Mites i símbols de l'Amanita muscaria
En temps no gaire llunyans aquests mites eren transmesos per poblacions extremadament marginals de les zones muntanyoses on creixia el fong, com carboners, llenyataires, pastors... que divulgaven a la resta de la població les visions, ja estructurades en símbols, de personatges i històries que els produïen el consum del fong.
Totes les
societats han trobat algun mètode per evadir-se, per aconseguir estats plaents
que redueixin les tensions de la vida quotidiana, encara que siga per períodes
de temps reduït, com ara les festes majors dels pobles. Hi ha pobles que
practiquen el ioga, altres les danses dels dervixos (Turquia), altres
consumeixen diferents tipus de substàncies embriagadores. Es pot aconseguir
l'èxtasi amb el dejuni prolongat, el sofriment provocat (auto mutilacions,
flagel·lacions, trencaments musculars, etc.), la meditació en coves fosques o
en les vores de grans abismes, la immersió en aigües gelades, les activitats
rítmiques de llarga durada (una marxa militar, per exemple), els sistemes
d'auto hipnosi, l'exposició als elements, l'insomni prolongat o la immersió
fins a gairebé l'asfíxia... procediments registrats per tot arreu per produir
alteracions de la ment.
Una de les
primeres imatges que apareixen durant la pràctica de l'èxtasi és la del Pater/Mater, que solen sorgir
en l'etapa de postergació dels pares biològics i vénen a alleujar les tensions
i angoixes que els interrogants finalistes comporten en la majoria dels individus:
On anem?, Perquè som a la terra? Què hi ha després de la mort corporal?... Els
éssers primordials -o els seus representants humans a la terra- sembla que ens
responen a aquestes preguntes i alleugen les nostres angoixes existencials. El Pare o la Mare primordials
castiguen els homes dolents i premien els bons...
En cultures
xamàniques del Nord d'Europa és freqüent el consum ritual del bolet Amanita muscaria per
celebrar la fi de l'hivern i el retorn del Sol i la Vida. De fet la tradició de
posar els regals sota l'arbre de Nadal ve de que és sota aquest tipus d'arbres
i altres coníferes on creix l'Amanita
muscaria. En aquestes cultures el xaman del poble és l'encarregat de
repartir les racions d'Amanita entre els habitants, vestit de vermell i blanc,
com l'actual Papa Noel.
Una altra de les
visions que proporciona el consum de substàncies embriagadores és la dels
homenets: els follets, els martinets, els gnoms... tots ells productes de
l'antropomorfizatció dels fosfens que apareixen durant les al·lucinacions.
Aquests personatges diminuts solien habitar a l'interior del matamosques. El
caràcter extremadament actiu dels follets corresponia directament a l'estat de
plena eufòria que envaïa l'individu intoxicat amb matamosques.
Dibuix d'Apel·les Mestres.
Obtingut de Joseph M. Fericgla. El Bolet i la gènesi de les cultures. Edt. Altafulla,
Barcelona 1998
A Catalunya els
follets eren venuts pels herbaires de Martinet (poble de la Cerdanya) en els
mercats dels pobles veïns. Si un era capaç de dominar-los, es feia ric en poc
temps, perquè aquests follets eren terriblement treballadors. Eren venuts ficant-los
a dintre de canuts de canya o dins el mànec de la falç. Segons Joan Amades a la
fira de Sant Lluc (18 d'octubre), a Olot, es venien martinets, i eren tan
petits que en un canut d'agulles, per petit que fos, cabien una dotzena i,
encara estaven tan amples, que podien ballar.
Dibuix d'Apel·les Mestres en què
s'observa l'associació fongs, follets i gripaus (en aquest cas, granotes).
Obtingut de Joseph M. Fericgla. El Bolet i la gènesi de les cultures. Edt. Altafulla,
Barcelona 1998
En Euràsia
se'ls coneix com gnoms, una paraula deformada del grec
gnòmon -"savi"-, de l'arrel han sorgit gnòstic, gnosi, cognitiu... Mai ha estat un nom
excessivament utilitzat per la gent del poble. El nom més utilitzat per
referir-se als martinets és follet o focs follets (en
castellà, fuegos fatuos), un geni o
esperit divertidament malèfic, que turmenta a la gent quan dorm, s'enreda a les
cues dels cavalls, desordena tota la casa, escampa el gra, etc. Se li sol
plasmar de forma antropomòrfica com un home petit que sempre porta una
barretina frígia de color vermell brillant i amb el cos de color blanc,
incloent la gran barba que sol portar. Els matamosques són exactament d'aquest
color: el capell vermell i, la resta del fong, absolutament blanc. Una última
accepció dels follets és la de menairons o minairons, usada localment
a la comarca del Pallars. Són els gnoms que es troben dins de les mines i les
coves. Se solen representar carregats amb alguns dels instruments de treball
dels miners (una pala, un martell, un pic), també són treballadors incansables,
molt esmunyedissos. En comptes de tenir un caràcter domèstic com els follets,
els menairons prefereixen estar sols per les muntanyes, on hi ha les mines i
les coves, que es converteixen en casa
seva.
Follet, gnom, Minairó
Juliol Ruelas, Juegos Fatuos,
1907
Sargam. Juegos Fatuos II, 2001
El que sembla
clar és que als follets no els agrada entrar a les cases brutes, el que ens
recorda el que deia Carlo Ginzburg respecte al retorn
dels morts a casa: a ells tampoc els agradava la brutícia. Aquests éssers
diminuts entraven a les cases per les xemeneies, pel forat del pany, per les
esquerdes de les portes. Miraven bé que tot estigués net, els plats rentats,
les habitacions escombrades... Si trobaven una casa bruta a la propietària la
estiraven dels peus i li donaven una gran pallissa. Al Camp de Tarragona els
follets netejaven els plats i la casa quan la propietària no ho havia fet, però
després, a la nit, li pegaven al cul quan dormien. Aquests petits éssers eren
protectors domèstics i mai abandonaven a la família, encara que aquesta canviés
de casa.
Pels anys trenta
el poble va començar a menysprear els gnoms i vam trobar procediments per
allunyar-los de les cases: col·locaven plats de cendra o de mill a les
finestres perquè no entressin, ja que al tenir les mans foradades se'ls
escapava pel forat, s'enfadaven i no tornaven a la casa.
Blancaneus i els set nans. Walt
Disney
Follet i Donyet
També es presenta
amb un barret un follet que habita en les torres i castells d'Escòcia i
Irlanda, el Pintón, si bé ho acostuma a tenyir amb
sang humana. Les Merrows, sirenes irlandeses, usen una
gorra de plomes vermelles per impulsar-se fins a casa; el Bwca,
etimològicament emparentat amb el Puck shakespearià o l'espantós Phooka,
és un follet gal·lès, un follet casolà, i un d'ells, com a càstig per les
molèsties que ocasionava en el camp de Bosworth, va ser llançat per un bruixot
a un mar que no podia ser altre sinó el mar Roig.
Briand Froud en
1978, junt al il·lustrador Alan Lee, va
publicar "Hadas"
on ens explica que els éssers feèrics, és a dir, tots els
relacionats amb el món i les fades i els follets, "quan no estan nus (...) se'ls veu correntment vestits amb peces verdes
o amb vestits i barrets vermells", és a dir, amb el color de
l'espessor del bosc o el d'un dels seus bolets. Els Tylwyth Teg gal·lesos
i els Sedenys del nord d'Anglaterra vesteixen
de blanc, un dels colors identificaries de la matamosques i, com a dada
especialment curiosa, la gent menuda agrada de tenir mascotes, com qualsevol de
nosaltres, però els seus animals "tenen
la singularitat -segons Froud- de ser d'un blanc pur amb ulls i orelles
encarnats". I per descomptat que les fades mengen, però els agrada
sobretot la llet de vaca, i el mateix els passa a les gal·leses, només que
aquestes especien la llet amb safrà. A Espanya és molt normal que, tot i no
creient en ell, molts pares protegeixin els seus fills acabats de néixer del
mal d'ull lligant una cinta encarnada al cotxet o el bressol del petit, però el
recurs a aquest color com a defensa davant el màgic va més enllà del pur mal
d'ull, i en la cultura celta i anglosaxona, era el mitjà habitual de
protegir-se de les fades: s'usaven, entre d'altres mitjans, el fruit vermell de
la servera, un fil o una cinta vermelles, una tela roja al voltant del pit dels
nens.
El Phooka o Poukha és un follet
irlandès anomenat Puck a Anglaterra. En Somni d'una nit
d'estiu, Shakespeare ho mostra com un follet
entremaliat que es burla de les persones.
Els Tylwyth Teg gal·lesos
Altres follets
comparteixen no ja el seu aspecte amb el fong, sinó l'hàbitat on resideixen,
com passa amb l'escocès Ghillie Dull, que viu en els bedolls, l'arbre
que poblava una illa que havia enfront de la del Ciclop i l'arbre, com ja vam
dir, favorit per al creixement de l'Amanita muscaria. Sabut és que els fongs
afloren, com els gnoms, en col·lectivitats i que aquest fet va donar lloc a la
creença dels Rotlles de Fades o de bruixes, recintes circulars feèrics dels
que no es podia escapar, llevat que algú tirés de l'infortunat trepitjant amb
un sol peu dins del cercle.
El miceli del
fong té la particularitat de créixer en forma circular, i si el terreny és
apropiat com ara un prat, arriben a formar uns cercles gairebé perfectes que
són els anomenats "Rotlles
de bruixes".
El fong anomenat cama-sec (Marasmius orerades) i el Bolet de Sant Jordi
(Calocybe gambosa) són les que millor formen aquests cercles, en els quals la
part més jove del miceli és la més externa, i és allà on es troba la zona
fèrtil. A mesura que transcorren els anys el miceli es fa cada vegada mes
estèril en la seva zona interna. Per aquest motiu el cercle es fa cada vegada
més gran. En ocasions les condicions del terreny impedeixen poder formar
aquests cercles, llavors el miceli a mesura que va creixent va prenent formes
diferents. Els cercadors experts acostumen a trobar-los observant allà on
l'herba té més verdor, ja que sembla ser que el miceli d'aquests fongs té la
propietat d'acumular nitrats, que tenen la particularitat d'augmentar les
funcions clorofíl·liques de l'herba que l'envolta. En cas del cama-sec,
antigament es creia que aquest fong tenia propietats herbicides al comprovar
que matava l'herba del seu entorn. L'herba morta prenia una forma anular, és a
dir seguia el cercle. Però aquest fet era degut al fet que la massa d'hifes del
fong arribava a absorbir tota la humitat del sòl, i en ser aquesta massa en
certa manera impermeable, impedia que l'aigua de la pluja pogués penetrar de
forma natural.
Rotlles de bruixes
Més amunt parlem
de l'experiència que va tenir Josep Maria Fericgla, professor d'Antropologia a la
Universitat de Salamanca i director de l'Institut de Prospectiva Antropològica
de Barcelona, el
qual va
proposar una teoria en virtut de la qual la creença en follets,
gnoms i fades seria el resultat natural d'un dels efectes de la intoxicació per
Amanita muscaria. Per l'antropòleg
català són les manifestacions fosfíniques al·lucinatòries plenes de vida
aparent les que van donar lloc a la creença en petits éssers que habitaven a la
planta o eren generats per ella i que, d'acord el temps va convertir
l'experiència directa en tradició, van formar part d'una mitologia popular que
va poblar amb elles els boscos i les muntanyes i els va conferir l'estatus
d'una criatura vivent, tot i que, a mig cavall entre l'humà i el diví.
De que això va
poder ser cert dóna prova la imatge prototípica de les bruixes que solquen els
aires muntades en escombres voladores. Durant l'Edat Mitjana, les bruixes, és a
dir, les herbolàries, preparaven uns ungüents especials a base de belladona
que, en ser aplicats en determinades zones del cos, amb preferència mucoses,
induïen visions en les que l'interessat o interessada creia volar i visitava
altres mons. Sent dones les clientes més assídues de les bruixes, la via per la
que més ràpid i més intens era l'efecte de l'ungüent era la vagina, i per
aplicar la pomada s'untava amb ella el mànec d'una vara o d'una escombra i
s'introduïa pels genitals a manera de fal·lus. Si en un principi es tractava
d'una pràctica habitual, l'associació del vol i de l'estri amb el qual
s'aplicava l'ungüent va omplir els aires d'Europa amb bruixes muntades en
escombres, fins al punt que aquesta imatge ha quedat de forma indeleble a la
imatgeria dels contes infantils.
Comentarios
Publicar un comentario