Els jueus: el poble escollit?
Avui ens farem ressò dels estudis
de l'Institut d'Arqueologia de l'Estat d'Israel que demostren algunes de les
ficcions de la Torà i la Bíblia.
El poble jueu no va arribar a Canaan
d'enlloc, sinó que eren els propis cananeus que, mentiderament, pretenen combatir a la Bíblia.
El mite del "poble escollit" de déu va ser una creació sionista, és a
dir, moderna, del segle XX.
No hi ha cap poble jueu, com ho evidencien
els estudis d'ADN. Els jueus són una religió, no una raça. Actualment, la
majoria de jueus són d'origen eslau.
Els
desmentits de l'arqueologia van acabar amb els trompetes de Jericó, un llogaret
del desert ple de cagades de camell, sense muralles ni cap defensa. Jerusalem
-la ciutat monumental del "poble de Déu" - a l'època daurada de David
i Salomó, no tenia cap muralla, ni temple, ni res que pogués enlluernar a cap
persona.
Però
és que, per no existir, no existeixen ni el rei Salomó, ni el seu famós temple.
David, com el seu fill Salomó, no van ser res més que dos insignificants
cabdills de ignotes llogarets de Judà, i no van ser 'reis' d'un imperi
poderos ni extens. El regne que podria existir a Judea durant el segle X aC.
era un llogaret tribal tot just fortificada. Per descomptat, res equivalent als
poderosos regnes de Babilònia i de Pèrsia.
Consideracions sobre el poble escollit
Els
historiadors israelites Israel Finkelstein i Neil Asher Silberman (La Biblia desenterrada. Ed. Siglo XXI. Madrid, 2003),
afirmen que el poble israelita deriva del cananeu, el poble que cap al 1.000 aC.
habitaven els turons que van des de la Baixa Galilea fins al desert del Negev.
Els israelites són els cananeus de les muntanyes centrals de Canaan (1250-1000 aC.).
La
història "oficial" diu que els hebreus eren un poble nòmada que va
entrar a la Terra de Canaan pel sud-est i es va expandir per tota la vall del
riu Jordà, des del mar Mort fins a la muntanya Hermon.
En
realitat, els hebreus eren pastors nòmades cananeus que es van instal·lar a les
regions muntanyoses al segle XII aC. Allà, unes 250 comunitats molt reduïdes
vivien de l'agricultura, aïllades unes de les altres, sense administració ni
organització política. El mateix sosté l'historiador Philip Davies qui afirma que els jueus no van venir de fora de Canaan,
sinó que van ser els descendents dels cananeus aborígens.
Canaán
1 Canaan
segle XII aC.
Israel Finkelstein matisa les seves asseveracions, afirmant que els primers
israelites eren originaris de Canaan i, atenint-nos als marcadors d'interès
ètnics clàssics, la llengua, la religió, la indumentària, els ritus funeraris,
els tabús alimentaris..., no s’observa en la cultura hebrea material cap indici
revelador pel que fa a dialectes, ritus religiosos, formes de vestir-se o
d'enterrar els morts diferents a les cananees. Hi ha un detall molt interessant
sobre els seus costums alimentaris: mai en cap poblat israelita van ser
exhumats ossos de porc. En aquesta època els cananeus -els primers israelites-
eren l'únic poble d'aquesta regió que no menjava porc.
Per
l'historiador Shlomo Sand el concepte de pàtria és un dels
més destructius de l'era moderna (When and How Was the Land of Israel
invented?). Segons Sand, la terra d'Israel no va ser la pàtria
històrica del poble jueu, sinó un invent sionista per usurpar uns territoris a
finals del segle XIX, convertint-los en pàtria d'origen dels jueus.
Shlomo Sand, La invenció del
poble jueu.
AKAL 2011. © La Haine
2. Els
invents sionistes
En
el llibre anterior de Shlomo Sand, La invenció del
poble jueu (Vers, 2009, traduït per Yael
Lotan) va rebutjar l'existència d'un poble jueu que s'hagués exiliat fa 2.000
anys i que va sobreviure a l'exili retornant a la terra promesa. La majoria
dels jueus d'Europa de l'Est, segons ell, són descendents de persones que es
van convertir al judaisme en sòl europeu, és a dir, són una barreja de les
diferents races europees. Palestina mai ha estat el bressol del poble jueu.
Sand sosté que durant 2.000 anys els jueus mai han constituït un poble i que
només la religió, les creences i la cultura els unien. Però, hi ha un poble
palestí? L'historiador diu que no, que els palestins són àrabs que han viscut
en aquesta regió durant centenars d'anys. La colonització sionista va ser la
que va forjar el poble palestí.
Font:
Aquesta
tesi està recolzada per l'estudi de l'ADN que demostra que no n'hi ha un
exclusiu tipus de jueu. A més, no hi ha cap pont biològic entre els antics
habitants dels regnes de Judea i d'Israel i els jueus del nostre temps.
Els
catòlics durant molt temps han acusat els jueus de ser els assassins de Déu i
afirmen que el seu Déu no és el mateix que el dels rabins malalts d'odi, els
quals defensen un Déu diferent al de l'amor: un Déu de l'odi i del extermini,
com van descriure magistralment en els seus llibres Harold Bloom Jesus and Yahweh, the names divine, i el rabí Jacob Neusner, que descriu al déu jueu com
antagònic amb el de Jesús, en el seu llibre Jews and
Christians, The Myth of a Common Tradition, on ens diu que parlar d'una
tradició comuna és una gran mentida (10).
Algun
tipus de malaltia mental tenen els sionistes quan defensen que desenes de
palestins han de morir per cada israelià mort. Es pretén que és el just. Se'ns
vol fer creure que Israel s'està fent justícia pel seu compte. Estranya llei
del talió: trenta ulls palestins per un ull israelià, trenta dents musulmans
per una dent jueu. Si fem comptes, vam concloure que algú d'Israel val trenta
vegades més que algú de Palestina. Per més llegums, armes i dòlars que hi hagi
a Israel, la seva gent val igual que la de Palestina. No obstant això, si és
així, llavors per què els israelians han assolit un valor tan alt en el mercat?
Potser únicament pel seu poder, perquè tenen el poder econòmic, polític i
ideològic d'atribuir aquest valor (11).
Nens palestins assassinats. Font:
Non Serviam
Un
altre gran invent sionistes és el de la "terra promesa". Els rabins
jueus prediquen que això ho va dir JHWH, la seva pròpia deïtat, la qual van
triar del panteó cananeu, qui era a més, una deïtat menor i sense cap
importància en el mateix. Alguns historiadors van considerar aquesta deïtat com
el fill de “El", la divinitat major del
panteó cananeu (12).
A
més, que la promesa hagi estat feta és un fet absolutament incomprovable, atès
que les narracions religioses d'aquesta època, com la Bíblia, són totalment fictícies, com va demostrar Shlomo Sand en els seus llibres La invenció del
poble jueu i La invenció de la
terra de Israel. A més ha escrit un tercer llibre titulat Comment j'ai Cesse d'être juif, explicant per què va renunciar
a la seva condició de jueu: "Suportant malament que les lleis israelianes
em imposin la pertinença a una ètnia fictícia, i suportant encara més malament
el aparèixer davant la resta del món com a membre d'un club de triats, jo
desitjo renunciar i cessar de considerar-me com a jueu."(13)
Els
textos de la Torà són relats en gran part ficticis, redactats per escriptors
a sou de reietons amb voluntat imperial, els quals es van inventar una espècie
d'immobiliària que posseïa Jwhw, una deïtat menor en el panteó cananeu, el qual els
havia atorgat als jueus aquesta porció del territori cananeu, del planeta
Terra, en comodat (14).
El
pensador indi, R. S. Sugirtharajah, al seu llibre La Bíblia i
l'imperi. Exploracions postcolonials (15) assenyala l'ús de l'Antic Testament com a arma de destrucció massiva en mans dels cristians i
catòlics europeus i de tot el món, denunciant que els textos hebreus d'aquests
llibres, incorporats com antecessors del missatge de Jesús, van ser i continuen
sent utilitzats pels seus seguidors europeus i avui nord-americans, com a
fonament de les seves aventures imperials.
Els fanàtics de la religió van
convertir al insignificant déu cananeu Jwhw en 'Déu' per al món llatí i en 'God' per al món anglosaxó.
Els seus
textos religiosos, al capdavant dels quals hi ha la Bíblia, són textos ficticis. Els nous
historiadors israelites ens donen una nova visió arqueològica de l'antic Israel
i dels orígens dels seus textos sagrats (16). Els dos investigadors de
l'Institut d'Arqueologia de l'Estat d'Israel, demostren algunes de les ficcions
de la Torà i la Bíblia.
Jueu d'origen askenazí i jueu
algerià (1890)
Sostenen
que els israelites mai van estar a Egipte: no té fonament històric
l'interminable viatge de Moisès i del seu poble rumb a Terra Santa i la seva
conquesta posterior. Cal recordar que l'actual territori de Palestina era
llavors part integrant de l'Egipte faraònic.
Tampoc
hi va haver cap èxode des d'aquest país africà, ni expulsions en massa de jueus
pels Assiris. No hi ha registre d'elles en fonts històriques creïbles. Segons Shlomo Sand, el gran exili de Babilònia és
tan fals com el de les grans diàspores. Quan Nabucodonosor va prendre Jerusalem
i va destruir el Temple, només va prendre com a ostatges un petit grup de les
elits. No obstant això, en Babilònia vivia una gran comunitat judaica per
decisió pròpia: aquí va estar el més important nucli de rabins que parlaven
arameu i introduïen importants reformes en la religió jueva. Quan l'emperador
persa Ciro va conquistar Jerusalem
al segle VI de Nostra Era tot just vivien jueus arameus a Jerusalem. Els
centres de cultura judaica de Babilònia es van disgregar, la ciutat va llanguir i els jueus van emigrar
cap a la rica Bagdad, i no van voler anar a la miserable "Terra
Santa".
Per
Sand, els "Exilis" no són més que mites fundacionals de la identitat
jueva sionista. Les dues "expulsions" dels jueus en el període romà,
la primera per Tito i la segona per Adrià (132), que haurien estat el motor de la gran diàspora,
són qüestionades pels historiadors israelians. El mite sorgeix de les fantasies
de l'historiador Flavi Josep en la seua al·lucinant descripció
de la revolta dels zelotes. Segons ell, els romans van massacrar llavors
1.100.000 jueus i van aprendre a 97.000. Això en una època que la població
total de Galilea era, segons els demògrafs actuals, molt inferior al mig milió.
Els
desmentits de l'arqueologia van pertorbar als historiadors sionistes. Jericó
era, amb prou feines, poc més que un llogaret sense les poderoses muralles que
la Bíblia cita. Les revelacions sobre les
ciutats de Canaan van alarmar també als historiadors. Jerusalem -la ciutat
monumental del "poble de Déu"- en l'època daurada de David i Salomó,
no tenia cap muralla, ni temple, ni res que pogués enlluernar a cap persona.
Però
és que, per no existir, no existeix ni el rei Salomó, ni el seu famós temple. David, com el seu fill Salomó, van ser res més que dos de
simples cabdills de ignotes llogarets de Judà, i no van ser 'reis' d'un imperi
poderós i estès. El regne que podria existir a Judea durant el segle X aC. era
un llogaret tribal tot just fortificada. Per descomptat, res equivalent als
poderosos regnes de Babilònia i de Pèrsia.
Salomó rebent la reina de Saba
(1890), d'Edward Poynter. Recreacions com aquesta no tenen cap suport
arqueològic i no són més que mites del poble sionista.
Aquests
vilatans endarrerits mai van conquerir el territori de Canaan, un territori del
faraó, ja que no hi ha cap testimoni entre els documents egipcis que ho
confirmi.
Notes:
10. Carta al Papa Francesc d'Papa
Francisco de Saad Chedid. Rebel·lió.
11. Israel i la seva llei del
talió, per David Pavón-Cuéllar. PDF.
12. Veure Deuteronomi 32-8 / 9.
René Dussaud. "Yahwé, fils del", en Revue Syrie, XXXIV, 1957, pp.
232-242. Otto Eissfeldt. "El and Yahweh", Journal of semític Studies.
Manchester University Press, 1956, pp. 25-37. Marvin H. Pope. El in the Ugaritic
Texts, Leiden, E.J. Brill, 1955. Jesús Luis Cunchillos. Quan els àngels eren
déus. Salamanca. Universitat Pontifícia. 1976. Saad Chedid i Nur Masalha (eds.)
La Bíblia llegida amb els ulls dels cananeus. Editorial Canaan. Buenos Aires,
2011. La Deessa a Israel
13. Shlomo Sand. La invenció del
poble jueu. AKAL, Madrid, 2011; La invenció de la Terra d'Israel. AKAL, Madrid,
2013; Comment j'ai Cesse d'être juif, Flammarion, París, 2013, pp. 134 i 15.
14. L'Estat d'Israel és un Estat
terrorista. Saad Chedid. Rebelion.
15. R. S. Sugirtharajah. La
Bíblia i l'imperi. Exploracions postcolonials. AKAL, Madrid, 2009, pàg. 94-103
16. Israel Finkelstein i Neil
Silberman, titulat La Bíblia desenterrada. Una nova visió arqueològica de
l'antic Israel i dels orígens dels seus textos sagrats. Segle XXI, Madrid, 2005
El conflicto judeo-palestino
Comentarios
Publicar un comentario