Melcior Niubó “Niu”
Heu de saber que els còmics
sempre han constituït una font de plaer molt important per a mi, raó per la
qual a La Velleta Verda solen haver entrades dedicades als dibuixants. Un dels
més desconeguts és el dibuixant català "Niu", del que us presento una petita
biografia obtinguda de l'estudi que Josep Pinyol i Vidal va publicar a la revista Barret Picat, núm.
189 de desembre de 2011, titulat Melcior Niubó i Santdiumenge un ninotaire
de la Fuliola.
Aquest estudi i altres aportacions les
podreu trobar a La Memòria
del dibuixants, web de l'investigador Jordi Artigas que recull un llistat de
dibuixants catalans, on apareix en format pdf
un número especial de la revista "Barret Picat" de juliol de 2013 dedicat al dibuixant Melcior Niubó i Santdiumenge, àlies
"Niu".
«Melcior Niubó i Santdiumenge és
un bon exemple d’aquells excel·lents ninotaires catalans que el temps ha anat
arraconant fins fer-los gairebé desaparèixer de la memòria i deixant la seva producció
gràfica en un oblit gairebé absolut » (Melcior
Niubó i Santdiumenge, un ninotaire de La Fuliola, de Josep Pinyol
Vidal. "Barret Picat",
número 189, desembre de 2011).
Melcior Niubó i Santdiumenge firmava amb el pseudònim «Niu»,
altres diuen que “Niel”, doncs per aquestes dades hi ha dibuixos signats ambdues
maneres. A partir de l’any 1936 signava també «Oscar Daniel». Josep Pinyol
Vidal, en la seva
primera hipòtesis, va interpretat la signatura «Niel» com una derivació
d’aquest darrer pseudònim composat de Oscar, nom d’un dels seus fills nascut al
1936 i Daniel, cognom de la seva esposa.
Finalment, l’investigador Josep Pinyol Vidal (així com el seu fill Ramon Niubó) es decanten
per los insinuacions fetes per Manuel Barrero, director de Tebeosfera, i el investigador Jordi
Manzanares, que sostenen que l’àlies “Niel”
correspon al dibuixant Daniel Masgoumiery i Pena (Barcelona
1879-1942). De fet, el fill d’en Niu no conserva en la seva col·lecció cap
dibuix amb la signatura “Niel”.
Així, doncs, com diu Josep Pinyol Vidal, “amb
aquesta constatació, cal esperar
que els ninots d’aquests dos artistes trobin definitivament la seva legítima
paternitat” (Número especial de la revista "Barret Picat", juliol
de 2013).
Melcior Niubó i Santdiumenge. Font: La
Memòria dels dibuixants
A la població lleidatana de La Fuliola
(Pla d’Urgell) va néixer el 4 de gener de1912 Melcior Niubó i Santdiumenge. El seu fill Ramón diu que de molt jove son
pare ja dibuixava. El 1930 va fer el servei militar, possiblement a Lleida i va
exposar al Saló dels Humoristes (hi participà en les successives edicions fins
al 1936) amb obres de contingut satíric.
A partir de la proclamació de la Segona República
constatem un canvi en l’obra gràfica del nostre dibuixant que es torna molt més
incisiva, militant i polititzada. Els seus dibuixos publicats a La Campana de Gràcia són punyents i de vegades
ferotges. Un dels registres en els què es va distingir va ser l’anticlericalisme força present en les
caricatures que va signar per aquest setmanari barceloní.
L’any 1937 participa activament als fets de maig que van oposar els
comunistes del PSUC contra els anarquistes i als militants del POUM. Segons
troba el seu fill Ramón, son pare era un anarquista simpatitzant del POUM.
El 1938 va participar al concurs de caricatures antifeixistes organitzat
pel diari Vanguardia Postal, òrgan del
sindicat de correus de l’UGT, on guanyà un premi de 500 ptes. Artista compromès
en política, militant molt proper al POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista)
i també al BOC (Bloc Obrer i Camperol), estigué durant la Guerra al front
d’Aragó, i com molts d’altres en la desfeta de 1939, estigué al camp d’Argelers
i molt possiblement també al de Bram. El 1940 viu a Tolosa de Llengua d’Oc i en
1941 torna a Barcelona i s’instal·la al barri de Horta. Sobre el seu retorn diu
Josep Pinyol
Vidal: “La seva tornada a
Catalunya no deuria ser un arc triomfal, però de moment una espessa boira com
la de les terres de Ponent ens impedeix saber-ne més...”
Amb la inscripció “Armoniosa venta de la
revista...”, el dibuix és fet per Niubó durant la seva estada a Tolosa de
Llenguadoc i signat com a “Òscar Daniel”. | Arxiu de Ramon Niubó. Font: Nuvol.
Jordi Artigas
Un nàufrag enmig de la mar amb un títol
irònic sobre la “gran acollida” de França als refugiats republicans,
probablement dibuixat al camp d’Argelers. | Arxiu de Ramon Niubó. Font: Nuvol.
Jordi Artigas
“Primavera”...en un camp, sota la
signatura NIU es pot llegir “Campo de concentración de Argelers-sur-mer” |
Arxiu de Ramon Niubó. Font: Nuvol.
Jordi Artigas
Vetllem les armes,
de “NIU”. Font:
La
Memòria dels dibuixants
Desgraciadament, el que subscriu va
cometre l’error de confondre algunes obres de Melcior Niubó amb les del magnífic
dibuixant Daniel
Masgoumiery i Pena (Barcelona
1879-1942), àlies “Niel”, un dels pioners dels dibuixos animats a Catalunya. Aquest
equivoc va ser la causa d'una reprimenda per part del seu fill Ramon, que aprofitant
el títol del meu blog (El Mon fantàstic de La Velleta Verda)
va ironitzar sobre l'entrada dedicada al seu pare, afirmant que era pura
"fantasia". No obstant, la categoria del pare m'obliga a oblidar les
paraules del senyor Ramon, qui sens dubte m'hagués pogut advertir de l'error
amb altres termes.
L’origen de la meva confusió podria trobar-se en les entrades dels blogs
Tebeístas y El desván del abuelito, on apareixen
dibuixos signats per “Niel”, com Goliath, que jo vaig confondre amb “Niu”.
Pulgarcito. Portada
de “Niu”. Font: Tebeístas
Al blog de Joan
Navarro Badia un “Anònim” diu que aquesta
portada signada per “Niel” era de “Niubó,
M. (Melcior Niubò i Sandiumenge). La Fuliola (Lleida; Catalunya), 1912.
Dibujante. Pintor, pero también gran historietista de la generación pionera,
creador de deliciosas mas-cotas (como las de Pulgarcito, Bobín o Rata-plán), o
de dulces y directas cabeceras (como la de Aei), ilustrador en populares y
encantadoras colecciones (Clásicos Cadete) y...”.
Melcior Niubó i Santdiumenge signava, sobretot “Niv” i “Óscar Daniel” des de 1936. Va ser Josep Vidal-Pinyol el primer en adonar-se de la discordança d’estil entre
els dibuixos signats per Niel i els signats pers Niu.
A partir de 1950, fins als anys 70, il·lustra llibres de literatura infantil: El enanito granito de arroz (1953), Los tiempos de César (195?), Figuras de leyenda (1961), L’aneguet lleig (1964).
Óscar Daniel. Llegenda: CASINO, RULETA Y MUJER:
" - ¡TOMA!... Y DESPUÉS DILES A TUS
AMIGOTES QUE SOY UNA TACAÑA... ". Font: Ninots, tebeos
i dibuixos
Niubó. "Chiquita mariposa". Font: Ninots, tebeos i dibuixos
Davant tal comentari, el diligent fill de
"Niu", senyor Ramon Niubó s’afanyà a corregir al comentarista
afirmant que hauria de corregir l'error d'atribuir el pseudònim “Niel” a
Melcior Niubó (1912-1982). “Niel” era
la signatura de Daniel
Masgoumiery i Pena (1879-1942) que va col·laborar en TBO, Pulgarcito, El Gato
Negro (Cortacabezas, Màscara Negra, etc), al cómic eròtic La Tuies, El Teatre
Català, Tramuntana, Món Ibèric, En Titella... i va ser gravador i miniaturista,
a més de decorador teatral. A "La historieta espanyola" (2011) d'Antonio Martín i en
"Quan els còmics es deien Tebeos" (2004) d'Antoni Guiral s'incideix
en aquesta equivocació.
A la web El Trastero hi han varies targetes de l’autor
que estan a la venta. No engrandisc el seu tamany per no perjudicar la seva
comercialització. Font: El Trastero
El investigador Jordi Artigas diu al Núvol
que l’any 1942 començà a treballar als
estudis barcelonins de Dibujos Animados Chamartín (1941-1945, que es van instal·lar els seus estudis al Passeig de Gràcia
al mateix edifici de La Pedrera), on formà part de l’equip de creadors de fons o paisatges per a les
sèries de curtmetratges de dibuixos animats destinats a les sales de cinema.
Posteriorment féu la mateixa feina per a Estela Films durant
la realització del llargmetratge Érase una vez… («La
Ventafocs») de Josep Escobar entre 1948 i 1950.
A partir de 1950, fins als anys 70, il·lustra llibres de literatura infantil: El enanito granito de arroz (1953), Los tiempos de César (195?), Figuras de leyenda (1961), L’aneguet lleig (1964).
El enanito granito
de Arroz, de Óscar Daniel. Font: Todocolección
També il·lustra llibres del poeta Miquel Planes: Eufescania
(1960) i Fragància i punxes (1972).
L’any 1963 exposa al Centre Lleidatà de Barcelona una sèrie de caricatures
d’amics i contertulians del Centre. Dibuixa postals i nadales per l’Editorial
Bruguera. Fa també els dibuixos de «pinta y colorea» per la col·lecció «Cuadernos Colibrí». Il·lustra uns quants
volums de la col·lecció «Clásicos Cadete»
de la Editorial Mateu (La Ilíada,
La Eneida, Tragedias
Griegas). Col·labora a Ediciones Torray on edita alguns números
de la sèrie «Cómo está? Los mejores chistes».
El 31 de desembre
de 1982 mort a La Fuliola on es enterrat.
Miquel Planes: Eufescania
(1960). Font: TodoColección
«Clásicos Cadete» de la Editorial Mateu, La
Eneida. Font: Todocolección
Entre aquesta quantitat de títols, alguns molt efímers, hem de distingir
els que venien d’abans de la II República, i que ja tenien un prestigi
consolidat, i els que foren publicats aprofitant l’etapa de llibertat que van
suposar els primers anys de la República: “La Campana de
Gràcia” (1870), “Esquella de la
Torratxa” (1872), “En Patufet”
(1904-1938) popularitzat, en la part literària per Josep M. Folch i Torres; “Papitu”,
eròtic-sicalíptic i “El Xut!”,
la gran creació humorística-esportiva de Valentí Castanys, va sortit del 1922 al 1936.
Niu La Campana de
Gràcia, n°3335 (23-06-1933). Font: El Argonauta español
Del 1931 al 1935 en tenim
comptabilitzats disset. El més important de tots és, sens dubte: “El Be Negre”.
El 1936 no va sortir cap publicació
nova. El 18 de juliol esclatava la guerra i, un cop acabada i durant molts
anys, la premsa catalana, i més la satírica i humorística, es va convertir en
un autèntic desert.
Una prova evident de la versatilitat i la varietat estilística d’en «Niu» fou l’adopció de tres estils força
diferents que alternà a les il·lustracions publicades als periòdics La Humanitat, La
Campana de Gràcia, L’Esquella de la
Torratxa, Tierra y
Libertad, Papitu
i Solidaridad Obrera entre 1931 i 1936.
Bàsicament podem dir que Melcior Niubó signava tres tipus de dibuixos
d’estètica ben codificada. Per una banda, trobem les caricatures amb un estil
de traça
geomètrica on privilegia les formes arrodonides dels personatges. Un
segon grup el formen els dibuixos avantguardistes purament geomètrics i minimalistes on
entreveiem una possible influència del constructivisme. El tercer grup és el de
les il·lustracions que tenen una forta connotació ideològica en les què el jove
Melcior Niubó es deixa endur per l’èmfasi militant que l’apropa a la tècnica
del cartell
de propaganda política.
Melcior Niubó, “Front”
1936. Font: La
Memòria dels dibuixants
Niu, L’humor de tots. Font: La
Memòria dels dibuixants
Niu, com Óscar
Daniel, 1939. Font: La
Memòria dels dibuixants
L’obra de Melcior Niubó va ser influenciada per l’anarquisme que
l’apropava al seu amic lleidatà el ninotaire Alfons Vila i Franquesa «Shum»,
militant i activista reconegut. També foren amics íntims d’en Niu, J.B. Xuriguera, escriptor i poeta que era el
cap del Bloc Obrer i Camperol i del P.O.U.M. a Lleida, i Josep Pané que fou cap
d’aquestes dues organitzacions a La Fuliola i l’Urgell. Ben sovint, la denúncia
de les injustícies socials o el clam revolucionari es feia de manera pamfletària.
L’any 1933, el feixisme era representat per unes botes militars i un sabre que
xafaven una mà ensangonada. El símbol de la bota militar com un dels
estereotips metafòrics de la brutalitat era un element iconogràfic que ja
havien emprat ninotaires tant excepcionals com Josep Costa «Picarol» o Feliu Elias
«Apa» per denunciar la inhumanitat de l’exercit alemany.
Com ja hem dit, el jove Melcior col·laborà també a la molt popular
revista satírica Papitu que, com diu Solà i Dachs «no faltava pas a cap de
les barberies ni en els locals d’associacions i cercles» (SOLÀ i DACHS, Lluís. Papitu (1908-1937) Barcelona, 1968. Ed. Bruguera).
Als anys trenta el Papitu
es presentava com una revista de contingut eròtic i ben pujada de to que els
seus detractors qualificaven –un xic exageradament, tot s’ha de dir- de
pornogràfica.
Font: Tebeosfera
Als dibuixos d’aquesta època hom
comença a veure una composició molt característica de «Niu»
que dóna forma als seus personatges alternant tres semicercles, un pel
cap i la cara, un altre pel cos i el tercer per les cames. Amb el temps, el
geometrisme s’accentuà donant-li una tendència cap a una simplificació i
transformant els tres semicercles en una mena de grafia que recorda el signe
ortogràfic de la interrogació.
Niubó va ser, sens dubte, un dels peoners i un dels millors dibuixants
de la caricatura geomètrica al nostre país. Una bona mostra la trobem a les
caricatures que féu per L’Esquella de la
Torratxa i per La Campana de
Gràcia. La caricatura de retrat fou una de les grans especialitats
del «Niu» i en aquest sentit hem de citar el
gran nombre de retrats de personalitats que féu per Solidaridad Obrera.
Aquestes caricatures eren, gairebé sistemàticament, paròdies ferotges del rival
polític i sovint anaven puntuades per comentaris sense concessions: Joan
March «ladrón número uno», Queipo de Llano «asesino del proletariado
andaluz», etc... Entre tots aquests retrats cal esmentar la caricatura
geomètrica i minimalista de Hitler, publicada el 29 de maig de l’any 1937 i la
més convencional del general Franco del 15 d’octubre del mateix any. Ambdues
caricatures marquen els extrems compositius dels punyents i magnífics retrats
d’en Niu.
Els estudis “Dibujos Animados Chamartín” (nom
de la productora i distribuïdora madrilenya) que tingueren la seva seu a
l’edifici de Can Batlló del passeig de Gràcia en plena postguerra entre 1941 i
1945, van crear una incipient indústria del dibuix animat a Catalunya. Aquests
estudis foren una sortida econòmica en aquells durs temps de la postguerra i es
convertiren en un refugi dels que llavors en deien “desafectos al Régimen”.
L’estudi de “D.A. Chamartín” es fundà a partir de la unió
de dos equips, l’un provinent de la “Hispano Gráfic Film” de l’editor Jaume Baguñà,
i l’altre de “Dibsono
Films” del també editor Alejandro Fernández de la Reguera. Malgrat els
antecedents catalanistes-conservadors dels Baguñà -el seu pare Josep Baguñà fou
l’editor dels famosos “Cu-Cut!”
(1902) i “En Patufet” ((1904)-, el fet
que pertanyessin a la gran burgesia catalana deuria tranquil·litzar tant al ministre
d’Indústria i Comerç de l’època, Demetrio Carceller, així com per a obtenir el
recolzament financer del Banco de Vizcaya a través del seu director Tomás
Bordegaray.
L’altre soci era n’Alejandro Fernández de la Reguera, pertanyia
també a la gran burgesia del sector editorial que entre d’altres publicacions
editava “El Hogar y la Moda”. Havia
estudiat Arts Gràfiques a Alemanya. La unió d’aquests dos estudis
–contemporanis dels Balet & Blay on es feu “Garbancito de la Mancha”– reuní durant uns
breus anys el bo i millor dels dibuixants catalans de l’època que després destacarien
en el món de la historieta, de l’humor gràfic, de la il·lustració. “D.A. Chamartín”
es creà per a la producció de curts de dibuixos que formaven part d’una sessió
cinematogràfica com a complement, moda ja iniciada a partir dels anys ’20 i ’30
del segle XX amb produccions nord-americanes especialment.
Fonts consultades:
- Número
especial de la revista "Barret Picat", juliol de 2013 - (Document
en pdf)
- Gargots
Un resum fantàstic (de fantasía) amb errors garrafals. Heu de rellegir bé 'Barret Picat'. 'Niel' era el seudònim de Daniel Masgoumiery i Pena (1879-1942); 'Shum' era Alfons Vila i Franquesa; La Nubiola és La Fuliola... podría seguir.
ResponderEliminarR.Niubó.
No em sento gens ofès per ser vostè qui em renya! Tan sols advertir-li que moltíssims milers i milers de persones no saben qui va ser el seu pare, ni el que va representar en la història del còmic.
EliminarJo he pretès -a la meva manera- oferir-li un homenatge, com ja vaig fer amb altres il•lustradors de còmics. La meva pretensió no és fer un estudi exhaustiu sobre la figura de Melcior Niubó, sinó donar-lo a conèixer entre els aficionats als còmics, en la mesura de les meves forces.
No obstant això, seguiré els seus consells i tornaré a llegir millor el Barret Picat
Benvolgut Sr. Vicens Bordes: Mai vaig tenir l'intenció d'ofendre ni renyar. Si és la seva impresió l'hi demano mils perdons. M'hauria d'haver fet més diplomàtic. De tota manera hem retocat força el malentés Niel/Niu que se segueix repetint fins a la nàusea. Els texts clàssics, i varies webs que cita es van repetint sense esbrinar-ne les fonts. Niu no va dibuixar mai a Bobin, Rataplan, AEI etc. A partir de l'any 42 va seguir ocasionalment a Lecturas i li he vist treballs a Atalaya i Junior Films. En els 50 Clasicos Juveniles Cadete de Mateu esl primers deu o dotze volums (els tinc encara) amb un traç poc personal.
EliminarUna ancaixada de debò. La gent gran ens hem tornat ina mica cascarrabies.
Salut. R. Niubó.
Sr Ramon, m'alegra rebre noticies seves. No vull que es quedi preocupat, perquè com li vaig dir -i és veritablement el que sento- no estic ofès per les seves rectificacions, sinó tot el contrari. A un humil blocaire com jo, amant de la cultura, li agrada saber que hi ha persones que llegeixen amb detall el que escriu, amb més o menys fortuna, però sempre de bona voluntat.
EliminarTambé m'he adonat de la tasca que ha fet vostè per preservar la individualitat del seu pare i, sobretot, per evitar la confusió dels pseudònims Niu/Niel, magnífics artistes tots dos, encara que els traços geomètrics i estilitzats del seu pare desprenguin un estil més subtil o intel·lectual, que els traços naturalistes i una mica toscs d'altres dibuixants.
Gràcies, senyor Ramon.
Sembla que l'origen de la confusió entre aquests dos autors es troba al fulletó de 24 pàgines "La revista infantil en Barcelona", editat per la Diputación Provincial de Barcelona-Biblioteca Central l'any 1964 amb motiu de la IV Semana Nacional del Libro Infantil y Juvenil. Però a la pàgina 7120 del BOE del 15 d'octubre de 1940 queda acreditat que el pseudònim "Niel" correspon a Daniel Masgoumiery (estrit allà "Mas Goumery").
Eliminar