La llegenda i el milacre de Covadonga
La manca de documentació en relació amb la figura de Pelayo ha creat la llegenda. Se li considera fill del duc Fávila, pertanyent a la cort del rei visigot Witiza (700- 710). Segons La Crònica d'Alfonso III, Witiza, que era un home deshonest i iracund, va discutir amb el duc de Favila per una dona i el va matar. Pelayo veient perillar la seva vida va fugir a Jerusalem i allí va romandre fins a la mort de Witiza.
Estàtua de Don Pelayo (Cangas de Onís). Foto: Gonçal Vicens Bordes
A aquest li va seguir en el tron Rodrigo, elegit pels magnats i homes de la cort. Pelayo retorna a Espanya i es posa al seu servei. Però el fill de Witiza, Oppas, no estava satisfets amb això. Oppas, arquebisbe de Sevilla, va trair per això a la cort visigoda i va permetre l'entrada de l'exèrcit musulmà a Espanya en 711.
El rei Rodrigo estava en aquest moment en lluita contra els vascons, de manera que l'atac d'un altre exèrcit el va agafar per sorpresa . Tot i això es va reunir amb les seves tropes i es van enfrontar als invasors a la batalla de Guadalete o plana de la Janda.
Després de patir la derrota, la totalitat de la Península Ibèrica va caure en mans dels musulmans. Pelayo es va establir a Astúries, però, igual que la resta de la noblesa visigoda, pagava els impostos corresponents als musulmans. El governador berber d'Astúries, Munuza, tenia bon tracte amb Don Pelayo i per aquest motiu el va enviar a Còrdova com a parlamentari. No obstant això, en absència de l'heroi, Munuza va intentar seduir la germana de Pelayo, que era considera un dona d'una gran bellesa, de manera que Don Pelayo va jurar venjar-se.
Gravat que representa la batalla de Covadonga
En 718 Don Pelayo es va convertir de nou en fugitiu aquesta vegada de Munuza i, fugint dels seus homes, va arribar fins a la vall de Cangas on el poble dels asturs va celebrar un concilium. Don Pelayo els va convèncer perquè s'unissin a ell en una revolta popular. Van deixar de pagar impostos i van realitzar petites escaramusses contra els musulmans.
Aquesta rebel·lió no va suposar un problema greu per a les tropes de Al-Àndalus, que es van centrar en la conquesta de la Gàl·lia Narbonense. La derrota soferta a Tolosa va dur a Anbasa Ibn Suhaym-al-Kalbi, nou Emir de Al-Àndalus, a intentar pujar la moral de les seves tropes. D'aquí que decidís acabar amb la revolta asturiana.
Covadonga antes de la reforma, como la degué coneixer Ambrosio de Morales. Foto: Asturiense
L'exèrcit musulmà dirigit pel general Al Qama va entrar a Astúries servint-se de la calçada romana. Els musulmans van aixecar davant el lloc de batalla un ase salvatge com burla cap Don Pelayo i els seus homes. Entre les lluites i la fam la revolta asturiana va estar a punt de desaparèixer. Al Qama va pensar que caldria negociar la redempció, com havia passat en altres ocasions amb la noblesa visigoda. Per això es va fer acompanyar del traïdor Oppas. Don Pelayo veient que el superaven en nombre i que amb prou feines li quedaven efectius es va retirar al que avui dia es coneix com Covadonga.
Segons la llegenda, l'any 722 un exèrcit de 187.000 soldats al comandament d'Al Qama, va assetjar la cova. Quan va començar la batalla es va produir el miracle. Els àrabs llancessin les seves innombrables fletxes, milers de sagetes i tot tipus d'armes, però els cristians van implorar l'ajuda de la Verge, la qual va aixecar un fortíssim vent del nord que va fer que totes les armes i pedres llançades pels musulmans es tornessin contra ells. A poc a poc, les tropes musulmanes van ser delmades i, després de la caiguda d'Al Qama, la resta va sortir fugint.
En les cròniques històricament fiables, com la Crònica Mossàrab, escrita a Toledo en 784, no se citi mai a Pelayo, el que fa pensar a alguns historiadors que aquesta tradició és totalment falsa.
El escriba. Del Códice Albeldense (siglo X). Junto con la Crónica rotense y la sebastianense, es también referida como las Crónicas Alfonsinas
No obstant això, hi ha el relat d'un historiador musulmà, la Crònica d'Al-Maqqari, que afirma que Belay el Rumí (Pelayo), natural d'Astúries, va ser enviat a Còrdova per Munuza, com ostatge per garantir la pau i el pagament d'impostos al territori astur.
La mateixa crònica assegura que Pelayo es va escapar i es va refugiar a les muntanyes dels Pics d'Europa, on va reunir un grup de fugitius enfrontats al poder musulmà. Era el temps del valí Ambasa (721) i, en aquells dies, tota la península estava sotmesa, excepte on es va refugiar Pelayo.
La Crònica d'Al-Maqqari llegim "Diu Isa Ibn Ahmand al-Raqi que en temps de Anbasa Ibn Suhaim al-Qalbi, es va aixecar en terres de Galícia un ase salvatge anomenat Belay [Pelayo]. Des de llavors van començar els cristians en al-Andalus a defensar contra els musulmans les terres que encara quedaven en el seu poder, el que no havien esperat aconseguir. Els islàmics, lluitant contra els politeistes i forçant-los a emigrar, s'havien apoderat del seu país fins que arribés Ariyula, de la terra dels francs, i havien conquistat Pamplona a Galícia i no havia quedat sinó la roca on es refugia el rei anomenat Pelayo amb tres-cents homes. Els soldats no van parar d'atacar-fins que els seus soldats van morir de fam i no van quedar en la seva companyia sinó trenta homes i deu dones. I no havien de menjar sinó la mel que prenien de la deixada per les abelles en les esquerdes de la roca. La situació dels musulmans va arribar a ser penosa, ia la fi els van menysprear dient «Trenta ases salvatges, ¿quin mal poden fer-nos?». L'any 133 va morir Pelayo i va regnar el seu fill Fabila. El regne de Belay va durar dinou anys, i el del seu fill, dos ".
Batalla de Guadalete o de Wadi Bekka (712): aproximación de las fuerzas combatientes
El choque i la derrota visigoda en la batalla de Guadalete
No es parla d'una derrota final de les tropes islàmiques, encara que hi ha referències a les penalitats sofertes pel petit destacament enviat a territori tan hostil, i s'afirma que finalment es va decidir abandonar a la seva sort a aquella trentena de "ases salvatges" que no comptaven amb un altre aliment que la mel de les abelles trobada en les esquerdes de les pedres.
Més amunt, al llac d'Enol, Suetoni va creure portentosa la caiguda als seus peus d'un llamp, la qual va matar al seu portador de la torxa. En el seu llibre La vida dels dotze cèsars compte que Galba, en passar per allà, va veure caure del cel una altra guspira i, el lloc on va caure, van sorgir 12 destrals de pedra que li van servir de forat per predir el seu ascens a l'Imperi.
Foto: Gonçal Vicens Bordes
Llac Enol en 1994. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Llac Enol en 2007. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Ávila Granados, Jesús, (2007), Mitología celta. Raices y símbolos mágicos de la primera cultura europea, Madrid, ed. Martínez Roca.González Ruiz, David, (2010), Breve historia de las leyendas medievales, Madrid, ed. Nowtilus.
Gracia Noriega, José Ignacio, (2006), Don Pelayo. El rey de las montañas, Madrid, ed. La esfera de los Libros.
Monmouth Geoffrey de, (2004), Historia de los reyes de Britania, Madrid, ed. Alianza.
MORALES, A., Viage de Ambrosio de Morales por Orden del rey D. Phelipe II. A los Reynos de Leon, y Galicia y Principado de Asturias Para Reconocer Las Reliquias de Santos, Sepulcros Reales, y Libros manuscritos de las Cathedrales, y Monasterios, 1765, Edición facsimil, Biblioteca Popular Asturiana, 1977
Altres viatges màgics
https://pladelafont.blogspot.com.es/2011/06/passejant-pel-riu-alberca.html
Comentarios
Publicar un comentario