La Manxa Xúquer-centre
La Roda
Ja de
tornada cap a casa, acabarem la nostra visita pels pobles que envolten el
nostre país, com La Roda, un interesant ndret que, segons uns te com origen
del seu topònim la paraula àrab “rutba”, es a dir, ”lloc de cobrament
d’impostos per al bestiar” i, segons altres, de “rubt”, o lloc on estaven
els “genets de vigilància”. Sia com sia, al ser un lloc estratègicament situat
entre els regnes musulmans del sud llevantí i l’interior de l’Altiplà, aquí es
cobraven impostos dels diferents ramats que transitaven per aquestes llars. Tal
vegada, aquesta missió la tenien encomanada els genets que es refugiaven al
antic castell que havia on avui està l’església del Salvador.
Plaça de l’església del Salvador. Fot: Gonçal Vicens
Es pensa que La Roda va ser presa als
musulmans cap a 1200 per les hosts del rei castellà Alfons VIII durant la
Reconquesta. La localitat va quedar sota la protecció de l'Infant Don Juan Manuel quan l'any 1305 el rei Ferran IV de Castella li
va atorgar les terres que componien el Senyoriu d'Alarcón.
Llenç de Donya Ana
Destaquen en aquest conjunt l'església
parroquial del Salvador, d'estil renaixement espanyol, edificada sobre restes
d'estil gòtic, i l'anomenat llenç de Donya Ana, un dels monuments de major
llinatge arquitectònic, d'estil plateresc.
Església del Salvador. Fot: Gonçal Vicens
Interior església del Salvador. Fot: Gonçal Vicens
Església del Salvador. Fot: Gonçal Vicens
Porta Església del Salvador. Fot: Gonçal Vicens
Natural d’aquest poble va ser Fernando de la
Enzina (1650-1740) que va ser
canonge i Dignitat de Conca, Abat de Santiago, Provisor del Bisbat i Examinador
Sinodal.
Carrer de La Roda. Fot: Gonçal Vicens
L'especialitat de la Roda són els "miguelitos", uns pastes de
full farcits de diferents cremes (xocolata, llet fregida, crema o xocolata
blanca). Font: recetasfina
Prop
de La Roda trobem el llogaret de la Fuensanta, que es va fer famós després d'una
aparició mariana en 1482, al lloc de naixement d'una font. Aquí es funda una
petita ermita que pertanyia a la població de La Roda. Cap a 1561 l'Ordre
Trinitària aconsegueix comprar l'ermita per edificar un monestir, després d'un
llarg conflicte amb la parròquia de la Roda.
Carrer de Fuensanta. Fot: Gonçal Vicens
El riu Xúquer a Fuensanta. Fot: Gonçal Vicens
El riu Xúquer a Fuensanta. Fot: Gonçal Vicens
Amb el temps la gent dels voltants va
començar a acudir a rebre banys a la font santa, i es va anar creant al seu
voltant un petit llogaret que donaria lloc al naixement de la població. En 1579
comptava amb 20 veïns.
La parròquia on es venera la Senyora dels
Remeis de Fuensanta es un edifici format per dues parts: el temple i el
claustre. El temple està format per una planta rectangular coberta de voltes de
llunetes, en el creuer s'eleva una cúpula sobre petxines, la qual està adornada
amb medallons de sants trinitaris en relleu de guix policromat. El cambril del
temple està cobert per una cúpula sobre petxines amb decoració pictòrica
barroca. La portada és de construcció senzilla, d'estil barroc.
El claustre del temple va ser construït al
segle XVI, posseeix un ampli espai quadrat amb doble galeria porticada; el baix
amb arcs de mig punt i el superior amb columnes que sostenen llindes.
En els antics horts del convent es
conserva una petita capella, de gran devoció entre la població ja que va ser a
la font on es va donar l'aparició de la Verge.
Un altre edifici religiós de la vila de
Fuensanta és l'antiga parròquia de Sant Gregori Nazianzè, construcció del segle
XVII que actualment és una propietat particular convertida en magatzem.
Existeix en
la vila una antiga casa barroca del segle XVIII, actualment dividida en tres
cases particulars, en la qual destaca la seva façana rococó i una bona
reixeria. També hi ha un palauet d'estil modernista conegut com a Vila Manolita
o la Casa dels Mañas que es va reformar l'any 2003 per convertir-la en un
alberg rural.
Actualment alberg Villa Manolita. Fot: Gonçal Vicens
Santuari de Ntra. Sra. De Betlem
A
12 km d'Almansa es troba el Santuari de Ntra. Sra. de Betlem, on es celebren
dos coloristes romeries els mesos de maig i setembre. El diumenge següent al 6
de maig la imatge de la Verge de Betlem és acompanyada per multitud de
“almanseños” des de la ciutat fins al santuari; el mateix recorregut però a la
inversa es realitza el tercer diumenge de setembre.
Santuari de Ntra. Sra. de Betlem. Fot: Gonçal Vicens
Santuari de Ntra. Sra. de Betlem. Fot: Gonçal Vicens
Aquesta tradició es remunta al s. XVI,
època en què els almanseños acudien a
fer vots a l'Ermita-Santuari, on estava la imatge de la Verge. Ja en els segles
XVII i XVIII la Verge era traslladada ocasionalment a Almansa perquè protegís a
la ciutat de plagues de llagosta, sequeres, epidèmies, tempestes... sent
retornada a la seva església passat el perill.
Santuari de Ntra. Sra. de Betlem. Fot: Gonçal Vicens
Fins mitjans del segle XX es realitzava el
recorregut en galeres engalanades, tirades per mules, en l'actualitat els dotze
quilòmetres que separen l'ermita de la població es recorren a peu, al costat de
la imatge de la patrona, que és traslladada a coll pels membres de la Societat
de Pastors per rigorosos torns preestablerts.
Romeria a l'Ermita-Santuari de Belen. Fot: 12tv.es
El “Vitorero” , abillat amb morrió, gualdrapa i alabarda, llança “vitores”
en honor a la patrona. Fot: 12tv.es
Hi participen al voltant de 20.000
persones, cap a la meitat del camí, a l'altura de la Font de l'Avenir s'efectua
una parada per reposar forces, on és típic veure els diferents grups de romeus
cantant i ballant al so d'unes manxegues. Sens dubte, la figura més peculiar
per al visitant és la del “Vitorero” qui, abillat amb morrió, gualdrapa i
alabarda, llança “vitores” en honor a la patrona, repetits al so per la
multitud: "Vito a la Virgen de Betlem", "y al niñico tambien
","Agua de la Verge de Betlem!".
Chinchilla de Montearagón
Es una localitat usada per molts com
"ciutat dormitori" d'Albacete i, per altres, un lloc de pas que ens
distrau contemplant el seu castell. Sobre l’origen etimològic del seu nom hi
han moltes hipòtesis descabellades, sent la més plausible la formulada per Pocklington
el 1987, que suggereix que l'actual nom castellà és una evolució, a través del
mossàrab i l'àrab andalusí, del nom amb què va ser coneguda aquesta població en
època romana (Saltici, en llatí), que al
seu torn seria un terme d’origen iber ("La
etimología de los topónimos 'Chinchilla' y 'Nubla'", Estudios
románicos, nº 5, pp- 1137-1151).
Xinxilla d’Aragón (Chinchilla). Fot: Gonçal Vicens
Església i campanar de Xinxilla. Fot: Gonçal Vicens
Situada a 903 m d’altitud sobre un turó
que domina la plana manxega i sobre el qual destaca la figura del seu castell.
Va ser poblada en el neolític perquè es tractava d'una zona alta en una plana
empantanegada pels rius que baixaven de les serralades del sud, dels alts cims
de les Serres de Segura i Alcaraz.
“al-Bassit” des del castell de Chinchilla. Fot: Gonçal Vicens
La plana d’Albacete. Fot: Gonçal Vicens
Aquesta zona es un important encreuament
de camins, destacant la Via Augusta. La població estava esmentada en l’Itinerari Antonino A-31. En la pàgina web
de l’ajuntament podem llegir: Si la visita la realitza a l'hivern, no us
oblideu que Chinchilla és una Ciutat on es pot congelar el mateix alè.
Chinchilla de Montearagón. Fot: Gonçal Vicens
A la novella La
família de Pascual Duarte de Camilo José Cela el protagonista parla de Chinchilla on passa
diversos anys tancat al penal. L'arriba a descriure com "un
poble roí, com tots els manxecs, atabalat com per una profunda pena, gris i
macilent com tots els poblats on la gent no treu els musells al temps ..."
La població va ser conquistada als àrabs
el 1242 per les tropes d'Alfonso X, coalitzades amb l'Ordre de Calatrava i els
exèrcits de Jaume I d'Aragó. El últim rei àrab Ibn Hud va cedir aquelles terres
pel Tractat d'Alcaraz (1243).
Al segle XIV va formar part del marquesat
de Villena i va lluitar a favor de Juana La Beltraneja i de don Diego López de
Pacheco, marquès de Villena. Al ser derrotat aquest, Chinchilla es
va incorporar a Castella l'1 març 1480.
Creu de vidre de roca de Borgonya del segle XV. Davant aquesta creu van
jurar els Reis Catòlics els Furs de Chinchilla l’any 1488. Font: cofrades.sevilla.abc.es
Arran d'aquests fets els Reis Catòlics juren els Privilegis d'aquesta Ciutat sobre la
Creu de cristall de roca que es conserva al Museu de l'Església Arxiprestal de
Santa Maria del Salvador (1488).
Durant molt temps la capital de tota
aquesta zona fou Chinchilla, comptant amb Albacete com una de les seves aldees.
No serà fins a la creació de les províncies espanyoles al segle XIX quan
Chinchilla deixi de ser capital de la zona i passi Albacete a ser capital de la
província del seu mateix nom.
El Castell de Chinchilla, també conegut com
Castell de Chinchilla de Monte Aragón, és una fortalesa del segle XVI,
localitzada en un dels llocs més estratègics d'Espanya i una de les ciutats més
poblades de l'època. Fou construïda
sobre antigues fortificacions d’origen romà, got i àrab. Juan Pacheco, al segle
XV, va començar la seva restauració.
Castell de Chinchilla de Montearagón. Fot: Gonçal Vicens
Castell de Chinchilla. Fot: Gonçal Vicens
Durant gairebé tres segles (segle XVII fins
al segle XX), la fortalesa va ser usada com a presó, la qual va albergar
històrics personatges com Cèsar Borja, a qui se li va atribuir
l'assassinat del seu germà, el Duc de Gandia. El fill del papa Alexandre VI fou
portat per Gonzalo Fernández de Córdoba, el Gran Capità, per ordres del rei
Ferran el Catòlic l'any 1504.
Porta d’entrada al castell de Chinchilla. Fot: Gonçal Vicens
També serví de caserna per a les tropes
napoleòniques durant les guerres de Successió i Independència. Durant la
retirada de les tropes franceses del general Soult en 1812, el castell va ser
pres pels francesos, volant a continuació la torre de l'homenatge.
La Torre de l’homenatge era de pedra de carreus,
de planta quadrada i més de 33 metres d'alçada per 9 metres de costat. Composta
de dues estades superposades i una terrassa emmerletada amb matacans,
presentava a l'exterior reforços massissos i una estructura sobreposada
escairada (veure reconstrucció).
Vista de les serralades d’Alcaraz. Fot: Gonçal Vicens
El castell està construït en pedra, emprant
maçoneria en els murs, i carreu en les zones més representatives. Disposa el
castell de torrasses de planta circular en els quals s'obren boques de tir o
troneres, per la naixent artilleria de l'època. Les torres no disposen de
merlets en l'actualitat.
El fossat del castell. Fot: Gonçal Vicens
La fortalesa està envoltada d'un profund fossat amb talús inclinat,
tallat en la mateixa roca, el que augmentava l'altura dels seus ja elevats
murs. El fossat té unes mesures de sis metres de profunditat per deu metres d'ample.
Muralles i fossat del castell de Chinchilla. Fot: Gonçal Vicens
Les muralles que s'adapten al terreny,
varien en alçada, entre tres i sis metres. Estan realitzades en pedra, la
mamposteria s'utilitza per als murs mentre que el carreu és utilitzat en
aquelles parts més importants o representatius del conjunt. Té un perímetre de
209 metres, amb tretze torres circulars amb troneres de canó cobertes en carreu
i “sillarejo” (carreus petits sense llaurar).
Entrada del castell. Fot: Gonçal Vicens
La porta d'entrada està formada per un arc
de mig punt adovellat i flanquejat per dues magnifiques torres cubiques amb dos
cornises, la superior el doble de gruixuda que la inferior. En els cubs sengles
escuts del marquès de Villena, don Joan Pacheco.
Entrada del castell. Fot: Gonçal Vicens
Fossat de l’entrada. Fot: Gonçal Vicens
El pas que salva el fossat cap a l’entrada
del castell es realitzava a través d'un pont llevadís. Avui dia el pont ha
desaparegut i s'ha substituït per una passarel·la que dóna accés al castell.
Un altra vista del fossat. Fot: Gonçal Vicens
Segons J. Díez Arnal en el seu interior podíem trobar: dos aljubs, cavallerisses, forn per
coure, edificis per a la guarnició i altres auxiliars. El major dels aljubs se
situava subterrani al pati d'armes del castell.
Comentarios
Publicar un comentario