Benandanti

     Els Benandanti ("bons vianants") eren homes i dones del districte Friülès, nord d'Itàlia, que als segles XVI i XVII mantenien una tradició agrària, segons la qual patien visions extàtiques i afirmaven que viatjaven fora del seu cos durant el somni per lluitar contra les bruixes malèvoles (streghe) per tal d'assegurar una bona collita per a la temporada entrant. Entre 1575 i 1675, enmig dels judicis de bruixes de l'edat moderna, els Benandanti van ser jutjats com heretges i bruixes per la Inquisició romana, i les seves creences foren assimilades al satanisme.

Baldung Hexen, 1508

      Durant les seves sortides nocturnes, determinats dijous de l'any, afirmaven que els seus esperits cavalcaven sobre diversos animals, volant pel cel per desplaçar-se a determinats llocs del camp. Allà prenien part en diversos jocs i altres activitats, en companyia d’altres benandanti, perseguint a les bruixes malèvoles i entaulant batalles contra elles per derrotar-les i que deixessin d'amenaçar tant als seus cultius, com a les seves comunitats. També es creu que tenien poders màgics que podrien ser utilitzats per a la curació.

     En 1575, un benandanti va caure en poder de les autoritats de l'Església friülana quan un sacerdot del poble, Bartolomeo Sgabarizza, va començar a investigar les afirmacions fetes pel benandante Paolo Gaspurotto. Sgabarizza aviat va abandonar les seves investigacions i el 1580 el cas va ser reobert per l'inquisidor fra Felice de Montefalco, que va interrogar no només a Gaspurotto, sinó també a altres benandanti locals i mèdiums espirituals, condemnant a alguns d'ells pel delicte d'heretgia. Sota la pressió de la Inquisició, aquests viatges nocturns en esperit (que sovint incloïen la paràlisi del cos durant el son), van ser assimilats a l'estereotip diabòlic del Sàbat de les bruixes, aconseguint acabar amb el culte Benandanti. La Inquisició va convertir la tradició visionària i el terme "benandante" com sinònims del terme "stregha", bruixa en el folklore friülà.

      El primer historiador de la tradició benandanti va ser l'italià Carlo Ginzburg (1939), qui el 1960 va examinar les actes dels judicis contra els benandanti, estudi que va culminar amb la publicació del seu llibre Història nocturna: Bruixeria i cultes agraris en els segles XVI i XVII. En la interpretació de Ginzburg els benandanti eren els supervivents d'un antic "culte de la fertilitat", els membres eren "defensors de les collites i la fertilitat dels camps". Ell, a més, va sostenir que eren només una petita part supervivent d'una tradició europea molt més àmplia d'experiències visionàries que va tenir els seus orígens en l'època pre-cristiana, cosa que va afirmar en observar les similituds amb les creences de l'home llop de Livònia.

Ubicació de la històrica regió de Friuli a Itàlia.

      Els Benandanti, tant homes com dones, eren persones que creien garantir la protecció de la seva comunitat i dels seus cultius. Ells creien que estaven marcats des del seu naixement per unir-se a les files dels Benandanti, per haver nascut amb l'amni (el sac amniòtic) cobrint la seva cara. Els Benandanti afirmaven que abandonaven els seus cossos en forma de ratolins, gats, conills, o papallones per anar volant a lluitar contra les malvades bruixes. Els homes asseguraven que volaven entre els núvols i lluitaven contra les bruixes per assegurar la fertilitat de la seva comunitat; les dones amb més freqüència, declaraven que participaven en grans festes.

Viatges visionaris

       Els dijous entre les témpores, els períodes de dejuni decretats per l'Església Catòlica, els Benandanti asseguraven que el seus esperits abandonen els seus cossos a la nit en forma de petits animals. Els esperits dels homes anaven al camp a lluitar contra les bruixes malvades (malandanti). Els homes benandanti lluitaven amb tiges de fonoll, mentre que les bruixes estaven armades amb canyes de sorgo, doncs pel que sembla, al Friül s'utilitzaven les tiges de sorgo per a la fabricació d'escombres de bruixes. Si guanyaven els homes, la collita d'aquest any seria abundant.

     Les dones Benandanti realitzaven altres tasques sagrades. Quan sortien dels seus cossos viatjaven cap a una gran festa, on ballaven, menjaven i bevien. El viatge ho feien per les nits en una processó d'esperits, animals i fades. Si algú l'observava, sabia que un dels habitants del seu poble anava a morir en el pròxim any. Una benandanti conta que aquesta festa estava presidida per una dona, "l'abadessa", que s'asseia amb tot el seu esplendor a la vora d'un pou. Carlo Ginzburg ha comparat aquestes assemblees espirituals amb les narrades per altres grups similars en altres parts d'Itàlia i Sicília, que també estaven presidides per una deessa que els ensenyava la màgia i l'endevinació.

       Els primers relats dels viatges dels benandanti, que daten de 1575, no contenen cap dels elements que posteriorment es van associar amb el sàbat de les bruixes diabòliques: no havia adoració del diable (una figura que ni tan sols era present), cap persona renunciava al cristianisme, ningú trepitjava els crucifixos i no profanaven els sagraments.

Relació amb les bruixes

      Ginzburg va assenyalar que la confusió entre benandanti i bruixes va ser obra dels eclesiàstics catòlics. Però, els benandanti afirmaven que lluitaven contra les bruixes malèvoles i ajudaven a la comunitat a curar a les persones maleïdes per les bruixes.  El moliner Pietro Rotaro  es va referir a ells com "benandanti bruixes", per això el sacerdot Bartolomeo Sgabarizza, que va registrar el testimoni de Rotaro, va pensar que els benandanti eren bruixes, encara que fossin bruixes "bones" que intentaven protegir les seves comunitats contra les bruixes dolentes que danyaven als nens. Ginzburg va comentar que aquesta confusió en la relació entre els benandanti i les bruixes malèvoles, va ser la causa que la Inquisició decidís la seva persecució.

"Départ pour le Sabbat", 1910. Albert Joseph Pénot (1862-1930)

Inquisició i la persecució

La investigació de Sgabarizza, 1575.

     A principis de 1575, Paolo Gaspurotto, un benandante que vivia al poble de Iassico, va fer un encant per a un moliner de Brazzano, anomenat Pietro Rotaro, amb l'esperança de curar el seu fill, que s’havia indisposat d'una malaltia desconeguda. Aquest esdeveniment va atreure l'atenció del sacerdot local que estava intrigat per l'ús de tal màgia popular i va cridar a Gaspurotto per obtenir més informació. El benandante va dir al sacerdot que el nen malalt "havia estat posseït per les bruixes", però que s'havia salvat d'una mort segura gràcies als benandanti, o "vagabunds", com també se'ls coneixia. Després va passar a revelar més sobre els seus germans benandanti, relatant que "els dijous durant les témpores de l'any [ells] es van veure obligats a anar amb aquestes bruixes a molts llocs, com Cormons, davant de l'església de Iassico i, fins i tot, al camp del voltant de Verona", lloc on "va lluitar, va jugar i saltar, muntant diversos animals al galop", també va dir que participà en una activitat en què "les dones van colpejar als homes que estaven amb ells amb les tiges de sorgo, mentre que els homes tenien únicament tiges de fonoll".

       Sgabarizza es va preocupar al escoltar parlar així de la bruixeria i el 21 de març de 1575 es va presentar com a testimoni davant el vicari general, monsenyor Jacopo Maracco, i l'inquisidor fra Giulio d'Assís, al monestir de Sant Francesco di Cividale del Friuli, amb l'esperança que li oferiren orientació sobre com procedir en aquesta situació. Va portar a Gaspurotto amb ell, qui va facilitar més informació a l'Inquisidor, relatant que després de participar en els seus jocs, "les bruixes, els bruixots i els vagabunds" passaven per davant de les cases de la gent a la recerca de "aigua neta i clara" per beure. Segons Gaspurotto, si les bruixes no podien trobar aigua neta per beure, "entraven als cellers i acabava amb tot el vi".

Nit de Walpurgis, gravat de A. Depsera

      Sgabarizza inicialment no va creure les afirmacions de Gaspurotto.  En resposta a la incredulitat del sacerdot, Gaspurotto va convidar tant a ell com a l'inquisidor a unir-se als benandanti en el seu pròxim viatge, tot i que es va negar a donar els noms dels altres membres dels germans, afirmant que seria "molt colpejat per les bruixes” si ho feia. No gaire després, el dilluns següent de Pasqua, Sgabarizza va visitar Iassico per dir missa i, en acabar, es va quedar en una festa celebrada en el seu honor. Durant i després del menjar, Sgabarizza va discutir de nou sobre els viatges dels benandanti amb Gaspurotto i el moliner Rotaro Pietro, i més tard es va assabentar d'un altre benandante confés, el pregoner Battista Moduco de Cividale, que va oferir més informació sobre el que passava durant les seves visions nocturnes. En última instància, Sgabarizza i l'inquisidor Giulio d'Assisi, van decidir abandonar les seves investigacions sobre els benandanti, perquè segons l'historiador Carlo Ginzburg, van arribar a creure que les històries de vols nocturns i les batalles contra les bruixes no eren més que mentides de vilatans ignorants.

Investigació de Montefalco: 1580-1582

       Cinc anys després de la investigació inicial de Sgabarizza, el 27 de juny de 1580, l'inquisidor fra Felice de Montefalco decidí reviure el cas dels benandanti. Per això, va ordenar que portessin davant la seva presència a Gaspurotto per ser interrogat. El camperol va negar en repetides ocasions haver estat mai benandante i va afirmar que la participació en aquestes coses anaven en contra de Déu, la qual cosa contradeia les confessions anteriors que li havia fet a Sgabarizza diversos anys abans. Malgrat això Gaspurotto va ser empresonat. Aquest mateix dia, el pregoner de Cividale, Battista Moduco, que també era conegut localment com un benandante, va ser interrogat en Cividale, però a diferència de Gaspurotto, va admetre obertament que era un benandante, i va passar a descriure els seus viatges visionaris, en els que va lluitar contra les bruixes amb la finalitat de protegir els cultius de la comunitat. Va dir:

      "Sóc un benandante perquè jo vaig amb els altres per lluitar quatre vegades a l'any, és a dir durant les témpores, a la nit, vaig invisiblement en esperit i el cos es queda enrere, anem endavant al servei de Crist, i les bruixes del diable barallen contra nosaltres, elles amb tiges de sorgo i nosaltres amb feixos de fonoll ". (Registre de Montefalco del que va informar Moduco, 1580).

     Moduco va denunciar amb vehemència les accions de les bruixes, afirmant que els benandanti es barallaven "al servei de Crist". En acabar l'interrogatori, Montefalco l’alliberà.

      El 28 de juny, Gaspurotto va ser portat per ser interrogat de nou. Aquesta vegada va admetre ser un benandante, al·legant que ell havia estat massa espantat per fer-ho en l'interrogatori anterior, ja que temia que les bruixes ho copegessin com a càstig. Gaspurotto va acusar dos individus, un de Gorizia i l'altre de Chiana, de bruixeria, i va ser posteriorment posat en llibertat per Montefalco amb la condició que tornés per ser interrogats en una data posterior. L'interrogatori es va produir el 26 de de setembre al monestir de Sant Francesco d'Udine. Aquesta vegada, Gaspurotto va afegir un element addicional per al seu conte, dient que un àngel l’havia cridat per unir-se als benandanti. Montefalco, en introduir aquest element, va començar a sospitar que les accions de Gaspurotto eren herètiques i satàniques, i el seu mètode d'interrogatori es va fer obertament suggestiu, proposant-li la idea que l'àngel era en realitat un dimoni disfressat.

      Com diu l'historiador Carlo Ginzburg, Montefalco havia començat a deformar el testimoni de Gaspurotto per ajustar les seves manifestacions a la imatge establerta pel clergat en relació amb el sàbat de les bruixes diabòliques: mentre que sota la pressió dels interrogatoris i l'empresonament, Gaspurotto començà a perdre la confiança en si mateix i va acabar qüestionant-se la realitat de les seves creences. Diversos dies després, Gaspurotto va confessar obertament a Montefalco que creia que "l'aparició de l'àngel va ser realment la del diable per temptar-lo, ja que m'han dit que pot transformar-se en un àngel". Quan Moduco es va presentar davant Montefalco, el 2 d'octubre de 1580, va passar a anunciar el mateix, proclamant que el diable el va engalipar per anar al viatge nocturn que, segons ell, es va dur a terme per al bé de tots. Després d'haver confessat a Montefalco que el seu viatge nocturn havia estat una visió produïda pel Diable, tant Gaspurotto com Moduco, van ser posats en llibertat, tot esperant sentència pel seu crim en una data posterior. A causa d'un conflicte de competències entre el comissionat de Cividale i vicari del patriarca, el pronunciament de càstig de Gaspurotto i Moduco va ser posposat fins al 26 de novembre 1581. Van ser acusats com heretges i, encara que es van salvar de l'excomunió, van ser condemnats a sis mesos de presó, a més, es els va ordenar oferir oracions i penitències a Déu en certs dies de l'any, inclosos els dies de témpores, amb la finalitat que pogués perdonar els seus pecats. Al final, les seves penes van ser condonades, amb la condició que romanguessin dins de la ciutat de Cividale durant quinze dies.

Anna la Rossa, Aquilina Donna Caterina i la Guercia

     Gaspurotto i Moduco no serien les úniques víctimes de les investigacions de Montefalco, doncs a la fi de 1581, va escoltar parlar d'una vídua que vivia en Urdine, anomenada Anna la Rossa. Encara que ella no pretenia ser una benandante, va manifestar que podia veure i comunicar-se amb els esperits dels morts, i Montefalco la va detenir per ser interrogada l'1 de gener de 1582. Inicialment es va resistir, però al final li va explicar com podia veure els morts i parlar amb ells, i com venia els seus missatges als membres de la comunitat local disposat a pagar per això. Va assegurar que usava els diners per alleujar la pobresa de la seva família. Encara que Montefalco va ajornar l'interrogatori per a una data posteriorment, finalment el judici va quedar permanentment inacabat.

Nit de Walpurgis i elsBlocksberg. Del segle XIX, il·lustració del "Fausto" de Goethe JW.

     El mateix any Montefalco es va interessar per les informacions relatives a la dona d'un sastre d'Udine que suposadament tenia el poder de veure els morts i curar malalties amb l'ús d'encanteris i pocions. Coneguda entre els vilatans com Donna Aquilina, se'n deia que havia arribat a ser relativament rica a través d'oferir els seus serveis com remeiera professional, però quan va saber que estava sota sospita de la Santa Inquisició, va fugir de la ciutat. Més tard, el 26 d'agost de 1583, Montefalco va viatjar a casa Aquilina, per tal d'interrogar-la, però ella va fugir de nou i es va amagar en una casa veïna. Finalment va ser interrogada el 27 d'octubre, defensant les seves pràctiques i afirmant que no era ni una benandanti ni una bruixa.

I Benandanti

     El 1582, Montefalco va investigar també a una vídua anomenada Caterina Cividale la Guercia, a qui havien acusat de practicar "diverses arts malèfiques". Durant l'interrogatori, el 14 de setembre, ella va admetre que sabia diversos encants que va usar per curar malalties dels nens, però que ella no era una benandante. Afegint, però, que el seu difunt marit, Andrea d’Orsaria, havia estat un benandante, i que afirmava que quan entraba en trànsit el seu esperit sortia del seu cos i anava amb les "processons dels morts".

Declaracions i denúncies posteriors: 1583-1619

       En 1583, un individu anònim va denunciar a un pastor, Toffolo Di Buri de Pieris, al Sant Ofici d'Udine. El poble de Pieris estava prop de Monfalcone, separat pel riu Isonzo i per tant fora de Friuli, encara que estava inclòs dins de la diòcesi d’Aquileia. La font anònima afirmava que Toffolo va admetre públicament ser un benandante que sortia per les nits en viatges extàtics per lluitar contra les bruixes. La font també va afirmar que Toffolo assistia regularment a la confessió, reconeixent que les seves activitats com benandante eren contràries als ensenyaments de l'Església Catòlica, però que no va ser capaç de corregir el seu camí. Després d'escoltar aquest testimoni, els membres del Sant Ofici d'Udine es van reunir el 18 de març per discutir la situació, van sol·licitar que l'alcalde de Monfalcone, Antonio Zorzi, detingués Toffolo i l’enviés a Udine. Zorzi el va aturar, però com no tenia homes suficients per traslladar-lo, al final el va deixar anar. El novembre de 1586, l'inquisidor de Aquileia va decidir tornar a investigar l'assumpte i va viatjar a Monfalcone, però, va descobrir que Toffolo s'havia allunyat de la zona feia més d'un any.

       L'1 d'octubre de 1587, un sacerdot conegut com  Vincenzo Amorosi de Cesana va denunciar a una llevadora anomenada Caterina Domenatta davant l'inquisidor de Aquileia i Concòrdia fra Giambattista de Perugia. Domenatta, acusada com "bruixa culpable", va afirmar que havia encoratjat a les mares a passar, als seus fills nascuts, pel foc per tal d'evitar que es converteixin en benandanti o bruixes. L'inquisidor va viatjar a Monfalcone el gener de 1588 per obtenir declaracions en contra de la comare. Quan va arribar a interrogar-la, Domenatta va admetre obertament la pràctica i va ser condemnada a penitència pública i a abjurar.

      En 1600, una dona anomenada Magdalena Busetto de Valvasone va fer unes declaracions a fra Francesco Cummo de Vicenza, el comissari de la Inquisició a les diòcesis de Aquileia i Concòrdia. Afirmà que volia desfogar la seva consciència; Busetto va dir que a Moruzzo va conèixer a una amiga, el fill de la qual va resultar ferit. A la recerca de l'autor de la lesió, va parlar amb la vella que ella creia que era la culpable, Pascutta Agrigolante, la qual li va confessar que ella era una benandante i sabia de bruixes. Busetto va dir que no sabia que eren els benandanti, de manera que va preguntar més, fins que Agrigolante va confessar els seus desplaçaments nocturns. Agrigolante també va nomenar diversos altres benandante que vivien a la localitat, incloent el capellà del poble i una dona anomenada Narda Peresut. Busetto va dir que Peresut també va admetre ser un benandante, però va declarar que ella feia la seva màgia curativa a Gao per evitar la persecució de la Inquisició. Aquest mateix any, un autoproclamat benandante, anomenat Bastian Petricci de Percoto era també denunciat davant el Sant Ofici, encara que no queda constància que haguessin pres cap mesura al respecte.

     El 1606, Giambattista Valento, un artesà de Palmanova, es va presentar davant el superintendent general de la pàtria del Friuli, Andrea Garzoni, i va informar que creia que la seva dona havia estat embruixada. Garzoni estava preocupat i va enviar l'inquisidor general fra Gerolamo Asteo, a Palmanova a investigar. Asteo trobà que els vilatans àmpliament estaven d'acord que l'esposa de Valento havia estat víctima de la bruixeria i que un benandante estava implicat, un jove de 18 anys d'edat, ajudant de botiga, anomenat Gasparo. Parlant amb Gasparo, Asteo escoltà les històries dels viatges nocturns, però el jove benandante va insistir que servia a Déu abans que el diable. Gasparo va nomenar algunes bruixes del poble, però l'inquisidor no se’l va creure, i va acabar la investigació.

     En 1609 va ser denunciat un altre benandante, un pagès anomenat Bernat de Santa Maria la Longa, a les autoritats religioses. En 1614, una dona anomenada Franceschina de Frattuzze va arribar al monestir de Sant Francesco a Portogruaro amb la finalitat de denunciar a una bruixa molt popular anomenada Marietta Trevisana d'Ghiai com una bruixa. Encara que no es descriu com una benandante, Trevisana va dir que ella treballava per combatre la bruixeria, el que podria indicar que s'hauria considero una benandanti.

Folklore, investigació històrica i la interpretació

      A finals del segle XIX i XX, els folkloristes italians -com Marcotti G., E. Fabris Bellavitis, Ostermann V., Lazzarini A. i G. Vidossi- que es dedicaven a l'estudi de les tradicions orals friülanes, senyalaren que el terme benandante s'havia convertit en sinònim del terme "bruixa", arran de les persecucions de l'Església.

     L'antropòleg alemany Hans Peter Duerr parla breument dels benandanti en el seu llibre Dreamtime: Concerning the Boundary between Wilderness and Civilization (Temps de somnis: relatiu a la frontera entre el desert i civilització, 1978). Com Ginzburg abans que ell, els compara amb el Perchtenlaufen i l'home llop de Livonia, amb l'argument que tots ells representen un enfrontament entre les forces de l'ordre i el caos.

       Els temes relacionats amb els Benandanti (persones que abandonen el cos en esperit, potser en forma d'un animal, lluitant per la fertilitat de la terra, de banquets amb una reina o una deessa, bevent barrils de vi als cellers) es troben repetides en un altre testimonis: des dels armiers dels Pirineus, les seguidores de Signora Orient al segle XIV a Milà i les seguidores de Richella i "la sàvia Sibillia" del segle XV al nord d'Itàlia.

      L'historiador Carlo Ginzburg postula una relació entre el culte Benandanti i el xamanisme de les cultures bàltiques i eslaves, resultat de la difusió des d'un centre -l'origen estava a Euràsia-, possiblement fa 6.000 anys. Això explica, segons ell, les similituds entre el culte dels Benandanti al Friuli i el cas més llunyà a Livonia, relatiu a una societat de benvolents homes llop.

      De fet, el 1692 a Jurgenburg, Livonia, un regió propera al Mar Bàltic, un ancià anomenat Theiss va ser jutjat per ser un home llop, adduint en la seva defensa que el seu esperit (i el d'altres) es transformava en home llop per lluitar contra els dimonis i evitar que els robessin el gra del llogaret. L'historiador Carlo Ginzburg ha demostrat que els seus arguments i la seva negació de pertinença a una secta satànica, corresponen als utilitzats pels Benandanti. El 10 octubre 1692, Theiss va ser condemnat a deu fuetades per càrrecs de superstició i d'idolatria.

Els benandanti en manifestacions actuals

• Els Benandanti apareixen a la novel·la juvenil de Nicole Maggi, Winter Falls. Una jove descobreix que pot convertir-se en un falcó perquè descendeix dels Benandanti.

• Els Benandanti són una força important en la fantasia urbana d'Elizabeth Hand, Waking the Moon.

• Es fa referència als Benandanti en la fantasia paranormal de Kelley Armstrong, Waking the Witch.

• "The Amazing Benandanti" era el nom d'un escapista secundari.

• Un concepte molt similar al dels Benandanti, i basant-se en ells, apareix en la fantasia històrica de Guy Gavriel Kay, Tigana.

• Hector Plasm és un personatge de còmic publicat que apareix de tant en tant en Imatge Comics, sent una representació moderna d'un benandanti.

Hector Plasm por ~korintic

• Els Benandanti són una societat secreta d'individus en el vell World of Darkness, part del Wraith: The Oblivion, una línia de joc que creua la barrera entre les terres dels vius i els morts, mentre cauen en trànsit.

Wraith: The Oblivion. De Tumblr.

• Semblant és el 'Hound of God' (sabueso de Déu), un personatge de la novel·la de fantasia de Neil Gaiman, The Graveyard Book.

• Els Benandanti també s'ofereixen en una atracció embruixada a Mesa (Arizona), anomenada Shadowlands (Terres Ombrívoles).

• El capítol Nightwalkers de la 5 ª edició d'Ars Magica, suplement del "Hedge Magic Revised Edition", detalla els jocs i les tradicions relacionades amb els benandanti.

• Els Benandanti apareixen a la novel·la de ficció de Majgull Axelsson, The April Witch (La bruixa d'abril).

• Els Benandanti són una part important de l'argument del manga Jager Pilgrim.

• Dos dels personatges principals de The Calling de Kelley Armstrong són Benandanti.

Hombre Lobo, según Boris Vallejo, 1980

Bibliografia

• Wikipedia en anglès, d’on prové aquest resum i la present bibliografia.

• Duerr, Hans Peter (1985) [1978]. Dreamtime: Concerning the Boundary between Wilderness and Civilization. Felicitas Goodman (translator). Oxford and New York: Basil Blackwell. 

• Ginzburg, Carlo (1983). The Night Battles: Witchcraft and Agrarian Cults in the Sixteenth and Seventeenth centuries. Baltimore: John Hopkins Press.

• Ginzburg, Carlo (1990). Ecstasies: Deciphering the Witches 'Sàbat.

• Hutton, Ronald (1999). The Triumph of the Moon: A History of Modern Paguen Witchcraft. Oxford and New York: Oxford University Press.

• Hutton, Ronald (2010). "Writing the History of Witchcraft: A Personal View". The Pomegranate: The International Journal of Paguen Studies (London: Equinox Publishing) 12 (2): 239-262.

• POCS, Eva (1999). Between the Living and the Dead: A Perspective on Witches and Seers in the Early Modern Age. Budapest: Central European Academic Press.

• Wilby, Emma (2005). Cunning Folk and Familiar Spirits: Shamanistic Visionary Traditions in Early Modern British Witchcraft and Magic. Brighton: Sussex Academic Press. 

• Klaniczay, Gábor (New Jersey, 1990). "Shamanistic Elements in Central European Witchcraft". The usis of Supernatural Power: the Transformation of Popular Religion in Medieval and Early-Modern Europe.