Sobre l'origen del valencià

      Segons un estudi realitzat per la Generalitat Valenciana en 2014, el 52,4% dels valencians considera al valencià una llengua diferent del català. No obstant això, en el mateix estudi es recull que el 58,4% dels valencians amb estudis superiors afirmen que és la mateixa llengua ( «Enquesta 2014». Consultat el 21 de maig de 2017).

    En la enquesta de 2016 diu que no sap parlar el valencià el 21,7%, un poc el 27,3% i el parlen el 51%. El 85% dels enquestats considera que el valencià es deuria  utilitzar igual o mes que en la actualitat, mentre que un 11% creu que deuria usar-se menys.

      El govern valencià també va preguntar en l'enquesta sobre la polèmica suscitada per la inclusió en el Diccionari Normatiu Valencià, redactat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, d'una definició del valencià que l'equiparava al català. El resultat és que només un 27,3% estava al corrent de la controvèrsia generada perquè l'Acadèmia definís el valencià com una llengua "que a Catalunya i les Illes Balears rep el nom de català" enfront del 71,6% que no en sabia res.

    Pel que fa al sentiment identitari dels valencians, la majoria dels ciutadans, el 58,9%, se senten "tan valencians com espanyols", un 16,7% "sols espanyols" i únicament un 2% només valencians, un percentatge inferior a moltes províncies andaluses, on el sentiment de ser sols andalusos supera el 5%.

1. Historia

     Després de la conquesta de València una de les primeres mostres de l'ús de la llengua romànica es troba en els mateixos furs i lleis del Regne de València, sent Jaume I qui insta al seu ús mitjançant un privilegi atorgat el 4 de juny de 1264 a Calataiud.

     A partir del segle XV el terme de "valencià" es convertirà en la denominació usual de la llengua catalana. La primera referència és un document jurídic sobre la utilització del terme «valencià» per referir-se a la llengua, es troba a la documentació referent a un procés judicial que va tenir lloc a Menorca entre els anys 1343 i 1346, on es fa constar que la mare de l'acusat, anomenada Sibil·la, parlava "valencianesch" en ser d'Oriola.

       Tot i així, tradicionalment s'ha considerat com la primera referència, la traducció del "Valeri Màxim" realitzada per Antoni Canals en 1395, en el pròleg diu:

(...) tret del llatí en nostra vulgada lenga materna valenciana axí com he pogut jatssessia que altres l’agen tret en lenga cathalana (...)

     El terme llemosí o llengua llemosina, per referir-se a la llengua catalana, va gaudir de gran prestigi en l'àmbit valencià de la literatura. Així, la primera referència valenciana per al terme llemosí, data de 1531, al Libre de Consels de Valencia, on un poeta anònim elogia el Llibre de les dones:

            “Criat en la patria que es diu lemosina (...) no vol aquest llibre mudar son llenguatge”.

      El terme al·ludia a un origen comú entre occità i català, considerant-se com la llengua dels trobadors, arcaica i culta (davant les formes lingüístiques de la prosa). El fet de referir-se a una llengua comuna sense compromisos territorials, va afavorir el seu arrelament entre la producció valenciana, que al·ludia a la mateixa com ensenya triomfal de diferenciació.

      Durant la Renaixença valenciana, Teodor Llorente va exposar «lo que aquí se llama lengua catalana, a la que nos permitirá a los valencianos apellidar lemosina, siguiendo nuestra antigua costumbre» (Las Provincias, 5-V-1868). No obstant això, l'arrelament de la denominació va caure en desgràcia des de mitjan segle XIX, a causa del caràcter inexacte i inadequat de l'encunyació, que com testifica la romanística, ha quedat desproveïda de tot fonament històric i filològic.

Teodor Llorente

     Durant la transició democràtica espanyola, l'autonomia del valencià respecte a la resta de la llengua catalana va ser motiu de debat i polèmica entre els valencians, normalment amb un rerefons polític. La falsedat del discurs blaver sustentat en els símbols d'identitat dels valencians, és a dir, l'anticatalanisme, va ser aprofitada a partir de 1978 per la UCD sota la direcció d'Emilio Attard que utilitza l'anticatalanisme de manera tàctica per combatre al sector liberal de la coalició i controlar així la formació. Va encarregar a Abril Martorell i a Broseta Pons, que havia canviat d'ideari aquest mateix any, juntament amb Maria Consuelo Reyna i el diari Las Provincias, explotar fins als límits el discurs blaver. Broseta també tenia intencions d'encapçalar un partit regionalista anticatalanista, com va dir el seu amic Albiñana, president de la Generalitat Valenciana.

      UCD-València aprova, el 27 de febrer de 1978, un text en el qual es defensa l'ús pel partit de la "senyera" amb franja blava; la rellevància del document és que es tracta de la primera vegada en què UCD-València es pronuncia de manera oficial sobre els símbols dels valencians. Attard i el seu cercle de col·laboradors més proper, saltant-se els òrgans de direcció provincials del partit, arriben, durant 1978, a un acord per escrit amb els Grups d'Acció Valencianista (GAV), una entitat "blavera" que va protagonitzar diversos incidents violents durant la transició. De la mà d'Attard, per tant, va començar a prendre forces el discurs anticatalanista. Veure Premsa i poder. Las Provincias, actor polític central de la Transició valenciana d'Amador Iranzo en Història i Comunicació Social, Vol. 19. Núm Esp. Febrer (2014), p. 535-544.

Propaganda del GAV

    El món científic i cultural, encapçalat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), institució normativa oficial del valencià, va acordar per unanimitat un dictamen vinculant el 9 de febrer de 2005 concloent que "la lengua propia e histórica de los valencianos, desde el punto de vista de la filología, es también la que comparten las comunidades autónomas de Cataluña y de las Islas Baleares y el Principado de Andorra. [...] Las diferentes hablas de todos estos territorios constituyen una lengua". I que:

      “el término más adecuado para designar la lengua propia en la Comunidad Valenciana es la de valenciano (...). Este nombre puede designar tanto la globalidad de la lengua que compartimos con los territorios de la antigua Corona de Aragón ya mencionados, como también, con un alcance semántico más restringido, la modalidad idiomática que nos caracteriza dentro de esa misma lengua” (Dictamen de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià, 2005, p.6).

      Al dictamen de l'AVL se li suma una sentència en 1997 del Tribunal Constitucional en què avalava la denominació de català inclosa en els estatuts de la Universitat de València, i l'abans citada sentència del Tribunal Suprem en 2006 en la qual obliga a la Generalitat Valenciana a la convalidació dels certificats administratius de coneixement de l'idioma autòcton aprovats pels governs català i balear, consolidant jurídicament la unitat de la llengua comuna. Aquest xoc d'opinions ha generat una sèrie de controvèrsies que es perllonguen fins a l'actualitat.