHEN, Esther, 2003. Con el diablo en el cuerpo, México, Taurus y Facultad
de Filosofía y Letras UNAM.
GINZBURG, Carlo, 1991. Historia nocturna (un desciframiento del aquelarre),
Barcelona, Munchnik Editores. —, 1997. El queso y los gusanos, Barcelona,
Munchnik Editores.
KLIBANSKY et al., 1991. Saturno y la melancolía, Madrid, Alianza Editorial.
MICHELET, Jules, 1984. La bruja, presentación de Robert Mandrou, Barcelona,
Labor.
Acta Poetica 26 (1-2). PRIMAVERA-OTOÑO 2005. Menocchio y
las brujas
La Cosmogonía de
un molinero, una recopilació d’articles feta per Cierzo-Vientosdeleste
Comentarios
Publicar un comentario