Licor d’herbes antic d’Eivissa

    Es maceren en una barreja al 50% d’anís sec i dolç, durant 2 mesos, en un atuell i en un lloc fresc i fosc, 3 branquetes de farigola, 3 de sajolida, 1 de marialluïsa o de tarongina,  6 fulles de sàlvia, 6 de menta  i la pell ben neta i seca de mitja taronja, finament tallada. Acabat el període de maceració, es filtra amb un drap, es posa en una ampolla de vidre i es tapa. S’hi pot afegir una branqueta de sajolida o de farigola per decorar.

Font: Receptes de Ratafia

1º Anís.- L' anís és un tipus d'aiguardent que prové de la maceració en alcohol de llavors d'anís, en combinació amb altres plantes. La graduació de l'anís varia entre els 30 º (anís dolç) i els 50 º (anís sec). Es consumeix sol o barrejat amb aigua. L'anís és transparent si se serveix sol, i blanquinós barrejat amb aigua.

 

 

Anís Najar: marca produïda en Arequipa, Perú des de 1854. Compta amb una varietat de molt alta qualitat.

Llavors de fenoll de les Mitjanes de Pego. Pimpinella anisum L., popularment fenoll o fonoll. En castellà:  anís, anís verde o matalahúva. Origen: Mediterrani sud i Pròxim Orient

2º El atuell o tupí

 

Un tupí i atuells ceràmics

3º. La farigola, frígola, timó, timonet o tomell (Thymus vulgaris)

 

Frígola, timó, timonet (Thymus vulgaris). Plà del Carritxar (Pego)

4º. La sajolida o Satureja (30 espècies) sent la “montana” la més coneguda. La Satureja montana en castellà ajedrea o hisopillos.

 

Sajolida (Satureja montana) o romer?. Alt de Pasqual (Pego)

 

Sajolida (Satureja montana). Font: FloraCatalana

5º. Marialluïsa o de tarongina

      La marialluïsa (Aloysia citrodora) és una planta arbustiva de la família de les Verbenàcies amb origen a Amèrica del Sud (Argentina, Uruguai, Perú i Xile), també coneguda amb els noms de Maria Lluïsa, herba Lluïsa, herba de la princesa, berbena de nucs florits o reina Lluïsa.

 

Marialluïsa (Aloysia citrodora). Font: Wikipedia

     La tarongina (Melissa officinalis), en castellano toronjil, melisa, citronela u hoja de limón. Nativa del sud d’Europa i del Mediterráni, es apreciada pel seu fort a llimó.

 

La tarongina (Melissa officinalis). Font: ViviendoSanos

 

Aigua del Carmen. També un lloc de còctels a Barcelona. Font: La maleta extraviada

6º. La sàlvia comuna (Salvia officinalis) és nativa del Mediterrani

 

La sàlvia comuna o Salvia verbenanca (Esq.) a Salamones (Pego). Salvia officinalis a la dreta

7º. La menta (Mentha) és un gènere de plantes amb flor dins la família lamiàcia. És un gènere de distribució cosmopolita. L'oli essencial de la menta rep el nom de mentol. S'empra com aromatitzant i com a oli medicinal.

      Les mentes més conreades son: primer l'híbrid Mentha×piperita (menta pebrera) una planta d'origen anglès, es troba distribuïda pel sud d'Europa i Àfrica del Nord. És un triple híbrid de la Mentha aquatica×Mentha longifolia×Mentha rotundifolia=Mentha spicata.

 

Menta pebrera. Font: Globedia

       En segon lloc les espècies Mentha suaveolens (Herba-sana borda, Madastra, Mentastra) i Mentha pulegium (Poliol). En el camp son abundants Mentha aquatica – herba d'aigua, herba-sana d'aigua, herba-sana borda- i Mentha arvenses.

 

Nom català: Herba de sant Ponç, Poliol, Poliol d'aigua, Poniol, Puriol. Nom castellà: Poleo, Poleo común, Poleo-menta (Mentha pulegium L.) Font: FloraCatalana

 

Poliol negre, calamento (Calamintha nepeta). Font: Herbario natural de Banyeres de Mariola y Alicante

 

Mentha suaveolens (Herba-sana borda, Madastra, Mentastra). Font: Sierra Norte de Sevilla

 

Herba-sana (Mentha suaveolens) del Salinar (Pego)

      La herbassana (Mentha spicata Crantz , sinónimo M. viridis L.) s’utilitza en begudes com el “mojito” ò per aromatitzar les faves sacsades. En castellà hierbabuena o menta.

 

Mentha longifolia. Font: Wikipedia

8º. Pell de toronja

 

Font: La Naranja de Valencia

Documentació:

-Flora Catalana

-Receptes de Ratafia

-Diego Rivera Núñez y Concepción Obón de Castro, La Guía Incafo de las plantes útiles y venenoses de la Península Ibérica y Baleares. Editorial Incafo, Madrid, 1991.