Simbols a l'esglèsia de l'Assumpció
Si heu llegit el meu blog, a hores d'ara ja us haureu adonat que
m'interessa moltíssim el llenguatge simbòlic. A més, no hi ha cap llenguatge
que no ho sigui. En aquesta entrada ens fixarem en uns quants símbols que he
triat perquè els tenim a mà, en qualsevol església d’un poble o barri nostre.
L'estudi pot resultar avorrit per alguns, però, he de dir que el intentar
comprendre i desentranyar el significat de les imatges que ens envolten no és
tan tediós com pugui semblar.
Els símbols, nascuts de la ment o del inconscient, com afirma Jung, es sustenten en la seva pròpia estructura simbòlica, cadascun procedeix d'un principi metafísic creat per la ment, darrere de la seva significació immediata i manifesta sempre fan referència a una altra significació que es revela i oculta en l'anterior. En la seva totalitat, el llenguatge simbòlic el que tracta és de crear una imatge del món i de la posició de l'home en ell, com si es tractés d'una síntesi universal dels coneixement que ha adquirit l'home en el moment de la seva plasmació.
Jung afirma que els símbols sorgeixen, en el pla fisiològic, del cervell humà, de la seva part més primitiva, com sorgeix la suor pels porus de la pell. Els símbols són arquetips col·lectius, una existència anímica, que en el cas de l'arquetip DÉU, per exemple, no hem de confondre amb el concepte del déu metafísic. L'existència de l'arquetip (del símbol) no afirma la realitat de l'existència de déu, ni ho nega. Tots els homes fem servir els mateixos «arquetips», que són fonamentalment religiosos. Jung diu que el símbol ens porta a idees que jeuen més enllà de l'abast de la raó i que per ser un llenguatge de la psique, té un aspecte inconscient que mai s'explica amb claredat. Els símbols s'originen en l'inconscient i molts somnis presenten imatges anàlogues a les idees, mites i ritus primitius. L'existència d'aquesta analogia es deu, també segons Jung, a l'existència d'un inconscient col·lectiu, un model de pensament innat i heretat com ho són també els instints.
Els símbols, nascuts de la ment o del inconscient, com afirma Jung, es sustenten en la seva pròpia estructura simbòlica, cadascun procedeix d'un principi metafísic creat per la ment, darrere de la seva significació immediata i manifesta sempre fan referència a una altra significació que es revela i oculta en l'anterior. En la seva totalitat, el llenguatge simbòlic el que tracta és de crear una imatge del món i de la posició de l'home en ell, com si es tractés d'una síntesi universal dels coneixement que ha adquirit l'home en el moment de la seva plasmació.
Jung afirma que els símbols sorgeixen, en el pla fisiològic, del cervell humà, de la seva part més primitiva, com sorgeix la suor pels porus de la pell. Els símbols són arquetips col·lectius, una existència anímica, que en el cas de l'arquetip DÉU, per exemple, no hem de confondre amb el concepte del déu metafísic. L'existència de l'arquetip (del símbol) no afirma la realitat de l'existència de déu, ni ho nega. Tots els homes fem servir els mateixos «arquetips», que són fonamentalment religiosos. Jung diu que el símbol ens porta a idees que jeuen més enllà de l'abast de la raó i que per ser un llenguatge de la psique, té un aspecte inconscient que mai s'explica amb claredat. Els símbols s'originen en l'inconscient i molts somnis presenten imatges anàlogues a les idees, mites i ritus primitius. L'existència d'aquesta analogia es deu, també segons Jung, a l'existència d'un inconscient col·lectiu, un model de pensament innat i heretat com ho són també els instints.
La Mare de Déu
El prototip místic de la concepció i el
naixement de Jesús procedia d'Orient Pròxim. Allà deesses mares com Deméter,
Isis, Astarté, Cibeles i Atagartis van donar a llum un déu fet home que va
morir per la salvació de la humanitat i va ressuscitar al cap de tres dies.
La deessa egípcia Isis y la deessa Astarté, assimilada
pels fenicis d'una deessa mesopotàmica, coneguda pels sumeris com Inanna, pels
acadis com Ishtar i pels israelites com Astaroth i la reina del cel.
Si vos interessa el tema de la Deessa
Mare aquí teniu uns quants treballs del meu blog:
45. Atenea
44. Artemisa
40. Zeus
y Hera
37. Diosas
de Grecia
32. Isis
de Egipto
22. La
Diosa Luna
16. La Vieja Europa
9. Fenómenos
religiosos de origen celta, en vías de desaparición
A l'església pegolina trobem
representacions de la Verge com les que reproduirem ara. La primera va ser
pintada en una data indeterminada entre 1455 i 1475, formant part d'unes icones
devocionals dobles, d'estil gòtic, de la Verònica, realitzats al tremp i oli
sobre fusta, que representen per una banda la Verge Maria i l'altra el rostre
de Jesús. De clara influència bizantina, per l'expressió hieràtica dels rostres
i el fons daurat. El seu autor estaria dins del cercle de Jacomart-Reixac.
La doble Verònica
Se li atribueix al controvertit cercle
artístic valencià format per Jacomart-Reixach, la definitiva identitat dista
encara molt d'estar concloentment resolta. Jaume Bacus (Jacomart) és, a través
dels documents, la figura més important valenciana a mitjan segle XV. Nascut
cap 1413, en 1440 el rei Alfons el Magnànim, li reclama perquè vagi a Nàpols.
La seva personalitat s'entrecreua amb la de Joan Reixach, català de naixement,
que apareix a València el 1491 amb obra documentada, i en part conservada, fins
1482.
El mantó i el sostre del pal·li estrellat són reminiscències
de l'antiga Deessa del cel
Sembla a molts experts en l'estudi de
les religions que la veneració que senten els catòlics per la Mare de Déu no
queda justifica en la Bíblia,
ja que aquest llibre sagrat la relega a la posició secundària de receptacle que
va contenir el Salvador. De fet, la Verge triga en ser esmentada per primera
vegada en la Bíblia, cosa que succeeix durant l'Anunciació, quan l'arcàngel
Gabriel li comunica que concebrà el fill de déu.
L'Evangeli
de Sant Lluc
inclou un cant conegut com el Magnificat,
que exalta i lloa a Maria. Després de descriure els seus viatges amb Josep, el
naixement de Jesús i la veneració que li van prodigar pastors i reis, la
narració bíblica la ignora si exceptuem fugaços trobades amb el seu fill i la
seva aparició a la crucifixió. Veure el retaule de la Verge
de l'Esperança d'Antoni Peris.
La Verge, Sant Josep i el nen Jesús (Rafael Cardells). El
raig de llums ens indica que els personatges pertanyen al mon celestial i al
terrenal
Viatge a Jerusalem (Rafael Cardells), segle XX
La Verge amb Jesús al pessebre (Antoni Peris), segle XV
El seu paper de mare de Déu va ser
limitat pels teòlegs de la primitiva església a la de "Theotokos" o portadora de Déu. Per
tant, és impossible que el relat bíblic puga inspirar aquesta immensa devoció
popular que existeix avui dia i ha existit sempre. El seu origen cal buscar-lo
en la pervivència del culte a la Deessa, el culte a l'arcaica diada mare-fill,
el parell d'éssers que no són una mateixa substància. La singularitat és que la
interacció sexual present en el mite de la mare i el seu fill-amant no
existeix, per complir amb els criteris jueus de bondat femenina: Maria no havia
de tenir experiència sexual, havia de ser dòcil i totalment innocent.
L'absència de testimonis bíblics
ha fet que molts teòlegs intentessin acabar amb la mariolatría o devoció
mariana, però no ha servit de res. Els Evangèlics fonamentalistes -amb el
pretext d'honorar Jesús- tracten de minimitzar el culte a la Verge, perquè
asseguren que la glòria de la Mare va en detriment de la glòria del Fill. No
obstant això, alguns escriptors, com el literat protestant Max Yunnickel, proclama el seu
desig que els protestants reprenguin el culte a la Verge: "Fa molt fred a l'Església Luterana. Hem de
escalfar una mica. Com? Portant una Mare: Maria... tornem als càntics a Maria,
adornem les nostres esglésies amb les flors del camp. Fem festes, com per la
tornada d'una Mare, perquè una Mare ha reaparegut en la nostra Església ...
Maria plena de gràcia, jo et saludo".
La Immaculada de Vicente Gerique
Aquests càntics ens porten ressons dels
himnes sumeris i frigis dedicats a la Deessa Mare. El dogma de la Immaculada
Concepció, també conegut com Puríssima Concepció, és una creença del
catolicisme que sosté que Maria, mare de Jesús, a diferència de tots els altres
éssers humans, no va ser aconseguida pel pecat original sinó que, des del
primer instant de la seva concepció, va estar lliure de tot pecat. No ha de
confondre aquesta doctrina amb la de la maternitat virginal de Maria, que sosté
que Jesús va ser concebut sense intervenció d'home i que María va romandre
verge abans, durant i després de l'embaràs.
En desenvolupar la doctrina de la
Immaculada Concepció, l'Església Catòlica sosté que Déu va preservar a Maria
lliure de tot pecat i, encara més, lliure de tota taca o efecte del pecat
original, que havia de transmetre a tots els homes per ser descendents d'Adam i
Eva, en atenció al fet que seria la mare de Jesús, que és també Déu. A Espanya
se celebra a la Immaculada com a patrona i protectora des de 1644, sent el 8 de
desembre festa de caràcter nacional. Durant la celebració d'aquesta festivitat,
els sacerdots espanyols tenen el privilegi de vestir casulla blau. Aquest
privilegi va ser atorgat per la Santa Seu el 1864, com a agraïment a la defensa
del dogma de la Immaculada Concepció que va fer Espanya.
Dormició de la Verge
La "Assumpció de Maria o de la Verge"
és la creença que el cos i ànima de la Mare de Déu van ser portats al cel
després d'acabar els seus dies a la terra . Aquest trasllat és anomenat Assumptio
Beatæ Mariæ Virginis (Assumpció de la Benaventurada Mare de Déu) pels
catòlics romans, la doctrina va ser definida com a dogma (veritat de la qual no
pot dubtar-se) pel Papa Pius XII l'1 de novembre de 1950.
La nostra Senyora de l'Assumpció
Assumpció de la Verge, Guido Reni, 1630. Imatge situada
en la Basílica Papal de Santa María la Major en Roma, Vaticà.
Part central de l'altar que representa l'església
triomfant, amb una talla de l'Assumpció de la Mare de Déu de Vicente Jerique.
Es evident la influència de Guido Reni en Jerique i l’autor de l’Assumpció
anterior, situada a la part de darrera de l’església de Pego
Els jueus i els pobles aris van portar als
seus déus patriarcals, déus del llamp i del tro, que per imposar-se a la Deessa
van haver denigrar, aprofitant la seva condició de dona, fins convertir-la en
una pecadora -Eva-, una serp del dimoni o un monstre dels abismes. No obstant
això, va ser impossible suprimir de la consciència popular que Maria havia
estat una Deessa, i no van trigar a assignar infinitat d'atributs i miracles
pagans, el que va contribuir al seu ascens en el rànquing de divinitat catòlic.
El fill de la Verge dins del sepulcre.
En l'art i la literatura apareixen
infinitat de pintures de la Verge, escultures, oracions i càntics que celebren
la seva maternitat, arribant a superar la seva representació iconogràfica a la
del mateix Jesús, que només apareix de nen, moltes vegades en braços de la
Verge, i la majoria de les vegades crucificat o mort.
Verge del Pilar, església de l'Assumpció de Pego
La Verge empara baix el seu mantó a tota la humanitat
(Rafael Cardells, 1945)
«La
Virgen de las Cuevas». Zurbarán (1630-35) Museo de Bellas Artes de Sevilla ©
Ministerio de Cultura
Al igual que la Deessa Mare
tenia múltiples advocacions, també la Verge les hereta i ara apareix com Santa
Maria de la Mercè, la generala dels exèrcits celestials, la Dona Vestida de
Sol, la Reina de la Pau, Mediadora de totes les Gràcies, és la Dolça Mare que
allibera, consola, i protegeix, als malalts, als afligits i a tots aquells que
pateixen qualsevol tipus de presó.
En l'església purgant
estan representats sants valencians, i una talla de la Mare de Déu del Carme de l'escultor Vicente Jerique. Al peu una escena del purgatori i tot
coronat per llunetes amb escenes de la vida de la Mare de Deu.
El mural que representa
l'església militant està presidit per una talla del Cor de Jesús, segons alguns obra de l'escultor José Maria Ponsoda. Les pintures representen
sants espanyols, al peu dels quals estan representades les cinc races humanes,
a l’esquerra.
Santa Joaquima de la Creu (Rafael Cardells)
Als peus de Santa
Joaquima apareixen uns cards
En les iconografies
antigues o medievals es solia representar la Creu de Crist amb un card arç o un
acant als seus peus (com a la Basílica de Sant Climent, a Roma). El card és un
símbol del Gènesi, significa sofriment
i es representava com un signe de la Passió del Senyor. La seva flor ("el
color violaci més pur que es troba en la naturalesa") és alhora signe de
patiment i de salut, de refloriment. Significa la unió de la Passió de Crist i la
seva Resurrecció gloriosa, al seu triomf definitiu.
Creu de la Basílica de Sant Climent a Roma
Els primers vestigis i icones de la
Verge daten del segle V. Se suposa que l'emperadriu romana Eudoxia (408-450) va
comprar el sudari de Maria i en 438 va enviar a la seva germana un retrat de la
Verge presumptament pintat per Sant Lluc. Els objectes pertanyents a la Verge,
o les seves imatges, tenen la capacitat de curar als malalts, segons els
catòlics (peregrinacions a Lourdes, Fàtima ...). També hi ha una gran devoció
per les anomenades verges negres, moltes de les quals tenen aquest color per
culpa del sutge de les veles (com la "moreneta" de Montserrat) que ha
enfosquit les seves imatges; altres afirmen que són records populars d'antics
ídols africans, n'hi ha que asseveren que es tracta d'imatges paganes portades
pels creuats i, finalment, els que declaren que reflecteixen l'aspecte de
l'antiga Deessa en tant fosca regent del món dels morts.
Les virtuts teologals
Al timpà interior de la porta nord
estan representades les virtuts teologals, entre ella la Fe, del llatí fides, "confiar", és la virtut
teologal per la qual els cristians creuen en Déu i en tot el que Ell ha dit i
revelat, i el que la Santa Església els proposa. La Fe es representa com una
dona de peu sobre una peanya, vestida de blanc, amb la sinistra sosté una creu
i amb la dreta un calze amb la Sagrada Forma.
La creu i el calze són els extrems de
la fe cristiana: un simbolitza a Crist crucificat i l'altre al sagrament de
l'altar. Se sol representar amb una bena sobre els ulls o apartant la mirada
del calze per subratllar que precisament la fe és creure el que no veiem
mereixent per això la lloança del Senyor: "Feliços els qui sense veure han
cregut"
Virtuts teologals: Fe i Esperança (Rafael Cardells)
L'Esperança és la virtut per la qual
l'home passa d'esdevenir a ser. Seguint a Sant Tomàs d'Aquino, ha estat
definida com "virtut infusa que capacita l'home per tenir confiança i
plena certesa d'aconseguir la vida eterna i els mitjans, tant sobrenaturals com
naturals, necessaris per aconseguir-la, recolzat en l'auxili omnipotent de
Déu". L'esperança està representada per una figura femenina amb una àncora
en una mà i en l'altra porta una herbeta que estreny contra el pit i, altres
vegades, una llanterna.
Les assutzenes són el
símbol de la virginitat de Maria, una variant és l'iris o el lliri blanc, que
en la tradició cristiana són símbol de la puresa, de l'amor virginal. Sol anar
unit a l'Anunciació de Maria, en un gerro ornamental o bé lliurat per l'àngel.
Així doncs amb el lliri representem la puresa i perfecció, la pau, la divinitat
i la innocència. El raig de llum simbolitza el nou alba a la història de la
cristiandat i és un pont entre el món diví i l'humà, el colom simbolitza l'Esperit
Sant, l'Àngel de l'Anunciació, mitjançant la seva mà, sempre ens convida a
aixecar les nostres mirades al cel. Moltes vegades, en els quadres de
l'Anunciació es veu un hort com a símbol de Maria, que és un hort virginal
tancat que ha de rebre la flor divina, símbol de puresa virginal. Maria com a
intercessora a favor del gènere humà, rep el títol de Porta del Cel.
Les roses també simbolitzen a
la Verge Maria, la seva virtut, la confiança i la virginitat, alhora
representen el misteri i el pecat. De gran varietat de colors, cada rosa d'un
color simbolitza un sentiment: la rosa vermella, amor, de color rosa, gràcia,
de color rosa suau, admiració i simpatia, de color blanc, puresa i innocència,
de color groc, amor que acaba. Les pomes són el símbol de la mare, la poma va
ser la fruita que Eva -mare de tots- va arrencar de l'arbre del bé i del mal.
No obstant això, fora de la cultura semita, aquesta fruita també es solia
associar amb la deessa Venus (erotisme) i les Tres gràcies.
En una altra entrada vam
contemplar el retaule de la Verge de l’Esperança d’Antoni Peris, on resultava commovent
l'escena del escorxament de Sant Bartomeu i la contemplació de Santa Caterina seminua,
disposada a ser martiritzada en la roda de ganivets.
Santa Caterina martiritzada amb roda ganivets
Escorxament de Bartomeu l'Apòstol
El rei Maxenci que va ordenar la tortura de santa
Caterina en roda de ganivets apareix aquí als seus peus
A la volta de l’església, entre
les finestres que enllumenen el temple, podem trobar escenes dels evangelistes
i d’altres de les Santes Escriptures.
El lleó representa l'evangelista Sant Marc
L’àguila a Sant Joan
El bou a Sant Lluc
Sant Mateu apareix com a home, de vegades amb una destral
a la mà i l’Evangeli. Al coll porta un escapulari del Cor de Jesús
A
la capella del Crist, a la part superior apareix Crist crucificat en companyia
dels dos lladres. Mentre un genet romà patrulla a cavall vigilant, en primer
pla apareixen uns soldats romans jugant a daus.
Tot crucificat era despullat de les seves vestidures, quedant completament
nu. Els Evangelis diuen que els soldats es van repartir la roba de Jesús, per
mitjà dels daus, ja que la túnica era d'una sola costura. Roba senzilla i humil
d'un camperol. El motiu també es repeteix a la porta de bronze de la capella del
Ecce-Homo.
Porta de la capella del Ecce-Homo, Pego.
A la nau esquerre, prop de
l'altar, apareix el Arcàngel Rafael amb un peix sota el braç. Els altres dos
arcàngels són Miguel i Gabriel. D'acord amb el Llibre
de Tobies 5,4, Rafael va ser enviat per Jahvè per acompanyar
Tobies, fill de Tobit, en un llarg i perillós viatge per aconseguir-li una
esposa piadosa al jove. Aquesta és Sara, qui havia vist morir a set promesos a
causa que un dimoni, de nom Asmodeo, estava enamorat de la dona i matava a
l'espòs en la nit de noces.
Al principi Rafael es presenta com
«Azarià, fill del gran Ananies», però en finalitzar el viatge guareix la
ceguesa de Tobit i es manifesta com «l'àngel Rafael, un dels set en la
presència del Senyor». Durant el viatge, dóna instruccions a Tobies per pescar
un peix, del qual extrauria les vísceres que usaria més tard per allunyar al
dimoni Asmodeo, enamorat de Sara, i guarir la ceguesa del seu pare. A causa
d'això, a Rafael se li considera protector dels nuvis o el festeig, però no qui
promou els festejos com el Eros (Cupido) grecoromà.
Aquest peix del arcàngel no té res a veure
amb el símbol del peix que al·ludeix directament a Crist, "Ichthys"
significa peix en grec, "Iesus, Christos, Theou, uios, scoter"
(Jesucrist, Fill de Déu i Salvador).
Sant Francesc i els peixos. Fresc de Remigio Soler al
Convent dels Pares Franciscans de Pego
Sant Antoni de Pàdua a Rimini,
va predicar als peixos de la mar que van acudir miraculosament en gran nombre a
sentir-lo. Va ser en ocasió que Sant Antoni es trobava a Rímini, on hi havia
una gran multitud d'heretges (càtars o patarens). Durant molts dies havia
tractat de conduir-los a la llum de la veritable fe i al camí de la veritat,
predicant-los i disputant amb ells sobre la fe de Jesucrist i de la Sagrada
Escriptura. Però ells no només no van acceptar els seus sants raonaments, sinó
que, endurits i obstinats, no van voler ni tan sols escoltar, per la qual cosa
un dia Sant Antoni, per divina inspiració, es va dirigir a la desembocadura del
riu al costat del mar i, col·locant en la vora entre el mar i el riu, va
començar a predicar als peixos i aquests van acudir en gran multitud a
escoltar-lo, amb la qual cosa va aconseguir que els heretges es convertiren al
cristianisme.
A l'esquerra de la capella baptismal es troba
un fresc de Rafael Cardells que representa la lluita entre els àngels i els
àngels caiguts i a la dreta Adam i Eva al Paradís. El Pecat original suposa
l'inici de la redempció. És l'explicació a tot el que fa Crist en morir, que no
és altra cosa que redimir del pecat original dels homes. Estan representats
Adam i Eva flanquejats per l'arbre de la ciència del bé i del mal en el qual
s'enrotlla la serp (pecat), tot això en un jardí bucòlic amb arbres plens
d'ocells exòtics.
Els àngels caiguts
Adam i Eva
El Agnus Dei o Anyell de Déu simbolitza
a Crist, doncs sant Joan, assenyalant a Jesús, el seu cosí, va dir: «Mireu l'anyell de Déu, el qui treu el pecat
del món". Per això a Sant Joan Baptista se li representa al costat
d'un xai que porta entre les seves potes davanteres una creu. Jesús també és
l'anyell pasqual sacrificat per alè dels homes.
Pila baptismal de l’Església de Pego
Jesús representat com pastor dels homes. Timpà d’una capella lateral.
Pastors rebent la noticia del naixement al retaule de la
Verge de l’Esperanza d’Antoni Peris
Anyell de la volta de l’església de l’Assumpció de la
Verge
Entre les aus que
apareixen com a símbol en la Bíblia, la més antiga és el colom. A l'Antic Testament apareix com a símbol de
pau, doncs li va portar a Noeu un brot d'olivera com a signe que el Diluvi
havia acabat. També representa el descans (cf. Salm 53:7) i l’amor (cf. Cantar
5:2) El colom és el símbol de la pau. En el Nou Testament el colom simbolitza
l'Esperit Sant.
Colom de l’Anunciació
Colom com a símbol de l’Esperit Sant
L’Esperit Sant al retaule d’Antoni Peris
El bateig de Jesús. Pintura mural al convent del Pares
Franciscans de Pego. Remigio Soler (1954)
Púlpit de l'Església Arxiprestal i el del Ecce-Homo
El pelicà, segons la mitologia,
retornava la vida als seus fills morts ferint-se a si mateix i ruixant amb la
seva sang als fills (Cfr. Sant Isidro de Sevilla, Etimologies,
12, 7, 26, BAC, Madrid 1982, p. 111). El pelicà místic, el gran au, s'obri el
pit per alimentar amb la seva sang els seus pollets. Crist, com el pelicà, va
obrir el seu costat per salvar-nos alimentant-nos amb la seva sang. És per això
que el pelicà apareix en l'art cristià, en tabernacles, altars, columnes, etc.
Pelicà (o àguila) a la sagristia del Crist
Juntament amb moltíssimes
altres aus, el pelicà és vist com immund en Lev 11:18. També Jesús va ser
tingut com immund. Els primers cristians van prendre al pelicà com a símbol
d'expiació i redempció. Del mateix caràcter d’immundícia participa l’àguila.
Els primers cristians van
conèixer una antiga llegenda en la qual l'àguila renovava la seva joventut en
llançar-se tres vegades a una font d'aigua pura. Els cristians van prendre
l'àguila com a símbol del baptisme, font de regeneració i salvació, en la qual
el neòfit es submergeix tres vegades (per la Trinitat) per obtenir la vida
nova. L'àguila és també símbol de Crist i de la seva naturalesa divina.
L'àguila també és símbol de sant
La serp en l'Antic Testament apareix
com missatgera del pecat i de la desgràcia, associant amb el dimoni quan
Satanàs es disfressa de serp per temptar Eva. Per això la primera imatge del
Diable en la iconografia cristiana, va ser la serp de l'Edèn.
Dalt la bola del mon observeu el cap d'una serp amb una poma a la boca
Santa Llúcia de Siracusa (Sicília,
283-304?) És una màrtir de l'Església Catòlica. Lucía era de pares nobles i
rics, va ser educada en la fe cristiana i va fer un vot de virginitat. La seva
mare que estava malalta, la va comprometre a casar-se amb un jove pagà i ella,
per lliurar-se de aquest compromís, la va persuadir perquè anés a resar a la
tomba de Àgueda de Catània per tal de curar la seva malaltia, com la seva mare
va sanar, Lucía li va demanar que l'alliberés del compromís, el deixés
consagrar la seva vida a Déu i donés la seva fortuna als més pobres. La seva
mare, de nom Eutiquía, va accedir. Però el seu pretendent la va acusar davant
el procònsol Pascacio pel fet que era cristiana, en temps de l'emperador
Dioclecià.
Ella va anar a veure el seu pretendent i li pregunto què era el que li
agradava d'ella i ell li va respondre que els seus ulls; llavors ella va
prendre una espasa i es va treure els ulls, els va col · locar en una safata de
plata i els hi va lliurar al jove demanant-li que li deixés consagrar la seva
vida a Déu.
És la patrona de la vista a causa d'una
llegenda en l'Edat Mitjana que deia que, quan Lucía era al tribunal, fins i tot
sense ulls, seguia veient. També és patrona dels pobres, els cecs, dels nens
malalts i de les ciutats de Siracusa, Venècia, de Pere de la Muntanya, dels
camperols, electricistes, xofers, fotògrafs, afiladors, talladors, vidriers i
escriptors.
Durant l'edat mitjana, a causa del
retard acumulat pel Calendari Julià, la festivitat de Lucía coincidia amb el
solstici d'hivern i, per tant, el dia més curt de l'any. El nom de la santa,
que significa la que porta llum i la data en què es commemorava el seu martiri,
explicarien l'origen d'aquesta llegenda posterior sobre els seus ulls.
Sant Antoni o Antón Abad (Heracleópolis
Magna, Egipte, 251-356 Muntanya Colzim, Egipte) va ser un monjo cristià,
fundador del moviment eremític. El relat de la seva vida, té elements històrics
i altres de caràcter llegendari, se sap que va abandonar els seus béns per
portar una existència d'ermità i que atenia diverses comunitats monacals a
Egipte, romanent eremita. Es diu que va arribar als 105 anys d'edat. Es
representa a sant Antoni Abat com un ancià amb l'hàbit de l'ordre i amb un porc
als seus peus.
Sant Antoni del porquet
Molts artistes han pres aquest
tema per a les seves obres, un dels treballs més coneguts és el "Tríptic
de les Temptacions de sant Antoni", pintada per Hieronymus Bosch. El 1947,
Diego Rivera, va pintar una obra també titulada: "Les temptacions de Sant
Antoni", igual que Paul Cézanne i Jan Wellens de Cock, entre altres
diversos artistes. També el famós pintor espanyol Salvador Dalí va pintar un
quadre anomenat La temptació de Sant Antoni, que marcava l'entrada a una nova
etapa de misticisme religiós.
El porquet de Sant Antoni i el gos de Sant Roc que porta
un pa a la boca i es gira mirant cap a dalt.
Sant Roc (en occità Sant Ròc,
Montpeller, 1295 o 1348/50-1317 o 1376/79, Montpeller o Voghera) va ser un
pelegrí occità, canonitzat el 1584, sent venerat com a sant per l'Església
catòlica, que celebra la seva festivitat el 16 d'agost. No hi ha acord entre
els historiadors a l'hora d'assenyalar l'any de naixement de Sant Roc. Segons
la tradició va néixer a Montpeller (França) cap a l'any 1295, mentre que altres
versions ho traslladen al segle XIV, entre els anys 1348 i 1350.
Sant Roc -a l’esquerre- ensenya les seves llagues. Sant
Roc apareix representat en les arts plàstiques vestit de pelegrí amb bordó,
barret i capa, ferit en una cama, sent la més habitual l'esquerra, i acompanyat
d'un gos anomenat Melamp o un àngel, encara que de vegades són representats
tots dos.
Sant Roc va pelegrinar a Roma i va recórrer Itàlia, on es va dedicar
a curar tots els infectats de la pesta. La seva devoció es va estendre molt
ràpidament a partir del segle XV. Des Venècia es va estendre el culte cap al
món germànic i als Països Baixos. Sant protector davant la pesta i tota classe
d'epidèmies, és a més protector de pelegrins, infermers, cirurgians o cànids,
entre d'altres.
El miraculós Nen Jesús de
Praga està coronat com Rei de l'Univers i porta a la mà esquerra
l'orbe (representació del món) i en la mà dreta, en actitud de beneir, l'anell
que uneix els dits índex i cor, signe característic del Nen de Praga. D'aquesta
manera, el pegolí segueix el mateix model de Praga, una imatge de cera de Jesús
en la seva etapa infantil, que es troba a l'Església de Santa Maria de la
Victòria i Sant Antoni de Pàdua (Kostel Panny Marie Vítězné), al carrer
carmelita del barri de Malá Strana, a la ciutat de Praga (capital de la
República Txeca). Llegendes piadoses sostenen que la imatge del Sant Nen de
Praga un cop va pertànyer a Santa Teresa de Jesús i és considerada una imatge
miraculosa, especialment entre les dones embarassades.
Al convent dels franciscans hi
ha una imatge d’un nen Jesús amb orb, però, li manca l’anell de la ma dreta
Comentarios
Publicar un comentario