Les grans migracions (V-VI dC)

1. Sueus, vàndals i alans.

       Aquesta fou una onada menys catastròfica però amb conseqüències més duradores. Es van assentant lentament però, amb continuïtat, francs, alamans i bàvars. Els francs i Clodoveu I -el punt de partida del Regne Franc-, van aconseguir convertir el seu regne en la major potència d'Occident. 

El bateig de Clodoveu. El quadre representa el bateig dintre de la Sainte Chapelle de Paris, encara que el succés va tindre lloc dins de la catedral de  Notre-Dame de Reims. Anònim, referit al Mestre de Saint Gilles (cap al 1500)

 

Font: Vikipèdia

     En quant als alans, van participar en la primera onada, però no van introduir-se en l'Imperi fins la segona. Va ser un regne heterogeni que va romandre independent fins l'annexió amb els francs.

    Els bàvars van crear un regne i es van mantenir independents fins que foren conquerits per Carlemany a finals del segle VIII.

     La pressió dels huns havia obligat els alans a desplaçar cap a les planes d'Hongria, on es trobaven assentats els vàndals asdings. Després d'intentar creuar el Danubi (401) defensat per les tropes de Estilicó, van avançar cap al Rin arrossegant els vàndals silings i suevs que es trobaven assentats sobre el Maine.

 

Flavius Estilicó

      El 31 de desembre de 406 aquests pobles van travessar el Rin per Magúncia, ja que es trobava escassament defensat pels francs ripuaris que estaven establerts allí com federats. Van recórrer i van assolar la Gàl·lia, desproveïda de tropes imperials des que Estilicó les havia retirat per defensar Itàlia dels atacs d'Alaric el 401. Després d'un lent avanç per la Gàl·lia -recordem que es desplaçaven amb les seves dones, fills i tota mena d'impediment i guanyats- saquejaren Aquitània i es van dirigir a Espanya, travessant els Pirineus a la tardor del 409.

 

Font: Una odissea medieval

 

La línia vermella travessa la Plana Central Europea, però la gran quantitat de rius dificulta l'avanç dels pobles procedents d'Àsia o de la Plana de l'Europa Oriental. No obstant això, la ruta traçada per la línia blava és més viable, perquè només travessa l'alt Dniéster i, seguint la riba esquerra del Danubi, s'arriba a Àustria i la Plana Atlàntica.

      Els historiadors Orosi i Hidaci ens han transmès en els seus escrits les vicissituds de l'establiment d'aquests pobles a Espanya, després d'arribar a un acord amb els representants de l'emperador romà (411), els sueus i vàndals asdings es van assentar a Galícia i nord de Portugal, els alans en la Lusitania i la Cartaginense, i els vàndals silings en la Bètica, que arran d'aquest fet, canviaria el seu nom per Andalusia (*).

 

Fotografia: Historiam Tuam Sapere Aude

      L'incompliment dels pactes per part d'aquests pobles, i els nombrosos saquejos que van portar a terme, va fer que l'Imperi encarregués al rei visigot Vàlia que entrarà a la península Ibèrica i sotmetés a aquests pobles. Després de diverses campanyes va aconseguir sotmetre als vàndals silings i als alans. 

     Els supervivents alans van trobar refugi a Galícia, al costat de sueus i vàndals asdings. D'aquesta manera, gran part de la península tornava de nou al domini teòric de Roma. Per allunyar els visigots d'Espanya, després de les seves campanyes, van ser acantonats a l'Aquitània (418) i van establir la seva capital a Tolosa.

     Després de la marxa dels visigots, els vàndals asdings i els alans, al comandament de Gunderic, es van apoderar de la Bètica i, després d’aprendre en pocs anys les tècniques nàutiques, es van apoderar de les Balears i van creuar l'estret l'any 429 iniciant la conquesta d'Àfrica, a sang i foc, baix l’autoritat de Genseric. Segons l'escriptor Víctor de Vita, que va narrar els fets uns setanta anys després, els bàrbars que van creuar l'estret van ser uns 70.000. En el setge de la ciutat de Hipona (430-431) va morir el seu bisbe Sant Agustín.

 

Font: Wikipedia

      Mitjançant un foedus (435), Genseric va entrar al servei de l'Imperi, establint-se en la Numidia. Després de trencar aquest pacte, va conquistar Cartago, Sicília i Sardenya. Roma va haver d'acceptar els fets consumats, i per apaivagar els ànims, es va acordar el matrimoni d'Eudòxia, filla gran de Valentinià III, amb Huneric, fill de Genseric. Mentre que altres pobles bàrbars federats reconeixien la ficció de l'Imperi, Genseric no ho va fer, constituint-se d'aquesta manera el primer regne independent, al reconèixer-ho així l'emperador Zenón al 474.

2. Els bàrbars al nord de la Gàl·lia i Gran Bretanya

      A. Francs salis.- Trencada la frontera del Rin (406), dels diversos pobles que la creuen, cal destacar als francs, dividits en salis i ripuaris o renans. Els salis es van estendre per les costes d'Holanda i nord de Bèlgica, fins Cambrai, sent fixats en aquesta zona per Aeci en qualitat de federats. Van establir la seva capital a Tournai (al mapa es diu Austrasia, en època merovíngia), on va morir i va ser enterrat el seu rei Khilderic. 

      B. Els francs ripuaris, que havien estat fixats en el Rin mitjà, zona de Bonn i Colònia, van començar a moure’s cap a l'any 407 i, després de creuar el Rin, es van estendre per la vall del Mosel, Alsàcia i el Palatinat, on els trobem assentats des de mitjans del segle V. Cal assenyalar que els francs van ser l'únic poble bàrbar que no va perdre contacte amb el seu lloc d'origen, a diferència de la resta de pobles que van recórrer l'Imperi de banda a banda.

Font: Wikipedia

    Se sol anomenar Regne de Soissons a l’última resta de l'Imperi Romà d'Occident, que va quedar aïllada d’Itàlia als voltant de l’any 460 a causa dels avanços dels bàrbars. Era Magister Militum d’aquell lloc Egidi (nomenat per Flavi Aeci), el qual, quan va ser assassinat l’emperador Majorià (461) pel general bàrbar Ricimer que va posar en el seu lloc a Libi Sever, no va ser reconegut per Egidi que es va declarar independent.

     Egidi s'havia aliat amb el rei dels francs salis, Khilderic, i lluità contra l'avanç visigot a les Gàl·lies, derrotant-los l'any 463 a les properes d'Orleans, establint el seu control entre els rius Loire i Somme, per morir poc després (finals del 464 o principis del 465).

      El va succeir el comte Pau, i poc després seu fill Siagri (Regne de Siagri) que governava les seves possessions amb el títol de Dux, encara que els bàrbars l'anomenaven Rei dels Romans. Amb posterioritat a la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident en l'any 476 Siagri continu governant en qualitat d'oficial romà que reconeixia l'autoritat de Juli Nepos, que governava a Dalmàcia (actual Croàcia), i, a la mort de aquest al 480, reconeixement a Zenon, l'emperador d'Orient, com el seu emperador.

 

     Siagri no va continuar l'aliança del seu par amb els francs i va lluitar contra el seu rei Clodoveu fins al 486, quan va ser derrotat a les rodalies de la seva capital, a la batalla de Soissons, que marca la caiguda del darrer baluard romà a Occident. Clodoveu s'annexiona el regne i Siagri aconsegueix fugir per refugiar-se en la cort del rei visigot Alaric II, però, traït per aquest és lliurat als francs i executat en l'any 487.

     A la mort de Clodoveu I (Clovis, en francès) el Gran, rei dels francs (511), aquest va dividir el Regnum Francorum entre els seus fills: a Clotari I el Vell li va donar Nèustria i el sud d'Aquitània, amb capital a Soissons, a Teodoric I li va tocar Austràsia i Alvèrnia (Aquitània oriental), amb capital a Reims, a Clodomir li va correspondre les terres del Loira (al nord d'Aquitània), amb capital a Orleans; i a Khildebert I li va donar l'Armórica entre Bretanya i el Somme, amb capital a París.

      Els burgundis, que es trobaven instal·lats a la riba dreta del Rin, davant la pressió dels huns, es van dirigir cap a occident sent vençuts per Aeci al 436, morint a la pantalla sud rei Gunther. Es van instal·lar a la Savoia francesa cap al 443. La mort del rei Gunther està narrada al poema èpic Els Nibelungs, encara que els huns que hi apareixen van ser en realitat part de les tropes al comandament d'Aeci.

 

Pintura de Peter von Cornelius d'un tema del Càntic dels nibelungs: Gunter envia a Hagen que retorni l'or al Rin 1859.

3. Gran Bretanya

      Pel que fa a Gran Bretanya, cal assenyalar que la presència romana sempre va ser feble i no es va estendre per tota l'illa, sinó que aquesta va aplegar únicament fins el Mur d'Adrià.

       Les últimes tropes romanes van abandonar l'illa al 407, quan l'usurpador Constantí, en el seu enfrontament amb l'emperador Honori, les va traslladar a la Gàl·lia. La població bretona, de seu pacífica, es va veure sobrepassada després de l'arribada de celtes i escots, procedents d'Irlanda, que van ocupar la costa occidental des de Cornualla fins a Escòcia, i per germans (angles, saxons i juts) procedents de Dinamarca que van ocupar la costa oriental. Les contínues massacres de bretons per part dels invasors, van donar lloc a la seva emigració cap a l'actual Bretanya francesa, perdent-se en l'illa tot rastre d'ocupació romana. 

     La Heptarquía anglosaxona és el nom donat al període de la història britànica entre 475 i 827, caracteritzat per l'existència d'un conjunt de set regnes establerts pels pobles anglos, saxons i juts que des del segle V van envair la part meridional de la illa de Gran Bretanya, quan ja feia gairebé 70 anys que aquest territori havia estat abandonat per les legions romanes.

      Els anglosaxons van anomenar als territoris conquistats Angleland, és a dir, "Terra dels angles", d'on deriva el nom d'Anglaterra (England en anglès).

 

     La Heptarquía anglosaxona . Font: Wikipedia

      Els set regnes eren Kent, Sussex, Wessex, Essex, Northumbria, Estanglia i Mercia. Aquests regnes es van unir o van lluitar entre si alternativament, i de vegades el monarca d'un d'ells legitimava la seva hegemonia sobre els altres adjudicant-se el títol de Bretwalda, o rei dels britànics. Poc després de començar a patir invasions dels víkings a la fi del segle VIII, el conjunt d'aquests territoris es va integrar en el regne d'Anglaterra en l'any 827, de la mà de les conquestes d'Egbert de Wessex.

4. La Panonia 

     Un altre territori que es va perdre definitivament per l'Imperi va ser la Panonia (Hongria) que estava ocupada pels ostrogots des que al 380 Teodosi va permetre que s'instal·lessin allà. Després de la seva derrota (451) els ostrogots es van dirigir a la Mesia (Bulgària) sent ocupada Panonia pels gèpids, que van instal·lar-se fins que aquests, al seu torn, van ser vençuts per àvars i llombards.

Font: Una odissea medieval

6. Els huns

      Venim parlant dels huns com els causants d'aquest gran moviment de pobles que va començar a la frontera del Danubi, amb els visigots. A la fi del segle IV els uns estaven instal·lats en les planes d'Ucraïna i Romania. Tot i que bandes de huns entraven en l'Imperi, la seva relació amb Arcadi i Estilicó i, més tard, amb Aeci, va ser bona. De fet, sabem que contingents d'huns servien com a mercenaris de l'exèrcit romà.

      Aeci, que havia estat educat en la cort del rei Rugila, els coneixia bé. Cap a l'any 405 van entrar a Hongria i van desallotjar els vàndals asdings, ocupant els seus territoris. Per aplacar-los, Teodosi II els pagava un tribut anual de 350 lliures d'or. L'any 446 Àtila assassina al seu germà Bleda i va quedar com a rei únic. Les seves correries per la part oriental de l'Imperi van ser constants. Posteriorment, reclamarà en matrimoni a Honoria, germana de l'emperador Valentinià III i s'exigirà la meitat de l'Imperi. Va entrar en negociacions amb el rei visigot Teodored, establert a Tolosa, a fi de formar una pinça entre ambdós per acabar amb l'Imperi Romà.

 

Honoria (al centre), amb el seu germà Valentinià III i sa mare Gala Placidia.

      Els huns d'aquest període no s'assemblaven a aquells que, cinquanta anys abans, descrivia Ammià Marceli, ja que el contacte amb pobles de cultura superior els havia refinat. Àtila tenia al seu servei romans, grecs i germans. El seu secretari era el romà Orestes, pare de l'últim emperador d'Occident, Ròmul August i el seu ambaixador era Edec, pare d'Odoacre. Algú ha dit que Àtila era més diplomàtic que guerrer.

       A la primavera del 451 va creuar el Rin i es va apoderar de Metz, Reims i Troies i va assetjar a Orleans. Aeci, amb el seu exèrcit de bàrbars, entre els quals es trobava el visigot Teodored, el va derrotar als Camps Mauriacus (Batalla de Châlons, marge esquerra del riu Marne, encara que es desconeix la ubicació exacta) a uns 20 quilòmetres de Troies on va morir el rei visigot.

 

Font: Wikipedia

      Àtila es va retirar a les seves bases, i l'any següent va tornar a la càrrega, arrasant Aquilea i arribant a les portes de Milà i Pavia. L'emperador Valentinià III, sentint-se poc segur a Ravenna, es va traslladar a Roma on el papa Sant Lleó el Gran, al capdavant d'una ambaixada de ciutadans romans, va comprar la retirada d'Àtila a canvi d'un gran tribut. Àtila va morir mentre dormia al 453. El seu imperi, presa de les lluites per la successió dels seus fills, va entrar en crisi i va desaparèixer al poc temps. Els pobles sotmesos (gèpids, ostrogots i sàrmates) van recobrar la seva llibertat. El que va quedar dels huns estança a la planes al nord del mar Negre, dividits en cutrigurs i utrigurs, fins a la seva completa liquidació pels àvars al segle VI.

 

Els Huns a la batalla dels Camps Catalàunics, per Alphonse de Neuville (1836-1885). Font: Wikipedia

(*) “al-Àndalus” és el nom que li van donar els berebers a la Península Ibèrica després de les invasions vàndales, i els àrabs després el van avalar. El nom d'Andalusia és el qual li van donar els castellans a l'última porció d'al-Àndalus que van conquerir. Els andalusins ​​eren tots els habitants de la Península Ibèrica expulsats pels conqueridors cristians. Andalusos són els que habiten des del Guadiana fins al Cap de Gata i des Despeñaperros fins a Tarifa.

       Els vàndals van creuar l'Estret de Gibraltar i van ocupar el Nord d'Àfrica. Els habitants d’allà els van anomenar "uandalos", que venien de "tamort uandalos" (terra de vàndals), però els berbers en tamazight deien "Tamor u-Ándalos". El terme ho van emprar durant els dos segles següents i, quan van arribar els àrabs van saber que els berbers cridaven als habitants del altra costat de l'estret com "terra d’Ándalos" i els àrabs li van afegir el seu article "al" i ja va quedar inventat el nom de "al-Andalus".

      La paraula apareix només el 711 dC i la seva aparició està testificada en diverses monedes d'or bilingües dels primers anys del segle VIII a Espanya. La primera és de l'any 717 on per una cara posa "Hispania" en llatí i per l'altra aquesta mateixa paraula traduïda a l'àrab com "al-Andalus" (Fuente: etimologias-dechile.net)

 

Foto: