Francesc Sastre
El que està escrit ja ha passat i algú haurà de llegir-ho per saber el que va succeir. Això penso jo, per això ara torno amb un passatge històric del que succeïa a Pego a mitjan segle XVIII. Els fets estan novel·lats, però això -mes o menys- va ser el que els va passar a uns avantpassats nostres que van anar a les Filipines a evangelitzar pagans.
…Aquella intoxicació va ser de les greus i els malalts presentaven convulsions i una contracció arterial que produïa la necrosis dels teixits i l’aparició de gangrena en les extremitats, principalment. El metge Francesc Gadea va ser requerit a la taverna del Rancallós, l’antic sicari de Capel·lino, el qual estava sofrint una fred intensa i sobtada en totes les extremitats i, poc a poc, es va convertir en una coïssor aguda. Aquest malvat va fer cas als frares de Sant Andreu i va deixar de menjar aquell maelît pa que anava enverinat-lo. El malalt va sofrir una sèrie de intensos dolors abdominals, però finalment va sobreviure, encara que va perdre les tres extremitats que li restaven, semblant un porc gitat damunt el llit.
Mar, 1996. Autor; Gonçal Vicens
La malaltia va produir l’avortament de totes les dones embarassades i, quan els efectes de l’enverinament massiu ja anaven remetin, moltes persones van estar dies i dies amb diarrees, vòmits i maldecaps, acompanyats sempre d’al·lucinacions on sentien la veu de Déu que es parlava o es semblava que volaven cap una llum blanca que hi havia al final d’un túnel; moltes persones sentien experiències místiques i experimentaven sensacions noümèniques o hierofanies: notaven la manifestació i la presència de Déu al seu costat.
El poble, després de la tempestat, va recuperar l’alegria i li van agrair a l’Ecce-Homo la salvació amb processons i altres manifestacions piadoses. El sastre Josep Fenollera li va regalar un pal·li i li va cosir una capa, una casulla i unes dalmàtiques. Josep Sullana cobrà 38 lliures pel nou retaule que va construir per a col·locar més decentment la imatge del Ecce-Homo. Salvador Valeo va fer els llenços del retaule i Eugeni Labernia daurà el retaule i la peanya i pinta la seva capella.
Caseta de La Mera 1996. Autor: Gonçal Vicens
Els pegolíns eren molt religiosos i no paraven de sortir missioners del poble cap els confins del mon, com Vicent Server que vivia al carrer de L’Om i era amic de Francesc Sastre, al que admirava, encara que mai havien jugat junts. Es coneixien i es saludaven al creuar-se pel carrer, però Vicent era cinc anys major i sempre seguia a Francesc, perquè se sentia atret per la seva intel·ligència. Quan Sastre es va embarcar cap a les Filipines, Vicent Server, enclaustrat al convent de Pego, decidí seguir-lo i, desprès d’un gran esforç i diners pagats per la seua familia, aplegà per fi al port de Santa Maria, desprès d'un llarg viatge per la calorosa Andalusia amb nits de descans en Granada i Sevilla, i el franciscà pegolí, que pretenia embarcar-se com missioner a Filipines, morí sobtadament.Notícia que va arribar a Pego, passades unes setmanes, deixant a tot el veïnat trist per la desaparició del petit frare franciscà.
Mentrestant, Francesc Sastre ja havia aplegat a Filipines, desembarcant a Manila, on va merèixer la confiança dels seus superiors, que l’anomenaren repetides vegades Pare guardià dels diferents convents que tenien els missioners franciscans en aquelles illes asiàtiques, com el de Mahay, Santa Cruz, Polo, Siniloan, Paquil, Dilao, i una vegada, l’any 1737, va ser elegit com definidor provincial de la de Sant Gregori Magne de Filipines, alternant aquests càrrecs amb l'administració espiritual de parròquies filipines. Va morir el 27 de juliol de 1762, en Santa Anna de Sapa, en la illa de Luzon.
Lluents, 1996. Autor: Gonçal Vicens
La noticia de la mort del jove Vicent Server va aplegar a Pego a finals de l’estiu i va impressionar molt a Aleix Piera, que tenia la mateixa edat i també era frare del convent pegolí. Francesc Sastre enviava cartes des de Santa Anna de Sapa on narrava els seus treballs i els paisatges que l’envoltaven. Aleix devorava els escrits, imaginat-se els esforços que estaven fent allà per a construir el campanar de quatre cossos, de planta octogonal i pedra negra de Santa Anna de Sapa. Els missioners havien construït un petit jardí a l’entrada de l’església, amb una font i havien posat dalt d’una peanya de pedra blanca una petita escultura de la santa amb una capa daurada.
Aleix Piera, tretze anys desprès, s’embarcà al port de Santa Maria de Càdis i aplegà a les Filipines l’any següent, donant-li una gran abraçada a Francesc Sastre, que s'havia desplaçat fins a Manila per a rebre’l. El pegolí portava llavors de fesols de careta o bajoquetes de la marjal, fesols de la peladilla i també garrofons. Quan Aleix vadesembarcar a l'arxipèlag oriental, el sol sortia per l’horitzó. El jove religiós estava molt cansat d’un viatge que l’havia portat fins a Mèxic i, des d’Acapulco fins a Manila, travessant dos oceans i casi mig mon. El jove frare va ser acollit al convent de Santa Maria de los Ángeles de Religiosos Descalzos Franciscanos, on li van donar una cel·la per a descansar, ocupant-la durant dinou anys.
A mitjan vesprada es va despertar i s’entrevistà amb fra Francesc Sastre.
A mitjan vesprada es va despertar i s’entrevistà amb fra Francesc Sastre.
- Ta mare i ton pare estan be, germà Francesc! M’han donat les llavors per a que les plantem i puguem menjar-nos bons plats d’arròs caldós. Li digué Aleix.
Francesc el mirava i no semblava escoltar-lo, però amb el cap assentia i amb els ulls tancats sentía la meravellosa harmonia del valència parlat per Aleix. Trobava a faltar el seu petit poble mediterrani; amb els ulls de la ment veia l’entrada de Pego i el Pla de la Font , els camps pegolíns, la mar blava i la marjal plena d’ànecs i peixos, un bell paisatge delimitat per les muntanyes de Mostalla i el Montgó.
- L’Ecce-Homo nou es preciós i li han bordat una capa roja amb dibuixos de fil d’or. -Li contava Aleix-. Te’n recordes del pobre Server?
- De qui? -Preguntà Francesc-.
- De Vicent Server del carrer Om, que també va entrar al convent dels franciscans. No era massa intel·ligent, però era tot bondat i, quan va saber que tu havies vingut aquí, ell també es va fer la promesa de vindre a veure’t i estar al teu costat.
- Però, per què? Si jo a penes el coneixia.
- Si, però ell t’admirava i volia seguir tots els teus passos. Quan va aplegar al port de Santa Maria, a Cadis, de sobte es va morir, diuen que d’una torbeta que el va deixar sense coneixement.
- Quines coses té la vida! Saps que per ací encara se’n recorden de fra Francesc Peris, el qual, esgotat per la seva labor evangelitzadora a Xina, va vindre a descansar l’any 1699 a la infermeria del convent de San Francesc de Manila. Es trobava malalt del mal anomenat “tabardillo”, el qual li va portar complicacions, morint el 8 de novembre de 1701. Molts diuen que era un sant i que es morí al costat d’un taronger bord, sense parar de dir -com si estigués resant- els noms de les muntanyes de Pego, dels seus rius i de les partides.
Tot d'una, el germà Francesc va recuperar les seves maneres i se li van assecar els humits ulls i, amb un posat autoritari, es va acomiadar del jovenet religiós nouvingut a aquelles terres asiàtiques des de les ribes del mar Mediterrani.
- Bo, germà! He de partir cap a Santa Anna. Ens vorem moltes vegades i tindrem temps de parlar. -Digué Francesc Sastre.
-Pren, agafa la meitat de les llavors i planta-les! Jo també ho faré a veure si tenim sort. Adéu Francesc, el diumenge que ve aniré a veure’t!
Pego, 1987. Autor; Gonçal Vicens
Els dos frares pegolins s’acomiadaren sentint com si el seu poble fos ara mes a prop d’ells. Per un instant Francesc havia tornat a veure els carros tirats per les haques rodar pel camí de Dènia cap als Cabeçols, amb els llargaruts horts plantats de dacsa i queredilleres, separats per sèquies plenes d’anguiles i samarucs. Veia els llauradors vestits amb els saragüells i la camisa de cotó blancs, amb una faixa negra, treballant la terra amb el xafes o batent els grans en les eres de Favara: arri haca! No ta pares, bonica! Veia a sa mare portar-li a son pare i als seus germans, a mitjan vesprada, la llanda de coca dolça i l’ampolla de mistela perquè reprengueren forces. Es veia a ell mateix, de menudet, jugant a l’era i pujant dalt del lledoner gegant i omplint un saquet de recapte de lledons. Desprès agafava una canya seca i es feia un canut per llançar els pinyols dels lledons al cap dels seus cosins.
Carrer Regueró, 1996. Autor: Gonçal Vicens
Cada vegada mes, la malenconia que sentia pel seu poble anava augmentant. Els dies resultaven llargs quan la tristor l’atacava; per calmar el seu compungit cor i alleujar l'ansietat que experimentava per tornar a la seva pàtria, es va ensenyar a escriure un diari i relatar allí les causes del seu desconsol. Aleix Piera portava la frescor de la vall de Pego i el seu flaire mediterrani, amb els aromes dels romanís, els timonets i les lavandes. A Francesc li va semblar escoltar el cant de les esmerles, mentre passejava per la Muntanyeta Verda i observava les fulles de les figueres reflectides a les aigües del Salinar.
“Nosaltres teníem als Cabeçols, al costat del llac, un tros de terra i una sèquia gran. Quant aplegaven amb el carro, per a passar el dia, el primer que feia jo era pujar d’alt de la perera i menjar-me unes quantes peres, tirant-ne a terra per als meus cosins i ma avia, que acompanyava al seu home sempre que sortien a defora. Mentre l’avi enganxava l’haca a la sènia i regava el blat, nosaltres collíem unes quantes queredilles. L’avia ens ensenyava a pescar fartonets i samarucs amb una canya de senill i un fil de cosir al que lligaven una molla de caragolí avellanenc. Quan el voraços peixets mossegaven la molla, nosaltres estiraven el fil i els trèiem a pols. L’avia era molt valenta i, amb un salabre feia gambeta de riu. A mig dia encenia el foc a la caseta i sofregia unes cama-roges, endívies i la gambeta, al temps que calfava una planxa de ferro i torrava unes coquetes de pasta escaldada, que ella anomenava minxos, i ens donava la coqueta plena de gambeta, i enrotllada, per a menjar. Desprès de la sesta del mig dia ens tiraven a nedar dins d'un bassot gegantí que havia construït mon avi amb rajoles i morter. Nedavem i sortíem a escalfar-nos damunt del gros mur del bassot, com si fóssim sargantanes, i ens tornaven a tirar, bussejant pel mig de les asprelles”.
Escrivia i les llàgrimes li regalimaven per la cara, però, al mateix temps, sentia calmar-se el seu desconsol, que ni tan sol les seves xerrades amb l’Ecce-Homo li podien apaivagar, a milers de milles de sa casa, on sabia que acabaria morint-se sense poder tornar mai a Pego. Que seria de Joan, l’únic amic que havia tingut de xiquet? El seu caràcter reservat i l'estrafolari comportament de sa mare li havien impedit tindre companys de joc, i sempre jugava a soles.
Lluents (Detall), 1996. Autor: Gonçal Vicens
Els seus records els traslladaren en el temps al carrer Major de Pego, el dia que va conèixer a Joan Torrents, un noi de nou anys, el qual va començar a visitar sa casa i a jugar amb Francesc. El xiquet vivia al carrer Fraga i els seus pares eren pobres de solemnitat. El jove Joan manifestava un comportament agradable, era un noi calmat i reflexiu, que semblava adonar-se de tot el que passava al seu voltant. Francesc no sortia mai de casa i tenia por d’allunyar-se del seu carrer i de sa mare, però Joan el va portar als llocs mes remots del terme. Amb ell no tenia gens de temor d’anar pel món, perquè aquell noi coneixia tots els indrets i totes les estratagemes per sobreviure. A l’estiu baixaven pel camí d’Oliva fins al blau del Calafatar i prenien el bany en les fresques aigües del riu Bullent. Portaven fil i hams i tan sols havien d'eligir d’un canyar la canya més recta per pescar madrilles i femelles. Francesc li les donava totes al seu amic, per a que la seva família pogués menjar. Un dia, després de nedar, quan estaven assecant-se damunt del gram, a la llum del sol, Francesc va vorer un closca negra, petita com una nou, que es movia i caminava. La va agafar i resultà ser un petit calàpat negre amb taques grogues: una tortuga de la marjal. Se la va endur a casa i la va posar al corral per jugar amb ella tots els dies fins a l’any que partí cap a les Filipines.
Era la seva tortugueta, la que estimava molt, i el seu record li feria al cor que s'accelerava botant-li i pegant-li punxades de dolor. Si pogués, haguera sortit immediatament cap a Pego!
No podia suportar la seva absència, les nespres i cireres del barranc de
“Mare... mare meua, ho sent! Vos vull més que res d’aquest mon i, també, de l’altre, si es que existeix! Jo vos perdoni per haver-me enclavat dins del cap aquestes idees de Déu i dels sants, els beatífics ideals dels missioners... perquè m’han permès veure el mon. Però, jo tan sols anhelava viure i morir al meu poble, al vostre costat i al del meus germans! Jo estic fet del tarquim de la marjal, de la mel del romaní, de la carn de les fruites i hortalisses de l'horta. Tot el meu cos es d’aigua calcària, fresca i forta, com la que brolla pels ullals. Mare meva, pare meu... rebreu una carta en la que vos demani que hem reclameu al vostre costat, adduïu que vos heu fet vells i necessiteu la meva presència per a cuidar-vos. Si vos plau, pares meus, no hem deixeu morir aquí!
Marjal, 1996. Autor: Gonçal Vicens
El diumenge va rebre la visita de fra Aleix Piera qui li va preguntar si havia plantat el fesols. Fra Francesc ni sen recordava de les llavors i va mentir-li al seu germà.
- Mira, germà Francesc, jo els he sembrat en lluna vella per assegurar-me que no saltin fora de terra! Segons els meus càlculs hem menjarem d’ací uns quaranta dies.
Exclamà tot conten fra Aleix.
L’alegria del jove Aleix va reconfortar l’esperit de Francesc i es va contagiar de les seves ganes de viure. El pegolí, acabat d’aplegar, a penes sentia nostàlgia de la seva terra. Les terrasses filipines inundades d’aigua, plenes d’arròs, i els búfals llaurant aquelles immenses marjals li semblaven com els bous que pasturaven pel bovalar; i els europeus amb les seves plantacions de canya de sucre i ananàs, els seus enginys industrials, com el que havia vist a la Valldigna i la Safor, definitivament li recordaven el seu país valencià. El jove Aleix se sentia feliç en aquelles terres que no li semblaven gens diferents a les de la vall de Pego. Li pareixia que vivia al mig de la marjal, amb la seva humitat i una munió de vols de mosquits que mascaraven el cel, aspirant l’aroma de les plantes putrefactes i escoltant els gralls de les aus aquàtiques i el raucar de les granotes... Tot igual que a Pego, les granotes en cel reclamant la presència de les femelles per aparellar-se! Fins i tot, els renocs posaven els ous fent llargs fils de rosaris enganxats al llapó; el blavets es cabussaven per pescar fartets, els orvals i les garsetes fitoraven amb els seus becs les llises... Si, aquella terra era igual que la seva i es trobava molt bé al costat del seu amic pegolí, amb el que podia parlar quan volgués!
- Francesc, estàs un poc trist, que et passa? -Interrogà Aleix-.
- Res, res... de vegades me’n recorde de Pego i dels meus pares i voldria tornar allí! Com no puc, doncs m’agafa malenconia.
- No se si t’ho he dit? Però, els arquitectes biscaïns Félix Perez i l’altre, un homònim teu, germà Francesc, de cognom Galtea, ja estan acabant el campanar, molt alt i esvelt, amb una alçaria de trenta metres. La confraria de la Sang està treballant de bo i ha fet importants millores en la capella de l’Ecce-Homo, però diuen que s’ha quedat menudeta i volen construir un gran temple per allotjar la seva imatge.
- I Joan... coneixies tu a Joan Torrents? Com està? -Preguntà Francesc-.
- Joan Torrents? Qui ets aquest? No recorde res d’ell -Respongué Aleix-.
- Joan era un amiguet meu que vivia al Ravalet de Pego, un noi molt pobret i agosarat, gracies al qual vaig conèixer tots els indrets secrets de la vall de Pego: ell en va ensenyar les coves i els rius, les muntanyes i els avencs. Amb ell m’atreví a nedar als rius de la marjal i pescava madrilles al Bullent. No saps qui era?
- Ara que ho dius, si me'n recordo! Li deien Joan de Ceba, son pare va morir molt jove i ell va aconseguir una autorització de la Sala per pescar en la marjal. Si clar, Joan Ceba, el pescater, el que tenia la gambeta de riu mes fresca i els llobarros blancs mes saborosos, enxampats als ullals del Bullent. Va vendre la caseta del carrer Fraga i va comprar un terreny a Benirrames, a la vora del riu, on es va construir una casa, va plantar unes figueres i allí contínua vivint, apartat de la gent, que diu no li agrada gens.
Francesc va respirar profundament al saber que el seu amic encara vivia i s’havia convertit en pescador de la marjal, el lloc que mes estimava Joan -com li havia confessat una vegada-, el que mes li agradava del terme i on, per fi, havia aconseguit viure sense dependre de ningú. Si tornés a Pego, al menys, tindria un lloc on viure, apartat de tots i retirat com un ermità, que era el que havia volgut ser tota la vida...
Sortida del sol, 1996. Autor: Gonçal Vicens
Comentarios
Publicar un comentario