El Jardí de les delícies: el Paradís
Es
tracta d'un tríptic de 206x386 cm. que conté una obra de gran simbolisme
(encara no ha estat completament desxifrat), com El carro de fenc i El Judici Final.
L'obra es resisteix a la seva classificació iconogràfica, però, la majoria dels
estudiosos opinen que es va realitzar amb una intenció moralitzant que hauria
estat comprensible per a la gent de l'època. Atès que la gent no sabia llegir,
l'única manera d'aprendre era amb imatges.
Segons Yarza Luaces els
estudiosos d'aquesta pintura han conclòs teories diferents, que es poden resumir
en tres. La primera és la que es limita a les formes i prescindeix del seu
contingut, es queda a la superfície, en les figures fantàstiques i grotesques.
La segona és la que la contempla com un missatge religiós i moralitzant, que
serviria d'exemple de meditació per a un cristià de l'època que entén el
missatge.
La tercera sosté que l'autor, de forma voluntària i conscient, es desvia del
pensament oficial de l'Església i es converteix en un heretge. La teoria
herètica va ser la més seductora i la que va tenir més seguidors, entre els
quals, destaca Fraenger,
la seua torbadora interpretació va ser traduïda a molts idiomes. Segons ell, el
Bosch
era un adepte de la secta de la Germandat
del Lliure Esperit que
va representar en la seva obra la innocència del Paradís i la purificació de
l'home en l'Infern, per, finalment, arribar a l'estat de perfecció (a la taula
central) en el qual l'home es fa igual a Déu i no està subjecte a lleis. La
nuesa seria signe d'innocència i l'acte carnal, signe de comunió (promiscuïtat
sexual). Actualment la teoria de Wilhelm
Fraenger (1947) es considera
desacreditada, el que pots veure en la meva entrada El Bosch i la riquesa selvàtica de
la materia.
Actualment
es considera la seva teoria com a pura imaginació i està al marge de qualsevol
exigència de la historiografia. No hi ha cap document ni prova que doni suport
cap contacte del Bosch amb la secta, ni tan sols amb la ciutat on vivia. I és
més, moltes de les seves identificacions i explicacions procedeixen de fonts de
la secta o són pura invenció. A aquestes teories es van sumar moltes altres, on
el Bosch va ser catalogat de Adamita, alquimista (Art et alchimie de J. van Lennep,
1625, reeditada per Ed. Nacional, 1978), astròleg (Hieronin Bosch d'Anna Boczkowska,
1977) i càtar (The Secret Heresy
of Hieronymus Bosch de Lynda Harris,
1995).
Personalment, la considere com una de les
obres més fascinants de la història de l'art. El quadre va ser encarregat per Enrique III de
Nassau, príncep de gran cultura humanista, que el va tenir
en el seu palau de Brussel·les. El va heretar el seu nebot Guillem el Taciturn,
al qual els espanyols li van confiscar els béns, anant a parar a mans del pare
don Fernando Álvarez de Toledo, prior de l'Ordre de Sant Joan i fill natural
del Duc d'Alba. Després de la seva mort, en 1593, els seus béns van ser
subhastats i l'obra va ser adquirida per Felipe II, que el va enviar al
monestir de l'Escorial amb el nom d'Una pintura de la varietat del món.
Va romandre al dormitori del rei fins a la seva mort. Finalment, el 1936,
durant la guerra civil espanyola, va ser traslladat al Museu del Prado, on es
va quedar per desig exprés del General Franco.
Tots els estudis seriosos que s'han fet sobre El Bosch arriben a la conclusió
que, lluny de trobar desviacions doctrinals al pintor o la seva obra, troben un
artista de ferm formació cristiana. Sobre això, la millor investigació sobre el
Bosch és de Joaquín
Yarza Luaces, apareguda en un llibre titulat El
Jardín de las delícias de El Bosco (Madrid,
TF Editors; 1998).
Jeroen Anthoniszoon van Aeken, nascut a Bolduque (en
neerlandès, s-Hertogenbosch o Den Bosch), al sud d'Holanda, a uns 80
quilòmetres d'Amsterdam, es feia dir Hieronymus
Bosch (El Bosco).
La
creació del món, pintada a la grisalla
La part exterior del tríptic, quan es troba tancat, representa el tercer dia de
la creació del món. Apareix pintat un globus terraqüi, amb la Terra dins d'una
esfera transparent, símbol, de la fragilitat de l'univers. Només hi ha formes
vegetals i minerals, no hi ha animals ni persones, tot pintat en tons grisos,
blanc i negre, el que es correspon a un món sense el Sol ni la Lluna encara que
també és una forma d'aconseguir un dramàtic contrast amb el colorit interior,
entre un món abans de l'home i un altre poblat per infinitat d'éssers, segons
llegim a la Viquipèdia.
A la part superior es pot llegir la frase "Ipse dixit i facta sunt. Ipse mandavit
et Create sunt "(Ell ho va dir tot i tot va ser fet. Ell ho va
ordenar i tot va ser creat) -Gènesi 1:
9-13-. Altres interpreten que pogués representar la Terra després del Diluvi
Universal.
Bosch,
Paradís Terrenal, 1503-1504 (Porticó de l'esquerra: 220x97'50 cm)
Al fons es pot veure la Font de la Vida.
L'escena del primer pla, des del punt de vista iconogràfic, és completament
atípica, ja que no es coneix cap representació d'Adam i Eva semblant en aquella
època, en la qual se solia representar la creació d'Eva de la costella d'Adam,
el seu comportament al jardí, o la seva expulsió del paradís. A més, es
representa a Déu d'una manera antiquada per a l'època: com a Jesucrist amb una
túnica vermella.
Déu li presenta a un Adam despert (tema que només apareix en miniatures)
a la recentment creada Eva. Darrere d'Adam apareix un arbre, representat per
una palmera drago, que s'identifica amb l'Arbre de la Vida, símbol de la saviesa. Va ser
representat per primera vegada a Europa pel gravador alemany Martín Schongauer, a La fugida
a Egipte, de qui possiblement Bosch el va copiar.
Martín Schongauer (Alemanya, c.1430-91), La fugida a Egipte (c.1470-4) gravat en paper
L'edat del drago d'Icod
dels Vins (Tenerife) ha estat molt discutida, però s'ha arribat a afirmar que
podia tenir més de cinc mil·lennis. Més amunt, a la dreta del llac, apareix una
altra palmera a la qual està enroscada una serp, segurament l'Arbre del Bé i del Mal.
La roca que sosté l'Arbre del Bé i del
Mal sembla compondre un cap, possiblement la del diable -com en el relat de
Mandeville quan arriba a la Vall del Diable i descobreix el seu rostre en una
roca -. En el seu interior romandria ocult el dimoni, com a preludi del que
succeirà.
“En este valle cae muchas vezes tempestad de
día y de noche, y suenan muchas trompetas assí como si hiziessen gran fiesta.
Este valle es lleno de diablos y dizen que aquí está una boca de infierno. Y es
aquel valle lleno de oro y plata, y por esto entran allí muchos incrédulos y
fingidos chistianos a tomar de aquella plata y luego son ahogados del diablo
como señor de toda vanidad. En medio del valle encima de una roca ay una cabeça
que tiene la vista muy espantable y cruel de mirar, y no paresce de alto sino
la cabeça hasta las espaldas; mas no ay hombre osado que no tenga miedo quando
la mira y paresce que lo aya de tragar, según tiene el gesto espantable, por
quanto assí mira a la persona cruelmente, que es muy estraña cosa, y tiene los
ojos movibles y centelleantes, y muda muy a menudo su manera y contienente tal
que ninguno por muy osado que sea no osara llegarse a ella, y lança de si fuego
y humo, y con tan mal olor que no ay hombre que lo pueda sufrir” (Capítulo
XXII[II] Del valle encantado que se dize "el valle del diablo" y de
una cabeça que tiene la vista muy espantable. Juan de Mandavila, Libro de las
maravillas del mundo, Valencia, 1540. ed. realizada por Estela Pérez Bosch / Ed. electrónica e
imágenes José L. Canet. Revista Lemir nº 5, 2001. Universidad de València).
Estranyes roques i lúgubres estanys serveixen d'amagatall al dimoni i cau dels esperits malignes. A la font de la vida veiem una estructura entre mineral i orgànica, amb un orifici pel qual surt un gamarús, un símbol de la malícia, que també apareix en El carro de fenc. És la Font de l'Esperit Sant, que rega la terra, com a imatge de la Mare de Déu fecundada, segons la interpretació de Sant Agustí.
La placidesa de l'escena es veu
interrompuda quan iniciem una observació més atenta de l'acte representat.
Un lleó fa caure a un cérvol i es disposa a menjar-se'l, un estrany bípede és
perseguit per un senglar. El mateix passa a l'estany, on un lleopard porta a la
boca un ratolí i una au devora una granota.
El paradís es pobla d'estranys animals, símbol del seu deteriorament. Es
tracta d'animals exòtics (girafes, elefants, lleons, lleopards), desconeguts en
l'època del Bosco, dels quals l'autor només va poder tenir referències a través
dels «Bestiaris mitològics» medievals i els dibuixos que començaven a
circular gràcies a la impremta, sobretot els que tenien Egipte com a tema
principal.
Ja hem vist el simbolisme de les aus. Ara
ens limitarem a fer un exercici de "birding" de la mà de @birding140 i
el seu article Las aves de El
Jardín de las delicias, publicado en 2014.
Si
observem la part superior esquerra es distingeix un esbart del que podrien ser,
per la forma de volar, avions o orenetes. A sota, s'entreveuen una mica millor
estornells, garses i cigonyes blanques. Si descendim una mica més per aquest
costat esquerre es veuen agrons, martinets, i ànecs reals en un riu. A sota de
la figura d'Adam hi ha una gralla i diversos faisans.
A la part central de la taula apareix la Font de la Vida i
en ella un forat des del qual treu el cap un gamarús. Posat hi ha un paó i volant
al voltant el que sembla ser un xatrac.
A la part superior dreta tornen a
aparèixer orenetes. Baixant, a la part central, al llac, destaca un cigne
blanc. I finalment, sota d'Eva apareixen aus mitològiques i imaginàries.
Continúa...
Comentarios
Publicar un comentario