El retaule de la Mare de Déu de l'Esperança

      L'Església Arxiprestal de l'Assumpció de la Mare de Déu de Pego és d'estil renaixentista, construïda al segle XVI sobre les ruïnes d'una altra església més petita que havia estat construïda sobre les restes de la mesquita d'Uxola. Es troba situada dins del recinte emmurallat del nucli de la població. En 1599 van començar les obres a càrrec de Joan Cambra, d'origen francès, acabant al voltant de 1614, amb Pere Joan Mir. Posteriorment ha sofert diferents ampliacions.

Església Arxiprestal de l'Assumpció de la Mare de Déu de Pego

      Conserva peces artístiques com el retaule de la Mare de Déu de l'Esperança, del segle XV, d'estil gòtic, obra d'Antoni Peris i Mestre de Olleria, el petit retaule de la faç de Crist i de Maria, anomenat "La doble Verónica", del segle XIV, també d'estil gòtic, la Creu Processional de plata, estil gòtic florit i la imatge del Santíssim Crist de la Providència, ambdues del segle XV, el crucifix de la Sagristia, del segle XVI, llenços del segle XVIII i nombroses peces d'orfebreria de a partir del segle XV fins als nostres dies. Compta amb peces ceràmiques del segle XVI i estucats a la capella del Santíssim del segle XVIII.

       Carmen Rodrigo Saragossa a La Nativitat i l'Epifania en la pintura gòtica valenciana (1400-1450) ens parla del quadre de la Mare de Déu de l'Esperança d'Antoni Peris (1404-1423) que va estar a l'Exposició d'Art Retrospectiu ... del natalici de Jaume el Conqueridor en són centenar VII, a València 1908, i recentment a L'Edat de l'Art Valencià, amb motiu del VIII centenari. El retaule mesura 268x209 cm. i consta de 9 escenes disposades en tres carrers: la taula central dedicada a la Verge de l'Esperança, coronada per dos àngels i el colom de l'Esperit Sant, està flanquejada per 4 àngels, dos orants, un altre oferint lliris, i el de l'esquerra mostrant un llibre obert, amb el text del Magnificat (Lc. I, 46-55).

Retaule de la Verge de l'Esperança de Pego

      La Verge, que està asseguda sobre un ric brocat vermell i or, vesteix una sumptuosa túnica de brocat d'or i mantell blau fosc, folrats de teixit vermell, com és habitual en el gòtic valencià. El pentinat està cobert amb subtil vel i és similar al de Nicolau a Sarrión, Bilbao, etc. A sobre de l'escena central apareix la Dormició de la Verge, coronada pel Calvari.

La Crucifixió i la Dormició de la Verge

La Crucifixió 

La Dormició de la Verge

La Verge de l'Esperança

Llibre obert amb el text del Magnificat (Lc. I, 46-55).

      Als carrers laterals apareixen els altres titulars: Santa Catalina amb els seus atributs, el palmell, la roda del martiri i Maxenci als seus peus, i Sant Bartomeu empunyant el coltell, amb els Evangelis en l'altra mà, amb el dimoni encadenat als seus peus. A sobre d'ambdós una escena del seu martiri, coronada per l'Anunciació a l'esquerra, similar en composició a la de Bilbao i Rubielos, i la Nativitat a la dreta.

L'Anunciació

La Nativitat

Detall de la Nativitat

Detall de la Nativitat

      La composició recorda a la de Nicolau a Bilbao, amb la presència de Salomé la llevadora, de peu en un  pla privilegiat a l'esquerra, i Sant Josep, assegut a terra, establint diàleg amb el grup d'adoradors situat al seu costat. La Cabanya presenta alguna variació respecte a la de Bilbabo, Sarrión, és rectangular i està formada per 4 estaques que sostenen un sostre a base de fustes col · locades en fileres i és més semblant a la Conca i Kansas City. Un àngel baixa volant amb ales vermelles sobre la teulada.

En realitat, es tracta de dos àngels, el del primer pla amb els braços creuats i el del fons amb els braços estesos cap endavant, detall que li devia passar per alta a Carmen Rodrigo Saragossa.

      Al fons, un castell blanc sobre un paisatge rocós, es retalla sobre el fons daurat, un gos gris mira al cel contemplant el descens de l'àngel. A l'esquerra, un àngel anuncia la bona nova als pastors seves ovelles.

Un gos contempla el descens dels àngels

Uns pastors reben l'anunciació del naixement de Jesús

     El sòl és de color vermell fort i al centre de l'escena apareix un farcell blanc i un càntir de dues nanses penjant d'un dels pals de la cabana. La Verge apareix agenollada, amb les mans creuades sobre el pit i vestida amb túnica de brocat groc i or, coberta amb mantell blau folrat de color taronja, com a Bilbao i Rubielos. La mula i el bou donen color al nen estirat al seu pessebre de color gris, amb l'aurèola daurada i faixat amb pobres teles blanques. Un querubí vermell baixa volant cap al Nen que aixeca la seva cara mirant-lo, i darrere de la cabana s'esbossa als pastors amb l'àngel sostenint el filacteri (amulet, protecció) del Glòria i a la dreta un castell blanc sobre roques, similar al de Rubielos.

Pastors amb l'àngel sostenint el filacteri (amulet, protecció) del Glòria ia la dreta un castell blanc sobre roques

Santa Caterina amb els seus atributs, el palmell, la roda del martiri i Maxenci als seus peus.

       Diuen que Caterina va néixer cap el 290 al si d'una família noble d'Alexandria a Egipte. Una nit se li va aparèixer Crist i va decidir, en aquest moment, consagrar la seva vida, considerant, des de llavors, la seva promesa. L'emperador Maxenci (306-312) va acudir a Alexandria per presidir una festa pagana i va ordenar a tots els súbdits fer sacrificis als déus, però Caterina es va negar, per la qual cosa la va fer presonera. L'emperador la va convidar a mantenir un debat filosòfic sobre el veritable Déu i va resultar que la santa va convertir als savis al cristianisme. Maxenci va flagel·lar-la i tancar a la presó. Allí va ser visitada per la pròpia emperadriu i un oficial, Porfiri, que va acabar per convertir-juntament amb altres dos-cents soldats. L'emperador va ordenar llavors que torturessin a Caterina utilitzant una màquina conformada per unes rodes guarnides amb fulles afilades. Les rodes es van trencar en tocar el cos de Caterina, que va sortir il·lesa. L'emperadriu va intentar intercedir a favor de Caterina, però va ser decapitada, igual que Porfiri i els seus dos-cents soldats. Obstinat, Maxenci va ordenar l'execució de Caterina, qui va morir decapitada.

Santa Caterina d'Alexandria en la roda del martiri

      Les joves solteres suplicaven la intervenció de la santa amb la següent oració:

Santa Caterina, ajudeu-me. No em deixis morir soltera. Un marit, Santa Caterina, un bon marit, Santa Caterina, abans que sigui tard.

     En Ibi es segueix celebrant la festivitat de Santa Caterina i les nenes, anomenades "Catalinetes", es col·loquen al cap un gran llaç de paper de color cridaner. De tant en tant es canta una cançoneta que diu: "Les Catalinetes menjen culleretes, Els catalinots menjen cullerots, passin paper Molí, una coca en oli i un barral de vi, vaig veure, vaig veure, vaig veure, Caterina!".

      A partir de 1961 la mateixa Església catòlica va admetre que Santa Caterina no és un personatge històric, sinó una creació literària com a contrapunt cristià a la filosofia pagana d'Hipatia d'Alexandria que no admet dones com ella: verges i sàvies. Els autors que no accepten la seva historicitat són Donald Attwater i Harold T. Davis, Alexandria: The Golden City (Principia Press of Illinois, 1957), p 441.

Tres detalls de Santa Caterina, on s'aprecia la precisió del dibuix i el colorit de vermells, grocs i verds

La Nativitat i el martiri de Sant Bartomeu

Santa Catalina amb Magencio als seus peus s'assembla a Sant Bartomeu amb el dimoni encadenat

      En l'art es representa a Sant Bartomeu Apòstol amb un gran ganivet, al·ludint al seu suposat martiri, segons el qual va ser escorxat viu, raó per la qual és el patró dels blanquers. En relació també amb el seu martiri apareix en ocasions espellat, mostrant la seva pell agafada al braç com si es tractés d'una peça de vestir. En l'època Barroca és comuna veure-ho representat com a apòstol, amb llarg mantell blanc, agafant les escriptures sagrades i mostrant el ganivet.

      També se li representa subjectant amb una cadena a una diablessa. L'origen d'aquest símbol pot ser doble, segons la Wikipedia. Els evangelis apòcrifs diuen que Sant Bartomeu requereix a Crist ressuscitat que li mostri al maligne "Belial", després d'haver-li mostrat, Jesús li indica "Xafa-li el bescoll i pregunta-li". Una tradició assegura que va expulsar a un dimoni, denominat "Astaroth", d'un temple on aquest vivia dins d'una estàtua. Sant Bartomeu va demostrar la ineficàcia de l'estàtua, que deia guarir les malalties, va expulsar el dimoni i va consagrar el temple a Jesús.

L'exhibició del ganivet al·ludeix al seu martiri

Sant Bartomeu mostrant les Sagrades Escriptures

     El seu martiri i mort s'atribueixen a Astiages, rei d'Armènia i germà del rei Polimi que Sant Bartomeu havia convertit al cristianisme. Com els sacerdots dels temples pagans, que s'estaven quedant sense seguidors, protestessin davant Astiages de la tasca evangelitzadora de Bartomeu, Astiages el va manar cridar i li va ordenar que adorés als seus ídols, tal com ell havia fet amb el seu germà. Davant la negativa de Bartomeu, el rei va ordenar que fos escorxat viu davant d'ell fins que renunciés al seu Déu o morís.

Detall de les gotes de sang de Sant Bartomeu

Els carnissers van vestits com els de l'època del segle XV 

Astiages, rei d'Armènia, i cortesans contemplant el martiri de Sant Bartomeu

      A la Llegenda daurada de Santiago (Jacobo) de la Vorágine es diu que és un home d'estatura corrent, cabells arrissats i negres, pell blanca, ulls grans, nas recte i ben proporcionada, barba espessa i una mica entrecana... El seu aspecte presenta constantment aspecte alegre i rialler.

Sant Bartomeu

     Tota aquesta iconografia de la Nativitat procedeix de l'obra les Meditacions Vitae Christi del Pseudo Bonaventura, difosa per Jaume de la Voràgine i l'art italià. La Epifania és el tercer Goig Mariano que ja va ser defensada a Efes contra els nestorians. La sumptuositat i riquesa dels retaules, amb abundància d'or en els brocats i adorns, la sumptuositat de les vestidures... segueixen la moda del Ducat de Borgonya i Les Très Riches Heures del Duc de Berry. Paleta brillant amb predomini de colors propis de la miniatura borgonyona de la cort del Duc de Berry: vermells, magentes, taronges, verds, fúcsies, blaus del mantell de la Verge, juntament amb les roses de les arquitectures del gòtic internacional. Fermesa i meticulositat en el dibuix. Destaca el tractament del cabell i dels pentinats, amb cabelleres de gruixos rínxols rossos i el superb plomatge de les ales dels àngels i querubins. Delicades carnacions, alhora que també apareixen la pell fosca i blanca de Sant Josep, els pastors,... Aquesta dualitat és pròpia de l'arrel germànica de l'estil internacional.

Decoració pròpia del gòtic internacional

A les fotografies podem apreciar la textura de la pintura i els traços del pinzell

La corona de la verge està dibuixada a compàs, amb un traç precís.

      L'actual retaule de l'altar major, així com la pintura de tota l'església és del valencià Rafael Cardells, pintats entre 1949 i 1963, al qual he dedicat l'estudi Rafael Cardells, el pintor de l’esglèsia arxipestral de Pego.