Nacionalismes

     El terme nacionalisme no designa cap realitat universal, sinó realitats determinades, incloses dins del conceptes ideològics que sustenten una societat determinada, el que Marx denominava superestructura ideològica, la qual donava suport ideològic a les estructures econòmiques imperants en eixa societat.

     Per altra banda, tampoc és el mateix dir nacionalisme a Irlanda del Nord que al País Basc, o dir nacional-populisme a Amèrica llatina, que evocar al nacional socialisme de Hitler i molt més complex encara si ens referim al nacionalisme fonamentalista musulmà.

     Els alemanys van crear el nacional-socialisme, una idea profundament patriota que es va basar en la negació de la democràcia, la inclusió en el seu argot de les doctrines socialistes (mal interpretades), la implantació del totalitarisme, el racisme (antisemitisme) i per descomptat l'oposició sistemàtica al marxisme... fins al punt que per a la gent de sentit comú era bastant complicat diferenciar entre el partit feixista, el socialdemòcrata alemany i el Partit Comunista, per culpa de l'argot socialista tan confús que utilitzaven.

          El govern del feixista Adolf Hitler va dur cap endavant la “Solució Final”, la utilització de la selecció artificial per exterminar tota la població jueva i d’altres races no-àries, per  promoure una societat on la raça ària fora la dominant. Si no se’ls hagueren parat els peus, aquests individus nazis hagueren reat uns individus amb un acerb genètic empobrit, la qual cosa es traduiria en l'augment de la mortalitat i la morbiditat en la població. L’endogàmia de la població sempre comporta l'augment de les deficiències (tant psíquiques com físiques) en els individus, el que dóna lloc a persones que són rebutjades en les societat per ser diferents, com s’ha pogut comprovar en societats rurals aïllades. En realitat, la barreja racial es convenient per a crear individus forts i mes intel·ligents.

      Els interessos mesquins dels burgesos anglesos i francesos els van portar a la dominació colonial de molts països, entre ells els àrabs. El nacionalisme del món àrab musulmà va sorgir contra aquesta dominació, destacant la lluita de Nasser a Egipte. El nacionalisme dels petits estats àrabs petrolers (Kuwait, Bahrein, Qatar...) surt afavorit per les grans multinacional petrolíferes, que prefereixen per a les seves negociacions veure-se-les amb petits poders que amb poderosos Estats.

Dubai

      Al nord de l'Estat espanyol -inclosa Nafarroa- i sud del francès habiten els bascos, poble d'origen transcaucàsic, que poc o res té a veure amb el món llatí. Per exemple, l'èuscar és una llengua que te les estructures gramaticals bastant diverses del tronc comú del castellà. Els bascos tenen diferències d'origen cultural que fa més accentuada la lluita política nacionalista davant l'Estat espanyol.

      Les diferències entre les diverses formacions nacionalistes basques són bastant significatives, el PNB és l'expressió de la dreta, fundadora de la democràcia cristiana europea defensora de l'Estatut de Guernica, assimilable al partit nacionalista català Convergència i Unió (CiU) que formava part de la coalició de govern amb el Partit Popular (PP) que va portar Aznar a la presidència del govern espanyol i comparteixen en bona mesura l'Acord de Maastricht per a la Unió Europea. El cas d'Herri Batasuna i de la formació separatista ETA (País Basc i Llibertat), el podríem caracteritzar com el de l'ala radical del nacionalisme basc dins de l'Estat espanyol.

Grups ètnics predominants per regions d’Europa

     Els catalans tenen una llengua llatina que va sorgir abans que la castellana, així com una cultura pròpia que ha influït fortament a la dels seus veïns aragonesos i castellans, no a l'inrevés. La forta burgesia catalana, amb les seves poderoses indústries i el seu sistema financer, impulsa des de fa temps, un nacionalisme que ja no es conforma amb ser federal i s'ha convertit en independentista. Catalunya és una regió que ha rebut gran quantitat d'emigrants espanyols (andalusos, castellans i aragonesos). Molts d'ells s'oposen al nacionalisme català i al seu idioma, menyspreant públicament als catalans, com també ho fan els mitjans de comunicació espanyols i els seus partits polítics.

Partidaris de la independència catalana

     Cada dia més, els catalans se senten rebutjats pels nacionalistes espanyols que els molesten proposant bloquejos comercials contra els seus interessos econòmics i prenent represàlies contra el seu idioma. Segons Joan Fuster, hi ha "catalanistes" perquè hi ha "espanyolistes". La burgesia catalana i molts partits nacionalistes catalans -també d'esquerres- desitgen una Catalunya lliure i independent que no es vegi obligada a aportar fons destinats a reflotar regions espanyoles. 

El ministre Wert del Partit Popular i madrileny, està disposat a españolizar als nens catalans, per la força si cal!

      La burgesia catalana liberal vol regir les regnes del seu destí i no dependre de les decisions espanyoles que perjudiquen els seus interessos, ja que acusen l'Estat espanyol d'intervencionisme estatal. El catalanisme promou el reconeixement de la personalitat política (nació catalana), lingüística, cultural i nacional de Catalunya o del conjunt de terres de parla catalana, els anomenats Països Catalans. Els partits de classe, com el PSC o els comunistes, s'oposen al separatisme i asseguren que amb la independència els obrers catalans -majoritàriament immigrants espanyols- no obtindran cap millora, fins i tot perdrien poder davant del patró al separar-los dels poderosos moviments obrers que constitueixen els sindicats espanyols CCOO i UGT.

 

Antoni Bescós i Ramon en el cèlebre mapa mural Països Catalans: divisió comarcal,  publicat per la Llibreria Ballester i Canals el 1962

      Els polítics espanyols i els seus mitjans de comunicació atemoreixen als catalans dient que la seva independència faria inviable econòmicament el país. Els catalans responen que un petit país català com Andorra és perfectament viable i, fins i tot, els seus habitants gaudeixen d'un nivell de vida superior.

      A aquests arguments s'oposen una sèrie de "intel·lectuals" (que van signar un Manifiesto por una lengua común) espanyols que pertanyen al sector liberal-conservador espanyol, és a dir, a la caverna de l'extrema dreta, els quals encara no s'han assabentat que la esquerra no és nacionalista i, menys encara, espanyolista com ho són ells. Davant d'un Estat petit, prefereixen i defensen l'existència d'un gran –al estil de "España: Una, Grande y Libre" -, com també ho prefereixen els partits comunistes, doncs argumenten que en els grans s'hi produeix l'agrupació del moviment obrer, mentre que en els petits es produeix la seva fragmentació.

      No obstant això, els pretesos "intel·lectuals liberals" no diuen per què volen un Estat gran, una nació uniforme, cosa que d'altra banda, va en contra del liberalisme que tant airegen, ja que un Estat gran és molt més poderós i intervencionista que un petit. A més, jo crec que encara que es declarin liberals i que públicament abominen del intervencionisme del "pare Estat", en el fons anhelen el retorn d'aquells temps en què a Espanya governaven  els franquistes, un Estat que parava els peus als nacionalistes separatistes.

Individus com aquests, furgant en la història, diuen que Catalunya mai ha estat una nació, que en realitat estava governada per reis aragonesos. Utilitzen la història com una cosa del passat, sense adonar-se que ara mateix els catalans estan fent història en demanar la seva independència de l'Estat espanyol