La gran divergència II
Comencen les retallades
La crisi del petroli dels anys
setanta va servir de pretext per iniciar els canvis cap una política burgesa
antisocial. La primera conseqüència de la crisi va ser que la producció
industrial del món disminuís en un deu per cent i que milions de treballadors
quedessin en atur.
El malestar del poble es traduí
en anys de commoció social, amb els sindicats mobilitzats a Europa en defensa
dels interessos dels treballadors, el que va permetre retardar unes dècades els
canvis que s'estaven produint ja en els Estats Units i a la Gran Bretanya, on
els empresaris, sota el patrocini de Ronald Reagan i de la senyora Thatcher,
van decidir que aquest era el moment per iniciar una política de lluita contra
els sindicats, de desballestament de l'estat de benestar i de liberalització de
l'activitat empresarial.
Marionetes de la burgesia que iniciaren la lluita
contra els sindicats i el desballestament de l'estat de benestar. El president Ronald Reagan i la primera ministra britànica Margaret Thatcher parlen a la premsa el 23 juny 1982 davant de la
Casa Blanca a Washington
Fontana explica que la lluita
contra els sindicats es va completar amb una sèrie d'acords de llibertat de
comerç que van permetre deslocalitzar la producció a altres països, on els
salaris eren més baixos i els controls sindicals més febles, i importar els
seus productes, de manera que els empresaris no només feien majors beneficis,
en disminuir els seus costos de producció, sinó que debilitaven la capacitat
dels obrers del seu país per lluitar per la millora de les seves condicions de
treball i de la seva remuneració: els salaris reals van baixar i ho han seguit
fent després de la crisi.
Conseqüències de la “deslocalització” industrial.
Dones i nenes explotades
La gran divergència
Segons Paul Krugman, premi Nobel
d’Economia 2008, aquest fenomen donarà origen a "la gran divergència", el
procés pel qual es va produir un enriquiment considerable de l'1 per cent dels
més rics i l'empobriment de la resta de la població. Aquest 1 per cent dels més rics rebia el 53 per cent
de tots els ingressos (és a dir més que el 99 per cent restant).
Paul Krugman, premi Nobel d’Economia 2008
Al principi, diu
Joseph
Stiglitz, premi Nobel d’Economia 2001, moltes persones no van ser
conscients d'aquesta "divergència", però amb el temps va augmentar el
coneixement d'una desigualtat social en constant augment. Al maig de 2011 va
publicar un article que es titulava "De l'1%, per a
l'1% i per l'1%" on explicava aquesta qüestió.
Joseph
Stiglitz, premi Nobel
d’Economia 2001
Però va va fer una anàlisi encara més afinat que mostra que és en
realitat el 0'1%, és a dir l'1 per mil de la població eren qui concentren la
major part d'aquesta riquesa. "Qui són
aquests de l'1 per mil?”, es pregunta. “Són
heroics emprenedors que creen llocs de treball? No Majoritàriament són
dirigents de companyies (...) o guanyen els diners en les finances ".
El resultat de la gran
divergència ha estat la redistribució
de la riquesa entre els rics i l'empobriment dels treballadors i de les classes
mitjanes. Els diners han fet que els empresaris han aconseguit una influència
política amb la qual, a partir d'aquest moment, els resulta cada vegada més
fàcil fixar les regles que els permeten consolidar el seu poder.
El resultat de la gran
divergència ha estat la redistribució
de la riquesa entre els rics i l'empobriment dels treballadors i de les classes
mitjanes. Els diners han fet que els empresaris han aconseguit una influència
política amb la qual, a partir d'aquest moment, els resulta cada vegada més
fàcil fixar les regles que els permeten consolidar el seu poder.
L'historiador barceloní Josep Fontana creu que el
futur d'Espanya depèn dels ciutadans: "Els
joves heu de tornar a inventar les esperances del canvi". Font: Entrevista
realitzada per CRISTIAN JARA Barcelona 19/11/2013 - Publicada en el Diari Público.es
Aquesta redistribució cap amunt
no és el resultat natural del funcionament del mercat, sinó el d'una acció política
deliberada de la burgesia financera. Segons Josep Fontana el primer programa
que va inspirar aquest moviment ho va expressar Lewis Powell en un "Memoràndum
confidencial. Atac al sistema americà de lliure empresa"
(1971), escrit per a la "United
States Chamber of Commerce ", on Powell denunciava el risc que
implicava l'avanç en la societat nord-americana d'idees contràries al "sistema de lliure empresa",
exposades no només per extremistes d'esquerra, sinó per "elements totalment respectables del sistema",
i insistia en la necessitat de combatre-les, sobretot en el terreny de
l'educació. Segons Powell la vertadera amenaça contra els privilegis de la
burgesia financera la representaven els estudiants universitaris, els
professors, el món dels mitjans de comunicació, els intel·lectuals i les
revistes literàries, els artistes i els científics. El seu remei va ser uns plans d'atac per netejar les universitats i
vigilar els llibres de text, demanant a les organitzacions empresarials que
actuessin amb fermesa.
Lewis F. Powell, Jr. (1907-1998)
Per emprendre aquest programa
es necessitaven organitzacions empresarials potents, que disposessin de
recursos suficients, com la poderosa "United
States Chamber of Commerce", la major federació empresarial del món,
que no només van emprendre grans campanyes de propaganda, sinó que van
accentuar la seva participació en les campanyes electorals a través de Comitès
d'Acció Política, en una activitat que ha augmentat considerablement des de
2009, després de la decisió del Tribunal Suprem a favor de la conservadora Citizens United, que ha liberalitzat les
inversions de les empreses en la política, en nom del dret a la lliure
expressió (és a dir, considerant a les empreses com persones i atribuint els
mateixos drets).
El capital financer pot fer
lliurement donatius per a les campanyes polítiques i pagar els seus serveis als
polítics, assegurant-los una compensació
quan deixen la política. I, sobretot, cal destacar l'actuació constant dels anomenats "lobbyists", grups de pressió que
pressionen als polítics per aconseguir beneficis particulars, en prejudici de
la resta de la població.
El assalt al poder polític ha
propiciat que els grups financers hagen aconseguit nivells de beneficis que no
s’havien vist des de fa dècades, segons confessava en una carta (interceptada
per un periodista) Michael Cembalest, cap d'inversions de J.P. Morgan Chase, atribuint aquestes guanys a “les reduccions de salaris i prestacions que expliquen
la major part d'aquesta millora".
Un altre benefici aconseguit per
la burgesia financera ha estat la disminució de les seves contribucions al
sosteniment de l'Estat. Segons Josep Fontana “el pes polític creixent de les empreses ha
conduït a la situació paradoxal que aquestes escapin a la fiscalitat per la
doble via de negociar retallades d'impostos i exempcions particulars, i de
tenir llibertat per aflorar els beneficis en les subsidiàries que tenen en
paradisos fiscals, on amb prou feines paguen impostos”.
Les empreses més grans no han
pagat més que un 18'5% dels seus beneficis. Les més grans no han pagat res,
sinó que a sobre han rebut devolucions. El que es diu de les empreses s'aplica
també als empresaris, han pagat molt menys que els petits comerciants o els
treballadors a sou. I quan Obama va pretendre que els que guanyessin més d'un
milió de dòlars l'any paguessin el mateix tipus que el ciutadà mitjà
nord-americà, no va aconseguir que el congrés aprovés la mesura. Com ha dit Stiglitz:
"Els rics estan fent servir els seus
diners per assegurar mesures fiscals que els permetin fer-se encara més rics.
En lloc d'invertir en tecnologia o en investigació, obtenen majors rendiments
invertint a Washington".
El poder del empresaris ha aconseguit, finalment, la desregulació de les lleis que controlen alguns aspectes de l'activitat empresarial. Està comprovat que les contribucions econòmiques de les empreses als polítics està directament relacionat amb la possibilitat que un legislador canviï de postura a favor de la desregulació. Això, que en el sector de la indústria els ha permès reduir, o fins i tot anul·lar, les despeses relacionades amb el control de la pol·lució, ha permès que els voltors de les finances –sense cap control polític- es llancin a “un joc especulatiu amb derivats i altres productes d'alt risc, que semblaven més propis d'un casino de joc que de la banca”, segons Fontana.
Els governs corruptes, al servei del capitalisme, estimulaven l'optimisme dels especuladors, rebaixant els tipus d'interès i animant al públic a què gastés, a que comprés cases amb crèdits hipotecaris i invertís en operacions financeres de risc.
La desindustrialització (Continúa)
Qué le ocurrió a la URSS?
22. La Kakistocracia
20. Rusia
"libre"
Holodomor:
Comentarios
Publicar un comentario