Jaume I: infància

      ...Jaume I havia quedat orfe de pare i mare als cinc anys, però no recordava haver plorat pels seus progenitors. De petitó sols pensava en son pare, anhelava veure’l i abraçar-lo, però son pare no parava mai en casa i ni es recordava dels seus fills. Al final, el infant va perdre les il·lusions i va deixar d’estimar a son pare. A sa mare també sembla que no l’estimava massa i tenia un mal record d’ella.

Miniatura al·lusiva al naixement de Jaume I

    Rememorava el captiveri que havia sofert  per culpa de son pare quan va ser entregat a Simó de Montfort. Acabava de fer tres anyets i va ser separat de sa mare per qüestions polítiques, doncs son pare, el rei aragonès Pere el Catòlic, no va trobar millor solució per a firmar la pau amb el seu enemic, el cabdill dels croats francesos, Simón de Montfort, que fer-li entrega del seu fill, com garantia de la pau signada.

Simó de Montfort, en un dibuix d'un vitrall que es troba a la catedral de Chartres

Recreación digital de la batalla de Muret. Font: Planetasapiens

La batalla de Muret en 1213 - manuscrit disfresses Grans Cròniques de França 1375-1380

      Plorava sense poder parar, agafat al coll de sa mare Maria, mentre la muller el besava i li deia que prompte tornaria a casa, que no tingués por, que son oncle Simó el tractaria molt bé. Plovia i tronava al carrer on estava sa casa, al centre de Montpeller, sa mare el besava quan va escoltar que s'aproximava el so dels cascos d'una comitiva a cavall. També va fer la seua aparició un carro cobert amb una lona, tirat per dos cavalls blancs. Els soldats van descavalcar i van preguntar pel príncep Jaume. Sa mare es va avançar un pas i li va entregar el seu fill al tinent. Jaume va plorar i es va pixar damunt de la por que tenia. Sa mare va entrar dins de casa i ja mai més va tornar a veure-la: dos anys després la dona va morir. Les llàgrimes li regalimaven cara avall mentre mirava per la finestra del palau de Xàtiva cap al nord, com si volgués veure més enllà dels Pirineus, buscant al xiquet que esperava sempre a son pare.

- Mare, el pare on està?

     Li preguntava Jaumet a sa mare Maria, un dia i l’altre. La mare sempre li deia que estava lluitant contra els moros.

- El pare ara està a Jaén i m’ha dit que prompte aplegarà a casa.

- Demà, mare?

- No tant prompte, fill. El pare i els seus soldats han guanyat a un exèrcit poderós lluitant contra els moros en terres andaluses, allà per la província de Jaén.

Fragment de les pintures murals del Tinell. Aquí veiem representats els llancers de Jaume I.

      Sa mare no sabia res més, però, ell prompte memoritzaria totes les dades. Son pare havia guanyat al més poderós dels sobirans andalusins, anomenat Abu Abd-Allah Muhammad al-Násir, derrotant un exèrcit de sis cent mils soldats almohades que venien del Magrib. Aquests fets van ocórrer per al-Uqab, o com deien els cristians, les Navas de Tolosa. L’avanç cristià per al-Andalus era imparable i, al final, només va ser travat per la pesta. Al-Násir, conegut pels cristians amb el sobrenom de Miramamolín, per deformació del títol àrab amir al-Mu'minin o "príncep dels creients", va tornar a Rabat, on va morir enverinat. 

 Host musulmana d’ Abu Abd-Allah Muhammad al-Násir (Miramamolín)

      Desprès de la victòria, son pare el rei Pere II, es va implicar en la croada albigesa al defensar als seus vassalls càtars, entre els que destacaven Raimon VI de Tolosa, Raimon Roger comte de Foix, el comte de Comenge Bernat IV i el comte de Bearn, que foren escomesos pels croats francesos capitanejats per Simó de Montfort. Darrera de l’atac francès, camuflat baix la defensa de l’ortodòxia catòlica, s’amagaven els interessos econòmics del rei capet Felip August que desitjava acabar amb l'hegemonia política adquirida per la Corona d'Aragó a Occitània, i usurpar les seves riques terres, així com les dels comtes occitans, enveja del bàrbars francs, nascuts en territoris hostils i freds que res tenien a veure amb l’esplendor mediterrani, el qual anhelaven amb totes les seves forces.

Papa Innocenci III excomunicant els albigesos - Massacre de albigesos porció creuats 1332-1350 Cròniques de Sant Denis

Càtars sent expulsats de Carcassona el 1209. Font: Wikipedia

      Els esdeveniments resultaren contraris a la Corona d’Aragó, per la qual cosa el rei Pere II va intentar una eixida pacífica pactant el matrimoni del seu fill Jaume amb la filla de Simó de Montfort, Amícia de Montfort, donant com a penyora a l’infant Jaume, però un cop aquest tingué al nadó sota el seu poder, el reclogué al Palau Trencavel de la ciutat de Carcassona i continuà atacant els vassalls del rei d'Aragó, no deixant-li al rei Pere altra sortida que la militar. El 12 de setembre de 1213 es lliurà la batalla de Muret, a dotze quilometres al sud de Toulouse, en la qual morí el rei Pere. La Corona d'Aragó s'havia quedat sense rei i amb el successor en captiveri, romanent com ostatge del francès fins que, per ordre del Papa Innocenci III, Montfort el va entregar als templers...

Palau Trencavel de la ciutat de Carcassona

      ...De menudet, allà dalt a Occitània, li havien dit que pertanyia a l’estirp de David, a la dels Trencavel i als anomenats reis merovingis. Per tant, es creia un descendent del mateix Jesús de Natzarè i de Maria Magdalena. Desprès del seu miraculós naixement, l’infant va viure rodejat d’un ambient de gran religiositat. L’educaven frares versats en la mística i cavallers que creien en tota mena de successos miraculosos. Ell mateixa, per fer valer el seu origen diví, contà a tot el mon que a poc de néixer sa mare el va portar a l’església de Santa Maria de Montpeller. Aquell dia sa mare el duia ella mateix als braços i quan entraren al temple estaven cantant matines, i va succeir, que en traspassar el llindar de l’església, tots els clergues van encertar a entonar el Te Deum Laudamus i, cosa semblant, li va succeir al entrar al temple de Sant Fermí, que tots entonaren el Benedictus Dominus Deus Israel.

      Sa mare l’havia convençut de que ell estava predestinat a ser el Rei del Món, de que la Providència l’havia triat per portar la pau i la prosperitat al home. Això li deien tots els fanàtics religiosos que el rodejaven: Majestat, vos sou el representant de Déu a la terra! Va recordar aquell dia, durant l’assajament de València, quan un ballester li disparà un cairell que li donà al cap, prop del front i exclamà tot esvanit:

      “Déu que ho volgué, no traspassà el crani, i la punta de la sageta ens eixí ben bé a la meitat de la testa. I nós, amb la ira que en tinguérem, donàrem talment amb la mà a la sageta, que la trencàrem; i ens eixia la sang per la cara avall, i amb el mantell de sendat que nós dúiem ens torcàvem la sang, i veníem rient per tal que la host no se'n descoratgés. I ens n'entràrem en un real en què nós posàvem, i ens engrossà tota la cara i els ulls, talment que de l'ull de la part en què nos érem ferit no hi poguérem veure per quatre o cinc dies. I, quan la cara ens fou desinflada, cavalcàrem per tota la host, per tal que la gent no fos tota desconhortada."

      En realitat, Jaume havia tingut una infància desgraciada. Son pare no volia saber res del fill; el va conèixer dos anys desprès de nàixer perquè li feia falta com a penyora per guanyar una treva, donant-lo com a presoner al seu enemic el francès Simó de Montfort, que el va mantenir reclòs en la fortalesa de Carcassona...