La gran divergència IV
Hi ha raons que ajuden a entendre la
inhumanitat d'aquest capitalisme depredador?.
La gent que pateix pels efectes dels pressupostos austers no són de la
classe dels capitalistes, sinó que es tracta d'empleats públics, com a mestres
, policies, bombers o funcionaris de programes socials; de gent que necessita
d'ajudes del govern, com els pobres; i d'altres de la classe mitjana que han
tingut la temeritat o de fer-se vells o de patir una incapacitat. En realitat
els "super-rics" no només se senten aliens a tots aquests, sinó que
en el fons els menyspreen.
A quina classe de futur ens
condueix a tots l'austeritat? Per una banda, observem com al mateix temps que
la "paga" dels dirigents de les majors empreses va augmentar quasi el
40%, per l’altra augmentava en varis milions el nombre dels nens nord-americans
i europeus sense llar, així com les família al llindar de la pobresa.
Els empresaris són conscients
que l'augment de la desigualtat és nefast per al creixement econòmic, en termes
globals. Com assenyala Robert Reich: "Amb tanta part dels ingressos i de la riquesa concentrada en els més
rics, l'àmplia classe mitjana no té el poder adquisitiu necessari per comprar
el que l'economia és capaç de produir (...). El resultat és la generalització
de l'estancament i l'atur". En el seu llibre El
Trabajo de las Naciones (1991)
sostenia que la competitivitat d'una nació depèn de l'educació i les habilitats
de la seva gent. Va afirmar que el capital privat és cada vegada més global i
sense traves, mentre que el capital humà d'un país constitueix el recurs del
qual el futur nivell de vida d'una nació depèn. Va instar els polítics a fer
inversions públiques en la pedra angular de la política econòmica. Considera
que per reactivar l'economia cal un pressupost d'inversió pública.
En la nostra societat capitalista el 70 per cent de
l'economia nacional depèn de la despesa dels consumidors. Per tant, la
recuperació no serà possible si no augmenta la capacitat de consum de la classe
mitja. Aquest plantejament sobre l'interès general no afecta, però, els
interessos immediats dels més rics, ja que una reducció global del creixement
no implica una reducció simultània dels seus beneficis, que han seguit
augmentant.
El 16 octubre 2005 Citigroup, la
major empresa financera del món, publicava un informe amb el títol de Plutonomía, al que de moment es va prestar
poca atenció, fins que, quan va començar a fer-se famós, Citigroup es va
preocupar d'eliminar per complet de la xarxa.
L'informe proposava el terme
"plutonomía" per designar els països en què el creixement econòmic s'havia
vist promogut, i en gran mesura consumit, pel petit grup dels més rics.
Sostenia que el tracte favorable per
part de governs (entre d’altres factors) ha permès als rics prosperar i
capitalitzar una proporció creixent de l'economia en els països de plutonomía.
El il·lustrava amb xifres la desigualtat de la distribució de la riquesa, al
temps que deia: "No tenim una opinió moral sobre si aquesta
desigualtat dels ingressos és bona o dolenta; el que ens interessa és que és
important ". Opinaven, a més, que les forces que havien portat a
aquest augment de la desigualtat continuarien en els anys vinents. De la qual
cosa calia deduir que es crearia un entorn positiu per a l'activitat d'empreses
que venguessin béns o serveis als rics.
Les empreses de béns de luxe (o, com es
diu en el negoci, de "béns per a individus d'un valor extrem", que The
Economist ens aclareix que són aquells per als quals "una bossa de
8000 $ és una ganga ") estan augmentant espectacularment. LVMH -és a dir
Louis Vuitton-, o Moët Hennessy tenen fort creixement amb vendes que superen
les desenes de milers de milions. Mentre la matriculació d'automòbils disminueix,
augmenta un 83'1 per cent la de vehicles de luxe
Els analistes del Citigroup
també havien calculat que, en algun moment, es probable que els treballadors s'oposen a
l'augment de beneficis dels rics i pot haver-hi una reacció política contra
l'enriquiment dels més acomodats, però "no veiem que això estigui passant, encara que hi ha símptomes de creixents
tensions polítiques. De totes maneres mantindrem una estreta observació dels
esdeveniments".
L'ofensiva empresarial no es
limita, d'altra banda, a buscar avantatges temporals, sinó que aspira a una
transformació permanent del sistema polític. Als Estats Units s'està tractant
de dificultar l'accés al vot a àmplies capes de la població que es consideren
poc afins als principis de la dreta: gent gran, minories ètniques, pobres...
Una manera de fer-ho és l'exigència d'un document d'identitat als votant, per a
l'obtenció del qual s’exigeix la presentació de documents com el carnet de
conduir o l'acreditació d'un compte bancari. Més del 10 per cent de ciutadans
nord-americans no tenen aquestes identificacions, i la proporció és encara més
gran entre sectors que normalment voten pels demòcrates, incloent un 18 per
cent de votants joves i un 25% dels afroamericans.
Però l'amenaça a la democràcia
no necessita formular-se amb mesures legals de limitació del vot, perquè el
camí més efectiu és el control dels polítics per part de l'oligarquia
financera. Robert Fisk afirma que els
banquers són els dictadors d'Occident. Com els Mubàrak i Ben Ali, creuen ser
els propietaris dels seus països. Les eleccions que els donen el poder -a
través de la covardia i la complicitat dels governs- han acabat sent tan falses
com les que els àrabs es veien obligats a repetir, dècada rere dècada, per col·locar
en el govern als propietaris dels pous de petroli.
Els partits polítics lliuren,
segons Robert Fisk, el poder que han rebut dels votants "als bancs, els
traficants de derivats i les agències d'avaluació, recolzats per la deshonesta
colla d'experts de les grans universitats nord-americanes, (...) que mantenen
la ficció que aquesta és una crisi de la globalització en lloc d'una trampa
financera imposada als votants ".
Michael Hudson, professor de la
Universitat de Missouri, denúncia en un text sobre el que anomena "la
transició d'Europa de la socialdemocràcia a l'oligarquia financera", els
efectes de les polítiques d'austeritat: "son
un cop d'estat oligàrquic en què els impostos i la planificació i el control
dels pressupostos estan passant a mans d'uns executius nomenats pel càrtel
internacional dels banquers".
Randall Wray sosté que la crisi no la va causar la insolvència
de les hipoteques escombraries, perquè el seu volum no era suficient com per
haver provocat per si sol aquest desastre, sinó que aquesta va ser simplement
l'espurna que va desencadenar un incendi les causes profundes eren
l'estancament dels salaris reals i la desigualtat creixent, que empenyien a l'economia
lluny d'una activitat centrada en la producció cap a una altra essencialment
financera, dedicada al maneig dels diners. El més greu d'aquesta interpretació és
que surta de nou la insolvència d'un dels grans bancs nord-americans o un
problema greu a la banca europea, la qual cosa començarà una nova crisi, potser
pitjor.
“És per això que necessitem evitar l'error d'analitzar la situació que
estem –diu Josep Fontana- classificant-la com una simple crisi econòmica -és a dir, com
un problema que obeeix a una situació temporal, que canviarà, per tornar a la
normalitat, quan se superin les circumstàncies actuals-, ja que això fa que acceptem
solucions que se'ns plantegen com a provisionals, però que es corre el risc que
condueixin a la renúncia d'uns drets socials que després resultaran
irrecuperables.
El que s'està produint no és una crisi
més, com les que es succeeixen regularment en el capitalisme, sinó una
transformació a llarg termini de les regles del joc social, que fa ja quaranta
anys que dura i que no veu que hi hagi d'acabar , si no fem res per
aconseguir-ho. I que la mateixa crisi econòmica no és més que una conseqüència
de la gran divergència”.
Quines solucions proposa
Fontana? En un primer nivell d’urgència hi ha que lluitar per salvar els llocs
de treball i els nivells de vida. La generació que ara té entre 20 i 30 anys corre
el perill de no gaudir de cap futur afalagador. I això només es pot resoldre
amb una política que vagi més enllà de la defensa immediata de les nostres
condicions de vida, per enfrontar-se a les polítiques d'austeritat i que,
sobretot, es proposi acabar amb el gran projecte de la divergència social que
les inspira.
Fontana afirma que la solució no
passa per liquidar el capitalisme, que ha de ser en tot cas un objectiu a llarg
termini, perquè la veritat és que no
disposem ara d'una alternativa viable que resulti acceptable per a una majoria.
No podem entrar en el terreny de la utopia, necessària per alimentar les
nostres aspiracions a llarg termini, però inútil per a la lluita política
quotidiana.
Josep Fontana pensa que deuríem
recuperar com més aviat un capitalisme regulat, amb l'estat del benestar
inclòs, com s'havia aconseguit quan els sindicats i els partits d'esquerra eren
interlocutors eficaços en el debat sobre la política social.
El que no deuríem fer es
resignar-nos a seguir patint sota les urpes d'un capitalisme depredador i
salvatge com el que se'ns està imposant. De fet, el que ens proposen les
polítiques d'austeritat és simplement que paguem la factura dels costos de
consolidar el sistema que afavoreix als rics, renunciant a una gran part de les
conquestes que es van aconseguir en dos segles de lluites socials.
Es veuen signes esperançadors de
resistència, com les ocupacions de places (moviment dels indignats) i les
manifestacions de protesta que tornen a brollar empeses per la desesperació.
Però el més important és saber si l'experiència dels efectes combinats de les
retallades i l'augment de les càrregues servirà per tornar el sentit comú a qui
van donar el vot a una dreta que prometia solucions i es limita ara a
demanar-nos sacrificis, o si els seus votants es resignaran a acceptar
mansament les conseqüències del seu error.
Fontana diu que és urgent, per
donar sentit i coherència a les protestes, que l'esquerra -una esquerra real
que neixi de més enllà de la traïció de la socialdemocràcia de les terceres
vies-elabori noves formes de lluita i de millora, ara que ja hem après que la
idea que el progrés era el motor de la història és un engany i que els avenços
per al conjunt dels homes i les dones només s'han aconseguit a través de les
lluites col·lectives.
Partits com aquest van suposar una autèntica
traïció a l’esquerre i al moviment obrer, donant lloc a la socialdemocràcia
venuda al capital
Quan el professor Fontana
escrigué el present article no coneixia el moviment polític anomenat PODEMOS,
creat el gener de 2014 que té com líder al professor Pablo Iglesias i al professor de Ciència Política i
analista polític Pablo Iglesias Turrión. A les eleccions europees de 2014 va
aconseguir cinc escons (de 54) amb el 7,97% dels vots, sent la quarta formació
més votada a Espanya. L'origen de Podemos es troba en el manifest Mover ficha: convertir la indignación en cambio político,
signat per un grup d’intel·lectuals que pretenen acabar amb la casta política
espanyola, tant del PP com del PSOE, a la que consideren corrupta i venuda al capital.
Manifestació
de ciutadans indignats
Comentarios
Publicar un comentario