El Bosc Màgic del Maresme

A l’esquerra, sortint de Mataró, cap a Sant Andreu de Llavaneres ens trobarem  amb pujols plens de masies així com el turó desplomat on estava el castell de Onofre Arnau i, a prop d’aquí, les ermites de Sant Miquel de Mata i Sant Martí de Mata.

Ermita de Sant Martí la Mata (Sant Andreu de Llavaneres)

    A la Edat Mitjana Sant Martí de Tours fou el sant més popular. Per tot arreu d’Europa es construïen ermites i esglesiers al seu honor. S’han escrit quatre volums dels seus miracles, des de la capa que albergà captaires –entre ells Jesucrist-, fins les resurreccions dels enforcats.

Episodis de la vida de sant Martí de Tours: la partició del mantell amb un pobre i la mort de Sant Martí i l’ascensió de la seva ànima. Frontal de l’església de Sant Martí de Puigbò, actualment pertanyent a la parròquia de Gombrèn (El Ripollès). Fot: Gonçal Vicens Bordes

      Atienza pensa que Sant Martí es un sant dels celtes, doncs es dedicava a fundar monestir entre els lígurs, concretament a Ligugé.  

Fundada al segle IV per Sant Martí, Ligugé es una de las abadies més antigues de la Galia.

    Havíem escoltat parlar del misteriós bosc d’Òrrius, on abunden els roures, les sureres i els flacs i esvelts rebolls, les branques i fulles dels quals tamisen la llum del sol, donant-li una tonalitat àuria, de color daurat verdós, boscos amb els sòls plens de rodons berrocals que s'assemblen a grans bòvids. Aquests boscos van ser triats pels nostres avantpassats, segurament celtes, per plantar-hi els seus monuments megalítics, de fet, encara abunden allí els dòlmens, localitzats en llocs estratègics, en les parts altes de les muntanyes des d'on s'albiren les valls dels voltants. 

Muntanyes i el poble d’Òrrius. Fot: Gonçal Vicens Bordes

Muntanyes i el poble d’Òrrius. Fot: Gonçal Vicens Bordes

      El Bosc Màgic d’Òrrius (Serralada Litoral, Maresme), també conegut com Bosc de Ca l’Argent, està poblat d’unes curioses i misterioses figures tallades als berrocals granítics, segons uns per autors anònims i segons altres, tallades als anys 70 per I. Foscas i A. Gómez, de Granollers.

    Ens trobem a prop  dels megàlits de la Roca del Vallès. A mesura que t’endinses dins de l’espessor, no només trobes tranquil·litat i silenci, sinó que notes la seva màgia i el seu misteri, sense tindre que arribar a les exageracions de Cuarto Milenio, que parlava d’ovnis.

     Aquest bosc situat a uns 375 metres d'altitud, està format majorment per alzines, roures i pins, és considerat un dels llocs mes misteriosos de tota la península.

    Entre les escultures trobarem un elefant gegant , tortugues, rostres que s'assemblen als antics precolombins o fins i tot una escultura del que pel que sembla és un cap d'un Moai (Illa de Pasqua), totes elles entapissades per un espès mantell de molsa i vegetació que li donen encara més si cap, una aparença enigmàtica.

     Ja al cor del bosc, trobem la roca de les creus, que segons les llegendes, l'associen amb el bandoler Català del segle XVII, Perot Rocaguinarda. La roca està coberta de creus esculpides a la nua pedra i segons les històries populars, aquestes creus les tija el propi bandoler, una per cada mort.

Roca de les creus

    Tal va ser la importància d'aquest roder a l'època, que Cervantes es feu eco en la segona part del Quixot amb el nom de Roque Guinart. Perot Rocaguinarda també conegut com Perot lo Lladre, era fill de pagesos de família acomodada, i com molts en eixa època, va tenir amb les autoritats i se'n va anar a Vic.

    Entre 1603 i 1604 va formar una quadrilla i en 1607 era el bandoler més famós de Catalunya. En 1605 el lloctinent duc de Monteleone crea a Vic la Unió o Santa Germandat contra els bandolers i això obliga a Rocaguinarda a abandonar la ciutat i amagar-se en les muntanyes; actua per Osona, la Garrotxa, el Ripollès, la Cerdanya, el Berguedà, el Bages, el Vallès i la Conca de Barberà.

Entrada a la petita població de Dosrius. Fot: Gonçal Vicens Bordes

El centre de Dosrius. Fot: Gonçal Vicens Bordes

     Per Dosrius enfilarem els camins que pugen cap el Montnegre i el Corredor, en direcció a Llinars del Vallés, y aplegarem a l’església de Sant Andreu del Far, que presideix el petit nucli del Far o Alfar.

Llinars del Vallés. Fot: Gonçal Vicens Bordes

El 2007, davant el poliesportiu de Llinars del Vallés, es va plantar l’obra de Quim Camps El Drac alat o Drac negre de Llinars