Art Rupestre a la Vall d’Ebo
Les
pintures rupestres de l'arc mediterrani suposen un patrimoni de 775 jaciments
catalogats i declarats com a Patrimoni de la Humanitat (1998). Constitueixen el
conjunt de jaciments d'art rupestre més gran d'Europa.
Font: Pintura rupestre esquemática y territorio:
análisisde su distribución espacial en el Levante peninsular, Palmira
Torregrosa Giménez. LVCENTVM
XIX-XX, 2000-2001. Edita: Servicio de Publicaciones de la Universidad
de Alicante
El riu Girona rep les seues aigües a la
capçalera del llarg i encaixat Barranc del Infern. A ell aboquen, entre d'altres, els barrancs menors de Torrudanes i Cocons on s'ubiquen els abrics
pintats de Torrudanes i la Cova Fosca, respectivament. Al llarg del Barranc de
l'Infern pròpiament dit, es localitzen gran quantitat d'abrics pintats, entre
els quals existeixen diversos amb pintures rupestres esquemàtiques.
.JPG)
Un cop s’obri el Barranc de l'Infern, el riu Girona compta amb només un jaciment situat al Barranc de la Palla, també estret i amb accidentat llit. “La seva ubicació no permetria gran visibilitat des de l'abric, però, la situació de la boca i la configuració de les muntanyes permet que s'observi des de la Serra del Montgó -on se situa la Cova del Barranc del Migdia amb pintures esquemàtiques- i el mar, el que sembla mostrar que l'elecció del lloc no va ser fortuïta” (Torregosa Giménez, op. cit. p. 30-31) (1).
Gonçal Vicens a l'Abric de la Palla (Tormos). FOT: Gonçal Vicenç
Un cop s’obri el Barranc de l'Infern, el riu Girona compta amb només un jaciment situat al Barranc de la Palla, també estret i amb accidentat llit. “La seva ubicació no permetria gran visibilitat des de l'abric, però, la situació de la boca i la configuració de les muntanyes permet que s'observi des de la Serra del Montgó -on se situa la Cova del Barranc del Migdia amb pintures esquemàtiques- i el mar, el que sembla mostrar que l'elecció del lloc no va ser fortuïta” (Torregosa Giménez, op. cit. p. 30-31) (1).
Font: Pintura rupestre esquemática y territorio:
análisisde su distribución espacial en el Levante peninsular, Palmira
Torregrosa Giménez. LVCENTVM
XIX-XX, 2000-2001. Edita: Servicio de Publicaciones de la Universidad
de Alicante
Durant el Paleolític inferior al nostre territori –probablement-, vivien homínids com el antecessor o el heidelbergensis, encara que a hores d’avui tan sols està demostrada la presència dels neandertals a la Cova Fosca d’Ebo i a la Cova Foradà de la Marjal de Pego-Oliva. També tenen restes del Paleolític inferior la Cova del Corb (Ondara) i la Cova de les Calaveres (Benidoleig).
A l' abric de les Torrudanes, de fa uns 15.000 anys (Epipaleolític), trobem
pintures humanes i d'animals, pertanyents a l'Art Llevantí. Fotografía: Gonçal Vicens
A la Vall d'Ebo trobem jaciments del paleolític superior (18.000-15.000 aC) a la Cova de Reinós i la Cova Fosca , santuaris amb representacions zoomòrfiques a les parets i gravats d'animals i figures geomètriques (com els de la Cova de l'Àguila, a la Vall de Gallinera).
No es el mateix les representacions d’animals a la
manera paleolítica -figures de major mida i més voluminosos, amb policromia;
casi mai apareixen figures humanes- que les figures del Art Llevantí,
monocromes i de mida petita.
La Cova Fosca, de la Vall d' Ebo, el més antic santuari paleolític de la
Mediterrània. Fotografía: Gonçal Vicens
Els prehistoriadors
anglosaxons no accepten el terme “Epipaleolític”, adduint que significa el
mateix que Mesolític. Per altra banda, els francesos i els espanyols diferencien
entre “Mesolític” i “Epipaleolític”: el primer terme per designar les societats
de caçadors-recol·lectors que per si soles, a causa dels seus propis processos
interns al llarg del temps, van acabar transformant-se en agricultors. En
canvi, les societats epipaleolítiques serien aquelles que només canvien la seva
economia depredadora per una productora a causa d'influències externes, es a
dir, pel contacte amb pobles ja neolitizats.
Mesolític
Epipa- leolític |
||||||||||||||||
Els prehistoriadors consideren que hi ha
variïs punts d’assentament dels primers colonitzadors agrícoles en la Península
Ibèrica, però tots estan propers a la costa i associats a la ceràmica cardial (Martí
i Juan Cabanilles, 1997) (2).
Els dos principals nuclis d’assentament de
colons cardial son les comarques litorals i prelitorals catalanes, centrades en
el curs baix i mitjà del riu Llobregat, i per altre, les comarques
litorals i prelitorals valencianes, entorn del curs del riu Serpis, rambla Gallinera, riu Girona i
riu Xaló, en un espai
delimitat per les serres de Benicadell, Aitana i Mariola (J. Bernabeu, 1996). És
probable que a elles es puguin incorporar zones pitjor definides com les costes
malaguenyes, el Baix Guadalquivir i el curs del riu Mondego a Portugal ( Martí
i Juan- Cabanilles, 1997) (2).
L’Abric de Petracos. Fotografía:
Gonçal
Vicens
Probablement, la zona més important es la del
Prebètic meridional valencià que inclou les comarques de l'Alcoià, El Comtat,
la Marina i la Safor, on és trobem més jaciments amb ceràmica cardial de tot el
Llevant peninsular. En les nostres
comarques es localitzen el jaciment models per elaborar la seqüència de l’art
mediterrani, com la Cova de l'Or, Cova
de Les Cendres, Cova de la Sarsa, Jovades, Niuet...
Dues mostres de ceràmica cardial del
Museu Arqueològic Municipal d'Alcoi (Valencia)© Serie Patrimoni Cultural Valencià
i Museu de Prehistòria (Valencia). Es diu ceràmica "cardial" perquè
les impressions decoratives eren fetes sobre el fang fresc amb la closca d'un
mol·lusc (cardium edule). Font: unc.edu
Cardium edule. Fuente: Scandfish
El
nostre territori és on més abunda l'Art esquemàtic del Llevant peninsular i on es
localitza exclusivament et l'Art macroesquemàtic (Hernández, Ferrer i Català,
1988) (3), una manifestació
pictòrica de curta duració, ja que només la van fer el primers agricultors que
van aplegar a la península (Martí i Hernández, 1988) (4). Es tracta de l’art dels abrics de Petracos, una expressió pròpia dels colons
inicials i les seves generacions descendents que es van assentar a la zona del
Prebètic.
Abric de Petracos. Fotografía: Gonçal Vicens
Foto: Gonçal Vicens Bordes
El resum del que hem dit es que l'aparició
en el registre de les primeres manifestacions esquemàtiques s'ha de posar en
íntima relació amb l'aparició dels primers grups neolítics a la Península
Ibèrica (Torregrosa Giménez, op. cit . pàg. 64) (1).
Procedents del Mediterrani Oriental van aplegar a les
nostres costes unes poblacions d’agricultors que portaven amb ells els cereals
i altres plantes de conreu, així com espècies domèstiques que constituïen la
seva subsistència. A més, portaven les seves normes socials i representacions
ideològiques, algunes de les quals han estat qualificades com la religió neolítica (Martí i Hernández, 1988;
Bernabeu et alii 1993, Hernández, 1995) (5).
Els colonitzadors agrícoles
portaven els seus cereals i llegums, i el seu bestiar, però, per damunt de tot,
tenien una cultura molt diferenciada dels habitants epipaleolítics de la
península, caracteritzada pel domini de la ceràmica, un utillatge polit i ossi
diversificat, així com el seu utillatge lític plenament diferenciat del propi
de les comunitats epipaleolítiques. És sobre ceràmiques cardials on trobem les
primeres representacions de motius macroesquemàtics i esquemàtics.
Poblacions agrícoles com aquesta, del pròxim Orient, van arribar a les
nostres terres amb els seus estris agrícoles, els seus cereals i els seus
animals domèstics. Font: En otro lugar
Els prehistoriadors afirmen que les primeres
manifestacions de l’Art Esquemàtic a la Península Ibérica surten dels mateixos
enclavaments on es van establir els primers colons agrícoles que van arribar
amb el seu art macroesquemàtic. Per tant, hi hauria la possibilitat que l’Art
Esquemàtic fos una evolució del primer art que portaven els colonitzadors, el
qual es va desenvolupar de manera independent en cada un dels nuclis de
colonització.
Altres
pensen (6), que hi hauria una possibilitat remota de que l’art
esquemàtic fos una evolució del art llevantí, al estar els caçadors
epipaleolítics en contacte amb els nous agricultors aplegats; però, aquesta
possibilitat només quedaria restringida al Grup 1 del nostre país.
Panell (reproducció) esquemàtic llevantí.
Antropomors de la Cova de los Letreros (Velez Blanco, Almeria). Fotografia: Juan Lopez del
Toro
Per a la majoria dels
estudiosos l'art esquemàtic no té antecedents locals. Caldria, doncs,
d'abandonar la idea que l'art esquemàtic de l’Eneolític sorgeix a la Península
Ibèrica com una evolució del "llevantí" i acceptar que el van portar
emigrants de l’Orient, els quals introduïren noves idees que van propiciar un
canvi rotund de la mentalitat peninsular, com ho demostra la introducció
de nous símbols (ídols ocel·lats, homes “avets” o “bitriangulars”,
"ancoriformes" etc.) i abstraccions en forma de punts, ratlles,
signes astrals (sols, estrelles), fenòmens abstractes (línies de pluja,
meandres de corrents d'aigua, concèntrics, espirals, laberints) en relació amb
el principi i la fi de les coses, amb la vida i la mort, amb els raigs solars. L'art
llevantí és narratiu i l’esquemàtic conceptual, ja que el primer correspon a
una mentalitat de caçadors amb coneixement de l'agricultura i el pasturatge i
el segon a metal·lúrgics posseïdores d'una cultura urbana.
Signes de l’art esquemàtic. Font: Clío
L'art esquemàtic peninsular és conseqüència del
canvi cultural produït per l'arribada de prospectors de metall o metal·lúrgics
d'Orient pròxim, trobant la Península en una situació econòmica i cultural
neolítica. La data absoluta de la iniciació de l'art esquemàtic es del IV al I mil·lenni.
Els punts d'arribada d'aquest art a la Península Ibèrica són el Sud i Sud-est.
La seva principal característica, i la que
li dóna nom, és l'esquematisme, és a dir, un estil figuratiu en el qual només
es representen els fragments bàsics de cada figura, a més, la representació és
tan bàsica que els elements gràfics es converteixen en mers esbossos, però
sense perdre els trets mínims d'identificació.
Cérvol esquemàtic de l'abric gadità conegut com Cova de Bacinete. Font: Wikipedia
Autors com (V. Baldellou, 1994, 50)(7) han considerat que davant la
presencia dels colonitzadors, els caçadors-recol·lectors que ocupaven les
nostres comarques van intensificar les seves manifestacions artístiques amb la
intenció d'acotar territoris i de dotar-los d'una significació al·legòrica que
recolzés el seu sentit de propietat -teoria de Llavori de Mineo- (8), de delimitar o salvaguardar uns
espais físics veïns a uns "invasors/colonitzadors" cada vegada més
àvids de terres.
Barranc de les Torrudanes. Vista de l'entorn on van habitar els pintors de l'abric
epipaleolític. Fotografía: Gonçal Vicens
Segons J. Bernabeu durant el temps en què
van estar convivint l'Art macroesquemàtic i l' esquemàtic, els abrics on es
representava el primer d'ells funcionessin com a santuaris aglutinadors de la identitat
i de les preocupacions de totes les comunitats familiars integrants de
l'entitat social que constituïen. Els santuaris es feien en llocs discrets i
amagats. Mentre que els abrics de les pintures esquemàtiques es feien en llocs
fàcilment visibles, perquè fossin marcadors territorials o petits santuaris de
caràcter local (Torregosa Giménez, op. cit. p. 77) (1).
Tècnica i temàticament els dos jaciments són molt diferents, fins i tot en la pròpia topografia de les coves i en la ubicació de les representacions figuratives s'observen notables diferències. En efecte, mentre la Cova de Reinós només arriba als 18 m. de profunditat i l'únic motiu, un caprí, es pot observar a la llum solar, les representacions de la Cova Fosca es distribueixen per una galeria de 70 m. de llarg -molt estreta i alta- a la qual s'accedeix des de l'interior d'una cova, utilitzada com a habitació des dels moments finals del Paleolític Superior fins a l'Eneolític.
La Cova Fosca de Vall d’Ebo. Fotografía:
Gonçal
Vicens
Entrada
Cova Fosca. Foto: Julio Asunción, de la seua magnífica página Rutas
Arqueológicas por Alicante
Entrada
pasadizo estrecho donde están las pinturas. Foto: Julio Asunción, en Rutas
Arqueológicas por Alicante
Davant l' accés principal de la cova
s'obre un estret túnel que condueix a la sala d'enterraments, a partir d'
aquest punt, la galeria s'estreny i apareixen els panells inicials amb èquids i
motius geomètrics. Gairebé al final de la cova, després de salvar un gran clot,
es troba el panell més complex amb representacions d'animals (alguns
incomplets) i dibuixos geomètrics. Aquest panell està situat al punt més estret
de la galeria, una mena de llindar que dóna pas a l'última sala sedimentada
(reblida, curullada) de pedres i terres arrossegades per les aigües. No es
troben pintures, que bé podrien haver desaparegut o estar emmascarats pels
nombrosos grafits moderns que cobreixen la quasi totalitat de les parets.
Cova de Reinós. Foto: Miguel
Guerrero Blázquez
A la Cova de Reinós s'utilitza la pintura
de color per delimitar el contorn de l'animal , mentre que a la Cova Fosca
l'única tècnica utilitzada és el gravat, generalment molt fi.
En les representacions també
observem notables diferències. A la Cova de Reinós només hi ha la representació
d'un caprí. A la Cova Fosca, en canvi, abunden els cavalls i cérvoles i hi
ha un exemplar de bòvid. Aquí s'han inventariat 28 panells. Es tracten en la
seva majoria de simples línies incises, sempre rectilínies, que es creuen en
diverses posicions (per formar motius encaixats en U) sense arribar a
constituir els característics signes de l'Art paleolític. En dos dels panells
amb representacions zoomòrfiques hi feixos de línies en nombre variable a
l'interior del cos d'aquelles o tallant el seu contorn exterior.
Cronologia
La datació d'aquests dos santuaris es va realitzar a partir de l'anàlisi de les representacions zoomorfes i dels seus convencionalismes, comparats amb les plaquetes de la Cova del Parpalló, perfectament datades, i amb altres santuaris rupestres del Mediterrani.
De l'examen es va deduir que el caprí de la Cova de Reinós és del Solutrià inicial. La seva tipologia és molt semblant als caprins de la cova malaguenya de Nerja. Més difícil va resultar la datació dels zoomorfs de la Cova fosca, alguns en posició obliqua o cap avall. Fixant-se en els convencionalismes presents (representació de les extremitats mitjançant un triangle allargat i estret o una simple línia perllongada; la cap de les cérvoles es representa mitjançant dues línies convergents no unides; les orelles o banyes, quan es marquen, adopten la forma en V... ) es va datar la Cova Fosca en el Solutrià inicial. Les seves característiques són semblants a les de l'art paleolític mediterrani, excepte el bòvid -per André Leroi-Gourhan (9)representació de l'element femení- que no es troba en els santuaris solutrianes andalusos, segons José Luis Sanchidrián. Si voleu saber les teories sobre l’art rupestre llegiu Interpretació de l’Art rupestre.
La Cova Fosca i el Barranc de Cocons. Fotografía:
Gonçal
Vicens
Leroi-Gourhan, juntament amb Annette Laming-Emperaire (10), utilitzaren per a la
interpretació de l'art paleolític. Interpretaven cada cova com un tot unitari
en el qual cal establir, de la manera més completa possible, les relacions
entre cadascun dels seus elements. Així, va intentar trobar algun tipus de
disposició latent (no evident) entre els subjectes representats.
Ell mateix va
realitzar el gegantesc treball de visitar una a una més de setanta coves
decorades amb art rupestre, des d'Espanya als Urals, des dels 30.000 als 10.000
anys d'antiguitat. Va esbrinar que en gairebé totes es podia establir una
organització precisa de l'espai decorat: que hi havia una pauta en les
relacions de proximitat o allunyament de les figures, i en la seva posició
respecte a la topografia de les coves en què es troben. La seva conclusió és
una interpretació simbòlica de les representacions de cadascuna de les imatges
com a signes binaris que s'oposen, s'alternen i es complementen. Per
Leroi-Gourhan aquests elements eren el masculí i el femenino.
L'abric de Les Torrudanes es troba pròxim a la Cova Fosca, el primer a la part alta de la riba esquerra del barranc del mateix nom i, la Cova Fosca en la riba dreta, més propera al poble d'Ebo, al Barranc dels Cocons. El lloc és molt especial per les seves vistes i, amb una mica d'imaginació, ens pot proporcionar una referència aproximada a l'hàbitat de l'home solutrià, i els seus moviments per aquell petita vall, que no ha canviat molt des de fa milers d'anys, quan els caçadors prehistòrics d'aquestes muntanyes van crear el seu santuari.
Cova de les Torrudanes. Fotografía:
Gonçal
Vicens
Cova de les Torrudanes. Fotografía: Gonçal Vicens
Cova de les Torrudanes. Fotografía: Gonçal Vicens
Figura humana (arquer) que ocupa la figura central del panell 3 de l' abric
de les Torrudanes. La part dreta de la figura està perduda a causa d'una colada
de carbonat càlcic . Aquesta figura porta un arc i diverses fletxes que sembla
que subjecta amb la mà dreta . A sota s'observa també la part anterior d' un
caprí . Foto : Miguel Guerrero Blázquez
Abric de les Torrudanes. Foto : Miguel Guerrero Blázquez
Documentació i referències:
1. Pintura rupestre esquemática y territorio: análisisde su
distribución espacial en el Levante peninsular, Palmira Torregrosa Giménez. LVCENTVM XIX-XX,
2000-2001. Edita: Servicio de Publicaciones de la Universidad de Alicante.
2. MARTÍ, B. y JUAN-CABANILLES, J., 1997: “ Epipaleolíticos
y neolíticos: población y territorrio en el proceso de neolítización de la Península
Ibérica“, Espacio, Tiempo y Forma, Serie I, Prehistoria y Arqueología, 10 ,
215-264
3. HERNÁNDEZ, M. S., FERRER, P. y CATALA, E., 1998: L’Art
Llevantí. Cocentaina.
4. MARTÍ, B. y HERNÁNDEZ, M.S., 1988: El Neolític valencià.
Art rupestre i cultura material. Valencia
5. BERNABEU, J., Dir. 1993: “El III milenio a.C. en el País
Valenciano. Los poblados de Jovades (Cocentaina) y Arenal de la Costa
(Ontinyent)“, Saguntum, 26, 11-179.
6. El arte esquemático en la Península Ibérica: orígenes e
interrelación. Bases para un debate. Antonio Beltran Martínez, ponència 1981
7. BALDELLOU, V., 1994: “Algunos comentarios sobre el
Neolítico en Aragón“, Bolskan, 11, 33-51.
8. LLAVORI DE MINEO, R. (1998-1999): "El arte
postpaleolítico levantino en la Península Ibérica. Una aproximación
sociocultural al problema de sus orígenes", Ars Praehistorica, VI-VII, pp.
145-156.
9. Leroi-Gourhan,
André (1969). «Les rêves et l'aube de la pensée religieuse». La France au temps des mamouths. París, Hachete.
Collections Ages d'Or et Realités. (páginas 187-203)
10. Leroi-Gourhan,
André (1972). «Considerations sur lórganisation spatiales des figures animales
dans l'art parietal paleolitique». Actas del Symposium Internacional de Arte
prehistórico (Santander) (página 464).
Fullola,
Josep Mª; Nadal, Jordi (2005). Introducción a la prehistoria. La evolución de
la cultura humana (primera edición). Ed. UOC. pp. 111-113. ISBN 84-9788-153-2.
Bernabeu,
Joan; Aura, J. Emili; Badal, Ernestina (1993). Al oeste del Eden. Las primeras
sociedades agrícolas en la Europa mediterránea. (primera edición). Ed. Síntesis.
pp. 190-192. ISBN 84-7738-182-8.
BERNABEU,
J., 1996: “Indigenismo y migracionismo. Aspectos de la neolítización en la
fachada oriental de la Península Ibérica“, Trabajos de Prehistoria, 53(2),
37-54.
Comentarios
Publicar un comentario