La crisis espanyola
En un article de Josep Fontana titulat
Más allá de la crisis (PDF en català. Publicat el 09-02-2012 en Sociología crítica) s’explica que ens oculta la classe dominant i quines son les seves
intencions de controlar totalment, no tan sol el poder econòmic, sinó el polític.
La crisi “econòmica” es d’origen polític, dissenyada per la dreta i posada en
pràctica per partits polítics al servei de la burgesia financera i en contra
del poble que els ha votat.
El article resumeix part del seu
llibre Por el bien del Imperio (2011) que tracta sobre l'origen de l'estat de
benestar com recompensa als treballadors occidentals, convertits en soldats,
que van derrotar al feixisme i al totalitarisme; així com de la suposada guerra freda contra l'ascens del comunisme
ateu, que en realitat se'ns mostra com l'instrument del domini i control
americà del món; finalment, el llibre tracta sobre la caiguda de la URSS i la
desaparició del Pacte de Varsòvia no es veu correspost amb la desaparició de
l'OTAN, el que ens dóna llum sobre l'autèntic fi d'aquest pacte militar: la
submissió de la resta del món als interessos dels capitalistes occidentals i la
intervenció dels Estats Units en el món i, finalment, la involució que es viu
des de la dècada de 1970 en relació als drets socials, el benestar social i
democràcia com a conseqüència del triomf del neoliberalisme. Podeu veure el
començament d’un resum sobre el llibre en El Imperio del Mal.
La visió optimista de la
historia
Les
generacions anteriors als joves d’avui en dia van ser educades amb una visió de
la història que feia del progrés
la base d'una explicació global de l'evolució humana. Tothom assumia que la
humanitat havia avançat en el terreny de la producció de béns i riqueses fins a
l’abundància dels temps moderns, a través de les etapes de la revolució
neolítica i la revolució industrial. Després havia vingut la lluita per les llibertats i pels drets socials, des de la Revolució francesa
fins a la victòria sobre el feixisme a la Segona guerra mundial, que va permetre
l'assentament de l'estat de benestar.
Aquesta visió, tan optimista, es
la que els anglosaxons anomenen la visió whig de la
història, segons la qual es representa el passat com una
progressió inevitable cap a cada vegada més llibertat i més il·lustració. Relativament
això podria ser veritat, però no era, com se'ns deia, el fruit d'una regla
interna de l'evolució humana que implicava que l'avanç del progrés fos
inevitable. Teníem la il·lusió que la història estava del nostre costat i la
crua realitat ens ha explosionat a la cara.
Les llibertats es guanyen lluitant contra la
burgesia
En realitat, les conquestes
socials del poble van ser la conseqüència d'uns equilibris de forces en què les
victòries aconseguides eren menys el fruit de revolucions triomfants, que el resultat de pactes i concessions
obtingudes de les classes dominants, sovint a través dels sindicats, a canvi
d'evitar una autèntica revolució que transformés completament les coses.
La policia està pagada pels diners del poble i no
pels banquers. El govern està al servei de la banca i dels empresaris. Cal
atemorir-los de nou fins a expulsar-los de les poltrones on s’han enrocat
En paraules de Josep Fontana: “Per
dir-ho simplement, des de la Revolució francesa fins als anys setanta del segle
passat les classes dominants de la nostra societat van viure atemorides per
fantasmes que pertorbaven el seu somni, portant-los a témer que podien
perdre-ho tot a mans d'un enemic revolucionari: primer van ser els jacobins,
després els carbonaris, els maçons, més endavant els anarquistes i finalment
els comunistes”.
Execució del rei Luis XVI
La burgesia guillotina als seus nobles
Per tant, els beneficis socials
van ser el fruit d'un pacte polític durant la guerra freda. Ara els
capitalistes han perdut la por al poble i no tenen cap inconvenient a confessar
que ens van enganyar: que no es tractava d'establir un sistema que ens garantís
un futur indefinit de millora per a tothom, sinó que només els interessava
neutralitzar els dissidents mentre eliminaven qualsevol risc de subversió.
Els capitalistes han perdut la por al poble
Il Quarto Stato de Giuseppe Pellizza da Volpedo (1901)
Als anys setanta del segle
passat, desprès de comprovar que ni els comunistes estaven per la revolució del
68 i, a més, havien aixafat la de Praga, el poder financer perdé la por a la
revolució i els burgesos van decidir que no necessitaven seguir fent
concessions. I així segueixen avui, però, pitjor!
Josep Fontana creu que aquesta
afirmació es pot veure millor estudiant el període de 1945 a 1975, època duran
la qual els països desenvolupats van fer
un repartiment més equitatiu dels ingressos, cosa que permetí millorar la sort de la majoria. Els salaris
creixien al mateix ritme que augmentava la productivitat, i amb ells, creixia
la demanda de béns de consum per part dels assalariats, la qual cosa conduïa a
un augment de la producció.
La policia ataca la manifestació obrera a
Haymarket, Xicago, el 1886
Diu Fontana que "els patrons pagaven als seus treballadors
prou perquè aquests compressin el que els seus patrons venien". Era una
democràcia de classe mitjana que implicava un contracte social no escrit entre
la feina, els negocis i el govern, entre les elits i les masses, que garantia
un repartiment equitatiu dels augments en la riquesa”.
Comencen les retallades (Continúa)
·
Estat, nació... entelèquies ideològiques?
Dossiers polítics de La Velleta Verda:
Comentarios
Publicar un comentario