Ànimes i metamorfosis
La transformació o el retorn a l'estat
animal sempre ha pertorbat l'ésser humà. Encara que Ovidi confessi que "Em
proposo explicar les metamorfosi dels cossos en nous cossos", la veritat
és que quan algú, com Acteó, es transforma en cérvol, pensa que al seu interior
encara conserva l'ànima humana.
Diana
converteix Acteó en un cérvol, de Bernaert De
Ryckere (1582). Szépmüvészeti Múzeum (Budapest, Hongria)
Cavaliere d'Arpino (Giuseppe Cesari) - Diana transforma Acteó en un cérvol (1605)
Diana
i Acteó. Lucas Cranach
Jean-François de Troy. Diana i Acteó. Col·lecció privada
Jean-François de Troy. Diana sorpresa per Acteó (1734)
Jean Francois de Troy, Diane et Acteon
Aquesta "ànima" humana que
tota persona pretén conservar, encara que s'hagi transformat en la més horrible
de les criatures, és l'objecte de la nostra indagació, almenys
iconogràficament. La primera representació que es coneix de l'ànima és la del
guerrer ferit després d'assagetar a un bisó: al seu costat, a la part alta d'un
pal apareix una au petita, la qual se suposa és la representació de l'ànima del
guerrer moribund. Aquesta imatge es pot veure a la cova francesa de Lascaux.
La
"Scène du Puits" (Escena
del pou, 15.000 aC). Cova de Lascaux, a Montignac, Dordogne (França). www.lascaux.culture.fr..
Fot: Diccionari Lascaux, Brigitte i Gilles Delluc,
Edicions del Sud-oest, 2008.
A l'Orient "l'ànima" era l'essència de la persona, encara que podia
transmigrar eternament d'un cos a un altre. Es coneix aquest fenomen com metempsicosi.
Per als presocràtics, Plató o els romàntics, l'ànima vagabunda rep el cos que
es mereix segons les seves accions. Si l'home que la posseïa en vida havia
vulnerat tots els preceptes morals, la seva ànima es encarnaria -després de la
mort- en la bèstia més horrible que ha perdut tota la seva espiritualitat.
La majoria dels homes
actuals són dualistes, ja que creuen que l'home és una combinació de dos
elements: un cos material i una ànima espiritual immortal.
Aquestes idees no són
cristianes, ni jueves, sinó que provenen del platonisme -o millor, de
l’agnosticisme-. A la Bíblia s'afirma que l'ésser humà no són dues coses, sinó
una sola: les persones són "carn", "ànima" i "esperit".
Aristòtil també
distingia en l'ésser humà tres "ànimes": la vegetativa (de la qual
també participarien els vegetals) que ens impulsa a menjar i reproduir-nos-; la
sensitiva que ens fa moure'ns i la intel·lectiva, la del coneixement.
Per la seva banda, la
cultura hebrea (millor la Càbala) es fa una idea de l'home que podem reflectir
en tres termes clau, semblants, segons alguns, a les ànimes aristotèliques. Els
conceptes són basar, nefesh i ruah.
1. Simplificadamente, "BASAR"
seria la carn de qualsevol ésser viu, home o animal. Aquest terme serveix per designar el substrat comú que
uneix l'home i tots els éssers vius. Expressa la vitalitat
orgànica.
2. "NEFESH",
en principi "gola", va passar a designar la respiració o l'alè, és a
dir, seria el centre vital de l'ésser humà. Però, a més, seria el principi
d'individuació de la persona, la força que ens proporciona nostres trets
distintius, la nostra propia personalitat.
La "Nefesh"
no seria una entitat purament espiritual, a l'estil de la psyché platònica, ja
que està afectada permanentment d'una certa corporeïtat. Seria una mena de
plasma o substància lleugera.
3. "RUAH", en
principi brisa o vent, s'utilitza per assenyalar l'esperit de YWHV i, de
vegades, per significar la cessió que fa Jahvè del seu esperit a l'home i
únicament l'home, no als animals. Amb la “ruah” l'home esdeveneix un ésser
diví.
Però quina forma té
l'ànima? Fins als més espiritualistes no poden imaginar l'ànima sense algun
embolcall carnal, que sol prendre la forma d'un ésser alat, ens diu Laura Bossi
(Historia natural del alma. Pàg. 31).
Aquest afany indagatori ens porta a fixar-nos en l'antiga religió dels xamans,
que afirmaven que viatjaven al més enllà en èxtasi. Ells afirmaven que queien
en un somni profund i la seva ànima abandonava el cos, en forma d'au o insecte
petit, per viatjar i lluitar contra altres esperits, representats amb figures
monstruoses, que volen impedir que el bruixot arribi al Paradís, on descansen
les avantpassats morts del clan, perquè els facilitin aliments i fertilitat a
la tribu.
Però succeïa veritablement aquesta metamorfosi, o era producte de les
al·lucinacions? Són molts els estudiosos, com Carlo Ginzburg en la seva Història nocturna (1989), que tracten de
mostrar que el substrat de cultes xamànics a Europa va perviure a través del
fenomen (segurament folklòric, però convertit per l'Església en obra del
diable) de la bruixeria , en les celebracions del retorn dels morts i altres
manifestacions folklòriques, com els carnestoltes.
Dues
imatges del "Onso" de Bielsa (Parc Nacional d'Ordesa) de
Carlos González Ximénez. Font: Flickr
Carlos González Ximénez. Font: Flickr
Totes les figures que es disfressen, ja sigui d'animals o d'éssers monstruosos,
no són més que representacions dels morts, uns benignes, els que tornen a casa
-segons antigues creences de la humanitat-, quan es produeix el pas del final
l'any cap a un Any Nou. Aquest tema l'hem estudiat àmpliament al nostre bloc, i
et remeto a les següents entrades, que trobaràs al final de l'article La
desfila dels morts. També hi ha morts dolents que vaguen pel món i
envegen als vius: es tracta dels que han mort abans d'hora, com els nens, els
accidentats, els guerrers...
Mascarada
dels barbacàs de la Vall d'Aran. Joan Amades. Costumari
Català. Tom II. Pervivència de l'anomenat "l'Exèrcit furiós",
la "caça salvatge", la "Santa Companya"... una autèntica
Representació de la "companyia dels difunts".
A Galícia també hi ha aparicions de la desfilada dels morts. No obstant això,
no tots els mortals tenen la facultat de poder veure la Santa Companya. Elisardo Becoña
Iglesias, en la seva obra "La Santa
Compaña, L'Urco i Els Morts" explica que segons la
tradició, tan sols podien veure’ls els nens als quals el sacerdot, per error,
havia bateja usant l'oli dels difunts.
A Astúries, també hi ha aquesta tradició coneguda com La Güestia o Bona Xente,
noms que ens recorden a la "dona del bon Zogo" o els "bonnes dames"
italianes, com podem veure a El
viaje extático: las Matronae. Les ànimes asturianes són un grup de
persones encaputxades que s'acosten a la casa d'un malalt moribund, donen tres
voltes a la casa i llavors el malalt mor. A Extremadura, apareix un Corteju de
Genti de Muerti, que es compon de dos genets fantasmals -dos vells:
home i dona- que causen el pànic de matinada pels pobles, ja que qui els contempla
pot morir en poc temps. A la pregunta de qui són sempre responen amb veu
lúgubre "Genti de Muerti".
La Serrana de la Vera. Font: Forelatos
La comarca de les
Hurdes (Extremadura) conserva en el seu folklore el record d'algunes de les
creences més antigues de la humanitat. La Serrana de la Vera o La Chancalaera,
són femelles grans i atractives, dutxes a la caça i d'una força sobrehumana.
Una gruta al peu del Pic de les Corujas és descrita com una de les estatges de
la Chancalaera. Pot transformar-se en dona d'aparença indefensa, o en animal,
fins i tot en au. Posseeix el do de poder donar gambades ("achancal,
d'aquí el seu nom) de tal longitud que li permeten creuar rius sencers d'un sol
pas, el que dificulta el poder fugir d'ella, característica que també és
adscrita a la Serrana de la Vera .
També hi ha un esperit grotesc i diminut conegut com La Pomporrilla, que habita en
algunes llars de la Vall del Jerte. Aquest petit follet domèstic, no es
caracteritza per la seva condició malèfica en si, sinó que els seus actes els
podríem qualificar més aviat de malifetes (sorolls estranys, canvi de mobles de
lloc). De pell negrosa i pèl gresos, només té un si flac i atrofiat, la boca
enfonsada per succionar disposa d'un sol dent que li permet rosegar el seu
aliment preferit, les castanyes (Veure Extremadura
misteriosa).
La Pomporrilla. Font: Extremadura
misteriosa
Les Mores i encantades extremenyes, així com les xanes d'Astúries,
les mouras
gallegues o les ayalgas
asturianes, les dones d'aigua catalanes... també són dones de singular bellesa
amb característiques sobrenaturals, i que habiten en castells abandonats, vores
de fonts, tolls o rierols, passant el dia pentinant-se els seus llargs cabells
esperant que vagi algun galant a desencantar-la.
El
bany de Diana de George Owen Wynne Apperley
El baño de las ninfas de George Owen Wynne Apperley
Les jáncanes
són criatures femenines d'aspecte horrible que viuen a les coves de les
muntanyes, com les ojáncanes càntabres, les estadeas de Zamora... dones que
vaguen pels camins i els cementiris. No tenen rostre i fan olor de la humitat
dels sepulcres. Només s'apareix a aquell que morirà. Es utilitzada com esglaiadora,
afirmant-se que entra a les cases on senten els nens plorar per emportar-se'ls
i menjar-se'ls rostits. A la Viquipèdia pots contemplar-se una extensa relació
d'aquests esperits, en l'article Mitología
extremeña.
L'estudiós Félix
Barroso, diu que va rebre una descripció del Més Enllà facilitada
pel hurdanenc Julián
Sendín Martín en 1991, poc abans de morir:
“Dicin
los curas que las almas de los muertus van a ajuntasi al Valli de Josafán, pero
esu es lo que dicin los curas, que la verdá es muy otra. Las almas de los
muertus salin en pruseción de ánimas, polas nochis, pero no todas las nochis,
dependi de la luna. Van y vienin, cumu jubilás, de acá p'allá; van penandu...
Las que tienin pocas penas que purgá, pues al cabu la postri, subin p'arriba,
pero las que tienin más culpas que purgá, son encaminás a los disiertus, ande
se desatan unas tormentas temerosas. Las tormentas las mandan las otras ánimas,
las que ya están arriba, pa que sufran y se atormentin las ánimas que están
abaju, y cuandu ya se hayan atormentáu y hayan sufríu de lo lindu, antonci ya
podrán subí p'arriba” (Wikipedia).
L'home creia que amb l'arribada de l'hivern la vida sobre la faç de la terra
començava el seu declivi, pel que era necessari fer una sèrie de ritus per
garantir la seva continuïtat, fonamentalment, combatent el fred de la mort amb
fogueres o torxes, de manera que la llum s'imposés sobre la foscor, com podem
estudiar a Què
celebren en aquestes festes?.
Beltane
Fire Festival. Ritual celta del foc a Edimburg al
solstici d'estiu
Ens ha quedat una representació dels xamans prehistòrics en la figura d'un home
amb cap de lleó (tallada al clau d’un mamut de 30 cm d'alçada) trobada en les
excavacions de Hohlenstein-Stadel, prop d'Ulm, a Bavera. El bruixot cromanyó ja
agradava de disfressar-se d'animal. Aquests costums han perviscut al llarg del
temps i es manifesten en les disfresses de carnestoltes d'óssos i altres
animals poderosos que podem veure en els carnavals.
L'Home
Lleó d'Ulm podria ser una de les primeres manifestacions l'art figuratiu, amb
els seus 40.000 anys d'antiguitat. Font: Paleorama.
Aquests éssers mixtes -meitat home, meitat animals- que solen exhibir anomalies
en les extremitats, com urpes de rapinyaires, potes de cabra... són persones
que han visitat el més enllà i han tornat al món dels vius. És creença arrelada
en la Humanitat que la persona que ha baixat allà on viuen els morts i ha
tornat al món dels vius, al ressuscitar, ha de presentar alguna anomalia que
indiqui el lloc de la seva procedència, com les coixeses, ja que d'alguna
manera els homes creuen que els morts ressuscitats no estan complets, els
falten alguns ossos, el que es manifesta en la seva manera oscil·lant de
caminar. Sobre aquest tema veure El Viaje
extático i tot el referent a la resurrecció dels animals a partir
dels ossos, especialment, El
viaje extático: la Señora de los animales.
Comentarios
Publicar un comentario