Cultes amb sang. Sang menstrual i dona verinosa.

  En el Paleolític la sang es simbolitzava amb ocre vermell, utilitzat per tacar icones o escampar els cadàvers col·locats en posició fetal per ser retornats a l'úter de la terra i renéixer. Més endavant, en el Neolític, es va utilitzar vi negre, com a substitut de la sang.

   

   Les societats de l'antiguitat van concedir una gran categoria a les dones perquè, a través del part, es consideraven guardianes i transmissores de la sang del clan i, per tant, del seu esperit.

Blood Moon. Art menstrual, per +Mara

       Antany la sang menstrual es considerava beneficiosa en molts aspectes. La abocaven sobre els camps com a fertilitzant i l'empraven per curar. Els textos místics indis (Tantra) la descriuen com l'aliment de sang.

The Passion of Christ, 2004. Dirigida per Mel Gibson

      Sovint els homes han intentat imitar la menstruació amb fins rituals, ja sigui mitjançant la circumcisió, la subincisió (obertura de la uretra per la part inferior del penis) practicada per alguns aborígens australians i la perforació dels mugrons que té lloc durant la dansa del sol dels sioux.

Tomba de la Mastaba de Ankhmahor (sisena dinastia -2.345-2220 aC). Circumcisió a Egipte. portals Metges

Dansa del sol sioux de George Catlin (c. 1850)

Denver Art Museum. De George Catlin és l'escena dels talls, a la Manen O-kee-pa cerimònia

Processó dels flagel·lants. Francisco de Goya. Tindrà alguna relació?

       Els sacerdots van inventar els sacrificis i els tabús menstruals per evitar l'ús de sang femenina en rituals que en altres èpoques requeien en les sacerdotesses. Rebutjada per impura en les cerimònies sagrades, la sang ritual es va reemplaçar per la del sacrifici d'éssers humans i animals, afirma Sharuhh Hussein a La deessa. Creació, fertilitat i abundància. Mites i arquetips femenins. Edicions Taschen. Köln, 2006.

Teotihuacan (Mèxic), el sacrifici per extracció del cor va ser una pràctica important. Piràmide del Sol i de la Lluna, sacrificis en honor a Tláloc.

La por a la dona

        Al principi era l'úter, l'ou còsmic d'on sorgeix tota la vida. De les aigües primordials va emergir la Deessa que va parir el Cel i la Terra, la parella sagrada, els germans bessons, home i dona, que també són amants, consorts, creadors com la seva Mare de tot el que canvia i el que roman. En el meu bloc  La Velleta Verda hem estudiat totes les manifestacions de la Deessa; hem vist com els antics la van veure com ocell o com serp, amb la vulva exposada i oberta com una porta a l'úter sagrat d'on tot surt i on tot torna i es regenera.

Sheela na a l'església de Kilpeck, Herefordshire, Anglaterra. Segle XII

       Així la va concebre la Humanitat des de fa 20.000 anys fins al 3000 abans de l'era cristiana, quan es van imposar les cultures d'orientació masculina i la difusió del monoteisme del Déu Pare (jueu, cristià o islàmic). Això va suposar el declinar de la Deessa Mare i la naixent cultura del déu la va representar de diferents maneres: com ara Zeus forçant a Hera, la deessa del cel, i altres deesses i nimfes que habitaran l'Olimp sota les regles del totpoderós Déu del Tro. El judaisme va representar la dominació de la dona amb el mite d'Eva, la dona que va sortir d'una costella de l'home, obligada a l'obediència, però que no va fer cas de Déu i va ser expulsada de l’Edèn, condemnada a parir amb dolor, heretant des llavors la seva descendència el pecat original.

"Thor en la batalla contra els gegants", segons Mårten Eskil Winge, 1872.

       Poques són les supervivències de la Deessa, però, podem rastrejar el seu poder en les pràctiques estàtiques europees estudiades per Carlo Ginzburg i en la bruixeria, com supervivència dels antics xamans siberians. També la trobem en l'increment de la devoció mariana, doncs la Mare de Déu és en realitat la Deessa Mare i el seu culte no és més que la tornada a l'origen, doncs per a la psique humana és més factible la creença en una Mare creadora que a la d'un Pare creador, segons Carl Jung.

     El renaixement de la Deessa per a moltes dones es basa en el rebuig de la visió androcèntrica que no respon a les seves necessitats espirituals. Algunes teòriques del moviment feminista han revigoritzat el culte de les bruixes. Moltes es van apartar llavors del cristianisme i es van lliurar de ple als ritus pagans que no eren altra cosa que religions subjugades pel patriarcat.

      Altres investigadors, com Jane Ellen Harrison, Marija Gimbutas, Barbara Walker, Mònica Sjöö... van redescobrir a la Deessa, a la Creadora, responent a la necessitat de la dona de recuperar el seu arquetip sagrat com a part de la identitat femenina, sorgint un moviment reivindicatiu de l'anomenat feminisme espiritual, que reconeix i celebra tant els drets de les dones com els seus poders sagrats i espirituals.

  

Jane Ellen Harrison i Marija Gimbutas

       Del que es tracta és de recuperar una cosmologia en la qual poder identificar-se per reconèixer-se també com a part activa del sagrat i no com a mera costella, pecadora i impura, proscrita dels estudis divins. Cal acabar amb l'arquetip -com a model sagrat- d'un Déu sol, venjatiu, que nega tota la resta, que modela l'home a imatge i semblança però treu a la dona de la seva costella, perquè en realitat, aquest patró és una ideologia que pretén justificar un model econòmic, social i polític basat en la família bigàmia, la propietat privada i la dominació de la dona.

        Les dones són filles de la Deessa però també són ella mateixa, com ho proclamen els centenars de figures de deesses femenines amb les seus vulves exposades trobades a Irlanda. Les dones tenen l'úter on es gesta la vida, de manera que els permet entendre el cicle vital. Els homes, per no tenir úter, per no viure en el seu cos el cicle que comença i acaba cada mes, moltes vegades han intentat acabar amb una realitat que els esglaia i que no comprenen.

      Per a les religions de la Deessa el món és circular, com el cicle de l'agricultura, de la lluna i el cicle menstrual. La foscor no és dolenta, sinó necessària per originar la vida. És el període de descans durant el qual es regenera amb més força la nova vida. És com la naturalesa: hi ha tardor, hivern, primavera i estiu. Aquest cicle es representa com un esdevenir, com una lluita de contraris que acaba sempre amb la síntesi d'un nou ésser, una nova criatura, com ho expliquen els símbols del yin i el yang, la serp que es menja la cua, com la representació del temps en un rellotge...

Cicle lunar

      La Deessa és una i són moltes com hem vist en l'estudi històric que hem fet. L'home va estendre la seva creença per tot el món: és la Pachamama dels diaguites argentins, la Sirena del Paranà, la Deessa mare dels maputxes, la llum mala dels ossos i la Vella vestida de núvia que habita la Pampa. La Jaguar dels Andes i l'Amazones i també Ixchel, la deessa lluna dels maies, i Sheela na que va sorgir a Irlanda.

C. Van Loo. Les Trois Graces

       La Triple Deessa és una i són tres, com els cicles de la lluna. La donzella, el quart creixent, té la força de la primavera i de la fertilitat. Aquesta Deessa regeix la primera fase del cicle menstrual, el que comença quan es va el sagnat. És verge, no perquè no tingui relacions sexuals, sinó perquè celebra la llibertat sexual sense quedar embarassada. La que segueix és la mare, la dona madura, la qual pot procrear fills o idees, és l'estiu, l'època de la collita, regeix el moment de l'ovulació. La tercera és l'anciana, la vella sàvia, la qual també celebra la sexualitat, regeix el període previ a la menstruació i també la menopausa. És la que té la visió oracular, la qual ensenya com travessar les etapes que ella ja ha viscut amb saviesa.

       La trinitat es troba per tot arreu, des de les mamushkes russes, aquestes nines que entren una dins de l'altra, en la deessa Umai de la mitologia siberiana i les seves dues filles que els natius de la regió l'identifiquen amb les muntanyes Altai, el lloc on perviu el xamanisme d'origen femení més antic del planeta i que les violentes prèdiques cristiana, islàmica i soviètica atea no van aconseguir eliminar del tot.

      Hi ha un quart arquetips, representant la lluna nova, l'hivern i el moment de la menstruació: és la deessa fosca, la de la mort que és també la resurrecció, la transformació, el passatge d'un estat a un altre.

       Totes les deesses tenen un consort, no com a marit sinó com amant, amorós i dedicat, germà i parella, Inanna té en Dumuzi en la civilització sumèria, a la Babilònica trobem a Isthar i Tamuz, Afrodita i Adonis a Grècia, Cibeles i Atis en Anatolia, la Verge i Jesús, Pachamama té Illapa, Isis té a Osiris i també a la seva germana bessona, Neftis, la fosca, la de les profunditats de la terra. Alguneshan va parir al seu consort, com Kali a Vishnú.

      El coneixement de les plantes anticonceptives, com l'artemisa, era un saber que passava d'una generació de dones a la següent sense intervenció dels homes, fins i tot en els primers mesos sense sagnat, el que permetia a les dones el gaudir del sexe i l'orgasme.

       La sang menstrual és l'única que el cos expulsa sense cap acte de crueltat prèvia, sense més ferides que la necessària per al cicle torni a començar. Aquesta sang és sagrada per als que adoraven a la Deessa i per això li la entregaven. En molts ritus religiosos oferien la sang menstrual a la Mare Terra, com una forma de tornar l'energia a través de la vulva. En algunes religions, com la celta, les dones celtes dansaven nues sobre els camps sembrats per fertilitzar-los amb la seva sang.

       En les societats primitives es manifesta un clar temor a la dona, originat per la incomprensió de les seves capacitats com engendradora de vida, i sobretot, pel desconeixement del mecanisme que feia que un nen sortís de l'interior del cos de la dona. Relacionat amb l'assumpte, a més, la dona patia periòdicament una pèrdua de sang, el que espantava a la comunitat. Veure l'estudi de Jose Luis Vallet, de la Universitat de València, titulat "La dona verinosa en l'època medieval". La sang menstrual és valorada en general com verinosa i impura pel que és freqüent que a la dona se la separi del clan situant-la en la copa d'un arbre o sobre un calaix fet de fulles, o el enterrin sota terra o se li reclogui durant el període, tot això per por que alguna gota de sang caigui a terra i enverini la terra o que s'exposi als raigs del sol i la impuresa afecti al cel.

       Els homes de ciència del passat creien que les dones en aquest estat eren capaçes d'impedir germinar els cereals, que el contacte amb la sang causava la mort de les plantes i els arbres, els gossos que la llepaven agafaven la ràbia, la proximitat de la regla espatllava la massa de pa, s'agria el vi i els malalts empitjoraven. En fi, la dona menstruant expulsava pels ulls un humor maligne que s’ocasionava per la descomposició dels seus fluxos a l'interior d’ella. Aquesta nocivitat quedava reduïda a mesura que la dona anava expel·lint els humors malignes a l'exterior, però en el cas de les dones menopàusiques, les "velles", l'humor secretat pels ulls era molt més perillós. En molts llocs era habitual pensar que si una dona menstruant mirava o tocava a un nen, li produiria el "Mal d'ull". El suposat efecte perniciós de la sang menstrual va portar als europeus a establir també una sèrie de prohibicions socials que afectaven les dones reglants: en el Concili de Nicea es va prohibir l'entrada a les esglésies a les dones que tinguessin la regla.

Lapidacions entre musulmans

      Sembla que totes aquestes idees es forgen els jueus, com ho recull un text clau de l'Antic Testament sobre la profanació pels períodes menstruals: Levític 15-19, 30, que conté les següents fórmules: "Quan una dona tingui la seua menstruació, serà impura durant set dies, i el que la toqui quedarà impur fins al vespre" i segueix amb altres del mateix estil. Plini el Vell, Història Natural, llibre 28, càp. 23, 78-80; llibre 7, càp. 65 deia:

       "El contacte amb el flux mensual de la dona amarga el vi nou, fa que les collites es marceixin, mata els empelts, seca llavors als jardins, és la causa que les fruites caiguin dels arbres, opaca la superfície dels miralls, esmussa el tall de l'acer i el centelleig de l'ivori, mata abelles, s'oxida el ferro i el bronze, i causa un terrible mal olor en l'ambient. Els gossos que proven la sang es tornen bojos, i la seva mossegada es torna verinosa com les de la ràbia. El Mar Mort, espès per la sal, no pot separar-se excepte per un fil amarat amb el verinós fluid de la sang menstrual. Un fil d'un vestit infectat és suficient. El lli, quan el toca la dona mentre el bull i renta en aigua, es torna negre. Tan màgic és el poder de les dones durant els seus períodes menstruals, que es diu que les pluges de calamarsa i els remolins són expulsats si el fluid menstrual és exposat al cop d'un llamp".

       I això ho van repetir Tertulià (155-245 dC), Sant Jeroni (347-416 dC), el Papa Gelasi I (494 dC), el bisbe Timoteu d'Alexandria (680 dC), el bisbe Teodor de Canterbury (690 dC), el bisbe Teodolf d'Orleans (820 dC), Sicard de Cremona ... etc, tots van objectar que les dones servissin a l'altar, van prohibir als sacerdots posar el calze a les mans de les dones o permetre distribuir la comunió, van ordenar que les parelles havien d’abstenir-se de relacions sexuals els dissabtes i diumenges i el dia previ a rebre la comunió; les dones que menstruaven no podien rebre la comunió, van prohibir a les dones entrar al santuari...

     Sí, també les van condemnar a morir apedregades! La Bíblia considera un matrimoni com a vàlid només si la dona és verge, en cas contrari, hauria de ser lapidada fins a morir. Podeu comprovar-ho en el Deuteronomi 22: 13-21:

       ".... Però si resulta que és veritat que no es va trobar virginitat a la jove, llavors la trauran a la porta de la casa del seu pare, i la apedregaran els homes de la seva ciutat, i morirà, ja que va fer vilesa en Israel fornicant a casa del seu pare, així llevaràs el mal d'enmig teu ".

Lapidacions entre cristians

El culte a la dona

        Hi va haver en els orígens de la Humanitat un culte estès a la Deessa de la nit o la Mare Terra. Aquesta adoració estava dirigida per dones, que a més coneixien les propietats ocultes de les plantes. I en això va sorgir el cristianisme que, en un principi va tolerar el paganisme, però quan es va saber la religió dominant va començar l'atac despietat contra les antigues religions i, sobretot, contra les dones que adoraven a la deessa mare Terra: les bruixes.

Ritus sexuals realitzats pel grup de Maxine i la seva dona Alex Sanders el 1966, que van fundar un corrent dins de la Wicca, coneguda com Moonlight

    Tornant a l'origen de la bruixeria, alguns estudiosos com Margaret Murray, es fixen que en les societats primitives, l'agricultura i la recol·lecció era un treball que realitzaven les dones. Els homes sortien a caçar i les dones recol·lectaven plantes, arrels i insectes, aprenent al llarg del temps els vegetals que eren bons per menjar i quins produïen trastorns en menjar-los. De l'observació dels fenòmens naturals, del clima, les estacions i del creixement de les plantes, les dones van aprendre a cultivar els aliments. A Julio Caro Baroja això li semblava una generalització excessiva. "Algun esperit generalitzador veuria en aquesta perícia, en el coneixement de les herbes, una herència de l'època remota en què les dones es dedicaven a recollir plantes silvestres, per subvenir a les necessitats alimentàries de la seva comunitat, mentre els homes caçaven o robaven el que podien, i que en la seva recerca arribarien a distingir no només les plantes útils, sinó també les nocives"(Escriu Julio Caro Baroja "Les Bruixes i el seu món", Capt. II, pàg. 58, referint-se a la tesi de Margaret Murray). El historiador basc no acaba d'acceptar la supervenció d'un culte prehistòric, ni l'existència d'un déu banyut, tesi que defensava l'antropòloga britànica. Ella afirmava que va ser la dona qui va descobrir l'agricultura i la ramaderia, amb la qual cosa va adquirir una certa posició social que abans no tenia, que podem anomenar matriarcat, despertant un recel inconscient en l'home en veure augmentar la auto subsistència de la dona.

Crema pública de tres bruixes a Derneburg (Harz, Alemanya), octubre de 1555. Gravat que reprodueixen milers de pàgines web, atribuint aquestes cremes a la Inquisició espanyola. La crema la realitzen ciutadans civils i autoritats locals alemanyes. El normal és veure com peu de pàgina "Tortures barbàriques en extrem utilitzades per la Santa Inquisició, institució de l'Església Catòlica Romana", falsedat que anima a qualsevol a desistir de llegir la resta de l'article.

       Seguint la tendència iniciada a l'Edat del Bronze, les cultures patriarcals van imposar els seus déus masculins sobre les cultures matriarcals. No els agradava la idea que la Terra fos la "mare" de totes les coses, la que crea al seu interior la vida. Preferien creure al déu Sol, a qui apel·laven el Pare, el germinador, el principi masculí. Els elements femenins van ser denigrats com foscos, bruts i malignes. La lluna, la nit, la Terra van acabar produint en la psique de les persones unes sensacions de por, potser perquè els perills que amaguen la foscor i la nit han restat gravats de manera inconscient en el nostre cervell, o pot ser, per influències de la cultura patriarcal.

     L'home va acabar associant els elements que adoraven les sacerdotesses primitives amb la mort, la intuïció associava la nit i la foscor amb el mal, amb el contrari de la vida normal. Al cel hi havia el sol i la llum, a la terra la nit i les coves, però encara hi havia un lloc pitjor que podia imaginar la ment, que consistia en estar sota terra, possibilitat a la que arribaríem quan morim.  Sens dubte, en aquest lloc habitaven les criatures més horribles i terrorífiques i l'home el va anomenar Infern. A les entrades anteriors estudiem com aquesta visió del món és recent, sent la contrària la més primitiva i la que més anys ha cregut l'home: la Terra com a mare de la vida, un ésser viu al qual devem la nostra existència.

"Infern" electrografia de Luis Makianich, 2009.

El Sufisme. La "estimada" divina

       L'escola Sufí de misticisme islàmic va sorgir al segle VIII a l'Iraq i altres països àrabs. Els seguidors s'oposaven a la religió institucionalitzada i a la corrupció concomitant, pel que van ser perseguits com heretges i obligats a desplaçar-se a l'Iran.

       Gradualment va anar acumulant-se el conjunt de poesia sufí, en aparença poemes d'amor, encara que en realitat les poesies descrivien de manera xifrada les aspiracions dels místics per entrar al món diví. La "estimada" dels poemes simbolitzava la Divinitat i el "amant" era el místic pròpiament dit. El que consideraven una deïtat masculina es representava com femenina. L'estimada posseïa el mateix aspecte bel·licós que Anahita, deessa de l'antic Iran. Comparaven les celles amb espases i arcs, les seves mirades amb llances i les seves pestanyes amb dagues. Era la quinta essència de la Deessa verge: ara ferotge i amenaçadora, ara tendra i seductora. Solia romandre invisible o apareixia darrera d'un vel. Era inassequible, misteriosa i coqueta com les dones idealitzades de les societats islàmiques medievals, qualitats que atreien l'acòlit i el incitaven a tenir l'esperança de veure-la o trobar-la.

La Estimada sufí

       La trobada amb la Estimada divina es va convertir en l'únic fi de l'existència dels místics, que vivien a l'espera de l'instant de la unió, simbolitzada per la mort, moment en què es fonien amb Ella. Aprenien que l'aniquilació ("Fana") els conduïa a la vida eterna ("Baqa"), el secret més ben guardat de la Estimada.