Tortosa màgica

      Feia dies que estava llegint i recopilant informació sobre els bandolers de la meva comarca i, per les nits, no me'ls podia treure del cap, passant-me els capvespres en somnis on el roders de Pepe Tona, els de Villalonga o Mitxana rondaven el mas on vivia als peus de la serra. Per acabar de complicar-ho, les autoritats van enviar al Butoni, la sinistra quadrilla encapçalada pel general Elio, que tenia la missió de perseguir i atrapar als bandolers.

Edifici carrer Teodor Gonzalez-Cervantes. Fot: Gonçal Vicens Bordes

Ajuntament de Tortosa. Fot: Gonçal Vicens Bordes

Museu de Tortosa. Fot: Gonçal Vicens Bordes

    Aplegà el cap de setmana i, muntats en un aparell dissenyat per Leonardo Da Vinci –al menys així o crec jo- partiren cap a les terres de l'Ebre. L’arribada a Tortosa esdevingué sense cap adversitat, si no tenim en compte els que ens va succeir amb un fardatxo. A mitjan matí el sol calfava de debò, acabaven de travessar el riu Ebre per Amposta, i decidirem descansar baix d’una carrasca acaramullada a dalt d’un pujol del costat del camí.

Aparell dissenyat per Leonardo Da Vinci... o al menys així o crec jo!. Fot: Gonçal Vicens Bordes

Via Magna. Fot: Gonçal Vicens Bordes

Seminari de Tortosa. Fot: Gonçal Vicens Bordes

Vista des del castell de la Suda. Fot: Gonçal Vicens Bordes

     Traguérem del morrió un tros de pa i formatge i una ampolla de vi. No sé d’on sortí, però de sobte aparegué un fardatxo davant de nostres, plantat sobre les dues potes posteriors i unflà les brànquies roges, a la vegada que soltava un xiscle esgarrifador. Li vaig llançar el primer que tenia a mà, un bocí de pa, però el rèptil, lluny d’acoquinar-se, avançà amenaçadorament. La seva actitud em produí un esglai i, agafant un brancam, li’l vaig llançar rosant-li el llom.

La catedral de Tortosa. Fot: Gonçal Vicens Bordes

Entrada al castell de la Suda. Fot: Gonçal Vicens Bordes

Castell de Suda. Fot: Gonçal Vicens Bordes

Fot: Gonçal Vicens Bordes

El riu Ebre direcció a Xerta. Fot: Gonçal Vicens Bordes

Castell de Suda, avuí parador nacional. Fot: Gonçal Vicens Bordes

        Hem vaig sentir mal, doncs el fardatxo és un rèptil que actualment es troba en recessió. La cartoixa d'Escaladei es troba en el fons d'una vall, protegida per la serralada de Montsant, muntanyes a munt del riu. Vaig recordar que el monjos d’Escaladei s’alimentaven de la seua carn, que era blanca i saborosa com la dels pollastres. Trobe que l’animal va captar els meus pensaments i, de la mateixa manera que aparegué, s’esfumà misteriosament.

El riu Ebre i monument franquista de la Batalla del Ebre. Fot: Gonçal Vicens Bordes

Fot: Gonçal Vicens Bordes

Riu Ebre. Fot: Gonçal Vicens Bordes

    Deixarem aquell indret com si el dimoni ens perseguís, de camí cap al castell de Suda, on teníem que fer nit. Al passar per un congost em va donar la impressió que una espècie de drac volador ens perseguia.

-No pot ser! -Vaig pensar per a mi mateix- Ha de ser una al·lucinació produïda pel cansament del viatge. 

     Alhora vaig recordar el que Joan Perucho identifica el fardatxo amb el sauri volador que es va incorporar a l’exèrcit de Cabrera en les guerres carlines.

Escales de la catedral de Santa María de Tortosa. Fot: Gonçal Vicens Bordes

Façana neoclásica de Santa Maria. Fot: Gonçal Vicens Bordes

Fot: Gonçal Vicens Bordes

Bisbat de Tortosa. Fot: Gonçal Vicens Bordes

    Aplegarem a Tortosa i ens hostejarem a al castell de Suda. L’hostaler ens preparà un excel·lent refrigeri de cigrons, costelles de porc i botifarra, acabant amb un pollastre amb vaquetes. No sé perquè ho vaig fer, segurament per l’ampolla de vi de Costers del Segre, però li ho vaig amollar al fondista allò del llangardaix volador.

Tarasca de Sta Marta. Corpus Christi València. Foto: Chosovi

Vella postal de la celebració de Santa Marta a Tarascon. Font: Wikipedia

Tarasca de la Processó del Corpus Christi a Madrid en 1663. Font: Wikipedia

La Tarasca Simbolitza la captivitat o el rapte femení, tema molt representat en la mitologia

     L’home adoptà un posat seriós i, amb por i veu baixa, digué que allò no era una bona senyal. En aquella comarca tenien com animal misteriós al fardatxo, amic dels gambusins, un essers misteriosos que sortien per les nits per fer mal a la gent, apallissant fortament a les seves víctimes. Hi havia gent que assegurava que el fardatxo no era mes que una disfressa del butoni...

-Que ha dit... el butoni! -Vaig interrompre al bon home- Nosaltres venim de terres valencianes, de la Marina, on actuava un dels perseguidor més despietats de bandolers, el general Elio i la seva quadrilla, a la que tot el mon anomenava com el butoni. Era un ser sense escrúpols, malvats, que gaudia torturant la gent per obtenir informació.

La cucafera de Tortosa. Font: El bloc dels entremesos

    L’home es va acabar d’esglaiar i la sang li fa fugir del rostre. Mal assumpte aquest –exclamà l’hostaler- ja vos havia dit que el butoni pot disfressar-se i, fins i tot, adoptar la forma humana. Sempre representa a persones roïnes i malvades, el que vol dir que el general Elio era un butoni i, vosaltres, al estudiar-ho heu esbrinat alguna cosa que no li agrada que sapigueu.

  

El butoni. Font: Socarrat

     L’hostaler deixà el racó del foc on estaven asseguts i es retirà. Nosaltres decidirem baixar al poble perquè encara era la boqueta de nit i massa prompte per gitar-nos. La lluna plena es reflectia sobre les obscures aigües del Ebre. Les llums dels fanals tremolaven sobre les façanes dels edificis. Un calfred va recórrer el meu cos i jo vaig maleir la meva falta de temprança. Ara només faltava que sortís corrent al veure passar un ratpenat.

Hospitalitat de N. S. de Lourdes. Fot: Gonçal Vicens Bordes

Fot: Gonçal Vicens Bordes

Fot: Gonçal Vicens Bordes

Voltants del carrer Canvis, Tortosa. Fot: Gonçal Vicens Bordes

Porta de Palau. Fot: Gonçal Vicens Bordes

      El centre de Tortosa estava obscur i uns llumins penjats de les parets intentaven alumenar la foscor dels carrerons. Em semblà que pels carrés foscos i estrets de la ciutat també caminava un capellà de semblat virtuós i de recta consciència: deuria ser un santet. L’home no duia més llum que la il·luminació de la fe.

Carreró dels Capellans. Fot: Gonçal Vicens Bordes

Absis de la catedral de Tortosa. Fot: Gonçal Vicens Bordes

Costa dels Capellans. Fot: Gonçal Vicens Bordes

      Baixaven per la Costa dels Capellans i al aplegar darrere l’absis de l’església en vaig fixar que a la nostra dreta hi sortia una llum roja, em vaig apropar i la llum provenia dels ulls d’una estatueta d’un sant que estava penjada a la paret dintre d’una urna de cristall. Un rialla sinistra sortí de la seva boca i nosaltres fugirem cap al riu. 

Fot: Gonçal Vicens Bordes

     El capellà sabia que el tortosins estimaven molt a la Mare de Deu. Doncs a cada carrer hi havia una capelleta il·luminada per un fanalet dedicada a la Mare de Deu de Vallvert, del Romeu, del Miracle... D’aquesta manera trobava el camí aquella persona beneïda. Al veure que el capella arribava a la placeta de la Seu, nosaltres ens acostarem per a parlar amb ell, però passà ràpidament per baix les branques d’una olivera que donava ombra a la portalada de la església, pujà les escaletes del claustre i entrà dins del temple.

Fot: Gonçal Vicens Bordes

    Nosaltres notàvem la presència d’algun ens estrany, alguna cosa o el que fos, que venia darrera nostra. Instintivament anàvem empentant les enormes portes de l’església i, afortunadament (o no!) s’obrí una de les petites que ens conduí a unes cambres subterranis, completament macabres. Engegarem la pila del telèfon mòbil que enllumenà aquell recinte, amb una llum verdosa i tètrica, on les parets eren de carreus i les voltes de canó. La humitat del recinte i la matèria orgànica amollaven un olor nauseabund, casi irrespirable.  Abaixarem la llum cap a terra i... déu meu! Ens havíem ficat dintre de la cripta plena de morts dissecats.

     Sortirem de presa per una petita porta lateral accediren a unes escales estretes que pujaven al refetor o refectori, és a dir, el menjador dels monjos als monestirs. Ens trobaven a la galeria oposada a l'església. Allí estava albergat el tresor catedralici, sobre tot el impressionant retaule de la Transfiguració atribuït a Jaume Huguet, una part representava el  Judici Final amb els morts sortint de les tombes. 

Fot: Gonçal Vicens Bordes

Sala del Prior. Fot: Gonçal Vicens Bordes

Fot: Gonçal Vicens Bordes

Sostre del refectori. Fot: Gonçal Vicens Bordes 

     Això ens faltava! Correguérem fins al claustre. La lluna brillava per dalt de les puntes dels xiprers. Respirarem el flaire aromàtic d’aquell jardí, alleujats perquè pensàvem que aquella cosa no havia pogut seguir-nos. De sobte, pel rabet d’ull, observarem una espècie de llangardaix volador que s’agafava amb les seues urpes al capitell d’una columna i començava a baixar cap a terra.

Tombes del claustre de la catedral de Tortosa. Fot: Gonçal Vicens Bordes

    El claustre estava envoltat d’una galeria coberta plena de tombes per les parets. Per una porta de la part sud ens ficarem dintre de l’església, completament a fosques, si exceptuem les petites espelmes que havien encès les ànimes caritatives en acabar la missa del vespre. Enormes columnes gòtiques sostenien el que semblava ser el cel, pel seu color blavós fosforescent, que deixaven entreveure una volta de creueria. Els daurats de la capella de la verge de la Cinta refulgien en la obscuritat, il·luminant un estil barroc que hem recordava l’església romana del Gesú. Estava decorada amb gran luxe a base de jaspis i diferents tipus de marbre. Pels arcs ogivals dels finestrals es filtrava una llum càlida que contrarestava les fosforescències obscures de la nau central. A poc a poc ens vam asserenar, doncs encara que no érem creients, sabíem que els esperits malignes no entren al temples sagrats.

Fot: Gonçal Vicens Bordes

Fot: Gonçal Vicens Bordes

Clasutre de la catedral de Tortosa. Fot: Gonçal Vicens Bordes

    De sobte, ens va semblar veure al capellà passar per davant la capelleta de la Mare de Deu del Palau i, de sobte, descarregà un resplendor que de moment lo deixa com á cego. Pareixíem que á la Seu haguessin baixat tots los sols y totes les estrelles del firmament. Encara mes: semblava com si fóssim al cel. Entre els dolls de llum destacaven dues fileres de petits essers vestits de blanc. Los angelets criden al capellà. Este obeeix maquinalment, puix no sap que li passa. En processó entren á la Seu tota mena de sants i angelets, i al front, la Verge Santíssima acompanyada de Sant Pere y Sant Pau.

-Senyora i Mare meua, si soc tan pecador y tan miserable ¿com hi sigut digne y mereixedor de veure-us?...

-Tu i  els fills d' esta ciutat, com les roses veres, sou les millors flors del jardí que tinc á la terra. Estic enamorada dels cors enamorats, que son los vostres. I com soc agraïda, faig per Tortosa lo que no faré per cap poble mes del mon. Pren esta Cinta teixida per les meues mans. Es vostra. Jo os la regalo!

-I so creurà la gent?

-Sí, tens un testimoni, que és lo monge major que està al Cor, mirant-nos i escoltant-nos.

     Instintivament tornarem la mirada cap allí i vam veure fugir un monjo precipitadament. Era increïble les persones que pul·lulaven pel temple a aquestes hores!

Capella de la Santa Cinta. Fot: Gonçal Vicens Bordes

Basilica de la catedral de Tortosa. Fot: Gonçal Vicens Bordes

     Necessitaven urgentment un refugi, un lloc de descans. Al costat de la nau principal van veure una petita capella, il·luminada per una llum rogenca. Ens acostarem i era la del Sant Bisbe Rufí, però, només entrar, observarem que damunt del taulell del petit altar hi havia un cor bategant, banyat en sang. Abandonarem la capella amb gran esglai, mentre escoltarem una rialleta sinistra i una veu profunda que ens repetia: el dia que es trobarà el meu cor, Tortosa desapareixerà. 

     Fugint d’allí ens aproparem al presbiteri, que estava envoltat per una girola, i observarem un retaule de fusta policromada i daurada presentant la forma d'un políptic, dedicat a la Mare de Déu de l'Estrella. Un gegantí enreixat, de metall ennegrit, ens barrava la retirada a la nostra esquena. Volíem descasar, però el cadirat del cor era massa gran i no ens oferia bon refugi. Finalment, decidirem amagar-nos dintre de la Capella de la Pietat, al deambulatori, on passarem la nit entre malsons. A la matinada, de sobte, escoltarem un soroll metàl·lic. El cor em bategava a mil.

Volta estrelada de la catedral de Tortosa. Fot: Gonçal Vicens Bordes

Retaule de la catedral de Tortosa. Fot: Gonçal Vicens Bordes

Capella de la Pietat. Fot: Gonçal Vicens Bordes

      En semblà que havia entrat gent al temple i sense mourem del lloc, hem vaig aixecar i vaig esbrinar per entre les columnes a un jove i, acompanyant-lo, em paregué veure a tres donzelles mores d’extraordinària bellesa. Un llamp, seguit d’un gran tro, fou la senyal del començament d’una gran tempesta. Entre llamp i llamp vaig veure com les tres mores fornicaven amb el jove cristià, al temps que el incitaven per a robar el calze de l’església. 

Custòdia de la catedral de Tortosa. Fot: Gonçal Vicens Bordes

     Inesperadament, alguna cosa els va detenir. Sembla que la matinada anava avançada i aquella pobra dona, molt pobra, que tenia el costum d’anar cada dia a missa primera s’havia avançat. La dona buscava un confessor i el va trobar, doncs el monjo major s’havia refugiat dintre d’un confessionari. Li va dir que les nits passades, quan entrava per la porta construïda sobre l’antic fossar, estant tot fosc i negre, en passar per damunt del lloc que aleshores era cementiri, veié una pila de conillets que anaven de dret cap a ella. La pobra dona pensà en la misèria que ella i els seus fillets patien, agafa uns quants conillets, se'ls ficà al manil i se'n tornà cap a casa tot pensant que aquell dia podria fer un bon dinar.

Retaule de la Mar de Dèu de l’Estrela. Fot: Gonçal Vicens Bordes

     En arribar a casa i deixar en terra els conills, sentí un soroll d'ossos que sonaven d'una manera cavernosa. Mirà, i quina no fou sa sorpresa en veure que allò que ella havia pres per conills no eren més que caps de mort!

     Esporuguida, se'ls tornà a ficar al davantal i els portà de nou al cementiri. Mes, amb prou feines els hagué deixat en terra, una altra volta se li tornaren conills. Els tornà a agafar, els porta de nou a casa seva, i allí torna a trobar caps de mort. La pobra dona, sense saber què li passava, els dugué una altra vegada al cementiri i anà a confessar-se. El monjo la va perdonar, aquella nit misteriosa, i d'aquell dia ençà mai més no li va faltar pa.

     Els joves libidinosos només es ca calmar la situació van perpetrat el sacrilegi que havien planificat.  Els joves sortiren del edifici per una petita porta que ens havia passat desapercebuda. Nosaltres els seguirem i sembla que es dirigiren cap al Coll d’Alba. Era matinada quan emprengueren el camí. Els joves es burlaven dels contes que havien sentit del seus pares. Ja, ja, ja...! El meu vell diu que a la matinada els angelets despengen les estels i les atansen als caminants, fent-los llum per la Costa de Palmés que és relliscosa i perillosa. Els sacrílegs trencaren per una sendera que ens conduïa cap als masos de Bitem. A la Capella dels Reis de l’ horta de Pimpí fan alto i, de dintre del temple surt un gos negre que diu lo nom dels joves bons y dels dolents. El nom del jove i les tres mores surt al final i, de sobte, caigué un llamp sobre els fugitius i els va convertir en roques de les muntanyes. Ens acostarem a ells per recuperar el calze, però aquest havia desaparegut i, segons sembla, havia tornat a la sacrista de l’església.

      A la matinada arribarem al castell de la Suda i al empènyer la porta ens va sorprendre l’hostaler, el qual es va posar les mans al cap:

-Déu meu, d’on veniu? Sembla que vos haja atacat la cucafera!

      L’home es referia a aquell monstre que tenia cap de gàrgola. De fet, per moments em va semblar que les gàrgoles ens seguien volant i, quan aixecaven la vista per mirar-les, romanien quietes com estàtues.

Fot: Gonçal Vicens Bordes

Canó del castell de la Suda. Fot: Gonçal Vicens Bordes

     Nosaltres li ho van comentar, mentre ens bevien un got de cafè. L’home va dir que no es semblaven a les gàrgoles, sinó que més be eren una mena de tortuga. L’hostaler ens va dir que eren besties de color verd amb escates, no sabria dir si com els dracs o les tortugues, però, en tot lloc, eres esgarrifosos.

     De fet, quan romanien dintre del temple, veien llamps blaus, però també flamarades de foc que entraven pels finestrals. Sens dubte eren les cucaferes que rodejaven la seu esperant que sortirem d’ella. Aquells animalons enrabiats llençaven foc pels ulls i bromera per la boca.

Tants sols tenen por a un home –exclamà l’hostaler- i li diuen el cavaller Rufolet!

Que va fer aquest Rufolet, per a ser tant estimat pels tortosins?

      L’hostaler ens va contar que fa molts anys arribà a Tortosa un jove d’una talla fora de la corrent. De nom li deien Rufolet i venia d’un país molt llunyà a rescatar una princesa que havia estat encantada per un bruixot i amagada a una cova prop de Tortosa. 

     S’encaminà, sortint pel portal de Remolins, a la bassa de Xaco. Pel camí sentí uns forts crits i, en atansar-se a una bassa, veié un follet que s’estava ofegant. Amb dues 

passes entrà a la bassa i el tragué. Este, en agraïment, el portà fins a la cova on estava Rubí (la princesa) i l’alertà de la presència d’una bestiola estranya que treia foc pels ulls i bromera per la boca. 

     El follet explicà a Rufolet que la bestiola, a qui anomenaven Cucafera, perdria els seus poders i força si li tallaven la coa i les orelles. En entrar a la cova per salvar a Rubí aparegué amenaçant la Cucafera. Però el follet i els seus amics havien esmolat molt bé l’espasa de Rufolet, qui d’un cop va poder tallar la coa i les orelles de la Cucafera i es convertí, d’aquesta manera, en una bèstia mansa. Volia contar-nos més coses del Corpus i no que més... però, nosaltres estàvem mort de son, així puix, ens acomiadaren de l’hostaler per descansar.

Tortosa famosa,

rodejada de balcons

i en el mig de la ciutat

una font amb uns canons. 

Vista de Tortosa des de la Suda. Fot: Gonçal Vicens Bordes

Si vas en busca de sal,

no vagis a les salines;

vine a Tortosa i veuràs

la sal de les tortosines.  

El riu Ebre a Tortosa. Fot: Gonçal Vicens Bordes

Adéu, Horta de Pimpí (Tortosa)

horta fresca i regalada,

anem als masos de Bítem

que s’hi cull la melonada. 

El canal dret de l’Ebre a Xerta. Fot: Gonçal Vicens Bordes

A la vila de Xerta

diuen que no hi ha pessetes;

encara que no hi ha plata,

hi ha xiquetes garbosetes. 

El riu Ebre a Xerta. Fot: Gonçal Vicens Bordes

Xerta és molt guapa,

Tortosa no ho és tant;

les d’Amposta ploren

perquè no hi van.

El riu Ebre al seu pas per Xerta. Fot: Gonçal Vicens Bordes

Busques a Xerta i veus a Tivenys.

De Xerta, ni dona ni matxo. 

El riu Ebre al seu pas per Xerta. Fot: Gonçal Vicens Bordes

      Hem fet un viatge fantàstic per la capital tortosina, basant-nos en llegendes locals. Acabarem el relat en Xerta, on no he trobat cap llegenda local. No obstant allí tenim l’impressionant assut construït sobre una resclosa romana.

      L'Assut de Xerta és una presa construïda en diagonal de banda a banda del riu Ebre al llarg d'uns 375 metres. La seva funció és la de desviar l'aigua cap als canals de la Dreta i de l'Esquerra de l'Ebre. Es troba situat a tres quilòmetres riu amunt de la vila de Xerta, ubicada entre els termes municipals de Xerta (al marge dret) i Tivenys (al marge esquerre), a la comarca del Baix Ebre.

El riu Ebre al seu pas per Xerta i el canal dret de l’Ebre. Fot: Gonçal Vicens Bordes

      Va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional en la categoria de Monument Històric l'any 2002, però anul·lat per sentència del Tribunal Suprem del 2005, donat el recurs interposat per el Ministeri de Medi Ambient, la Comunitat de Regants Sindicat Agrícola de l'Ebre i l'empresa Hidroelèctrica Xerta.

Fot: Gonçal Vicens Bordes

El riu Ebre al seu pas per Xerta. Fot: Gonçal Vicens Bordes

L’assud de Xerta. Fot: Wikipedia

     Aquest tram del riu, com tots els que hem visitat, abans eren navegats pels llaüts. La gent enyora aquesta navegació: "Mira, ara pugen los llaguts!" I feia bonic, que pujaven un detràs de l'atre i, quan feia vent, pos ficaven les veles, en aquell arbre tan llarg, alt, i pujaven: Brrroooo! Brrroooo! A força del vent!” (Josep Pedrola, Móra d'Ebre, 23/11/2000)

Fot: Gonçal Vicens Bordes 

Fot: Gonçal Vicens Bordes

Fot: Gonçal Vicens Bordes

Canal dret de l’Ebre al seu pas per Xerta. Fot: Gonçal Vicens Bordes

     Per tot arreu es manté una imatge plena de lirisme i melangia sobre els llaüts. També els llaüters sembla que feien el que podien per a alimentar els diversos estereotips que se'ls atribuïen; són famoses les seves escridassades a les rentadores que trobaven a les vores del riu:

      “Ja mos ahucaven [fer crits a algú per riure-se'n o molestar-lo] los llaguters, ja. "Ala, xertanes! -mos dien. Que hau robat les estovalles de Sant Martí [patró de la població!]!" "Lladrones!" -mos dien (...)

- "Calla, cotxino, què mos has de dir això a natros! Què ham de robar a Sant Martí gloriós!" (...) Mos venia una glopada d'aigua, que rentava una dona vella en natros al riu; li ve una glopada, li entra l'aigua pel pit, diu: "Ai, lo carnús! Que no veus que m'has banyat tota!" (Josefa Pegueroles, Xerta, 18/11/1998)

Llaüt navegant per l’Ebre. Fot: Gonçal Vicens Bordes

     A vegades, anaven més enllà de les paraules. Així, per exemple, s'apropaven a la vora i, amb un rem o una barra, els prenien una peça de roba. Molt més descarada fou l'acció que localitzem en un judici de faltes de l'any 1880 a l'Arxiu de Xerta, segons el qual tres peons d'un llaüt de Tivenys van passar per davant de Xerta ensenyant "las partes pudentas". De totes maneres, els acusats van al·legar que s'havien hagut de treure la roba per baixar a l'aigua a impulsar l'embarcació, que se'ls havia encallat, i van ser absolts.

      La seva aparença física sovint anava d'acord amb el seu caràcter:

      “(...) era un senyor fornit, alt, amb un bigot d'aquells a lo kàiser, que impactava, no? I aqueste senyor li dien (...) Serafí de Torres. I... aquest senyor pues era patró de llaüt (...) Tenia (...) figura de capità de barco, no?” (Josep Demattey, Móra d'Ebre, 17/06/2000)

      No cal dir que tothom està d'acord en què els llaüters eren malparlats: "Sí, alguna paraulota dolenta sí que hi havie, sí" (Joan Videllet); "Ai! Cagon l'òstia i Déu... Allí sortie tot" (Agustí Cervelló). I, evidentment, com a homes durs que eren, els agradava la beguda. Tal com diu Bladé (1970: 94), preferien "el vi espès, negre i de grau":

      “Psit, hi havia hòmens valents allavons, eh? (...) Hi havia hòmens que es bebien més de mig litro de vi cada minjada. Hòmens grossos i valents! Son iaio de la dona mateix que anaven antes quan estiraven en lo coll... Aquell home en mig litro de vi diu que no en tenia per a res”. (Joan Videllet, Benifallet, 10/06/2000)

Vista des del llaüt. Fot: Gonçal Vicens Bordes

Fonts:

     El llaüd, estudi de Montserrat Boquera i Margalef al seu treball Viure del riu: els oficis relacionats amb el medi fluvial. http://goo.gl/Qqk723

I.E.S. Terra Alta (Gandesa)  Personatges fantàstics de la nostra literatura popular, http://goo.gl/7FZjd2

El fardatxo.- PERUCHO, Joan. Fulls de fronteres. Entre Gandesa i Alcanyís. Centro de Estudios Bajoaragoneses. Alcanyís, 2003

El Butoni.- Alanyà i Roig, J. Etnografia de la Terra Alta. Consell comarcal de la Terra Alta, 2003

Els Gambusins.- Grau Martí, Jan. Fabulari Amades. Biblioteca Joan Amades. Edicions El Mèdol. Tarragona, 1995

La Cucafera.- http://goo.gl/KFKlOu y http://goo.gl/WyX0pP

Literatura popular. Col·lecció de textos de literatura popular i tradicional de les Terres de l’Ebre, gener 2007. http://usuaris.tinet.org/locel/textlitpop.htm

Lo cuento del gos dels Reis.- http://usuaris.tinet.org/locel/textlitpop.htm#gos

Mare de Deu de la Cinta.- http://usuaris.tinet.org/locel/textlitpop.htm#mamare

La velleta dels conills.- http://goo.gl/93HHWN