Sobre societats secretes

     He estat molt ocupat en l’altre blog La Velleta Verda. Mediterràni intentant analitzar el pensament en què se sustenten les Societats Secretes, per això tinc aquest “abandonat”.

   Segurament no vos interessarà gens, ni mica, el tema del gnosticisme, la visió dualista del mon dividit entre els principis del Be i del Mal, però, per a mi es fonamental posar-ho per escrit, per poder avançar en la comprensió del funcionament d’algunes societats secretes, grups religiosos i partits polítics que funcionen com autèntiques  societats hermètiques.

     Ja he avançat que el gnosticisme es un pensament dualista, el mateix que impregna els raonaments de la majoria de les persones, el qual està molt allunyat del pensament científic. La generalitat dels polítics -alguns dels quals es dediquen al robatori sistemàtic dels recursos públics de la societat- són dualistes i metafísics, encara que ells es defineixen com racionals i asseguren que tenen els peus en aquest món.

      Per cert, segons l’assaig del català Norbert Bilbeny, El Idiota moral. La banalitat del mal al segle XX (Edicions Anagrama, 1993), son molts els polítics que es comporten com   autèntics idiotes morals, cecs al dolor aliè e incapaços de responsabilitzar-se dels seus actes.

    "Déu" és un concepte creat pels humans, el qual representa alguna cosa infinitament més poderós, bondadós, indestructible que nosaltres; un concepte que ens fa més suportable el nostre viatge temporal per aquest món -cosa a la qual contribueix la religió, prometent un més enllà meravellós-, missatge que cala, sobretot, en ments ingènues. "Déu", "Democràcia", "Justícia"... són idees que ha creat l'home, no tenen una existència real, llevat que ens entossudim tots en això.

     Les Idees, l'Esperit, la Llum, l'Alè i el Buf diví... no han creat cap matèria ni cap realitat, sinó tot el contrari. L'únic món que existeix és el nostre, el que vivim dia a dia, mentre que el Cel, el Paradís, el Més enllà, l'Infern... són conceptes metafísics –més enllà de la realitat- creats per la nostra imaginació. No hi ha cap veritat absoluta, cap concepte sagrat, més que la Vida: el moviment de l'energia i la seva manifestació en la matèria. Si els homes tinguessin una necessitat veritable inherent al seu organisme –que sorgirà de la seu fisiologia, con la suor- d'adorar el responsable de tot el que ens envolta, millor seria representar-nos a aquest ser com una Deessa Mare com la font de l'energia creadora de la matèria i, aquesta al seu torn, de l'esperit.

     Durant centenars de milers d'anys la Humanitat va dipositar la seva fe i el seu amor en la Gran Deessa Mare, a la qual molts adoraven en la seva forma de Natura o Terra. Era la deessa de l'amor la que ens donava i treia la vida, fent-nos tornar al seu úter al final del cicle vital. Això va començar a trontollar a Mesopotàmia i Egipte, on va fer la seva aparició el concepte d'un Déu únic, terrorífic, castigador... el déu d'uns pobles de les estepes i del desert, on el raig terroritzava als ignorants humans que sobrevivien amb prou feines en lluita constant contra una naturalesa hostil. Tot el contrari dels pobles riberencs de la Mediterrània i altres parts on el clima facilitava l'existència de l'ésser humà, placidesa de la que sortia un pensament més dolç, allunyat de les turmentades idees mesetaries. Durant segles, un terrorífic déu del foc va castigar el món i l'home per haver pecat contra la divinitat, càstig que l’individu suportava resignadament a canvi d’una suposada protecció i de la promesa de pujar al cel al final del patiment.

      Una religió metafísica es va difondre entre els éssers humans, una ideologia on “A” no podia ser mai “B” -perquè se suposava que eren contraris irreconciliables-, i van sorgir dos conceptes antagònics que van impregnar la mentalitat de l'home: l'existència contradictòria del Bé i del Mal. Enrere van quedar les idees de la Terra i l'Univers com un ser viu, com un Tot que contenia al seu si tant el bé com el mal, un món en què l'home creia que de la lluita dels contraris naixia el moviment i, al final, es produïa una síntesi de tots dos elements contradictoris en forma d'alguna cosa nova, d’un nou ser amb existència pròpia. Llavors, l'home tenia la capacitat de decidir, la llibertat de fer el correcte, perquè tots dos conceptes -la nit i el dia, la foscor i la llum, el bé i el mal- no eren sinó la mateixa cosa sorgida de la substància vital, és a dir, l'energia brollada de la lluita d'elements negatius i positius.

      Però en l'Edat Mitjana alguna cosa canvia a l'esperit humà. Observem dues creences que es reparteixen el món. La primera, la nostàlgia del Sobirà, com un poderós déu de Foc; i la segona, l'espera messiànica d'un Salvador que emparés la humanitat i ressuscités en un déu futur. Davant els mals de les pestes, la fam i les guerres, uns individus reclamen la presència d’un deu castigador que punís als culpables. Per altra banda, alguns homes deixen de confiar en el déu del llamp i del tro i busquen un déu de l'amor, un déu que consoli l'home dels seus sofriments, com els que pateix a la fi del segle XIII, quan una sèrie de males collites i pestes comencen a delmar la població, a la vegada que els turcs envaeixen l'Orient proper i Europa amb èxit.

      El déu dels musulmans sembla superior al déu cristià, que no fa res pels seus creients. Molts cristians clamaran pel retorn d'un déu combatent, d'un guerrer que els salvi, mentre, els místics es refugien en la meditació i en la pregària per a poder superar l'ansietat que els produeix aquesta situació.

     Aquest marc de confusió va ser propici a l'aparició de les ideologies gnòstiques, que s’havien originat a l'Orient Pròxim. Molts creients, decebuts amb el déu de l'Església, van buscar refugi en el déu primitiu de l'Antic Testament, l'únic veritable segons ells, i propugnaven el retorn als costums dels primitius cristians. L'Església va reaccionar malament, acusant a la majoria d'aquests moviments de herètics i perseguint als seus adeptes com heretges i cremant-los  a la foguera.

     Per no patir aquest cruel càstig, molts "heretges" es van associar amagadament, donant origen a les anomenades societats secretes. Quan l'Església va deixar de perseguir les heretgies, aquestes van passar a conèixer-se com societats per a iniciats, l'existència de les quals era coneguda públicament, però, l'únic que mantenien en secret eren els ritus dels iniciats. No obstant això, en acabar les persecucions per qüestions religioses, van començar les persecucions polítiques, de manera que van ressorgir de nou les societats secretes, ara anomenades revolucionàries, que eren associacions polítiques clandestines que romanien amagades per lliurar-se de les pressions o la persecució dels poders polítics.

     Aquestes associacions pretenien la transformació de la Societat, sent conegudes com societats utòpiques, ja que treballaven per l'adveniment d'un nou ordre social. Mantenien la creença en l'arribada d'una societat en la que regnés la Igualtat i la Fraternitat. D'altra banda, algunes de les antigues societats religioses es van convertir en societats messiàniques, doncs esperaven l'arribada d'un nou déu que els portés la felicitat, la pau o l'harmonia social.

      Al nostre estudi també parlem del mètode d'ingrés en les anomenades societats secretes. Els ritus iniciàtics són essencialment proves físiques i morals, que pretenen influir sobre el psiquisme de l'individu. Es desenvolupen a vegades en públic (per exemple els ritus que assenyalen el pas de l'adolescència a l'edat adulta entre els pobles primitius), però, més sovint, en secret. Els ritus iniciàtics practicats per les societats secretes són, per definició, Misteris que el neòfit (del grec "neos", nou i "Photos", llum, literalment "nova llum" o el que recentment ha vist la llum) es compromet per jurament a no revelar mai als profans.

       En l’exposició del tema vam acordar que la iniciació no és en si mateixa coneixement, i que els diferents Misteris mai van consistir en l'exposició dogmàtica d'una doctrina, sinó en una sèrie de ritus i operacions destinades a donar a l'individu la sensació d'una mort, seguida d'una resurrecció, d'un nou naixement, com es feia en els antics ritus xamànics.

        Aquestes experiències al·lucinatòries (l'individu sent com si la seva ànima abandonés el seu cos, sortint de la seva boca en forma de petit animal. Desprès, avança per l'interior d'un túnel fosc, on l'envolten tota mena de perills i monstres amb els que ha de lluitar i vèncer-los si vol arribar al final del túnel, on la llum blanca resplendeix indicant que és el paradís on habiten els nostres avantpassats, els quals ens beneficiaran amb el do de la Providència i la fertilitat per als nostres camps i animals) seran, després, interpretades per la raó i la lògica, afirmant els teòrics que amb això s'aconsegueix la purificació de l'ésser, que mor als seus desitjos profans per arribar a ser una criatura perfecta. Això es podrà afirmar, per exemple, de la Gran Obra Espiritual dels alquimistes, amb la qual s'aconsegueix una "il·luminació" que ens permetrà trobar la "Paraula Perduda", és a dir, el coneixement que els nostres avantpassats van perdre, no s'especifica perquè, ni com, però sempre sembla com un càstig per la "Caiguda" (quina?) de l'home, se suposa que en el pecat, encara que tampoc s'especifiqui qual, ni com.

     Totes les teories secretes defensen les tesis clàssiques del Ocultisme: el món natural -fals i perible- només és reflex del veritable món sobrenatural. Els sentits només ens proporcionen imatges falses de coses invisibles, hi ha una analogia entre l'Univers (macrocosmos) i el Home (microcosmos), i les mateixes lleis regeixen el seu funcionament. Defensen les teories de la Creació que afirmen que tot va sorgir de la unió d'un principi masculí i d'un principi femení, retrobant l'antiga doctrina de l’Ou del món, el qual conté des del començament, en estat de gèrmens, tots els éssers que es desenvoluparan i es diferenciaran mitjançant múltiples desplegaments. Així, doncs, són un ressò de les doctrines dualistes gnòstiques.

      El floriment de l'Islam i les seves conquestes imparables creen un gran pessimisme en el món cristià, el qual impregna els anys finals del segle XI. Els homes ja no creuen que l'estat polític i el sistema social de l'època corresponguin al Regne de Déu o a la Ciutat Perfecta de Sant Agustí, sinó tot el contrari. La corrupció de molts religiosos és escandalosa, com ho són les seves riqueses, de manera semblant a la que patim actualment a mans dels polítics de torn.

      Apareixen els moviments mil·lenaristes, per als quals la salvació és imminent, col·lectiva, terrenal, total i miraculosa. Estan convençuts que ha arribat l'època dels temps finals, i esperen una segona vinguda de Crist (Parusia), que comportarà la derrota de la seu antítesi -l'Anticrist-, i portarà la pau a la terra. El mil·lenarisme o quiliasme és la doctrina segons la qual Crist tornarà per regnar sobre la Terra durant mil anys, abans de l'últim combat contra el Mal, quan el diable perdrà tota la seva influència fins a l'eternitat i el Judici Universal.

       Paral·lelament va evolucionar la creença en salvadors contra les hosts de l'Anticrist, identificats amb els infidels musulmans. Es van pregonar les croades i les lluites contra els infidels i els jueus, encara que també era estesa la creença que l'Anticrist seria un clergue o un emperador. Les primeres croades a Terra Santa, en 1096 i 1146, es van tenyir d'un rerefons mil·lenarista amb la participació dels pobres i dels nens. Per altra banda, els moviments messiànics de les masses eren més hostils cap als rics i els privilegiats, si em apreteu, que contra els heretges: el poble sempre ha sabut qui son els seus enemics!

     Un dels moviments de major repercussió mil·lenarista va sorgir de la profecia de Joaquín de Fiore (1130-1202), encara que també va tenir importància el moviment de Joan Hus. Durant l'Edat Mitjana va ser comuna la interpretació de les catàstrofes com càstigs divins. Els moviments flagel·lants van néixer amb la idea d'aplacar la ira de Déu i aconseguir el perdó dels pecats. Quan a mitjans del segle XIV les pestes van assolar Europa, minvant-la en gairebé un terç de la seva població, les ciutats van considerar un privilegi comptar amb processons de redemptors auto immoladors. En 1396 el dominic Sant Vicent Ferrer va tenir una visió de la proximitat dels últims dies i, davant l'arribada imminent del regnat de l'Anticrist, va dirigir processons flagel·lants per Espanya, el sud de França i Itàlia, a les quals assistien tots els elements fanàtics de les poblacions que visitava, àvids de sang i pudor de carn humana socarrada.

      Molts homes religiosos es deslliguen de la corrupta Església i es refugien en llocs apartats per tornar a trobar els camins de la realitat. Aquests solitaris estaran en les bases d'algunes societats secretes, com vam tenir oportunitat d’assabentar-nos en els capítols dedicats a  Ibn Al-Sid (Badajoz 1052-1127), Roscelin de Compiègne, en llatí Roscellinus Compendiensis (1050-1122)o Pere Abelard...

      D'altra banda, també van sorgir agrupacions d'obrers, picapedrers, carboners... els quals estaven convençuts de que fen adequadament la seva feina ja tenien prou per salvar-se. Aquests homes es van reunir per resar en associacions de Fraternitat. També aparegué l’anomenada Doctrina dels Fanàtics, els defensors de la qual van ser Tanchelm d'Anvers (+1115) i Arnoldo de Brescia (ca.1090-1155) que criticaven violentament les riqueses materials de l'Església. Ara sabem que aquests primers sectaris van ser inspirats pels poemes i cants dels "clergues vagabunds" que recorrien Europa Occidental i eren coneguts com Goliards o Fills de Golias. Els Goliards recorrien totes quantes tavernes es creuaven pel seu camí i, allà, inspirats pels efluvis del vi, componien poesies i cançons en les que ridiculitzaven totes les autoritats polítiques i, amb preferència, religioses. Sembla com si estiguessin buscant el País de Cucanya o La Cucanya (també País de Xauxa o Jauja), un país mitològic del qual es parlava freqüentment durant l'edat mitjana. En aquesta terra mitològica no era necessari treballar i l'aliment era abundant. Se suposava que els seus habitants vivien entre rius de vi i llet, amb muntanyes de formatge i els garrins rostits penjaven dels arbres amb una faca en el llom, llestos per ser promptament degustats.

       A la segona meitat del segle XII, uns caporals dels càtars van iniciar els primers moviments populars de la Pataria, un nom que feia referència a un dels barris més pobres de Milà, del qual pren el nom el moviment. Fulk de Nevilly (1198) reuneix els pobres per fer una Croada contra els musulmans. Abans, el 1170, Pierre Valdo, va crear la secta dels Pobres de Lió o "valdesos".

     En 1198 es produeix la Croada dels Pobres i el 1212 la Croada dels Nens, moviments socials populars que representaven un esclat de reivindicacions de millores econòmiques i socials. El motor secret de tots aquests moviments és a l'interior d'una de les societats més secretes de tots els temps, predecessors de la francmaçoneria o de les grans sectes xineses.

      El moviment va sorgir al segle XI, i era conegut com el "Compagnonnage" medieval, molt estès entre els picapedrers, llenyataires i carboners, entre d’altres oficis manuals. Els seus orígens es remunten a les fraternitats dels treballadors constructors de les catedrals medievals o, fins i tot, als constructors del Temple de Salomó; però, va assumir una forma institucional estable a França pels anys 1600.

      Els Càtars apareixen al segle XII a Bulgària i, potser, a Macedònia. Estan emparentats amb els Bogomils del segle VIII, els quals es reconeixien com successors dels paulicians, secta maniquea de l'Orient Mitjà del segle VII. Els paulicians tenien com a cap a Constantí de Magnalis i van fundar un Estat independent a Bizanci; vençuts en 752 van ser deportats a Bulgària on van desenvolupar el moviment "bogomil". La paraula "bogomil" significa "volgut o estimat de Déu". La ciutat emblema d'aquesta religió va ser la ciutat d'Albi, per això també se'ls coneix com Albigesos, el credo dels quals rebutjava la Creació, com a origen de tot el Mal i, per això mateix, reprovaven l'acte sexual, prohibint alimentar-se d’aquells aliments que havien estat en contacte amb el sexe, com la llet, els ous, el formatge...

     També estudiem les fonts de la gnosi, les quals es conserven -principalment- en els escrits dels heresiòlegs (pares de l'Església que refutaven les desviacions i heretgies en el si de les comunitats cristianes) on apareixen els docetes, marcionites, montanistes etc. Encara que els Pares de l'Església pretenen demostrar l'origen posterior al cristianisme d'aquestes sectes -de manera que el gnosticisme seria en la pràctica una interpretació perversa i falsa del cristianisme-, en realitat, va succeir a l'inrevés: el cristianisme s'origina dins d'un moviment gnòstic conegut com els essenis, del qual tenim àmplia informació sobre com vivien i quins eren les seves creences a través de Flavi Josep i, sobretot, dels documents dels papirs de Qumram, desert on sembla que es van instal·lar alguns d'ells.

     El gnosticisme antic és una filosofia dualista, com ho eren les antigues religions que tenien dues divinitats dominants: Mitra-Astoret de caldeus i fenicis, o Amon-Isis dels egipcis... parelles que representen el principi masculí (el sol, el coneixement) i el femení (la naturalesa, la fertilitat, la mare terra). Els investigadors actuals creuen que el cristianisme sorgeix del gnosticisme, religió dualista estesa pel Mediterrani i Àsia Menor, que recull les antigues creences d'una religió prehistòrica basada en el culte a una Deessa Mare, encara que les doctrines gnòstiques estan impregnades per idees procedents de les religions patriarcals que intenten atorgar la preeminència en la jerarquia a un déu masculí, davant de l'antiga creença en una Mare creadora. Les religions patriarcals, com vam veure en els capítols corresponents a la Deessa, van acabar per desprestigiar la Deessa Mare convertint-la en una pecadora, una mena de prostituta o un monstre d'inferior categoria al déu patriarcal del martell i els llamps.

     El Pleroma (plenitud) és el món on habita el déu gnòstic, el món de la llum. D'aquesta divinitat emanen els "eons", entitats que van aparellades, i ocupen una posició intermèdia entre el déu i els homes. El món material és el Mal que no ha estat creat pel déu sinó pel "demiürg" (déu inferior) i per "sophía" (la saviesa).

     Com la matèria és el Mal, els gnòstics neguen la resurrecció de l'home, és a dir, no pot tornar al món material de la putrefacció, sinó que s'uneix al Pleroma, a l'Esperit, perquè l'home -a més de la matèria- també està constituït per ànima i esperit. L'ànima –al moment de la mort- segueix el camí del cos si no ha practicat l'ascetisme. En canvi, l'esperit -per la seva naturalesa espiritual-, sense importar les seves obres, ni per la gràcia de Déu, retorna al Pleroma, la qual cosa origina fatalment el llibertinatge moral, ja que no cal esforçar-se per fer el Bé, ja que té el "cel" guanyat per la seva naturalesa espiritual.

     Entre els gnòstics més coneguts estan el mag Simó de Samaria, en temps dels apòstols. Priscil·lià, bisbe heretge d'Àvila, va difondre (segle IV) amb èxit desmesurat el gnosticisme a Galícia. El jueu Raschi va interpretar (segle XI) lliurement la Bíblia obrint el camí a Luter.

    El neognosticisme va ser fundat el 1890 per Jules Doinel, arxiver del museu maçònic de França, que havia llegit els textos gnòstics del segle II i els càtars. Els fundadors de les sectes gnòstiques modernes han estat maçons. Doinel va estar emparentat amb la francmaçoneria i els Rosa-creus, però de sobte, el desembre de 1894, Doinel va abdicar com a Patriarca de la seva Esglèsia i va renunciar a la maçoneria. Poc després, es va convertir al catolicisme, i el maig de 1895, sota el pseudònim de Jean Kostka, va publicar un violent pamflet Llucifer démasqué (Llucifer desemmascarat), on va atacar a l'Església Gnóstica, als maçons, el Martinisme, la teosofia i l' espiritisme.

     En el seu moment ens ocupem d'Albert Pike, un maçó del grau 33, va ser un dels pares fundadors i cap del Ritu Antic Escocès i Acceptat de la Maçoneria, sent el Gran Comandant de la Maçoneria Nord-americana des de 1859 fins a 1891. El 1869, va ser un líder destacat dels Cavallers del Ku Klux Klan. El 1871, va escriure les 861 pàgines del Manual Maçònic, conegut com "Morals and Dogma of the Ancient and Accepted Rite of Freemasonry".

      Va ser el Gran Mestre d'un grup satànic (adoradors del dimoni) conegut com l'Ordre del Palladium (o el Consell Sobirà de la Saviesa), que s'havia fundat a París en 1737. El "Palladismo" va ser portat a Grècia des d'Egipte per Pitàgores al segle I abans de Crist, i va ser aquest culte de Satanàs l'introduït en el cercle intern de les lògies Maçòniques. S'alineaven amb el Palladium dels Templers. En 1801 el jueu Issac Long va portar una estàtua de Baphomet (Satanàs) a Charleston (Carolina del Sud), on va ajudar a establir el "Ancient and Accepted Scottish Rite". Long aparentment va triar Charleston perquè geogràficament estava situat al paral·lel 33 (com Bagdad, curiosament, o on es va llançar la primera bomba atòmica), i aquest Suprem Consell de Grau 33 és considerat el Consell Suprem de totes les Lògies Maçòniques del Món.

      Després del descobriment dels manuscrits de la biblioteca gnòstica de Nag Hammadi la direcció quant a l'estudi del gnosticisme segueix sent diversa, tot i que la puguem resumir en les següents tres postures: a) Una gran part dels estudiosos del tema s'inscriuen la gnosi a la Història de les Religions (com hem vist anteriorment), com una religió més, b) Alguns investigadors afirmen que és tan sols una heretgia cristiana ic) Altres en línia semblant a l'anterior, afirmen que el gnosticisme va ser un gran moviment teològic-filosòfic, no una religió.

     Estudiem en el seu apartat corresponent alguns dualismes històrics, com el zoroastrisme o mazdeisme, el culte òrfic o el dualisme platònic. El dualisme gnòstic té un caràcter específic, encara que moltes vegades s'ha afirmat que les concepcions gnòstiques participen d'un platonisme alguna cosa modificat. El dualisme gnòstic es diferencia dels altres dualismes en dos punts principals:

      a) Un dualisme anticòsmic: el gnosticisme concep una distinció radical entre Déu i el món. Aquest món estaria separat per un abisme pel que fa al'àmbit diví, interposant diferents obstacles (esferes, cels, muralles) que dificultarien l'accés per part de l'home a aquest àmbit diví. El Déu bo no podria ser directament el creador del món, ja que significaria per a la gnosi que aquest Déu (absolutament bo) ha realitzat una obra defectuosa, introduint el mal al món, per tant, la creació ha de ser atribuïda a un déu dolent (agazos), encara que també pot ser obra de potències intermèdies, que tot i que han nascut de Déu no el coneixen, diu Manuel González Pérez diplomat en Ciències Religioses per la Facultat de Teologia i Institut Superior de Ciències Religioses de Madrid Sant Dámaso, l'estudi del qual sobre La heretgia gnòstica pots consultar a Sabiduría.

      b) Valoració negativa del món visible i del seu creador. Cal recórrer a éssers intermedis als de fer responsable d'una creació terrestre observada sota el signe del pecat i la imperfecció. Això suposava una valoració negativa del món visible i del seu creador (Demiürg), de manera que el gnòstic designa aquest món com regne del mal i les tenebres. A la pràctica aquesta consideració negativa, suposa identificar el mal amb la matèria (això és un tret original del gnosticisme), que posteriorment veurem en els càtars.

     Aquestes valoracions ens porten a comprenen la Cosmologia i Cosmogonia gnòstica, on la transcendència divina es concep de manera radical, de manera que Déu no pot acostar-se a la història i el món dels homes, ja que això podria posar en perill la seva incontestable transcendència. D'aquesta manera, ens trobem amb una tremenda proliferació d'éssers intermedis entre aquest déu absolutament separat del món i els homes.

      Així doncs, podem afirmar que el déu gnòstic és un vague, un ésser indolent que no actua, excepte una vegada que va crear uns eons perquè li fessin companyia al Pleroma, perquè en cas contrari, s'hagués mort d'avorriment. Les cosmologies es construeixen de manera gairebé exclusiva des d'aquest desplegament de potències i forces intermèdies a les quals culpar de la imperfecció i els mals del món, el que donarà lloc a unes teogonies i cosmologies celestes que discorren entre el enrevessat i el fantàstic.

    Un d'aquests Eons o forces creadores serà la Saviesa. Amb el Mite de Sophia arribem a la part vuitena del nostre estudi. En gran nombre de sistemes gnòstics el Eón Saviesa -Sofia o Acamoth-, juga un paper important. En algun sentit sembla representar el principi femení suprem, com per exemple, en el sistema ptolemaic, en el qual la mare dels set cels es diu Achamoth, o en el sistema Valentinià, on es diu Sophia, la Saviesa de dalt. Per a molts aquest principi femení és anterior al món noumenal, el dels Eons creats. Així en el sistema arcontià trobem una "Mare llum" que viu més enllà dels cels dels Arcons, i se la coneix com (Meter ton Panton) la Mare de tot, i el mateix en la gnosi de Barbelo, on la fèmina Barbelo és la contrapartida del Pare Desconegut, el que també es dóna en els ofites descrits per Ireneu en Contra les Heretgies (III.7.4). Veiem aquí un clar paral·lelisme amb la Mare de Déu i un intent de reviure la Gran Deessa Mare, la Gran Deessa prehistòrica, la qual no té pare, ni marit, però és la que ha parit a una dona que ha donat a llum als homes sense conèixer a la seva mare. Després, les religions patriarcals la convertiran en un monstre, una pecadora -com Eva- i una prostituta, en una ànsia insaciable de desprestigiar el principi femení creador.

      Segons gairebé tots els sistemes gnòstics van ser set els arconts -coneguts com la Hebdómada (ἑβδομάς)- que van crear tothom el que existeix. Aquests set arconts són semi-hostils i es compten com les emanacions últimes i les més baixes de la Trinitat divina. Per sota d'ells només hi ha el món dels poders diabòlics. Basílides afirmava que existia un "gran arcont" anomenat Abraxas que regnava sobre més de 365 arconts (Ireneu en Adversus haereses I, 24). L'astronomia antiga ensenya que per sobre de les set esferes planetàries havia la vuitena, l'esfera de les estrelles fixes. En la vuitena esfera, els gnòstics diuen que va habitar la Mare a qui tots aquests arconts deuen el seu origen, coneguda com Sophia (Saviesa) o Barbelo. Els gnòstics utilitzen el nom de Barbelo per referir-se a la primera emanació de Déu, sent com el principi suprem femení. Aquest ser, de vegades, apareix com divers, és a dir, com "Pare-Mare", fent al·lusió a la seva aparent androgínia. És el "Primer ésser humà", "El Triple Androgin" o "Etern Eon". Els seguidors gnòstics d'aquest ser van ser designats com Barbeliotae.

        També parlem de les sectes ofites, que asseguren que la Bíblia no identifica amb precisió a la serp com Satanàs, trobant així la justificació per afirmar que el que la serp buscava en realitat era lliurar a Adam i Eva el coneixement, per tant, la figura que el cristianisme i el judaisme identifiquen amb Déu, en realitat és l'enemic que vol treure als homes el coneixement.

       En la següent entrega parlem del Hermetisme. Hermes Trismegist és una figura mitològica complexa que presenta l'aspecte d'un superhome divinitzat a qui fins i tot s'ha atribuït una obra clau de la tradició esotèrica occidental. Síntesi del Thot egipci, l'Hermes grec i el Mercuri romà, és l'arquetip del Coneixement, el Verb diví encarnat a ser humà.

     Per als hel·lenistes hermètics i, posteriorment, per als pensadors humanistes del Renaixement, des de Marsilio Ficino a Giordano Bruno, Hermes (Thot) hauria estat el gran profeta de la humanitat. Ell hauria estat qui va ensenyar els seus coneixements a altres homes que, com Moisès o Orfeu, haurien de jugar després un paper transcendental en la història de les religions.

      Entre les més famoses de les sectes secretes amb idees procedents del gnosticisme tenim als Illuminati. Algunes sectes actuals -dirigides per teòrics de la conspiració- pretenen ser descendents dels Il·luminats, una agrupació secreta que va tenir el seu origen en els cultes precristians i en les maçoneries del món antic i medieval. Per comprendre aquesta pretensió cal llegir l'entrada del meu blog (en català) titulada el Nou Orde Mundial. En realitat, els Il·luminats van ser fundats pel catedràtic alemany Adam Weishaupt el 1 maig 1776 a Bavera, desapareixent després de la seva prohibició entre 1784 i 1785.

      La maçoneria moderna o especulativa va prendre forma a Londres el 1717, quan les quatre lògies londinenques que portaven el nom de les tavernes en què realitzaven les seves trobades (La Corona, L’Oca i la Graella, La Pomera i El Raïm i la Gerra), es van reunir per formar una agrupació comuna a la que anomenaren la Gran Lògia de Londres i de Westminster, i el seu primer Gran Mestre va ser Anthony Sayer. Els Illuminati van acusar la nova maçoneria escocesa rectificada o Ritu Escocès Rectificat, nascut al Convent Maçònic de Wilhelmsbad, de ser una creació dels jesuïtes, i als maçons de la Gran Lògia anglesa de no ser maçoneria en el sentit estricte de la paraula, ja que va ser fundada per pastors protestants, és a dir per clergues cristians, mai iniciats en una lògia, o millor dit, per profans. Weishaupt coneixia aquestes dades referents als maçons de la Gran Lògia d'Anglaterra i els va denunciar en els seus escrits, després que havia acabat el Conveni Maçònic de 1782, dient que els seus ínfules d'una pretesa antiguitat, així com el seu origen en una antiga Lògia de York que tenia per rei a Boudin, o les seves referències al vell Aberdeen i la seva clerecia sagrada eren tot coses falses.

      Els Il·luminats de Bavera van tenir la seva importància històrica, encara que la seua gran aportació va estar en la influència que van exercir sobre el socialisme, el comunisme i l'anarquisme posteriors. Els Il·luminats bavaresos han estat considerats els precursors de l'anarquisme per historiadors de la talla de Max Nettlau, encara que això no fos cert.

      Les restes de els Il·luminats bavaresos van tenir dues destinacions: Europa i Estats Units. Els partidaris de la conspiració -seguint el que s'ha dit per Agustin Barruel- afirmen, sense cap prova històrica, que els Il·luminats van estar implicats en la Revolució francesa. Diuen que el comte de Mirabeau va introduir l'Ordre a França i els revolucionaris Saint-Just, Camile Desmoulins, Danton, Herbert i Marat van ser membres dels Il·luminats. També es diu  que el famós Comte de Cagliostro, que va participar en les trames del procés revolucionari francès, va crear la Maçoneria egípcia i va ser assassinat en els calabossos de la Inquisició, també va rebre la iniciació en les lògies de Weishaupt.

    En realitat, tot això cau dins del camp de la mitologia de la teoria de la conspiració. Però el que va succeir realment va ser que els Il·luminats van desaparèixer quan el príncep elector de Bavera i Renà palatinat, Carlos Teodoro, va prohibir l'ordre mitjançant diversos edictes entre 1784 i 1785.

      La mala fama dels Il·luminats va ser propagada pels cristians i catòlics, així com per les classes burgeses i adinerades que pretenien seguir gaudint dels seus privilegis, autèntics idiotes morals (Norbert Bilbeny, El Idiota moral. La banalitat del mal al segle XX. Edicions Anagrama, 1993), cecs al dolor aliè. Una de les primeres obres que els va atacar bastament va ser el llibre publicat en anglès Conspiració contra Déu i l'home, escrit pel reverend Clarence Kelly, un tradicionalista catòlic, ordenat bisbe per Marcel Lefebvre, representant de l'extrema dreta i del fonamentalisme més ranci de l'Església, fundant la seva pròpia ordre de fanàtics coneguda com l'Església Catòlica Romana Societat de Sant Pius.

      A la tesi que els Il·luminats es troben darrera de la revolució francesa, li falten totes les bases. Aquesta falsedat va ser formulat per primera vegada el 1791 pel rector francès Jacques François Lefranc en el seu llibre Le voile levé pour les curieux ou les secrets de la Révolution révéles à l'aide de la franc-Maçonnerie (El vel destapat per als curiosos o els secrets revolucionaris de l'ajuda francmaçona). L'abat Jacques-François Lefranc (1739-1792) fou un religiós francès i escriptor antimaçònic, executat el 1792.

      Aquestes tenaces teories conspiratives van ser, entre altres coses,  aliment per a alguns grups ocultistes o teosòfics que van intentar aparèixer com a suposats Il·luminats, en realitat desapareguts feia segles: l'historiògraf Leopold Engel va fundar el 1896, per exemple, la Unió mundial dels Il·luminats («Weltbund der Illuminaten»), que actuava a imitació de l'ordre de Weishaupt. Ja el 1929 s'havia eliminat aquesta associació del registre berlinès. També la Ordo Templi Orientis sorgida el 1912 o els Il·luminats de Thanateros, fundats el 1978, van intentar situar-se en la línia tradicional dels il·luminats bavaresos, encara que no tenien res a veure amb el radicalisme il·lustrat-racionalista de l'ordre de Weishaupt, Bodes i Knigges.

     Els defensors de la teoria de la conspiració afirmen que els Illuminati fugits de Bavera van influenciar als carbonaris italians. El cèlebre iniciat i revolucionari italià Giuseppe Mazzini (1805-1872) va ser membre dels carbonaris. Però Mazzini va influir més en la Màfia, la qual en els seus inicis era una ordre iniciàtica que lluitava contra els abusos napoleònics, és a dir, una ordre defensora d'un nacionalisme en alguns punts similar al dels carbonaris. L'acrònim MÀFIA, de fet, significa Mazzini autorizza furti, incendi e avvelenamenti o Mazzini autoritza robatoris, incendis i enverinament

      Alguns afirmen que aquest pretès nexe entre carbonaris i il·luminats no va existir, ni que Giuseppe Mazzini, filòsof i polític italià, francmaçó i carbonari, tingués res a veure amb els Il·luminats. Encara que els defensors de la teoria de la conspiració afirmen que Mazzini va ser triat en 1834 pels Il·luminats per dirigir les seves operacions mundials, en el transcurs de les quals va contactar amb Albert Pike (representant de la Confederació, membre actiu del Ku Klux Klan, honrat amb una estàtua a Washington DC) amb qui va mantenir correspondència entre 1870-71 que està guardada a la biblioteca del Museu Britànic, cosa totalment desmentida pe museu angles.

      A continuació ens ocupem del Nou Ordre Mundial, un pla secret que pretén imposar un govern únic a nivell mundial, instaurar una societat col·lectivista, una organització burocràtica, un Estat controlat per sectors elitistes i plutocràtics. Aquests sectors estarien sota el domini d'un grup central tot poderós un contuberni -grup petit, secret i de gran poder amb objectius malvolents- per a la gran majoria de la població. En l'actualitat, aquesta teoria de conspiració del Nou Ordre Mundial té la majoria dels seguidors als EUA.

    Entre els membres d'aquest contuberni es troben els Illuminati, els jueus que controlen els sectors financers i les grans empreses del món. També formen part en aquest contuberni grups tan allunyats ideològicament com els maçons, els comunistes, els anarquistes... Aquesta faula va sorgir als EUA durant l'etapa del II Temor Roig i els seus teòrics són els fonamentalistes cristians i la dreta nord-americana, representada per grups com la John Birch Society i el Liberty Lobby, que dediquen els seus atacs contra l'Estat, al qual creuen responsable del col·lectivisme i de la supressió de les llibertats individuals.

     Aquesta elit mundial es reuneixen periòdicament coordinats pel Club Bilderberg, creat pel príncep Bernat d'Holanda el 1954. El seu nom es deu al fet que la primera reunió es va realitzar en un hotel amb aquest nom a la ciutat holandesa de Osterbeckl.

     Encara que havíem parlat dels organismes i societats que formen part del contuberni, la Vikipèdia ens sorprèn dient que "a banda dels ja esmentats comunistes, anarquistes, jueus, illuminati, plutòcrates... hi ha grups com els maçons, l'Església Catòlica o grups dins de l'església com els Jesuïtes, però a més cal afegir els polítics, els governs (alguns o tots), els Mitjans de comunicació, els ecologistes, les Nacions Unides i fins i tot els extraterrestres , com afirma Alfredo Bäbler en OVNI: Conspiració Mundial (2007)". (Nou Ordre Mundial, en Vikipèdia)

       Aquests moviments populistes de dreta poden causar greu dany a una societat, perquè ells popularitzen la xenofòbia, l'autoritarisme i solen culpar o demonitzar les víctimes i són adeptes de les teories del conspiracionisme. Ells poden empènyer a polítics moderats a adoptar aquests temes per tal d'atraure els votants, legitimant actes de discriminació (o fins i tot violència) i obrint la porta perquè grups dretans revolucionaris, com el feixisme, puguin reclutar gent des de moviments populistes reformistes. La creença en els ovnis, així doncs, se'ns revela com una creença d'extrema dreta: els ovnis són els substituts dels antics déus. Alguns extraterrestres (els grisos) són malvats i pretenen el control del món, però a ells s'oposen altres extraterrestres que són ens de llum, com si diguéssim àngels (els Plejadians i Andròmedans), que estan ajudant a la humanitat en secret des de fa temps. De nou trobem l'antiga teoria gnòstica -el dualisme del Bé i del Mal-, ara renovada segons els usos que imposa la ciència ficció, molt estesa en els mitjans d'entreteniment i la premsa americans.

      En altres entrades hem estudiat les excèntriques teories de Zecharia Sitchin que ens parla que a l'Índia s'havien barrejat els extraterrestres d'origen reptilià (La teoria reptiliana) amb els aris grecs, sorgint de la barreja un nou llinatge, molt poderós, liderat per Alexandre el Gran, una estirp que compartia els poders del llinatge ari, juntament amb les habilitats reptiliana. Aquest llinatge ari-reptilià prevaldrà fins avui dia, imposant a la resta dels humans i serà qui assumeixi els objectius dels Illuminati.

     Segons els pseudocientífics del paranormal i del fenomen ovni, són moltes les vegades en què els humans han contactat amb els extraterrestres i ens han ensenyat la seva tecnologia i els seus coneixements científics. Al segle XX van contactar amb Nikola Tesla (1856-1943) i li van ensenyar a fabricar artefactes capaços de proporcionar a la raça humana la capacitat de comunicar obertament amb altres races alienígenes.

      L'etapa compresa entre 1930 i 1960 ha estat la més violenta, sanguinària i despietada l'home sobre la terra. Les atrocitats comeses durant la Segona Guerra Mundial van des del extermini de milions de persones, fins l'arrasament de ciutats senceres. Els crims contra la humanitat comesos mai van conèixer parangó en la història de la humanitat.

      Tot el conflicte el van organitzar els Illuminati, per a això van fundar la Societat Tule, que es va convertir en el partit Nazi, pujant al poder a un titella creat del no-res, conegut com Adolf Hitler, igual que van fer antigament els nefilim, que utilitzaven els humans com peons per dirimir els seus conflictes. Els Illuminati, afermats a Amèrica, van desencadenar una guerra per destruir les sectes preeminents: el llinatge sionista i el llinatge de les cases reials d'Anglaterra i Rússia.

      El patiment causat per aquestes lluites entre llinatges extraterrestres, va empènyer als éssers humans a refugiar-se en sectes religioses i a desitjar relacions amb extraterrestres benefactors. Després de la destrucció de la Segona Guerra Mundial es va produir la revolució tecnològica que va acabar dominant al mateix home. Les sectes reptilianes, temoroses de perdre el seu control de la humanitat, es van reagrupar fundant el Club Bilderberg. Això va donar un nou gir als esdeveniments. Mentre milions de persones es lliuraven a la celebració de la victòria de la llibertat, els dirigents americans i russos s'embadaleixen amb les "joguines" bèl·liques i la tecnologia alemanya -d'origen extraterrestre- quedava a mercè dels vencedors.