Sobre el Regne d'Aragó i la Corona d'Aragó
El Regne d'Aragó neix el
1035 de la unió dels comtats d'Aragó, Sobrarbe i Ribagorça en la figura de Ramir I.
El rei Alfons I d'Aragó (1073-1134), anomenat el Bataller, eixamplà els dominis aragonesos i ocupa Navarra, deixant de ser el seu territori un petit regne de muntanyesos alçats contra l'invasor, convertint-se en un regne que aspira a conquerir Castella.
No obstant això, a la seva mort, va succeir un dels episodis més estranys que portarien a la pèrdua del domini del regne per part dels aragonesos. El rei Alfons el Batallador va llegar els seus regnes a les ordes militars, el que no va ser acceptat per la noblesa, que va triar al seu germà Ramir II el Monjo a Aragó i a García Ramírez el Restaurador a Navarra, dividint així el seu regne.
Representació del matrimoni del comte Ramon Berenguer IV
de Barcelona i la reina Peronella d'Aragó en el rotllo genealògic de Poblet.
Els esposalles es van acordar en 1137 i les noces es va celebrar a 1150.
Ramir II el Monjo en 1137 va acordar les esposalles de la seva filla Peronella amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV. Les noces ce va celebrar a 1150. Ramir II el Monjo va delegar el poder de facto en el Comte de Barcelona, va abandonar l'exercici del seu càrrec i es va retirar a la vida eclesiàstica que havia portat abans de la seva entronització.
Document dels acords de esposalles de Barbastre, 11
d'agost de 1137. Segons la traducció d'Antonio Ubieto Arteta (1987b: 144-145):
Jo Ramiro, fill del rei Sancho, rei dels
aragonesos, dono a tu Ramon, comte barceloní,
el meu regne d'Aragó, amb la meva filla, tot
íntegrament, com el va dividir el rei Sancho el
Major, avi del meu pare; i com ho vaig dividir amb
el rei García Ramírez dels navarresos, en
Pamplona, exceptuades les tinences que el
sobre dit rei Sancho [el Major] va donar
al rei Ramiro, el meu avi, a Navarra [...] Això et dono
i concedeixo als fills dels fills teus que
fossin de generació de la meva filla, pels segles
dels segles. Tu, en canvi, convens
amb mi, en paraula de veritat, i poses les teves
mans entre les meves mans, que no alienes, ni
facis alienar, aquest regne que et dono, durant
la vida dels fills de la meva filla. [...] I que durant
tota la meva vida em tinguis com a pare i senyor. [...]
Encara que et lliuri el regne, però,
no renuncio a la meva dignitat.
El rei Monjo, rei dels
aragonesos, li va donar al Comte de Barcelona, Ramon, tot el regne d'Aragó i,
a més, a la seva filla: tot!.
Segons Antonio Ubieto, no li va atorgar
el títol de rei d'Aragó, sinó que se’l va reservar per a ell mentre visqués: "Encara que et lliuri el regne, però,
no renuncio a la meva dignitat" (Esposalles, 1137). El comte de
Barcelona «mai va ser rei d'Aragó perquè Ramir II va mantenir el seu privilegi
d'honor fins a la seva mort, encara que cedís la potestat del comandament».
Però el seu fill, també comte de Barcelona, català i amb consellers catalans,
es va proclamar com el primer rei català de la Corona (no regne) d'Aragó. El
primer monarca de la Corona d'Aragó va ser Alfons II, fill del Comte de Barcelona i de
Peronella.
Diu Ubieto que el marit català
queda adscrit a la família de la dona, així com el seu patrimoni, i és l'esposa
qui transmet la pertinença al grup familiar. El català se sotmet formalment al
seu sogre, el "Senyor gran" de la casa (Ramir II) i aquest, a canvi,
li atorga la potestat sobre el solar familiar.
D'aquesta manera Ramon
Berenguer des de 1137 «passava a ser un membre més de la Casa d'Aragó i del seu
llinatge, a tots els efectes». I conseqüentment la dinastia regnant emprarà la
designació «d'Aragó», amb extinció de la dinastia comtal, que passarà a ser
coneguda com «Casal d'Aragó».
No obstant això, no ens ha de
confondre el fet que prengués com a cognom 'Aragó', perquè el català ja
pertanyia a la Casa d'Aragó. Això no vol dir que deixin de ser de la dinastia
catalana i passin a formar part de l'aragonesa, només que van prendre com a
cognom el nom Aragó. I d'aquí totes les confusions, i sobretot mala fe, de la
catalanofòbia imperant en aquest estat espanyol.
Desaparició del regne aragonès
i naixement de la Corona d’Aragó, en mans catalanes.
La veritat és que, per sobre de
les disputes entre especialistes, el 1152 Peronella d'Aragó fa testament a
favor del seu fill Alfons II, fill del Comte de Barcelona, alhora que es
produeix a Barcelona l'abdicació de la reina Peronella en favor de el seu fill
el 18 de juny de 1164.
Com ja em vist, Ubieto diu que
no li van atorgar el títol de rei d'Aragó al català, sinó que se’l va reservar
per a ell mentre visqués. No obstant això, el següent document de l'Arxiu de la
Corona d'Aragó demostra el contrari.
El rei Ramir II d'Aragó cedeix
el regne al comte de Barcelona Ramon Berenguer IV (13 de novembre 1137) i així
l'hi comunica als seus súbdits en el Pergamí que a baix citem, dient-los que ha
fet donació de la filla i del regne al comte Ramon Berenguer, de Barcelona.
Saragossa 13 de novembre 1137 (Arxiu de la Corona d'Aragó. Reial Cancelleria, Pergamins de Ramon Berenguer IV, núm. 85).
Tomba de Berenguer IV
(Ripoll). Foto: Gonçal Vicens
Traducció: “És de tots conegut que jo Ramir, per la gràcia de Déu rei d’Aragó,
doní la meua filla a Ramon, comte de Barcelona, juntament amb tot l’honor del
meu regne. Ara també, amb lliure voluntat i forta estima de cor, vull, ordene i
mane a tots els meus homes, cavallers, clergues i peons, que els castells i
fortificacions i tots els altres honors els tinguen i posseesquen d’ací
endavant pel mateix comte Ramon com per rei deuen tenir i posseir, i que li
guarden obediència i fidelitat contínuament en totes les coses així com a rei.
I per tal que contra açò res no puga ser pensat o maquinat per ningú, li done,
atorgue i concedesc tot allò que m’havia reservat en aquella mateixa carta de
donació que li havia fet primer, en lliurar-li la meua filla. Jo, Ramir, rei
d’Aragó, li done y atorgue tot allò que he esmentat, i li ho ratifique
fermament al citat Ramon, comte de Barcelona, per tal que el que ara li done i
el que ja tenia ho retinga perpètuament al meu servei i fidelitat. Fou fet més
amunt de Saragossa en els idus (13) de novembre, en presència de molts homes
nobles del regne d’Aragó assistents a l’acte, en l’any de l’encarnació del
Senyor CXXXVIIé després del mil·lenni (1137), any de l’era de mil CLXXV. Totes
les coses abans esmentades les atorgue i ratifique fermament com millor les va
tenir alguna vegada el meu germà Alfons (el Bataller), i perquè les tinga totes
perpètuament sota la fidelitat que em deu”.
Signe del rei, Alfa + Omega, Ramir.
Signe de Pons, escrivà del comte, que ho va escriure per orde del rei.
Tomba de Berenguer IV
(Ripoll). Foto: Gonçal Vicens
El que Ubieto sostingués que el
rei aragonès no li va atorgar el títol de rei d'Aragó a Ramon Berenguer, sinó
que l'hi va reservar per a ell mentre visqués, això podria ser degut al
desconeixement del document anterior ((Arxiu de la Corona d'Aragó. Reial
Cancelleria, Pergamins de Ramon Berenguer IV, núm. 85) o, simplement, per afany
de manipular la història i amagar la donació total del regne, del títol i de la
seva filla al català Ramon Berenguer, passant el regne d'Aragó a mans
catalanes, els quals van fundar la Corona d’Aragó.
Amb el nom de Corona d’Aragó es
sisgnifica el perióde que inicia el catala Alfons I el Cast com rei de tots els
territoris de la Corona d’Aragó, i continuarà el castellà trastàmara Ferrand d’Aragó,
ja sens reis del Casal de Barcelona.
De manera que veiem a un grup
d'historiadors aragonesos que neguen la transcendència d'aquest document
(innegable, per si) i altres que ho amaguen a l'efecte que ningú pugui
assabentar-se: això demostra que no ignoren la força jurídica i política de la
donació de Ramir II, encara que pretenguin tenir-la com irrellevant, perquè els
desagrada i perquè els contraria, postures molt lluny de la ciència totes
elles.
L’escamoteig constant dels que
neguen la donació de Ramir II -encara que els posis davant dels nassos el
document- té com a raó el negar la realitat, la transmissió d'aquest regne als
catalans
.
A part aquest bast
revisionisme, la veritat és que el nou Estat (la Corona d'Aragó) va tenir un
marcat caràcter català. En altres paraules, l'entitat superior que regia la
corona va ser absolutament catalana, per sobre dels altres organismes propis de
cada Estat que componia la Corona, és a dir, la sobirania que exercia el
control regi, total i absolut, sobre el conjunt dels pobles, no va ser altra
que la vella casa Comtal de Barcelona, enriquida i exalçada ara amb un títol
reial.
Alfons I el Cast (El Poblet) segon monarca català de la
Corona d’Aragó. Foto: Gonçal Vicens
Dades irrefutables sobre la
catalanitat de la Corona Catalano-aragonesa i d'Alfons I, el seu primer rei.
Alfons I el Cast o el Trobador va nèixer a Sant Pere de Vilamajor (Catalunya) el
1154 o a Osca?-Perpinyà (Catalunya) 1196. Volia es soterrat a Ripoll, seguint
la tradició catalana instaurada per Guifré el Pilós. Finalment va ser enterrat
al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet (Catalunya) i en part (Possiblement
els entranyes) a Santa Maria de Vilabertran (Catalunya).
A. Consell de la Procuradoria (Consell Reial) de 1162
El Consell de la Procuradoria o
de regència es formà a la mort del comte de Barcelona i príncep d'Aragó Ramon
Berenguer IV. Estava format pel antics consellers del difunt comte Ramon
Berenguer IV i va aconsellar el jove rei Alfons I fins que aquest no es casà, assolint
la majoria d'edat legal per a governar.
• El bisbe de Saragossa, Pere Torroja (català)
• El bisbe de Barcelona, Guillem de Torroja (català)
• El bisbe de Tarassona, Martín de Vergua (aragonès)
• El majordom del regne d'Aragó, Blasco Romeo (aragonès)
• El senescal de Barcelona, Guillem Ramon I de Montcada «el Gran
Senescal»(català)
• Guillem III de Cervera (català)
• Ponç de Mataplana (català)
• Guillem IV de Castellvell (català)
• Guilhèm VII de Montpeller (occità)
Tutor d'Alfons I: Guillem de Torroja (català)
Regents: Guillem de Torroja i Guillem Ramón I de Montcada (catalans)
B. Testament d'Alfons I,
personatges actuants i testimonis:
Foren catalans (al voltant de 25
persones) tots els rebedors del testament sagramental del rei, així com els oficiants
religiosos, els marmessors, els testimonis, el notari. El testament fou donat a
Perpinyà (Catalunya) el desembre de 1194.
Comentarios
Publicar un comentario