Espanya existeix només des de fa 300 anys
Suspès en Història… -diu mitesimentides- Això no és només un mite, sinó una rotunda falsedat. Un exemple de com el
nacionalisme català modela la Història com si fos plastilina, adaptant-la als
seus interessos de forma barruera.
La Península Ibèrica ha viscut sempre en
unitat política i cultural, des de l’Antiguitat:
A
l’imperi Romà, una sola unitat Peninsular. El territori de l’actual
Catalunya no formava cap unitat en sí mateixa, sinó que s’integrava en les
diferents províncies de la Hispània romana, la qual gaudia de completa unitat
política i cultural. Depenia de Romà, sí. Però depenia tota ella com a unitat
política i cultural, fruit d’un mateix substrat ibèric.
Això es la fantasia i la
manipulació política d’un català que sofreix una esquizofrènia cultural. Vegem
la realitat. En la Antiguitat hi havien dues àrees ben diferenciades, amb gent
de cultures divergents, incloses les diferències ètniques. Els escriptors grecs
van nomenar a les tribus del sud i el llevant com a ibers, precisament per a
distingir-los dels pobles de l'interior, la cultura dels quals era sens dubte
diversa.
1. Àrea ibèrica
Trobem, doncs una primera diferència
entre celtes i ibers, senyor mitesimentides, entitats que tenen noms
diferents perquè ho son! No hi ha cap altra unitat política i cultural més que la que sosté dintre
del seu cap, producte de la metria que professa al seus paisans.
L’àrea cultural ibèrica abastava
el que avui és Andalusia i tot el litoral mediterrani, introduint-se en
l'interior per la vall del Ebre. Era una cultura de síntesi en què es fonien
els elements autòctons i la cultura d’Almeria, amb les influències fenícies i
sobretot gregues que arriben a través de les colònies que es van establint al
llarg de la costa.
Per altra banda, en l’altiplà trobem el món interior cèltic, o millor
"no ibèric", que procedeix d'un substrat de gent establertes al país
des dels temps paleolítics i mesolítics. A aquests pobles van conèixer la cultura grega
i fenícia indirectament, a través dels focus culturals ibers.
Per a complicar més la situació, els pobles peninsulars es veuen arrossegats per l'imperialisme cartaginès, al segle III, que els involucra en una lluita que acabarà integrant-los en la civilització romana. Poc a poc, els ibers aniran perdent la seva independència i la seva personalitat, per integrar-se al enorme mosaic que Roma va construir amb tots els pobles del món mediterrani.
Detalle de
carnicero (Elx). Estilo de Elche-Archena (siglo I ane) Fuente: Contestana
Per tant, l’Imperi Romà es un enorme mosaic
de pobles, amb cultures i costums diferents. Per a quan la Hispània romana, o
l’Imperi romà, estava preparada per aconseguir la unitat política i cultural,
es va produir la seva desintegració, les invasions bàrbares i la seva divisió.
Les poblacions d'aquestes àrees
no constituïen un grup homogeni, sinó que hi havia diferències de llengua i
escriptura, no podent-se parlar tampoc d'unitat racial.
Distingirem dos grans grups: l'andalús i el
llevantí. En el grup meridional destaquen la regió de Múrcia (mastiens), la
costa d'Almeria i Granada (bastetans, bàstuls), i al curs alt i mitjà del
Guadalquivir (oretans, curetes, etmanès, turdetans). La zona sud (Cadis) estava
influenciada pels fenicis.
Per cap lloc hi ha unitat. Dins
del mon llevantí cap distingir entre el grup valencià (edetans, contestans) i el
català (laietans, cessetans, ilercaones), així com la vall central de l'Ebre
(ilergets, edetans) i el País Valencià.
El guerrer de Moixent. Font: Contestania
Durant els segles V i IV la cultura ibèrica
aconsegueix el seu major esplendor que coincideix amb el que experimenta el món
grec en general (Atenes de Pèricles). El domini cartaginès, al segle III, posa
fi a aquesta primera etapa i sobrevé una segona on el territori ibèric es veu inundat per la
cultura grega, a través de les colònies gregues i la seva ciutat mare:
Massalia.
2. Els pobles de l'àrea no
ibèrica
Passem ara a conèixer els pobles que van
habitar la Península Ibèrica al mateix temps que a l'orla meridional i
llevantina es desenvolupava la cultura ibèrica. Aquests pobles no ibèrics, mai
van formar un conglomerat cultural monolític ni tampoc de signe exclusivament cèltic
o indoeuropeu. En la seva composició entrava un fort substrat del temps
paleolítics o mesolítics i la penetració peninsular de poblacions desplaçades
cap a la seua àrea pels esdeveniments que es desenvolupaven fora de les seves
fronteres, com és el cas de les invasions cèltiques. L'impacte de les
colonitzacions gregues i fenícies arriba a aquests pobles de forma indirecta, a
través dels ibers. El seu allunyament dels grans focus de la cultura
mediterrània és doncs un dels elements comuns a aquests pobles peninsulars.
Distingirem diverses regions clarament
diferenciades en què es van desenvolupar formes econòmiques i culturals
igualment diverses. Tampoc hi veiem per cap lloc el que diu mitesimentides. No s’ho haurà inventat tot? No
haurà fet com el mal sabater a qui no li cabia la sabata del seu client i va
optar per retallar-li el peu?
a).
Cultura agrícola i matriarcal del nord-oest i el Cantàbric
Aquest focus cultural s'estén pels
territoris actuals de Galícia, Astúries, Santander, les províncies basques i
alguns fragments més o menys amplis de les províncies limítrofes. Els pobles
que els poblaven eren els galaics, asturs, càntabres i vascons. El geògraf Estrabó reconeixia la unitat
cultural d'aquests pobles en la seva mateixa manera de viure. La densitat de
població era molt elevada per les migracions que es van produir al III
mil·lenni des de l'altiplà. Era característica d'aquesta cultura la construcció
de castres o poblats en turons naturalment defensades.
Reconstrucció castros en Argüeso i
Cabezón de la Sal. Font: Sociales
San Martín
La seva economia es basava en la pesca i una
agricultura i ramaderia rudimentàries. El blat escassejava a tot el país i la
base de l'alimentació la constituïa la farina de glans, amb la qual feien pa.
La cabanya ramadera es componia de porcs i cabres. L'organització social era la
típica dels pobles d'agricultura incipient i adoptava les formes pròpies d'un
règim matriarcal. Els escassos recursos alimentaris, units a l'alta densitat
demogràfica feien que els homes es dedicaran al bandidatge o s'empressin com a
mercenaris en exèrcits estrangers.
b).
Els pastors del Pirineu
El segon nucli cultural que
considerarem és el de l'àrea pirinenca, habitada per gent que vivien
fonamentalment del pasturatge. La població estava composta per un substrat
d'origen megalític al qual es van afegir refugiats procedents del món ibèric i
cèltic. Com en el cas anterior, el bandidatge i la connexió en exèrcits
estrangers era la forma més comuna de sortir de la misèria d'una economia de subsistència.
c). La
cultura fonamentalment pastoral de Celtibèria
L'origen dels pobles celtibers que poblaven
la meitat oriental de l'altiplà està en les invasions celtes dels segles VIII i
VI. La posterior influència comercial i cultural que aquests reben de la
cultura ibèrica farà que cristal·litzen les característiques pròpies del poble celtiber.
Les principals tribus són els pelèndones, arevacs, bels, tits i lusones. Les
ciutats i pobles solen estar emplaçades en altells situats en plans propicis a
l'agricultura i envoltades de muralles i estan regides per un consell o senat
dominat per una oligarquia que concentra en si el poder polític i econòmic. La
gran riquesa celtibèrica era el bestiar de llana, boví o cavallar, sent
abundant l'or i la plata procedent de les seves transaccions amb el món ibèric.
I una vegada més, on està la
uniformitat? A poc que indaguem una mica més, dintre del món celtibèric
trobarem aquestes diferències.
1. La cultura dels "verros"
L'oest de l'altiplà estava
ocupat pel poble dels vetons, arribats a la península al segle VI i que es va
imposar a la població indígena, molt més nombrosa, esclavitzant-la i formant un
casta guerrera a l'estil dels lacedemonis a Esparta. El nom de cultura de
"els verros" procedeix del gran nombre d'escultures de toros
esculpides en blocs monolítics de granit que s'han trobat en el seu territori,
els més famosos són els Toros de Guisando. Els seus poblats se situen sempre en
llocs inexpugnables i s'envolten de fortes recintes emmurallats.
Toros de Guisando. Font: Manuel
Domínguez Gómez
L'economia vetònica es basa en
una riquíssima ramaderia de bous, porcs i cabres l'atenció del qual
s'encomanava a la classe servil. L'agricultura estava molt poc desenvolupada no
coneixent l'arada fins a l'arribada dels romans.
2. Àrea de cultura col·lectivista agrària
de la vall del Duero occidental
Tractem ara dels pobles que
ocupaven les planes que s'estenen per les actuals províncies de Burgos,
Palència i Valladolid i part de les de Lleó, Zamora, Salamanca i Segòvia. Els vacceus
procedien també de les migracions celtes que es van produir segle VI. Gràcies a
la seva rica agricultura es va mantindré una població nombrosa, necessària per
fer front a les incursions de pillatge dels veïns vetons.
Estela funerària ubicada a la
necròpolis de les Rodes, dins de la zona arqueològica de Pintia, a Padilla de
Duero (Valladolid). Font: Descubre
Coca
Els vacceus des del seu establiment al país fins a la conquesta romana
mantenen una interessant i original institució que consistia a sortejar cada
any les parcel·les en què dividien els seus camps entre les famílies. Cadascuna
llaurava la que li tocava en sort, i un cop recollida la collita,
emmagatzemaven el blat en comú, distribuint a cada família una part
proporcional a les seves necessitats.
3. Àrea de la cultura superior lusitana
Els pobles lusitans procedeixen
del poble celta dels lusones, establerts en un principi a la vall del Xaló i
que posteriorment emigra de forma parcial davant l'arribada de vacceus i arevacs.
Aquesta migració els porta a la portuguesa serra de l'Estrella. D'allí
s'estenen posteriorment cap a Extremadura i la meitat sud de Portugal on
adquireixen la seva personalitat històrica definitiva.
Sembla que els lusitans no
tenien el mateix sistema social que els vacceus, solidari e igualitari, sinó
tot el contrari: un sistema injust on les riqueses es concentraven en les mans
d’una classe privilegiada. Això explica que tot i la riquesa del seu país,
molts lusitans es veiessin obligats a sobreviure gràcies al bandolerisme i al
saqueig en les terres veïnes del Guadalquivir.
3. L'imperialisme
cartaginès
I acabem la visió del període aquest amb Cartago, un petit
establiment fundat pels fenicis en la costa de Tunísia al començament del
primer mil·lenni. Amb el temps, la prosperitat de la colònia, basada en la seva
immillorable situació estratègica enmig del mediterrani, va créixer de tal
manera que quan Tir va començar a sentir el pes del poder assiri, els
cartaginesos es van independitzar totalment de la metròpolis.
Dominis cataginesos. Font: enciclopèdia.cat
Cartago va iniciar llavors una
política que el va portar al lideratge sobre totes les colònies fenícies
d'occident. Entre aquestes hi havia les factories ibèriques, situades entre el
cap Sant Vicent i el de Pals, que enviaven estany, plata i peix salat.
En finalitzar la Primera Guerra Púnica, Cartago empobrida i
acorralada va posar totes les seves esperances de reconstrucció en una gran
empresa: la conquesta de la Península Ibèrica, o almenys de la regió andalusa i
llevantina. L'home que portaria a terme tal proesa seria Amílcar Barca, el qual
va desembarcar a Cadis (237 aC) amb la missió de crear un nou imperi comercial
cartaginès, així com una base d'operacions per la revenja contra Roma.
Els habitants i els reietons de la conca del Bètis, per la
por, la força o la diplomàcia, es van unir als cartaginesos. La plata va
començar a rajar generosament sobre les arques cartagineses.
Cartago Nova. Font: El
último Condill
Avançant cap al llevant, van
anar caient una a una les ciutats ibèriques i colònies gregues que Amílcar
trobava en el seu camí. Immediatament, nombroses queixes van arribar a Roma.
Amílcar havia violat el pacte signat l'any 348 en què es fixava el límit entre
zones d'influència romà-cartagineses a la ciutat de Mastia (Múrcia), que ara
quedava a esquena de l'exèrcit cartaginès. Malgrat això, l'única reacció romana
va ser enviar una ambaixada de protesta davant la qual Amílcar va al·legar la
necessitat de les conquestes per saldar els deutes degudes a Roma per la
guerra.
L'hivern de l'any 229 mor Amílcar
en una escaramussa amb els Orejans. La seva tasca va ser continuada pel seu
gendre Àsdrubal. El seu major encert va ser substituir els mètodes violents
pels pacífics, culminant una política d'aliances amb els reis ibèrics i
desposant-se amb la filla d'un d'aquells. A això va seguir la fundació de la
ciutat de Cartago Nova i un tractat amb els romans que fixava els límits
d'influència dels dos imperis al riu Ebre
L'any 221, Àsdrubal mor
assassinat. Quan va morir, els cartaginesos ja eren amos de tot el sud de la
Península i del Llevant, fins al golf de València, i és probable que dominessin
també el territori dels Oretans. L'elecció d'Aníbal com a cap va marcar un
retorn als mètodes d'Amílcar. L'estiu del 221, envaeix el territori dels olcades
i a l'any següent penetra profundament en els territoris de l'altiplà central,
ocupant les ciutats de Toro i Salamanca que li paguen sengles tributs i torna a
Cartago Nova amb nombrosos ostatges. En tornar és atacat per una coalició de
carpetans, vacceus i olcades en les riberes del Tajo, als quals derrota.
D'aquesta manera, el domini
cartaginès es va ampliar amb les terres del litoral atlàntic, fins a la
desembocadura del Tajo i també per les del sud-est de l'altiplà. El tresor de
l'exèrcit havia augmentat considerablement i un nou filó de mercenaris s'havia
obert. Per consolidar la seva rereguarda davant de realitzar el seu últim
objectiu, la conquesta de Roma, només li quedava un últim objectiu: la
conquesta de Sagunt.
Va ser precisament l'atac a
aquesta ciutat i la seva petició d'ajuda a Roma la que provocaria l'inici de la
Segona Guerra Púnica que va concloure amb la derrota d'Aníbal, l'inici de la fi del poder
cartaginès i la conquesta romana de la Península.
4. Hispania romana
Les operacions bèl·liques entre Cartago
i Roma a la Península Ibèrica es poden descompondre en dues fases
diferenciades:
- La
primera correspon a les actuacions dels germans Cneo
i Publio Cornelio Escipió, entre el 218 i el
211 a. C. que, després d'uns èxits inicials, va acabar en un rotund fracàs
amb la mort dels dos generals romans derrotats pel germà d'Aníbal, Àsdrubal Barca,
en les batalles de Cástulo i Ilorda (211 a. C.). La seva missió era evitar
que els recursos hispans es dirigissin a recolzar a Aníbal, que mentrestant es
trobava lluitant contra els romans a la península itàlica.
-
La segona fase (211-206 aC) va estar
dirigida pel jove Publi Corneli Escipió, fill del general mort
en 211 i que seria conegut posteriorment com l'africà, per haver vençut a
Aníbal a Zama.
La presa de Cartago Nova al 209 i de Cadis en el 206 a. C. van marcar el final
de la dominació cartaginesa a la Península Ibèrica, i el començament de la
conquesta romana, la qual podria dividir en cinc etapes:
a)
Des de la fi de la dominació cartaginesa fins Cató el Censor a (206-195 aC)
L'acció militar de Roma es va concentrar
inicialment en la conquesta i dominació de les zones costaneres mediterrànies,
de les valls del Guadalquivir i l'Ebre i Serra Bruna. Al 197 aC. Roma dibuixava
un primer esbós de govern dels territoris amb la creació de dos nous pretors o
magistrats amb poder civil i militar, encarregats de governar i conquerir
sengles províncies hispàniques: la Hispània Citerior, des dels Pirineus a
l'actual Almeria, i la Hispània Ulterior situada
al sud i a l'oest de l'anterior.
Uniformitat administrativa. Font: ocw.unicam
En realitat, baix la divisió administrativa hi son totes les tribus
antigues. Font: Tarraconensis
D’unitat cultural i política res de res.
Un intent de consolidar l’influencia romana en aquest territoris tant variats,
gracies al govern extraordinari del cònsol Marc Porci Cató al 195-194 aC, que
aconseguiria eliminar les resistències i rebel·lions a la zona del Nord-est i
la vall del Guadalquivir. El comportament de Cató a Hispània té la importància
de ser el model polític seguit per la majoria dels governadors posteriors,
caracteritzat per l'espoliació i la dura repressió
sobre les poblacions sotmeses, i per la recerca de fronteres estables per
als dominis romans.
b) Des Cató fins
al començament de les guerres celtibèriques i lusitanes (194-154 aC).
Consolidació del poder militar a les
províncies Citerior i Ulterior, a la vegada que les campanyes de Tiberi Semproni
Grac (182-179) estableixen el
domini romà sobre les tribus celtibèriques de la vall mitjana de l'Ebre,
Guadalajara i Sòria.
Fundació de ciutats romanes sobre l'Ebre.
Els indígenes aconsegueixen el dret a rebre terres i l'ingrés en les forces
auxiliars romanes, a canvi del pagament de tributs i la renúncia a fortificar
les seves ciutats. La consolidació de fronteres va obrir una fase de relativa
tranquil·litat a la Península. Però l'existència d'aquestes significava un fre
a les incursions endèmiques de lusitans i de celtibers cap a les regions més
riques del sud i de l'est peninsular.
c) Les
guerres celtibèriques i lusitanes (154-133 aC)
Els generals romans inicien una etapa
annexionista, la de major pressió militar romana i, al mateix temps, la de més
dura resistència per part de les poblacions indígenes, privades de les
incursions que realitzaven sobre les riques terres del sud peninsular, manera
habitual de subsistència d'amplis sectors socials.
La política romana es caracteritzava en
aquest moment per la seva duresa: en 151 aC, Galba va massacrar a diversos
milers de lusitans quan estaven reunits sense armes a l'espera de la promesa
concessió de terres. Viriat, qui va aconseguir escapar a aquesta
massacre, va organitzar noves tropes i, servint-se de tàctiques de guerrilla,
va portar en escac als romans fins a ser assassinat el 139 aC. La seva mort va
obrir les portes de tot el nord-oest a l'exèrcit romà.
Guerrer celta amb falcata. Museo Arqueológico Nacional, Madrid. Font: Mundohistoria
A la Citerior aquests anys van estar marcats per la
brutal guerra celtibèrica, entre Roma i una confederació indígena liderada pels
arevacs des del oppidum de Numànciaº (Sòria). Tot i importants èxits
parcials aconseguits pels celtibers, finalment els numantins serien del tot
aniquilats en 133 aC per Publi Corneli Escipió Emilià després d'un
llarg setge.
Bust de Publi Corneli Escipió. Font: Universitat
de Barcelona
d)
Des de la caiguda de Numància fins les guerres càntabre-astures (133-29 aC)
En aquesta etapa Roma tracta de consolidar
la seva dominació a les zones anteriorment annexionades. D'altra banda, entre
el 123 i el 120 aC. es va procedir a la conquesta romana de les illes Balears.
Durant les dècades finals del segle II i
les primeres del I aC ja estava implantada la dominació romana a les costes
mediterrànies, vall del Guadalquivir i mig de l'Ebre.
Numancia. Font: Roberto
Colom
La península es converteix en un escenari
primordial en les confrontacions civils que van ensagnar l'últim mig segle
d'existència de la República romana: la guerra de Sertori contra el règim imposat a
Roma per Sila
(82-72 aC), i la guerra civil entre els
partidaris de Pompeu
contra els de Juli
César.
e) Les guerres
càntabre-asturs (29-19 aC.).
Quan Octavi es va fer amb tot el poder en l'Imperi
Romà en el 31 aC i va començar a edificar el nou règim del Principat, encara
quedaven a la Península Ibèrica algunes zones no sotmeses al domini de Roma:
grups de asturs i càntabres que habitaven l'orla del mar Cantàbric i els seus
contraforts muntanyosos cap al sub altiplà nord i Galícia. Emparats per la
intricada geografia de la zona, i a causa de la pobresa de la seva economia
s'havien mantingut fins llavors estranys a l'Imperi Romà. La seva submissió
s'aconseguiria després d'una sèrie de dures campanyes militars (26-19 aC). Les guerres
càntabre-asturs s'emmarcaven en
un pla més vast de pacificació i reorganització de totes les províncies
occidentals de l'Imperi, amb clars fins propagandístics per part d'August.
Els mòbils de la conquesta
Aquests mòbils ens indiquen clarament que la
península es per als romans un territori adequat per a depredar, per
saquejar-lo i on fer-se rics. Aquí venen els generals famolencs de poder i
diners, acompanyats de soldats rapinyaires i tota mena de mercenaris que
busquen suculents botins i una forma ràpida d'enriquir-se.
No
veig per cap lloc una sola unitat peninsular, ni ganes de formar part d’ella per cap tribu
ibèrica. No tant sols el territori de l’actual Catalunya no formava cap unitat
en sí mateixa, ni de cap manera podria parlar-se de
nació espanyola, ni tan sols romana: només d'un poder militar al servei d'uns
generals saquejadors. Per cap lloc hi ha unitat cultural i menys “fruit d’un mateix substrat ibèric”, que com
ja hem vist es molt variat i divers.
Pot ser que l'inici de la intervenció
romana a la Península Ibèrica estiga lligat a un problema estratègic: sostreure
a Aníbal les bases en què s'aprovisionava de mercenaris i metall per encunyar
moneda. Preó, al final van acabar esprement el territori. Els importants
contingents de presoners esclavitzats durant les guerres de conquesta van
constituir una altra de les grans partides econòmiques tretes per Roma
d'Hispania.
Legió romana. Font: Wikipedia
En
realitat, els generals, oficials i soldats romans es movien per finalitats més
tangibles com els seus particulars interessos, fossin aquests econòmics
(repartiment del botí, adquisició d'esclaus) o polítics (celebració del triomf,
ampliació dels seus clienteles).
5. Els visigots
Quan
l'Imperi romà estava perdent poder, els territoris ocupats pels romans van ser
envaïts paulatinament per pobles procedents del nord d'Europa, als quals
anomenaven "bàrbars", que significava estrangers.
Els
romans tractaven de contenir aquestes invasions, que no eren només de soldats,
sinó de famílies senceres que es traslladaven en caravana amb tots els seus bens.
L'Imperi romà acaba desapareixent i, desprès de pactar amb els hispà-romans s’
instal·len a la península els sueus, els vàndals i els alans; posteriorment
arriben els visigots, que desplacen als anteriors.
Els
visigots eren una minoria enfront dels hispà romans i van aconseguir imposar-se
ells per la seva desunió. Ja des de finals del segle IV, els visigots van
exercir una gran influència en l'Imperi romà. Al començament del segle V, el
rei visigot Ataülf va conduir al seu poble fins Hispània, que era el nom que
els romans donaven a les seves províncies de la península Ibèrica. Els visigots
van signar un acord amb Roma i, finalment, es van establir al sud de la Gàl·lia
(l'actual França). Allà van fundar el regne visigot de Tolosa, la capital era
l'actual ciutat francesa de Tolosa. L'any 416, els visigots van tornar a la
península Ibèrica, aquesta vegada, com aliats de l'Imperi romà, que els havia
encarregat expulsar d'Hispània a altres pobles germànics invasors (sueus,
vàndals i alans). Després de vèncer, els visigots van començar a assentar-se en
la península Ibèrica. En el 507 (batalla de Vouillé), els francs (un altre
poble germànic). sota el comandament de Clodoveu I i del seu fill major Teodoric,
van derrotar als visigots d'Alaric II, el que va posar fi al regne de Tolosa.
Per això, la població visigoda d'aquest regne va creuar els Pirineus per establir-se
als territoris peninsulars: així va néixer el regne visigot de Toledo.
Regne visigot. Font: wamba
El
primer gran monarca del regne visigot de Toledo va ser Leovigilde, que, durant
el seu regnat (568-586), va aconseguir que gairebé tots els territoris de la
península Ibèrica estiguessin sota el seu control. Durant el període que el seu
fill Recaret va ser rei (586-601), els visigots es van convertir al catolicisme
(fins llavors practicaven l'arrianisme, una altra forma de cristianisme). Un
altre important monarca visigot va ser Recesvint, al seu regnat (653-672) es
van unificar les lleis que haurien d'aplicar en el regne visigot.
En
les últimes dècades del segle VII, el regne visigot es trobava molt dividit, ja
que molts territoris estaven governats pels nobles. En els primers anys del
segle VIII, va augmentar la lluita pel poder entre les dues famílies més
poderoses del regne, la de Xindasvint i la de Wamba. Aquesta situació, gairebé
de guerra civil, va facilitar la invasió musulmana. L'últim rei visigot,
Rodrigo, va ser derrotat i mort, en el 711, pels musulmans, a la batalla de
Guadalete. Així va desaparèixer el regne visigot de Toledo i va néixer
al-Andalus.
Batalla de Guadalete. Font: Nathional
Geographic © SANTI PÉREZ
No veig cap unitat ni cosa ninguna que es
diga Espanya per cap lloc. Tant sols hi ha saquejadors forasters que venen a un
territori a buidar-lo de les seves riqueses. Invasors alemanys que fugint de la
fam ocupen uns territoris dividits on no hi ha cap poder: ni romà, ni hispà.
Per tot arreu tribus independents que tornen a les seves costums i a controlar
els seus territoris como sempre havien fet. Al nord, tribus alemanyes de sueus,
vàndals i alans desvalisant els territoris gallecs; al centre els visigots, al
sud i llevant els bizantins espoliant els territoris ibers. Unitat, cap, ni
una!
On mitesimentides (per cert, que be el cau el
nom!) veu unitat política i cultural a les èpoques romana, visigoda, àrab...,
jo només veig desunió tribal, saqueig imperial, ocupació territorial de
potències alienes al territori.
Diu
que “Espanya és una realitat històrica des de fa més de 2.000 anys. En
canvi, Catalunya és només una gota en el mar de la Història”.
Que bestiesa! Què son dos mil anys en el
mar de la Història? Quant els HAM van aplegar a Europa fa més de 100.000 anys,
segur que per a Milmentides Espanya ja era una unitat política i els espanyols
arrossegaven la seva bandera roja i “gualda” al ritme del “chinta chinta”.
En resum: la unitat cultural de la
Península no ha existit mai, ni avui en dia, que Espanya es una insignificant
gota de podridura en la mareja de
nacions mundials. Inclús durant l’etapa
del terror franquista existia una unitat política mantinguda per la por, per
l’exèrcit, no per la voluntat de les persones. I sabeu què? Ja m’he cansat de
replicar-li, doncs no vull entrar en el seu joc. Soc valencià i em molesta que
es menyspreï a Catalunya.
Si no tens estudis d’història, doncs això de la gota d’aigua podia colar. Però hi ha clares errades i omissions en el relat històric.
ResponderEliminarPrimer, és la perspectiva alhora d’enfocar el relat. Abans de l’Imperi Romà, les tribus peninsulars romanien bàsicament aïllades unes d’altres. L’índex demogràfic era tant baix, que els territoris que disposaven per a el seu sustento, semblarien immensos. No havia necessitat d’envair a tribus veïnes, cascú ocupava indrets distants i autosuficients.
Fenicis i cartaginesos, establiren relacions comercials; però els historiadors acorden l’absència d’intervencions bèl•liques, per tant seguiria tot igual.
Els experts aventuren censos demogràfics. Ja en època romana, diuen que la Península, és un dels territoris més poblats del mon; i arrodoneixen una xifra en torn a cinc milions de pobladors. Les especials característiques climàtiques i geogràfiques fan d’Ibèrica un paradís natural; així consta en les Cròniques llatines. Per això el dit cens de població, tot i que sembla insignificant, traslladat al present.
Més tard, quan es parla de l’arribada dels bàrbars, no diu que Barcelona va esser la primera capital visigoda de la Península; cosa bastant significativa. Toledo va ser la capital, una vegada conquerit la resta del territori. Per tant a Catalunya va haver-hi cort i la primera! Estan documentades algunes col•laboracions entre visigots i romànics catalans al voltant de la cort. Si Roma portà la unitat política. La invasió bàrbara va produir aïllament, regnes romanobàrbars, cap unitat real. Els estudis cal•ligràfics no donen marge d’error, quan a Toledo roman l’escriptura visigòtica (uncial i semiuncial), a Catalunya i la Septimania, aviat desenvolupen estils d’escriptura dita nacional, amb caràcter propi; amb clares diferències.
Però aquest període l’obscurantisme cultural, no te massa importància. La verdadera història de Catalunya, comença de la ma de l’Imperi Carolingi (actualment França), al segle VIII. Per tant, cap unitat espanyola, Catalunya ha estat més temps francesa que espanyola. 300 anys d’imperi Carolingi, República amb Lluis XIV president, Guerra del Francès, i d’altres...
Catalunya amb consciència nacional, comença amb Borrell II, al segle X. Després de l’escomesa d’Almansur. Es conserva el epistolari entre el Comte de Barcelona i el Rei Francès.
Jo crec que has escrit una crítica sense llegir-te tan sols el contingut del meu article.
ResponderEliminarEn l'estudi tracte de demostrar, al contrari del que opina Mitesimentides (punxa a l'enllaç de l'article i el coneixeràs), que "Espanya" no existeix des de fa 2000 anys i, que és completament fals que la "Península Ibèrica ha viscut sempre en unitat política i cultural, des de l'Antiguitat".
Jo no veig en l'Antiguitat cap cosa que es digui Espanya, per cap lloc, ni unitat política ni cultural a les èpoques romana, visigoda, àrab ..., jo NOMÉS veig desunions tribals, saqueig imperial, ocupació territorial de potències alienes al territori .
Per tant, vaig concloure que és fals que Espanya sigui una realitat històrica des de fa més de 2000 anys.
Tota la resta que vostè posa en boca meva és producte d'una lectura precipitada de la seva part o, pixor, que tingui dificultats de comprensió. Tampoc comparteixo amb vostè que la Península Ibèrica constitueixi una unitat geogràfica amb “especials característiques climàtiques i geogràfiques que fan d'Ibèrica un paradís natural”.
Espanya té dues parts molt diferenciades climàticament: un interior de clima continental, fred i sec, que no és paradís per a res, i una costa amb clima mediterrani i l'altra amb clima atlàntic. Potser, aquestes divergències climàtiques, puguin explicar part de les diferents cultures i nacionalitats que ocupen la península ibèrica.