La gran divergència III
La desindustrialització
Aquesta febre especuladora es produïa en els
països occidentals que estaven sofrint una forta desindustrialització, convertint la seva
activitat econòmica principal en una activitat del sector FIRE (Finance, Insurance and Real Estate, o
sigui Finances, assegurances i negoci immobiliari). Una desindustrialització
semblant s'ha produït a Gran Bretanya, que de ser "la fàbrica del món"
va voler convertir-se en "el banc del món", i que viu ara
amb l'angoixa del que pot succeir si perd aquesta gran font d'exportació de
serveis , tenint en compte la situació d'una economia que la demanda domèstica
serà probablement escassa en molts anys (...), doncs els consumidors s'esforcen
a fer front als seus deutes i el govern batalla per reduir el dèficit
pressupostari.
Fontana diu que s’ha produït el canvi del
sistema productiu pel sistema financer: “Les velles masses d'obrers industrials que
formaven la base de lluita sindical estan desapareixent. La màquina, contra el
que la gent creia, no ha vingut a substituir el treball de nivell més baix. En
principi el que està fent la mecanització, les transformacions que aporta el
sistema digital, és suprimir les feines de nivells més qualificats. El que està
en trànsit d'una disminució ràpida és el vell treballador especialitzat, que
tenia un paper important. Llavors ens enfrontem a un món on les masses de
treballadors estaran en el sector serveis. Als Estats Units, un dels sectors on
s'ha creat més treball és en els supermercats i el menjar ràpid” (Entrevista
realitzada per CRISTIAN JARA Barcelona 19/11/2013 - Publicada en el Diari Público.es).
“La situació espanyola és més complexa –diu Josep Fontana- ja que
si bé hem perdut el teixit industrial tradicional, comptem amb una considerable
indústria de propietat estrangera a la qual proporcionem treball barat, o sigui
que ens ha tocat el paper de receptors de la indústria que altres països més
pròspers deslocalitzen, i que conservarem mentre els seguim garantint salaris baixos.
La qual cosa em mou a preguntar-me com s'explica que, si el treball dels
nostres obrers és poc competitiu, com s'argumenta per proposar rebaixes de sous
i drets, Volkswagen, Ford, o Renault es vinguin a fabricar cotxes aquí. En el
que sí ens anem assemblant a les economies avançades és en el pes dominant que
ha adquirit entre nosaltres el sector financer” (Article de Josep Fontana titulat Más allá de la
crisis (PDF en català. Publicat el 09-02-2012 en Sociología crítica).
La influència política
adquirida pels empresaris explica per què quan s'ha produït la crisi l'Estat ha
corregut a salvar les empreses financeres amb rescats multimilionaris; però no
ha fet un esforç equivalent per posar remei a la situació dels molts ciutadans
que perden casa, en ser incapaços de seguir pagant les hipoteques, ni per
assegurar estímuls a les activitats productives per tal de combatre l'atur.
Lluny d'això, el que s'ha fet, per justificar els sacrificis que s'estan
imposant a la majoria, és difondre la faula que la crisi econòmica es deu al
excessiu cost de les despeses socials de l'estat, i que la solució consisteix a
aplicar una brutal política d'austeritat fins que s'acabi amb el dèficit del
pressupost, la qual cosa, com veurem, resulta impossible a partir d'aquesta
política.
Val la pena escoltar aquesta
història com ens la compta Krugman: "En el primer acte els banquers es van aprofitar de la desregulació per
llançar-se a una especulació desbordada, inflant les bombolles amb préstecs
incontrolats; en el segon les bombolles esclataren i els banquers van ser
rescatats amb diners dels contribuents, mentre els treballadors patien les
conseqüències, i en el tercer acte, els banquers van decidir emprar els diners
que havien recuperat a recolzar polítics que els prometien baixar-los els
impostos i desmuntar les poques regulacions que s'havien imposat després de la
crisi".
Nosaltres estem sofrint el segon acte amb els crèdits que s’han concedit
als bancs i caixes d'estalvi. L’acte del
rescat dels poderosos mentre els treballadors pateixen les conseqüències. Ens
queda el desenllaç, aquest tercer acte que, si no es fa alguna cosa per
evitar-ho, serà semblant: és a dir, que es recuperaran els bancs, però no els
llocs de treball, tal com està passant avui als Estats Units, i els diners dels
banquers s’empraran per recompensar als polítics.
Segons l’economista Peter Radfor l'austeritat és incompatible amb el creixement
econòmic. L'austeritat disminueix una economia. És un acte de retrocés.
Disminueix la demanda. Els ingressos cauen. Pagar els deutes a partir d'una
menor quantitat de diners significa que hi ha menys diners per a altres
despeses de l’Estat. Del creixement es passa a la decadència. Richard Koo,
economista en cap del Nomura Research
Institute de Tòquio, afirma que la revisió del passat demostra que la
política d'austeritat no ha funcionat i que no té sentit en la situació actual.
En canvi, la doctrina ortodoxa dels mercenaris de les universitats
anglosaxones s'articula al voltant de conceptes com el de competitivitat, paraula
que despullada d'ornaments acadèmics, es redueix a això: cal disminuir els
salaris perquè augmenti el benefici dels empresaris i aquests s'animin a
invertir en la producció i creïn nous llocs de treball. Els que el recolzen no
ignoren que la disminució dels ingressos dels treballadors frenarà el
creixement de la demanda interna; però tenen una resposta per a això: produïm
per exportar. Tots els càlculs sobre la sortida de la crisi a Espanya es basen
actualment en l'augment de les exportacions.
La lògica dels empresaris del
nostre temps no és molt diferent de l’època colonial esclavista. El director de
Caterpillar ha proposat als seus empleats
una congelació de salaris per un període de sis anys, per tal de mantenir-se «competitius»,
però ha oblidat afegir que en els dos últims anys la seva remuneració personal
havia augmentat un 80%. Un altre empresari industrial, de menys vols, es mostrava
més sincer, si és possible, al confessar que tot es redueix a que els
empresaris han de pagar als seus treballadors el mínim a què estiguin obligats,
i no més: «No hi ha raó per augmentar els salaris mentre hi hagi tant atur».
Com feien en temps del capitalisme més salvatge: cal donar-los sols el salari
que permeti sobreviure al treballador, així com reproduir-se (per a que no
manque la mà d’obra) amb els aliments més barats.
Segons totes les previsions, incloses les del Fons Monetari Internacional, l'atur seguirà a Espanya per sobre del 25%
fins al 2018. Diuen que l'únic remei consisteix en disminuir el nostre consum
(pujant l'IVA i baixant els salaris) per tal d'assolir uns costos «competitius»
en les mercaderies. El que no sabem dir es qui les consumirà, amb els salaris
tant baixos i l’atur tant alt. Aquesta nova producció difícilment anirà
destinada a una població espanyola empobrida pels descensos de salaris i
pensions, degradada per les retallades en educació i sanitat i que tindrà a més
la càrrega d'assegurar una mínima subsistència als milions d'aturats que no
seran absorbits en el 2018 ni se sap quan.
Segon Krugman: "El més indignant d'aquesta tragèdia és que
és totalment innecessària. Fa mig segle, qualsevol economista (...) us podia
haver dit que austeritat en temps de depressió era una molt mala idea. Però els
polítics, els entesos i, sento dir-ho, molts economistes van decidir, sobretot
per raons polítiques, oblidar el que sabien. I milions de treballadors estan
pagant el preu de la seva deliberada amnèsia".
Desgraciadament, com diu Josep Fontana “No importa
que economistes guardonats amb el Premi Nobel, com Stiglitz i Krugman,
condemnin la política d'austeritat. Perquè resulta que, en realitat, aquesta
política beneficia els mateixos que han causat el desastre i afavoreix la
continuïtat del seu enriquiment (...) Els dirigents financers d'Europa es
beneficien de la depressió perquè és una gran oportunitat de guany per als
bancs, que han aconseguit el control de la política econòmica del Banc Central
Europeu (...). Una crisi del deute permet a l'elit financera domèstica i als
banquers estrangers endeutar a la resta de la societat".
Els resultats es poden veure ja en l'experiència de Grècia, on les
mesures d'austeritat imposades per la Unió Europea i l'FMI estan posant en
perill el propi creixement econòmic, i tenen unes duríssimes conseqüències
socials: els suïcidis i el crim augmenten, la massa dels nous pobres està
integrada per joves que no troben feina i per persones de mitjana edat que han
perdut el seu, mentre falten als hospitals els medicaments essencials, incloent
les vacunes, el que pot conduir a que ressorgeixin allà la poliomielitis o la
diftèria”.
Aquest comença a ser també el
cas d'Espanya, on el PP es proposa estalviar mils de milions en medicaments. Son
quantioses les retallades en educació e investigació, així com les ajudes
socials. Com diu Peter Radford: "Que
l'hi diguin als espanyols! Han provat la taxa d'atur del 23%, mentre les
mesures no han aconseguit frenar el dèficit públic, que està a punt de superar
el límit del 8% que el govern espanyol s'havia fixat com a objectiu.
¿S'imaginen el que passarà ara? Que els espanyols veuran augmentar el seu
patiment. Estan insistint en més austeritat per esprémer la seva economia cada
vegada més". I això, afegeix, "per reduir un dèficit que és menor que el dels Estats Units o el de
Gran Bretanya".
La crisi dels bancs europeus els està obligant
a desfer d'actius, crea bones oportunitats de negoci per a les empreses
financeres nord-americanes que, tot i seus problemes, estan llançant-se a
comprar a Europa. Els fons d'inversió nord-americans s'han llançat a comprar
"gangues" europees, com empreses i bancs devaluats per la pròpia
política d'austeritat. Els fons d’inversió estrangers compren empreses que han perdut
valor perquè els bancs es neguen a donar-los crèdit, la qual cosa s'afegeix que
les mesures de recapitalització imposades als bancs els han forçat a vendre
actius per un valor de bilions d'euros. Wim Butler, del Citi Group, no va dubtar a dir
en una conferència pronunciada a Brussel·les: "D'aquí a uns anys tots els bancs europeus pertanyeran a estrangers".
Les polítiques restrictives han
arribat a aquest punt d'irracionalitat. Com vostès saben, el president actual
del nostre govern ja ha dit, quan es disposava a retre homenatge a la senyora
Merkel, que el primer és complir amb el deure de sanejar els bancs i reduir la
despesa pública: els llocs de treball, els hospitals o les escoles no són
prioritaris.
Mariano Rajoy Brey, president del Govern d’Espanya
des de 2011
Comentarios
Publicar un comentario