Les legendes: Guifré el Pilós
Els historiadors Martí de Riquer
i Menéndez Pidal de Navascués atribueixen a l'historiador valencià Pere Antoni
Beuter (1490-1555), en la seva
obra Segona Part de la Crònica General d'Espanya,
impresa a València el 1551, la invenció de la llegenda molt difosa que
atribueix l'origen de les barres de gules en camp daurat a un episodi èpic de
la biografia del comte Guifré el Pilós, «Guifré el Pilós», fundador de la casa
de Barcelona. Segons aquest relat, Guifré, després de contribuir en combat a
una victòria franca sobre els normands, va rebre de l'emperador franc Lluís el
Piadós un escut groc en premi sobre el qual, el mateix rei va pintar, amb els
dits tacats de sang de les ferides del comte , els quatre pals vermells.
El text de Beuter diu així:
“... demanar el comte Iofre Valerós a l'emperador Loís que li Diesse
armes que pudiesse traher en l'escut, que portava daurat sense cap divisa. I
l'emperador, veient que havía estat en aquella batalla tan valerós que, amb
moltes nafres que rebés, hiziera meravelles en armes, llegóse a ell, i mojóse
la mà dreta de la sang que li sortia al comte, i passà els quatre dits ansí
ensangonats damunt de l'escut daurat, d'alt a baxo, haziendo quatre ratlles de
sang, i digué: «Aquestes seran les vostres armes, comte». I d'allà va prendre
les quatre ratlles, o bandes, de sang al camp daurat, que són les armes de
Cathaluña, que agora diem d'Aragó”.
Tomba de Guifré el Pilós (Ripoll). Foto: Gonçal Vicens
Aquesta llegenda tal qual, no té
fonament històric, ja que ni l'ús heràldic ni l'emperador van ser contemporanis
de Guifré. Martí de Riquer i Faustino Menéndez Pidal de Navascués consideren
que Beuter va adaptar per al seu relat una crònica de la Demanda
del Sant Grial en la qual es descriuen les armes dels Còrdova de
Castella, que empraven també pals vermells en el seu escut. Posteriorment,
l'emperador de la llegenda va ser substituït per Carles el Calb en un intent de
fer-la més versemblant cronològicament. El motiu llegendari dels dits plens de
sang apareix com a explicació d'alguns "mon" japonesos.
Menendez Pidal de Navascués a Símbols
d'Espanya, considera que tant la llegenda de les petjades
ensangonades, com la teoria de la comptabilitat dels pals, són hipòtesis
contràries a l'emblemàtica.
El heraldista Armand de
Fluvià també assenyala que
aquesta acció bèl·lica és «pura invenció» i que la concessió d'armes al comte
Guifré «no resisteix cap anàlisi històrica atès que l'heràldica encara no
existia al segle IX», concloent que amb anterioritat a Beuter «no es troba cap
rastre d'aquesta llegenda en la historiografia catalana».
Crònica catalana de Sant Joan
de la Penya
S'ha argumentat que la
vinculació entre el comte Guifré i el Senyal Real pot remuntar-se a una inicial
miniada de la versió règia en català de la Crònica de Sant
Joan de la Penya on apareix
el comte Guifré
de Rià o d’Arrià (pare llegendari de Guifré el Pilós) rendint
vassallatge a l'emperador Carlemany, i on porten els escuts reals. Generalment,
com altres miniatures europees, refereixen a l'emperador tres flors de lis tot
i que està demostrat que mai va usar, ja que va ser anterior als usos
heràldics. De la mateixa manera, Montaner Fruits invalida la presència dels
pals en l'escut de Guifré, ja que conclouen que es deu a que la crònica va ser
feta al taller de Pere IV a la segona meitat del segle XIV, per tant, no
contemporani.
Crònica
de Sant Joan de la Penya (segle
XIV). Inicial miniada (lletra A) que representa al comte Guifré identificat per
les seves armes, d'or quatre pals de gules, prestant homenatge al rei de França
pel comtat de Barcelona. Es tracta d'una de les representacions anacròniques
elaborades en el scriptorium de Pere IV el Cerimoniós al segle XIV, ja que
Carlemany i el comte de Barcelona Guifré el Pilós (o el seu pare, el Guifré
d'Arria de la llegenda) no van ser contemporanis, i en aquesta època no
existien els escuts heràldics.
7. L'escut d'armes dels comtes de
Foix
L'ús de l'escut palat per part
dels comtes de Foix data de 1229, en què es documenta en un segell de Roger
Bernat II el Gran que utilitza un emblema de sis pals. Aquest emblema es feia
servir per retre homenatje d'armes al rei d'Aragó, del qual van ser vassalls a
partir de la infeudació de Roger Bernat la Grossa el 1188.
Segell de Roger Bernard II de Foix de 1229 i segell de
1241 del comte de Foix Roger IV (†1265) amb el senyal dels Quatre Pals en
nombre indefinit en l'escut i les gualdrapes del cavall. A la dreta les armes
del vescomtat de Castellbò heretades de la seva mare Ermesinda de Castellbò.
8. Escut d'armes dels jutges de
Arborea (Sardenya)
L'altre testimoni al·legat per
Fluvià (1994: 67) i que considera «una prova heràldica [...] definitiva per
demostrar la catalanitat o, mes correctament, barcelonitat del senyal dels
Quatre Pals» és el de les armes dels jutges d'Arborea, a Sardenya. El seu
plantejament és el següent (pàg. 67): Almenys des de la Segona meitat del segle
XIII, a els jutges o reis [sic] d'Arborea partiren i quarteren en sautor
l'arbre dels Quatre Pals. L'explicació no és Altra que la d'afirmar 01:00
parentiu de sang amb el Casal de Barcelona. Efectivament, Almodis de Barcelona,
filla del comte Ramon Berenguer III, s'havia Casat (1147) amb el vescomte
Ponç II de Bas, i per aixó, el comte-rei [sic] Alfons I tracta de «Cosina» a su
Cosina -germana Agalbursa de Bas, muller del reijutge [sic] Barisó I d'Arborea,
i el comte-rei [sic] Jaume II de «parent» a l'jutje Marià II, rebesnét de
l'esmentada Almodis, i, per Tant, no descendent de la reina Peronella d'Aragó.
En conseqüència, cal suposar
que tal combinació, d'altra banda inconstant, va sorgir com a molt aviat al fil
de les negociacions que van precedir la pau d'Anagni i van portar a
l'adjudicació del tron sard a Jaume II. Una altra explicació factible, ja
apuntada, és que, simplement, s’assumissin com a armes d'homenatge o aliança
política, segons va passar amb els comtes de Foix.
Ni el cas de Girona ni el
d'Arborea constitueixen, doncs, cap prova que els pals d'or i gules existissin
com a senyal preheráldica dels comtes de Barcelona abans de la seva fusió
dinàstica amb els reis d'Aragó, conclou Montaner Frutos.
En aquest terreny, segueix sent
vàlid el plantejament tan bé sintetitzat per Calicó (1981: 17): «De tot això,
l'únic que sembla segur és que Ramon Berenguer IV, al voltant de l'any 1050
[lege 1150], per voluntat pròpia, va decidir escollir com a divisa particular
de la seva Casa els "pals", que segurament figuraven a més de en el seu
escut, en el seu estendard» i potser, com suggereix més endavant, «per simple
capritx, sense que intervingués cap precedent» (p. 18). Vegeu F. Xavier
Calicó, «Entorn a l'origen de l'escut d'armes
dels" pals "anomenats comunament" barres"», Gaseta Numismàtica, vol. 61, juny de
1981.
Els quatre pals de gules sobre or
no eren a l'origen armes territorials, sinó familiars, és judici irrefutable,
almenys des de l'estudi de (1991) de Faustino Menéndez Pidal. La família que
ostentava aquestes armes era catalana, la qual cosa, per ser comunament
acceptat, es pot concedir de moment, encara que no les té totes Montaner Frutos.
La conclusió que extreu el nacionalisme català és que es tracta d'un emblema
català (pp. 133-134); d'aquí es desprèn, com a corol·lari, que només Catalunya
té dret a usar-lo sense cap addició o diferència.
Aquesta afirmació la fa Montaner
Frutos retraient la posició “nacionalista i excloent” dels historiadors
nacionalistes catalans, però, ell encara no ha aconseguit demostrar que els
pals d'or i gules foren anteriors, com a senyal preheráldica, a la unió
dinàstica d'Aragó i Barcelona.
La creença dels segles XIV al
XVII que la senyera era de la Casa comtal catalana
Il·lustració de la Genealogia regum Navarrae et Aragoniae et comitum
Barchinonae, manuscrit de 1380 de fra Jaume Domènech sobre la genealogia del rei Joan I d'Aragó. En un
dels seus passatges es refereix a Ramon Berenguer IV: «mai va ser anomenat rei sinó administrador del regne, ni va canviar
l'armes comtals, de manera que el Senyal Real és aquell que era del comte de
Barcelona».
Aquest text, aproximadament
dos-cents anys posterior a l'aparició dels primers testimonis heràldics
d'aquest blasó en el segell de Ramon Berenguer IV com «emblema personal [...] d'un membre de la Casa d'Aragó, dins de la qual
es va fer símbol hereditari a partir de la seva adopció pels tres fills
d'aquell, Alfonso, Pedro i Sancho.» (Montaner Frutos, op. cit., pàg.
27-28), és emprat per Armand de Fluvià i Escorsa a Els quatre pals:
l'escut dels comtes de Barcelona per defensar la teoria de
l'origen barceloní de l'emblema. La monografia de l'Assessor d'Heràldica de la
Generalitat de Catalunya és presentada pel seu prologuista la doctora Eulàlia
Duran com "llibre de presa de
Posició Sobre aquest tema i que entra AIXÍ en la polèmica (...)"
(Fluvià, op. Cit. pàg. 6), pel que, segons Alberto Montaner Frutos, ens
trobaríem davant «una obra de tesi» que és «més que un estudi històric
pròpiament dit, un discurs apologètic».
Montaner Frutos assenyala que
el començament de l'atribució de l'emblema de la Casa de Barcelona anterior a
la unió dinàstica prové del que anomena «La doctrina de Pere IV», que durant el
seu regnat va establir una nova interpretació dels orígens de les armes dels
pals de gules segons la qual el blasó de la dinastia dels antics reis d'Aragó,
que Pere IV el Cerimoniós «considerava erròniament extingida en Peronella»,
hauria estat la Creu d'Íñigo Arista,
que hauria estat substituït pels pals, procedents de la casa de Barcelona. De
manera que a partir del segle XIV «la nova interpretació es consolidarà per les
armes règies» i es transmet en les obres que tracten el tema a la Baixa Edat
Mitjana i el segle XVI. Montaner Frutos prevé contra la utilització d'aquestes
fonts, que només donen compte de «les creences usuals de la seva època i no
tenen validesa».
Retrats de la reina Peronella d'Aragó i el comte Ramon
Berenguer IV de Barcelona del segle XVII conservat al Museu del Prado, còpia
d'un original de Filippo Ariosto de 1586.
A la imatge superior, els pals
d'Aragó apareixen al costat de Ramon Berenguer IV, timbrats amb una corona de
comte, mentre que al costat de la reina Peronella, apareix l'escut anomenat «Creu d'Alcoraz», que en l'Edat Moderna es va difondre
com a emblema privatiu i territorial d'Aragó. Aquesta obra és emprada en suport
de les teories que es basen en l'origen territorial del Senyal Reial.
Per Montaner Frutos la llegenda sobre l'origen català de l'emblema va sorgir i es va difondre a partir de les creences de Pere IV i es va difondre entre els cronistes del segle XVI, com Jerónimo Zurita, qui en comentar l'enllaç entre Peronella i Ramon Berenguer IV, va dir que el comte no va resultar rei, sinó príncep (de princeps, qui exerceix el comandament), i Peronella fora reina, «i que les armes reals fossin les dels comtes de Barcelona que són quatre bastons vermells en camp d'or».
Zurita transmet la creença en
un origen comtal dels bastons i a causa d'això, va creure que els descendents
del matrimoni simplement haurien donat preferència a les armes pròpies del
comtat i no a les que heretaven de Peronella (Creu d'Alcoraz que, com és sabut actualment , mai va poder usar Peronella
ni els seus ancestres, ja que és un emblema que institueix Pere III d'Aragó en
1281, probablement com a emblema personal al·lusiu a l'esperit de croada). La
historiografia de l'Edat Moderna, a partir d'ell, va contribuir a perpetuar
aquesta adscripció, rebutjada en els recents treballs d'Alberto Montaner Frutos
i altres destacats historiadors i genealogistes.
També Juan de Molina en «Crònica D'Aragón» (1524) afirmava: «colorit i groc que són les armes del comtat de Barcelona» (fol. XXV), remuntant el seu ús als temps de Guifré el Pilós (fol. XVII). Montaner Frutos prevé contra el «l'ús, anacrònic i abusiu, del criteri d'autoritat» atorgat a les cròniques del segle XVI.
«E quan vim nostra senyera». A la Caiguda de
Madina Balansiya, Miquel Coll i Alentorn
assenyala que la denominació de «senyera» ja apareix en la Crònica del rei Jaume I d'Aragó, i va ser
usada al llarg de l'Edat Mitjana en la Crònica de Ramon
Muntaner i en la Crònica del rei
Pere IV d'Aragó. (Ms.1 BC, fol. CXXV; Reial Monestir de Poblet,
copista Celestino Destorrents, 1343). El terme senyera, es va donar al Senyal
Real per antonomàsia en els territoris no castellanoparlants de la Corona
d'Aragó.
D'aquesta manera, tant Montaner Frutos com Guillermo Fatás i
Guillermo
Rodó concorden que els concerts matrimonials entre Ramon Berenguer
IV i Ramiro II d'Aragó estableixen que el comte de Barcelona «passava a ser un membre més de la Casa
d'Aragó i del seu llinatge , a tots els efectes », és a dir, tot i que no
hi ha dubte que tant l'emblema com ho pals d'or i gules va ser de Ramon
Berenguer IV, en formar part de la casa d'Aragó també els seus senyals es van
incorporar a aquesta casa.
No obstant això, dos segles més
tard, el rei Pere IV va difondre que les armes dels pals de gules en camp d'or
tenien origen comtal, sense atendre al dret pel qual es regulava la successió
dinàstica en els acords de esposalles de Peronella i Ramon Berenguer i la
documentació posterior emesa per aquella, que va signar com a reina d'Aragó i
comtessa de Barcelona en la seva abdicació de 1164.
Les armes familiars, a partir de
la segona meitat del segle XIII passen a denotar dignitat, i d'expressar només
la pertinença a una estirp, passen a simbolitzar l'autoritat de Rei d'Aragó,
assegura Juan
José Sánchez Badiola, Símbols
d'Espanya i de les seves regions i autonomies (Madrid, Vision
Llibres, 2010, pàg. 375).
Els Llibres d’armeria (armorials) dels segles XIII i XIV no
recullen el Principat entre els títols aragonesos ni, conseqüentment, les seves
armes distintives. Els pals s'atribueixen generalment al títol de rei d'Aragó,
excepte en l'armorial de Héraut Vermandois (1285-1300), que se'ls assigna tant a aquell com
al comte de Barcelona, que eren el mateix.
Amb l'adveniment de l'Estat
modern, les diferents dignitats privatives que posseïa en els diversos estats
que componien el patrimoni del rei (rei d'Aragó, rei de València, comte de
Barcelona), i que havien desenvolupat institucions pròpies, com les
Generalitats, passen a ser representades per emblemes territorials ja que es
tendirà a identificar la dignitat que implica el títol (deslligat
conceptualment d'un individu concret) amb el territori que abasta el seu
domini.
El senyal real comença a
despersonalitzar i a convertir-se en un símbol abstracte que representa un
territori a partir de finals del segle XV. Per aquesta raó, des d'aquesta època
Senyal Real d'Aragó serà el símbol de tota la Corona. És en aquest moment,
també, quan els estats privatius d'Aragó, Balears, València i Catalunya
comencen a ser representats per l'emblema dels pals de gules en camp d'or,
encara alternant (ja que la significació associable al rei no es perdrà fins
després de la Revolució francesa) amb altres: a Aragó amb la Creu d’Arista i la
Creu d'Alcoraz; a València amb el de la ciutat sobre les aigües i a Catalunya
amb la Creu de Sant Jordi
Armorial espanyol del segle XVI. Es representen armes del rei de Mallorca,
el rei de Nàpols, el rei de Jerusalem i el rei d'Aragó.
Actualment són diversos els
territoris que utilitzen un distintiu tant heràldic com vexilológic amb la
combinació d'or i gules, l'origen està en el control del territori pels
monarques de la Corona d'Aragó: Andorra, el departament francès dels Pirineus
Orientals, el departament francès de Lozère, la regió francesa de
Llenguadoc-Rosselló, la regió francesa de Provença-Alps-Costa Blava, la ciutat
italiana de l'Alguer, la província italiana de Reggio Calàbria, la província
italiana de Catanzaro, la província italiana de Lecce i la ciutat de Nàpols
Fonts
·
FATÁS CABEZA, Guillermo, «El escudo de
Aragón», en Aragón, reino y corona, [Zaragoza], Gobierno de Aragón,
Ayuntamiento de Madrid y Secretaría de Estado de Cultura, [2000], págs.
167-174. Catálogo de la exposición celebrada en el Centro Cultural de la Villa
de Madrid del 4 de abril al 21 de mayo de 2000. Cfr. esp. el
epígrafe «Las Barras de Aragón», págs. 170-172. ISBN 978-84-8324-084-7
·
FATÁS, Guillermo y REDONDO,
Guillermo, La bandera de Aragón, Zaragoza, Guara, (Colección Básica
Aragonesa, 3), 1978.
·
—, Blasón de Aragón: el escudo y la
bandera, Zaragoza, Diputación General de
Aragón, 1995. ISBN 84-7753-543-4
·
FLUVIÀ I ESCORSA, Armand de, Els
quatre pals: l'escut dels comtes de Barcelona, Barcelona, Rafael Dalmau
(Episodis de la Història, 300), 1994.
·
MENÉNDEZ PIDAL DE NAVASCUÉS, Faustino,
«Palos de oro y gules», Studia in Honorem Prof. M. de Riquer,
Barcelona, Jaume Vallcorba (Quaderns Crema), vol. IV, 1991, págs. 669-704.
·
—, Símbolos de España,
Madrid, Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2000, capítulo «Los
reyes de Aragón», págs. 95-138. ISBN 978-84-259-1110-1
·
—, «Los Reyes de Aragón», El escudo de España, Madrid, Real Academia
Matritense de Heráldica y Genealogía; Ediciones Hidalguia, 2004, págs.
99-160. ISBN 978-84-88833-02-0
·
MONTANER FRUTOS, Alberto, El señal del rey de Aragón:
historia y significado,
Zaragoza, Institución «Fernando el Católico», 1995. Reimpresión electrónica corregida (2013).
·
REDONDO VEINTEMILLAS, Guillermo, Alberto
Montaner Frutos y María Cruz García López, Aragón en sus escudos y
banderas, Zaragoza, CAI, 2007 (Colección Mariano de Pano y Ruata,
26). ISBN 978-84-96869-06-6
Comentarios
Publicar un comentario